Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 19 d’abril de 2014

SETMANA DE PASSIÓ, ENTRE TAMBORS I GRANOTES

Aquesta setmana he eixit a caminar de nit en més d'una ocasió. En primer lloc, perquè els horaris laborals manen; després, perquè les hores d'insolació pseudoestival m'atorrollen; i a més a més, per evitar la invasió dels forasters menjapipes. No hi tindria res en contra, si no feren soroll.


 
Séquia Mare, al terme de Miramar, a la vora mateixa de la torre de guaita de Piles.
Aquestes nits, superpoblada de granotes canores.


I és que, si hi ha hagut un fenomen que m'ha meravellat, durant aquestes passejades nocturnes, han sigut els sons amb què m'ha obsequiat la fosca. Dilluns 14 —en recorde la data, perquè era el dia dels 4 (14/04/2014)—, mentre m'allunyava del poble, vorejant bancals cara a la mar, anava deixant darrere un eco ofegat de tambors, més o menys nítid segons com bufava l'aire. I, a mesura que es perdia a les espatles aquell batec arítmic del dol penitencial, un cor orgànic de grills i de granotes s'ensenyoria de la nit. Ja quasi a vora mar, a la séquia Mare, més granotes s'encanaven en un festival de raucs roncs i descarats, una irreverència magnífica proclamada contra qualsevol signe de mortificació humana. Me'n vaig tornar a casa com si m'haguera rentat totes les penes en aquella séquia Mare de les granotes.


Torre de Piles, a la Safor. Construïda, com a torre de guaita costanera l'any 1577. Fins al segle XVIII hi havia una dotació de quatre homes, atents a l'amenaça constant de la pirateria. En desaparèixer aquest perill, la torre es va assignar al cos de carrabiners, encarregats de la vigilància fiscal de la costa i de la persecució del contraban. Fins que aquest cos es va fusionar amb la Guàrdia Civil..., i aleshores es va acabar la gràcia, i la torre es desallotjà, i amb això es va perdre tot aquell món de ressons literaris fabulosos. L'any 1986 fou restaurada, i ara, en un estat molt bo de conservació, domina amb tota la seua majestuositat el recinte conegut com a Parc de la Torre de Piles, ben a la vora d'un paratge esplèndid de dunes marines, i de la séquia Mare de Miramar.

Dintre d'aquest còctel primaveral s'encabeix la Setmana Santa del calendari litúrgic cristià, que, almenys a les nostres latituds mediterrànies, dóna com a resultat un poti-poti de natura en plena efervescència, de manifestació un tant obscena, i un molt barroca, del dolor i de la mort exhibits en processó; de devots i de devotes insistint a torturar-se in hac lacrimarum valle; d'olor de cera cremada i de flor de taronger; de creus i de cadenes rèptils, i de sargantanes esmunyedisses; de catxirulos riallers i de fervor primitiu, catàrtic. De granotes, i tambors; de granotes, i tambors; de granotes, i tambors... 

Vaig voler dir més o menys això en forma de poema. I em varen eixir aquests versos titulats «Una altra pietat», a pesar que són ben poc pietosos. 



UNA ALTRA PIETAT

A penes s’entretenen, de tendresa,
de tacte maternal, en la carn última.

Antoni Ferrer i Perales,
del poema «Pietà»

i crec que crec en tu quan no crec en ningú
Josep Palau i Fabre 


Voldria tremolar de compassió,
sentir, com ells, la immensa pietat
dels qui pateixen. Creure

que es clouen les estrelles al seu cel
perquè són incapaces d’assistir
el fred estremiment d’una pregària.

Però, enllà dels temples,
només a les pomeres deixa abril
el seu rastre rosat de devocions.

Que encara Déu és mort,
i no mourà ni un dit
per salvar del desconsol
aquella que, si el vol
sobre el seu pit,
se l’haurà d’inventar, aquesta nit.

[abril de 2012-gener de 2014, inèdit]




Foto de Jordi Garcia Polop, presa Dijous Sant a Gandia.

I així, per si aprofitant l'ambient procliu als precs podem traure'n un major rasquit, aquest seria el meu: a mi m'agradaria que, tant si sou del bàndol de les granotes com si sou del bàndol dels tambors, fóreu, primer que res, feliços. De moment, feliços i felices a la terra. La saviesa popular sol recordar que «el que va davant va davant» i, els via crucis, ja ens els recorrem, amunt i avall, per voluntat pròpia o impròpia, cada dia dels nostres dies.

Salut..., i granotes!



dijous, 10 d’abril de 2014

POEMA D'AMOR PER A L'AUIR

Dimarts, dia 8 d'abril, ens aplegàrem al Campus de Gandia (Grau de Gandia), de la Universitat Politècnica de València una colla bona, i diversa, de gent que fem poesia, i fotografia, i música, per a presentar —una vegada més, i ja en van quatre anys— l'espectacle-recital For sale, o 50 veus de la terra, que parteix del llibre homònim publicat per Edicions 96.



Faltaria a la veritat si no diguera que, tret dels artistes, col·laboradors, i algunes persones amables que segurament es comptarien amb els dits d'una mà, s'hi aplegà poquíssima gent més. I és una vertadera llàstima, i una situació que ha fet que em calfara molt el cap en les últimes hores. Perquè, al campus universitari, hi ha molta gent; i perquè la invitació provenia de l'amabilíssim amic i company de lletres Pepe Pastor —un dels autors amb poema publicat a For sale— que és, actualment, el director de l'escola, i tenia tanta o més il·lusió que férem l'espectacle a la Politècnica com nosaltres d'anar-hi a fer-lo. Com ell mateix em va reconèixer, en acabar l'acte, sembla que corren temps i estats d'ànim en què ens hauríem d'anar acostumant a aquesta situació d'indiferència, o de desgana col·lectiva. Però ni ell, ni jo, ni ningú dels que practiquem allò que ens agrada dir "activisme literari (i combatiu)" no ens hi pensem acostumar, ni molt menys resignar. Cal fer autocrítica, això sí, i ser conscients de la realitat —de la qual formem part, per cert—, i modificar, si cal, maneres d'actuar; això també.

En el mateix sentit de vinculació a l'ara i a l'ací vàrem formular, al pròleg del llibre, aquesta declaració d'intencions: "Descartem rotundament la imatge del poeta desvinculat del món que l'envolta, de la terra que trepitja. I així ho han deixat clarament palès els autors i les autores que componen aquest For sale. Cinquanta veus compromeses vivencialment, lingüísticament i culturalment amb aquest país que ha estat víctima de tantes depredacions en les dècades que ens han dut del segle XX al XXI."


Aquesta fotografia, i les següents, corresponen a la platja de l'Auir.
Són de Natxo Francés i acompanyaren la recitació de "Poema d'amor per a l'Auir".
No ens cansarem mai de donar les gràcies a Natxo per la seua feina,
i per la sort d'un grapat ja de complicitats compartides.

Un país que ha estat víctima de tantes depredacions i que, per a la perplexitat i la incomprensió d'una bona part de la població que encara té dos dits de trellat, corre el perill de continuar patint el mateix mal. A la Safor tenim el cas flagrant i pertorbador de la platja de l'Auir, un espai verge, dels poquíssims que en queden al llarg del litoral valencià, que està en el punt de mira de l'Ajuntament de Gandia (governat absolutament pel PP) per a ser urbanitzat. (No hi insistirem molt més, perquè en aquest bloc he parlat de l'Auir en diverses ocasions: ací i ací també). Per això també, ahir, com a cloenda del recital, un grup nodrit de poetes saforencs, i saforíssims, llegírem un poema col·lectiu que havíem redactat, entre 17 autors i autores, precisament per a expressar ben alta, i amb ritme líric, la voluntat de sumar-nos a tantíssimes altres veus que exigeixen la declaració de l'Auir com a Espai Natural Protegit (ací la petició, amb més de 15.000 signatures recollides).

Als disset vull agrair sincerament i fervorosament la seua creativitat poètica en favor d'aquesta causa comuna. Tant als i a les poetes que hi participaren ahir en l'acció poètica, com als que ens hi acompanyaren d'esperit. Exactament, i seguint l'ordenació de les estrofes, són: Josep Lluís Roig, M. J. Escrivà (versets de la tornada), Vicent Lloret, Vicenta Llorca, Josep Piera, Jose Manuel Prieto Part, Alexandra Pérez i Morató, Josep-Carles Català, Teresa Pascual, Vicent Olaso, Paco Castells, Àngela Guixot, Josep Vicent Cabrera, Juli Capilla, Jordi Puig, Miquel Moiga i Carles Mulet. Gràcies també a Eduard Vilamitjana, que s'hi prestà a llegir els versos de J. C. Català, i a l'acordionista Amadeu Vidal, que va accedir a acompanyar-nos en una improvisació musical que només un professional com ell ens podia consentir..., perquè és consentidor i perquè, a més, és amic.



POEMA D'AMOR PER A L'AUIR

Existeixen els llocs on s'esborren les fronteres,
on les persones són i es troben, llocs on s'ajunta
el mar amb l'aigua dolça per a estimar-se a sota 
i damunt l'arena, per fecundar-la en tamarits i peixos.

No ho sentiu?
No sentiu
com batega l'Auir? [tornada]

Salnitre que mulla la sorra
Vent que acarona el rostre
Clivells de mar que senten
El pols d’un cor amb vida

[tornada]

Pot ser sigues bes marí surant damunt la mar.
O suport indefugible que la terra verge exigeix a la pluja.
Millor el cant terrerós de l'alosa a sobre d’un cirerer florit.
El vol dels vilans a la recerca de recer fecund.

[tornada]

Sonen les ones del mar
a l'Auir.
Sonen els brolls dels ullals
a l'Auir.
Sonen els cants de les aus
a l'Auir.

[tornada]




Deixeu-nos-la intacta
entre la línia d'horitzó i el deliri,
entre el batec de l'aire
amb el frec de les ones on vam ser.

[tornada]

Mira les ones que, a l’ullal, fa la pluja
escolta el vent que canta als canyars
eixe que pentina dunes
que a l’hivern llepa la mar.

[tornada]

Amb peus ferms a la terra
dic al vent que m'acompanye amb el seu cant sinuós
perquè sóc part ineludible de la seua bellesa i equilibri
i amb el meu compromís done sentit a la desinteressada voluntat pròpia de ser terra [fèrtil i verda benaurança.
 
[tornada]

El prec commou l’arena
de les dunes obertes,
l’espiga del borró
tremola entre el canyís.

[tornada]

He caigut damunt l’arena. S’escola per uns punys que retenen entre els dits
pirates desembarcats, mercaders perduts, infants segrestats.
A la vora de l’oceà, sempre igual, sempre canviant.
Dels cabells fins a la punta dels peus, el plaer de cobrir-se de sorra és major en [primavera.

[tornada]

Danses improvisades al compàs del vent
vida latent, esclats sobtats
l’etern espectador, ert, privilegiat
respon amb atronador ressò.

[tornada]

Qui és que no ve del cau de la sargantana?
Qui és que no mira amb parpelles de borró?

Qui és que no sap qui és, i posa en subhasta
la sang de la mar, el batec dels peixos   
                                                   a les venes?

[tornada]




El pacte podrit popular toca amb pedra
i el parany es perfila com un polp.
Els peus mamprendran les petges
de la pena apamada en plors.

[tornada]

A la platja de l’Auir volen fer una desfeta;
hòmens terribles, terrossos, torrossos...
Aturem-los els peus, les mans, l’escassa intel·ligència,
en nom de la divina servitud a la deessa Minerva.

[tornada]

No veieu, estúpids, l'anar del corriol,
el pas silent d'un cargol; l'escarabat, entre el senill;
un miracle de sargantana; les dunes i el borró?
I si fóra, tan sols, el meu cor? Si fóra que ho decidim...

[tornada]

Milers d'arrels a les trinxeres
s'hi juren que mai no beuran l'aigua d'una
terra enverinada
ni s'hi deixaran trepitjar.

[tornada]

Deixeu l'Auir en pau
que el pasturen les ones
touchez pas ma peau de plage
quin vol blau de pessigolles!

[tornada]



Des d'aquest enllaç podeu, si en teniu curiositat, visualitzar i escoltar
els 6 minuts i mig que dura la recitació del "Poema d'amor per a l'Auir".


HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »

La poesia fallera serà renovadora o no serà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de març de 2018

Aquest any 2018 s'ha convocat, en l'àmbit de les publicacions falleres, un premi de poesia *lírica*, per oposició a la denominació de poesia *satírica*, pròpia, si bé es mira, del caràcter en origen crític, caricaturesc o jocós de les falles. Aquests poemes *lírics *s'havien dedicat tradicionalment a lloar la *tòpica *bellesa estereotipada de la dona fallera, blanc cap al qual era habitual que apuntaren uns versos normalment despersonalitzats que han reflectit, al llarg de dècades, les maneres pròpies d'una ideologia conservadora pel que fa al paper passiu i *ornamental *que s'ha atr... més »

Poemes que fan tremolar

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 de febrer de 2018

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre* Exercicis preparatoris per a un miracle* [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic *La casa sota la lluna*, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia. *EL QUE FA MAL* *Si et* *perd* *què* *em farà mal?* *No el cap* *ni el cos* *ni els braços* *tampoc les cames* *Es cansen* *però no fan mal* *o no més mal* *que la cama que sempre fa mal* *Respirar no fa mal* *S'encongei... més »

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de febrer de 2018


*Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el t... més »

Què volen dir les Ítaques

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de gener de 2018

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l' *Odissea* al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: *«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una man... més »