Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 30 de desembre del 2022

Pati d'hivern 2020-2022 per a donar la benvinguda a l'any nou

Durant un temps vaig donar la benvinguda a l'any nou amb un poema el motiu central del qual era un pit-roig. Quatre d'aquests poemes van esdevenir una sèrie intitulada «Pati d'hivern» seguit de l'any corresponent en què cada peça fou composta, que vaig dedicar a la memòria del poeta Antonio Cabrera i vaig incloure al poemari Sempre és tard (Proa, 2020).

Feia un temps que no hi tornava, als poemes amb pit-roig, tot i que en tenia un d'esbossat des del mes de desembre de 2020 que —almenys per ara— pot considerar-se acabat, i que vull compartir ací com una manera de donar la benvinguda a l'any nou i també —no ho negaré— de perseverar en un convenciment important: que la paraula és llum, caliu, energia benefactora. L'acte de fe segurament més valent i més compromès que ens lliga als altres. 



He extret la fotografia de la xarxa. Il·lustra la pàgina d'un bar d'Olot (la Garrotxa), situat al Parc Nou, que es diu precisament així, Pit-roig Bar Cafè perquè es veu que l'ocellet hi és un visitant assidu. Un fet no gens excepcional, durant els mesos de tardor-hivern, als parcs, horts, patis, bancals o camins de les nostres comarques. Però a mi m'ha agradat la sensibilitat ornitològica dels propietaris d'aquest bar. 

 

PATI D’HIVERN, 2020-2022

          algú nascut de la mateixa carència
                                Silvie Rothkovic

 

I heus ací que
un altre cop em trobe

somiant       què

 

que una guspira              de conhort
es desprèn
del cel                                     

—galta de mandarina
          damunt la terra negra de marjal—

 

i com el vers urgent que surt al pas
hi resplendeix

la sorpresa intacta          d’un pit-roig.

Per a Joan Deusa

 



Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , , , , , , ,

4 comentaris:

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Arbre de la vida. Bon any 2021
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+


Chester sense filtre. A Carmelina Sánchez-Cutillas

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...
Literatura i altres responsabilitats

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.
Us presente 'Sempre és tard'

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".