Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 12 de setembre del 2021

La poesia també existeix (i existeix amb força)

Tot i que no ens ve de nou, una no pot deixar de sorprendre's —és una manera de parlar— davant de l'ocultació quasi sistemàtica que afecta els llibres de poesia en aquelles llistes triomfals amb què els mitjans solen donar la benvinguda, solen celebrar i exalçar la riquesa editorial del nostre país en dates assenyalades. La més recent, si voleu, amb l'arribada de la tardor, la celebració de la Setmana del Llibre en Català. Val a dir que no passa només amb la poesia: aquest poc interès pel que fa a la diversitat de gèneres —no entrarem ara en d'altres diversitats, com ara la territorial o l'editorial— afecta, no cal dir, d'altres gèneres tant o més injustament menystinguts com la poesia: on són, en aquestes llistes triomfals els (magnífics) llibres d'assaig que es publiquen últimament? En tenim d'escrits originalment en català i en tenim en traduccions impagables. Com també ocorre en el cas de la poesia, i en el de la novel·la, evidentment. I el teatre...? Pobre teatre! Podríem pensar que el teatre mereix d'altres tipus de crítica, l'escènica, per exemple. També. Però ara em referesc als textos teatrals. Si se'm permet, aprofite l'avinentesa: algú sap que fa uns mesos s'ha publicat el segon volum del Teatre complet de Manuel Molins? En paraules del crític i especialista teatral de la UAB, Francesc Foguet: "Polièdrica, complexa i transparent, inconformista i excèntrica, el conjunt de la seva obra teatral i assagística —per primera vegada reunida en diversos volums— configura l’excepcional vastitud temàtica i estilística d’un dels dramaturgs més sòlids i brillants de l’escena contemporània dels Països Catalans." Res. Un incís. Una anècdota sense importància. 

És el que hi ha. A mi m'agradaria, atesa l'evidència, que no s'ocultara aquesta preferència, o interessos mediàtics, o insistència en la convenció comercial i lectora: "Llista de les novel·les que seran novetat aquesta tardor"; "La prosa de ficció que més es vendrà durant la Setmana". Per què no? Per què hem de mantenir les aparences, quan les aparences són les que volem que marquen tendència i hàbits lectors? De què parlem: de vendes, de riquesa literària o d'interessos editorials i comercials? De riquesa i de diversitat literària, no, evidentment. Doncs que hi quedi clar. 

Dit això, jo, a la meua, que és la poesia. I la certesa que algunes coses existeixen, i existeixen amb força, a pesar que se les continue tractant com a anècdotes editorials subsidiàries. I tot i la consciència de la modèstia del gest, el que faré a partir d'ara, amb el suport de les xarxes —Twitter i Facebook— serà donar a conèixer lectures de poesia a petites dosis. Amb l'etiqueta #AcíPoesia, el propòsit és fer una recomanació setmanal —obra original o traduïda—, i no estrictament flamants novetats. Per què en català només?: per una qüestió deliberada de discriminació positiva. I que bé estaria, i com us agrairíem els i les militants de la #Bona LiteraturaSenseEtiquetes, llibreters i llibreteres, que tinguéreu en compte aquest criteri necessari de "discriminació positiva", i reservàreu un petit espai, en les llistes dels "Més venuts", a aquests bons llibres de lectura no massiva, no comercial, que tan necessitats estan de visibilitat. Si voleu, és clar. I gràcies. 

#AcíPoesia #Lallummésalta


La llum més alta


El silenci de les coses,
un tros de pa oblidat,
la floridura de la taronja...

Entre les pedres del mur,
la pedra. Aquest no-res
que sura entre tu i l'altre
i el mar, aquest mar...

El silenci de les coses,
tancar els ulls
           ... i la llum més alta.


Ricard Garcia 

 

 


 Una coedició d'Edicions del Buc i Pruna Llibres

L'obra va guanyar la 38 edició del Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez-Ciutat d’Alcoi, que convoca l’Associació Cultural Amigues i Amics de Joan Valls i Jordà.




2 comentaris:

  1. Gràcies per la part que ens toca de més a prop, la poesia en general, el nostre esforçat premi en particular, les admiracions i esperances mútues.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sé que aquestes coses no sorgeixen per generació espontània i que darrere de la convocatòria d'un premi, d'un autor o autora premiats i d'un llibre publicat hi ha molta feina, molta perseverança, molta tenacitat i esforços de tota mena. Gràcies a vosaltres per fer-ho possible. Un acte de justa correspondència era contribuir-hi, encara que siga modestament, a la difusió i projecció del premi i d'aquest llibre preciós de Ricard.

      Salut i per molts anys!

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".