Plantes lumpen

Fa temps que volia deixar dit per ací que el 15 i 16 de setembre vaig participar en el XXXVIII Encuentro de Escritores y Críticos en Verines (Astúries). Hi érem escriptores i escriptors en llengua asturiana, basca, castellana, catalana per debatre al voltant d'un tema summament suggeridor i que hi va donar molt de joc: «Plantar un llibre, escriure un arbre. Literatura, natura, ecologia, sostenibilitat, ruralitat. Se'n parlà des de la narrativa, la poesia, el còmic, la filosofia, i des de l'activisme transversal, és clar. 

Però el temps passa que vola i som ja a les acaballes del mes de novembre i el que volia dir a setembre ho dic ara, que aprofitaré una avinentesa editorial recent.

Una de les ponents, Marta Tafalla, doctora en Filosofia i professora d’ètica i estètica a la Universitat Autònoma de Barcelona, hi va compartir una notícia sorprenent en el camp de la investigació sobre la incidència positiva de les plantes pel que fa a la regulació de la temperatura en un ambient urbà. En un titular resumit del diario.es: «El Consorcio de Santiago [de Compostel·la] y la Universidad (USC) han demostrado que las plantas que habitan los pequeños espacios entre piedras pueden bajar la temperatura del suelo más de 20 grados». Se les denomina «plantes lumpen» i, tal com diu l'article i com Marta Tafalla va recalcar, aquest projecte: «planteja un canvi del paradigma estètic i una reflexió sobre la necessitat d'abstenir-se de comptar amb la pedra excessivament neta». 

Un canvi del paradigma estètic. Em resulta fascinant. Fa molt de temps que fotografie o recopile imatges de plantes que creixen en entorns impossibles, que s'obren pas entre el ciment, en l'asfalt, entre les juntes de les rajoles o en boques de canonades... «Plantes in extremis», és diu la carpeta on les arxive. Com la que compartesc a continuació, que no és meua, sinó de Josep Basset.

 

 

«Les idees són llavors que trenquen sistemes.»

190520

Josep Basset: En més d'un sentit, Editorial Afers, 2022.

Som a les acaballes de novembre, doncs, i aprofite l'avinentesa, que em ve com l'anell al dit, de la publicació recent del llibre En més d'un sentit, de l'artista polifacètic Josep Basset, amic d'afectes i còmplice d'inquietuds creatives. Perquè, amb les fotografies —metàfores visuals— d'objectes trobats, de deixalles, de material de rebuig... per a algú altre; amb tot això i uns textos concisos de caire poètic i/o reflexiu, l'autor també ens mena cap a un «canvi de paradigma estètic». Com escriu Ramon Ramon al pròleg del llibre citat: «El diàleg de Basset amb la matèria —amb les restes, amb els detritus— no és un joc còmode, no és una relaxació. Basset no desitja la bellesa per la bellesa, sinó que la recondueix —com a idea— cap a un escenari de crítica radical. [...] El seu art, que s'enfanga en la realitat, és un esperó per trobar camins d'esperança.

El camí que obre l'herba en una pista asfaltada de la Vall de Gallinera. Aquesta sí que és una de les meues fotografies arxivades a la carpeta «Plantes in extremis».

Revisar el concepte d'allò que és bell. Basset hi va més enllà i, de l'herba que creix entre les rajoletes, en fa art. Fa anys vaig escriure en un llibre que «[Un poema] és el lloc on la bellesa creix amb un instint bàsic de supervivència». A la trobada de Verines vaig estirar del fil per exposar-hi una teoria poètica que parteix de les intuïcions que ja es gestaven en aquell text de l'any 2007 que es va titular «Biologia d'un poema».

 

Aquesta és la portada d'En més d'un sentit, de Josep Basset.

I aquestes són —i torne al principi—, les imatges de la termografía realitzada per la Universidade de Santiago de Compostela per demostrar els efectes de les plantes en la temperatura de les lloses urbanes. / Pablo Rodeiro


Qui diu que no són belles aquestes «plantes lumpen»?