Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Begonya Pozo. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Begonya Pozo. Mostrar tots els missatges

dimarts, 12 d’agost del 2025

I tot comença fosc. Sobre 'Arrel', de Begonya Pozo

En la pràctica del txikung és fonamental sentir com, des dels peus, mantenim el contacte ferm i equilibrat amb la terra. Ens hi arrelem com si fórem arbres i, des d’aquesta posició, ens concentrem i recorrem conscientment cada part del cos. Més enllà d’estats espirituals, m’interessa molt com s’hi exercita la concentració i com s’allibera la ment de distraccions supèrflues. Com s’hi aconsegueix l’evasió mental alhora que s’exercita la consciència que som transmissors d’energia, des de la part superior del cap fins a les plantes dels peus. I com els arbres, per uns instants, en compartim la naturalesa mig aèria i mig terral.


 Begonya Pozo, en una fotografia d'Eva Máñez-Diputació de València, any 2019, quan la cultura a la ciutat de València vivia temps més propicis. 

 

Begonya Pozo acaba de complir cinquanta anys. En el moment en què escric aquest article, en fa quatre justos que va ser mare per primera vegada. Podríem considerar la dada com una anècdota o un apunt biogràfic que no caldria testimoniar si no fos que un fet vital de tal transcendència ha provocat l’escriptura d’Arrel, el sisè poemari de Begonya, mereixedor del XIII Premi Pollença de Poesia. He tingut diverses oportunitats de comentar en públic que, tot i abordar situacions o temes universals i compartits, el poeta hauria de tractar-los i replantejar-los com si es tractés de vivències primigènies i els hauria de poder traslladar als lectors amb el propòsit que hi descobriren una experiència nova, única, excepcional. L’experiència de la maternitat pot ser una d’aquestes vivències universals que una veu poètica autènticament personal ens pot redescobrir com a única i que s’hauria de redimensionar amb cada lectura. Maternitat, escriptura poètica: no els podríem considerar, ni que fos metafòricament, processos creatius anàlegs? No deu ser que totes les experiències creatives han conegut un mateix desig generador previ?: «Úter que atrapa, / com versos que desfan / temps a venir.» 

 


Arrel fou Premi Pollença de Poesia l'any 2023.


A La por de la literatura, de la romanesa Ana Blandiana, trobe una explicació convincent amb què avalar el repte de convertir en distintiu allò que comunament ens afecta com a espècie: «El caràcter implacable de la poesia és, d’alguna manera, la seva única raó d’existir». Blandiana s’hi refereix com a «l’obligatorietat» i és, per a ella, un principi en què s’hauria de sustentar el poema. Això és, que el poema obeeix a una «necessitat vital» i el poeta ja no hi contempla el supòsit de «no haver estat escrit». Amb aquest requisit previ aborde l’Arrel de Begonya Pozo, que s’inaugura amb el poema titulat «Voluntat», com una declaració d’intencions que apuntala aquella obligatorietat defensada per Blandiana i que jo també subscriuria: «Escriure com qui respira / la lentitud de tots els principis.»

De la lectura que en faig, destacaria d’Arrel, com a un dels trets distintius, el caràcter dialògic amb què la veu poètica hi incorpora l’altre: mare-fill, poeta-lector, o poeta lectora d’altres poetes referenciats de manera directa o indirecta, tant se val. Tot això amb una expressió de vegades descarnada, no gens afectada d’autocomplaença, i amb un discurs que en absolut hauríem de qualificar d’incòlume. I és que sembla que la poeta ens vulga advertir que no hi ha vida sense dol ni naixement sense ferida. En un poema titulat «Bram», pareu atenció: «Abans de la destral, com dir que no? / I després, com clivellar carn i mots? / Tot és a punt sota el silenci metàl·lic: / és temps d’amor i carnisseria.» 

 


Fotografia de la Plaça del Llibre de València. Octubre de 2023


Tornem a la idea de l’arbre-cos com un organisme transmissor d’energia. I ara, com un ventre gestant, com un cercle que enllaça infinitament cel i terra. Com un mandala universal, que és com m’agradaria interpretar el motiu de la coberta del llibre. Un mandala travessat de filaments principals i secundaris que bé podrien ser vasos sanguinis, capil·lars o arrels nodridores. I ara ens podem preguntar: al poemari, que també és un cos, un ventre, un cosmos organitzat, qui arrela en qui? Al primer apartat, un poema titulat «Pressentiment»: «Arrel ferotge / furgues arran de cos: / fas la sang nèctar.» Però més endavant, el tercer apartat es clou amb el molt bell «Materials de construcció», on llegirem, en el format de prosa ara: «Així, arrelada a tu, el meu cos sosté la llum horitzontal que, en travessar-nos, cruix». Un cos troncal («Tot és cos») amb múltiples ramificacions —com al mandala—, que el denominen: cos primitiu, cos càntir, cos vigilant, cos oceà... Un cos que cova un altre cos i on en algun moment els límits es trastoquen: «Dins d’aquest cos oceà / la intrusa soc / jo». Quins versos més potents en la seua brevetat, amb la paraula «intrusa» que aglutina la doble naturalesa verbal —d’un participi passat llatí— i el caràcter substantiu actual d’aquell que s’hi ha introduït sense dret.

«I tot comença fosc, ensordiment i arrel», diu la citació introductòria de Teresa Pascual. En la fosca de la terra que l’arrel excava; en l’úter on l’ésser futurible, connectat a l’arrel del melic, s’assorteix de vida. La mínima porció de vida coneguda del nostre univers sura en la fosca; i les nostres vides són guspires de llum entre dues fosques. Vull pensar que cada paraula ho és: paraula il·luminada, en diria, tot parafrasejant, amb permís, un vers d’Anna Gual, del seu Ameba (Llibres del Segle, 2023). Com ho és Ares, el nom i l’ésser que inspira les pàgines d’Arrel, amb tota la llum resplendent de la dedicatòria: «pel futur i l’alegria».

 


Article publicat al núm. 101 de la revista Caràcters. Desembre de 2024. Amb il·lustracions de 
Maria Estelrich
Se'n pot consultar tot el contingut des d'ací. 




dijous, 21 de març del 2019

Suite de les séquies. Un projecte musical i poètic amb què celebràrem el 8 de març

Promogut i impulsat per la Diputació de València, el projecte titulat Suite de les séquies ha sigut creat, musicalment parlant, per huit compositores valencianes, cadascuna de les quals n'ha escrit un moviment. Sara Galiana, Iluminada Pérez, Esther Torró, María José Belenguer, Claudia Montero, Raquel Sánchez, Miriam Pascual i Celia Rivero en són les autores. Aquesta «banda sonora» inspirada en la simbologia de l'aigua i de les canalitzacions que reguen l'horta sota la jurisprudència secular del Tribunal de les Aigües, es completa amb vuit poemes escrits per a l'ocasió i amb la intenció que es puguen llegir al llibret que acompanyarà la Suite en format discogràfic. Hi han aportat els seus textos les escriptores Begonya Pozo, Isabel Robles, Encarna Sant-Celoni i Verger, Consol Martínez Bella, Maria Josep Escrivà, Begonya Mezquita, Isabel Canet Ferrer i Teresa Pascual. 



Fotografia: Eva Máñez-Diputació de València. 16 de febrer de 2019.
De dreta a esquerra: Isabel Canet Ferrer, Consol Martínez Bella, Encarna Sant-Celoni i Verger, Begonya Pozo, Teresa Pascual, Isabel Robles, Maria Josep Escrivà.
Per motius de força major, Begonya Mezquita no va poder participar
en la sessió fotogràfica.

El dia 10 de març de 2019, la Banda Simfònica de Dones de la FSMCV, sota la direcció de Marita Primo Rocher, estrenà aquesta Suite en vuit moviments al Palau de la Música de València. En roda de premsa prèvia que tingué lloc al mateix Palau, es presentà el projecte musical i poètic. En nom de les poetes, hi vaig fer una breu intervenció, a manera de descripció i de declaració d'intencions, que transcric a continuació, una mica ampliada i retocada ara:

Amb aquest treball poètic col·lectiu, elaborat per vuit poetes valencianes, ens hem proposat com a repte plasmar poèticament la nostra relació vivencial —entenent vivència com a experiència emocional, intel·lectual i/o biogràfica, però no necessàriament en aquest últim sentit— amb les séquies i el medi per on transcorren; séquies com a realitat o com a símbol allunyat sempre de qualsevol tractament folklòric. Algunes poetes han tingut present la seua experiència sentimental i el record d'alguna séquia en concret, sobre la qual també s'han inspirat les vuit compositores de la Suite musical. Per exemple, Isabel Robles fa servir com a pretext al voltant del qual gira el poema «Jocs i camins d'aigua» la séquia de Mestalla: 

Jo no botava séquies; no ho féiem les xiquetes,
però recorde el roll del camí Vell del Grau,
del braç d'Algirós, séquia de Mestalla.

Altres poetes s'han amerat de les composicions musicals per a escriure el seu poema. És el cas d'Encarna Sant-Celoni i Verger, que escriu «Aiguaduits d'horta» acompanyada de la composició de María José Belenguer inspirada en la séquia de Mislata.

Entre els vuit textos hi ha una gran diversitat formal, però sempre s'hi detecta el domini tècnic de les autores. Hi trobareu, per exemple, una evocadora prosa amb tons poètics d'Isabel Canet Ferrer, «Dona, serp, aigua»:

[...] A l'espill de la séquia, la xiqueta que vaig ser es contrafeia amb ganyotes de plor i ràbia.Ells m'assenyalaven i se me'n reien. L'aigua, de tan verda, tremolava.»


Compositores i poetes abans de la roda de premsa i estrena
de la Suite de les séquies. Fotografia: Eva Máñez-Diputació de València.
Palau de la Música de València. 10 de març de 2019.

O el poema en prosa de Begonya Pozo titulat «D'una set antiga», amb un final de rotunditat aforística: 

Després de tot, la nostra fermesa líquida fendeix la terra: l'aigua som nosaltres. 

Al costat dels versos sincopats, amb un ritme intern molt marcat, de Consol Martínez Bella:

el sol fecund       el pensament eixorc

el suau lliscar de les séquies      els camins soterrats de l’aigua
la insistència de les flors          la rotunditat de l’asfalt
l’aroma fèrtil de l’horta          l’efluvi constant de l’excés


En vers lliure, el poema d'Isabel Robles ja citat, o de Begonya Mezquita, amb tota la seua frescor i un llenguatge quotidià que ens el fa ben viu i pròxim: 

Passen núvols i és com ahir,
que a la porta de casa t’explicaven històries.
El carrer com un ventre altiu,
carregat de romanços, era un pacte amb el temps, corre, germaneta, corre!
Avall, avall, atrapàvem un gat de plàstic,
el tacte del sol a la pell, l’arena, la llum del capvespre.
 

 
La forma més clàssica i la sonoritat que aporten les rimes d'Encarna Sant-Celoni:   

Séquia, reguer, canal, fillola,
mare, major, rec, braç, sequiola.

Ramals que del dit «riu blanc» veniu
i, amb teranyines d’obra i canya,
boques i conreus arreu nodriu
entre xiu-xius i raucs de granota.


O l'impecable treball mètric i rítmic en els decasíl·labs tan bells de Teresa Pascual:  

Un Adam maternal ocupa el centre
del poder en la font. Mou les parets
d'una matriu de bronze i romp les aigües
obertes del seu curs sobre les séquies.


Cartell: Joane García.


En pràcticament tots els poemes hi ha referències a altres poetes contemporànies o clàssiques, a manera de reconeixement a cadascuna d'elles, com per exemple Maria Beneyto, Maria-Mercè Marçal o la poeta andalusina, del segle XII, Hamda bint Ziyad. Tot això indica, evidentment, que la tradició poètica escrita per dones no s'ha interromput fins als nostres dies. 

I tots són l'expressió de la reivindicació o la consciència de pertànyer a un lloc, d'arrelament. I el compromís i l'autoafirmació de la nostra condició de dones creadores. Séquies i dones; dones i séquies, al poema, novament, d'Isabel Robles: 

No sabia els seus noms: ara són invisibles,
la seua música és silenci aparent
i, amb tot, segueixen vives, reviscolant
cap a la mar, lluitant cap a la llibertat.
No sé per què les séquies em fan pensar en les dones.  


L'últim moviment d'aquesta Suite poètica, dit precisament «Suite de la Font del Túria», de Teresa Pascual, parteix de la referència al Gènesi per incidir en l'empatia amb les figures femenines de la clàssica font de la ciutat de València. Una simbologia conservadora que Teresa qüestiona amb subtilitat. Llegiu:


I com un Déu veié el que havia fet,
que tot això era bo
, i es va adormir.
Al seu voltant les huit filles somriuen,
porten com ell, el món abolit
a les espatlles amples del silenci,
però com ell, no ho saben i fingeixen,
somnien en els dolls blancs del vell Túria
al ventre d'una terra no creada.



Marita Primo Rocher dirigint la Banda Simfònica de Dones de la FSMCV.
Fotografia: Eva Máñez-Diputació de València.
Palau de la Música de València. 10 de març de 2019.
 
En qualsevol cas, en aquest treball col·lectiu, des de les veus personals de cadascuna de les vuit poetes, hi ha un desig expressat amb molts matisos. Com diu Encarna Sant-Celoni apel·lant al motiu central d'aquesta Suite de les séquies feta de versos: «per fi us retem allò que us toca». 
Si se'm permet, per acabar, aquest és el poema que jo hi signe: un homenatge als meus i a l'hàbitat on ells i elles, com jo, ens hem fet. Mig de terra i mig d'aigua.



ARBRE GENEALÒGIC

      de la terra on s’avaren les memòries
                             Teresa Pascual

D’olor de molla de caragol, els cossos de criatura: tot l’estiu, de les basses a les séquies. De les sangoneres enganxades a les cames. De les sangoneres i dels blauets fosforescents. Dels talons esquarterats com séquies clivellades. De les séquies i el tarquim, de la gallinassa. Dels lliris grocs i de les rates d’aigua. De les arrels ancianes dels canyars. De tolls, d’ullals i de lluents. Del collverd exangüe caient a plom. Del segamà temut que els ensangona. Soc de tot això que foren ells. I de la terra negra on demà m’endinsaré buscant la veritat.



MjE, març de 2019 


 

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".