Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 14 de febrer del 2022

Estranya flor de crisantem

30 de gener de 2022

Puge a la Drova a visitar Josep Piera. Passegem al voltant de sa casa, buscant les zones assolellades, perquè aquestes nits són fredes als peus del Mondúver i la rosada perdura on encara fa ombriu. Caminem trams breus i ens aturem, allarguem la conversa, tornem a caminar fins a la següent clapa de sol, ens hi tornem a aturar. La serra d’Aldaia, el Cingle Verd, omnipresents. M’explica en què s’ocupa literàriament i jo li explique en què m’ocupe literàriament. L’escriptura, els nostres dubtes, les nostres cabòries. Mantenir la creativitat quan tan fàcil és deixar-se arrossegar pel desànim, en un moment de la vida en què anem acumulant desperfectes físics i emocionals. Algun mecanisme associatiu em duu al cap el poeta Ibn Khafaja d'Alzira.
 
 


Josep Piera, en un acte poètic celebrat al Palau dels Borja de Gandia durant la tardor de 2021. Fotografia d'Àlex Oltra.
 
 

—Saps que, després de tant de temps d'haver llegit el poema «Flor estranya», en la vostra versió d'Ibn Khafaja, he sabut que «estrany» és el nom amb què es coneix la flor de crisantem a les Illes?

—Flor estranya, en el sentit de «forastera», «estrangera» o d'una cosa que ve fora de temps, perquè els crisantems floreixen a la tardor. Quan Khafaja escrivia el poema era un ancià venerable. Me l'imagine, com ara jo, amb els cabells blancs i desordenats, com aquells crisantems de pètals llargs... De vegades pense —em diu rient, agreujant més encara la seua veu rogallosa— que, d'alguna manera, Ibn Khafaja podria ser un heterònim meu... 
 
 



Flor estranya, el crisantem se'm desfulla seductor.
Com hauria desitjat que la llum se'm tornés ombra!
El desig m'ha despertat uns cabells blancs,
cosa de vell, com quan em despertava de jove.
N'he sentit l'olor i, com un regal,
la primavera llunyana m'ha saludat generosa. 
 
 
Ibn Khafaja: Jardí ebri. Tria del divan, traduït per Josep Piera
en col·laboració amb Josep R. Gregori.
 
 
En coneixeu aquesta versió del disc El paradís de les paraules, en la veu de Carles Dénia? Jo no em canse d'escoltar-la.

 
 

 


Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , , , , , ,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Arbre de la vida. Bon any 2021
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+


Chester sense filtre. A Carmelina Sánchez-Cutillas

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...
Literatura i altres responsabilitats

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.
Us presente 'Sempre és tard'

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".