Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 24 de desembre del 2014

CAMINS A PUNTA DE DIA. BON ANY 2015

Com diu l'anunci de Campofrío (per si no l'heu vist encara...), «aquest any, a tots se'ns ha cremat alguna cosa». És ben fàcil tocar fibra, i alhora guanyar-se la complicitat de tots els cors adolorits del món, amb aquest missatge, perquè és una veritat universalment reconeguda que, en el transcurs d'un any, sempre se'ns crema alguna cosa, gran o petita, més o menys intranscendent, essencial o accidental. De vegades, fins i tot, l'incendi té conseqüències irreparables, com quan s'enduu una vida humana. I a pesar això, el més important de tot crec que és aprendre que viure és saber cohabitar amb les pèrdues. Acceptar que les pèrdues, el dolor, el dol, més prompte o més tard, ha de formar part de nosaltres, com una espècie d'òrgan corporal nou que anirà absorbint, a manera de fetge emocional, cada absència que dolga.


Una gran superfície de terra de conreu, fotografiada en els primers dies del mes de febrer de 2014, molt a prop del carrer Molí de Santa Maria,
del Grau de Gandia de la Safor.
Al fons, enmig de la imatge, la silueta arredonida de l'estimat Molló de la Creu.


No és un missatge pessimista, aquest que vull que encapçale els meus designis de felicitat per a l'any nou que ja ens truca a la porta. Al contrari. A mi m'agrada molt més pensar en tot el que tenim per davant, a partir del dia 1 de gener, que no en allò que ja s'ha quedat darrere i que va omplint-nos la motxilla de l'existència. És el mateix que em passa quan guarde, als dalts de l'armari, la roba d'hivern, o la d'estiu, i em pega sempre per dedicar un pensament a com seran les circumstàncies en què tornaré a traure de les bosses aquella roba, a la temporada de l'any següent.

Diria que els millors desitjos, quan ho són, els més potents, els més importants, els necessaris, es resumeixen, únicament, en dos: salut (de tots els tipus) i ocasions per a ser feliç. Però, si se'm permet, aquest any especialment, voldria eixamplar el meu desideràtum. En aquesta ocasió, vull, desitge, necessite que l'any 2015 ens porte un reflotament del país, del nostre País Valencià. Això que veig que inclouen, molt discretament, alguns dels missatges més polítics d'aquestes festes —«un canvi»— significa voler, desitjar, necessitar un nou rumb polític que ens assegure la dignitat i el respecte pel nostre país, i per tot allò que aquest respecte implica. Això és el que vull. A banda de salut, d'ocasions per a ser i fer feliç, i de consciència per a no deixar-les passar de llarg..., a banda d'això, vull, i desitge, i necessite dignitat, i respecte cap al meu país. I polítics —sí, això tan mal vist i desprestigiat, dones i homes valents al davant de la política—, que ho garantisquen. I un poble —un poble també, molt important—, responsable, viu, il·lusionat, segur d'ell mateix, que exigisca, a la seua classe política, aquesta dignitat i aquest respecte.

Aquest és el meu lot de desitjos per a l'any 2015. El que voldria compartir amb totes les persones que m'importen. Les que no m'importen, posats a demanar, m'agradaria que, més prompte que tard, desaparegueren d'aquesta terra que només hauria de poblar la gent honrada. 

Això, dit poèticament, podria quedar més o menys així:


CAMINS A PUNTA DE DIA

Ben protegits encara per la son
covats entre silencis d'hivernacle
plançons, neguits, anhels i tants demà
a punt d'obrir els ulls
i veure cel
i beure llum
i engolir aire

i recompondre dia a dia, els solcs,
una mar onejant de vida nova.




I ara tot junt, bancal a l'hivern i Molló de la Creu i poema, amb la inestimable i sempre impagable col·laboració del company Jordi Puig Muñoz, que n'ha fet el muntatge. A ell, i a tanta gent compromesa i batalladora com ell, els desitge, amb una força interior especial, un poquet més encara de bona sort per a l'any que ens espera, i que esperem, amb molta il·lusió.






8 comentaris:

  1. Faig meus els teus desitjos, perquè no sabria trobar millors paraules per expressar-los. I si, jo també ho crec: 2015 serà un gran any, un any que durarà anys. Bones festes i una gran abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si molta gent ho volem, ho farem possible, estimat amic, sense baixar la guàrdia, sense deixar de treballar, amb rigor i amb il·lusió.
      Una gran abraçada, i bones festes per a tu també, per a vosaltres.
      I que l'any 2015 ens permeta compartir moltes coses bones.

      Elimina
  2. Compartesc aquests desigs amb molta esperança. Potser perquè acabe de ser pare, només vull que la meua filleta visca en un país digne, on la gent s'emocione amb els versos bells com els d'aquest poema, on els destructors desapareguen dins una mar onejant de vida nova...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf! Això sí que és il·luminar el nostre Passa la vida amb unes paraules precioses! Gràcies per venir fins ací i encomanar-nos-hi la teua alegria esperançada. Una abraçada ben gran per a tu, i per a la mare també. I per a la vostra petita filleta un bes molt tendre, tot ple d'un futur més just i més humà. Enhorabona, benvolgut amic.

      Elimina
  3. I si els llampants raigs de crepuscle per sobre dels plàstics n'indiquen la direcció aconsellable de dits i fets, més lluny i a fons, fins a dins del moll(ó)?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hi ha moments en què una visió, un instant, una composició de llums i de formes se'ns representa com si fóra aquesta "direcció aconsellable". Però no sé si, en realitat, és que som nosaltres, que, pel deler de buscar i la necessitat de saber quin camí resseguir, creiem que l'acabem traçant als nostres ulls, i segurament és que ja teníem el desig de camí a dintre.
      El més curiós en el cas d'aquesta foto és que vaig veure aquesta convergència de camins meravellosa i no duia amb mi la càmera de fotos. I foren tan grans les ganes de fixar aquell instant que vaig tirar mà del meu telèfon mòbil, que no és ni digital encara —dels antediluvians, com en diu la gent que està al dia en tecnologies—. En vaig fer tres fotos sense cap esperança, i al final, mira: per la imatge, sembla que els meus camins arribaven ben al moll(ó) —m'agrada el recurs!— d'aquell desig de creure'm el que hi veia.

      Salut i art, Efavé. I gràcies per la visita.

      Elimina
  4. Tot el que demanes a l'any nou, és quelcom necessari. Una necessitat que, a hores d'ara està plena d'urgències. A la nostra mà està ajudar a l'any a fer la feina ben feta. Com sempre el teu escrit traspua amor per les coses nostres. Una abraçada. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Eduard. Hi ha moments, vivències ben senzilles, com ara caminar i trobar-se un capvespre reflectit als plàstics que cobreixen encara els plançons que seran hortalissa a l'estiu. Només cal estar atents per no deixar passar res, per petit o gran que siga, que ens puga ajudar a ser un poquet més feliços en el nostre lloc. Aquests moments, si no es gaudeixen quan toca, passen de llarg. Em va agradar molt la simbologia esperançadora que aquella imatge m'aportava.

      Una altra abraçada per a tu.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".