Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dijous, 19 de març del 2020

Moments sense propòsits ni recances. El jardinet botànic a Joan Pellicer

Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.»




Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.»




Després em va ensenyar la ruda i l'espígol, l'herba-sana, la sàlvia, la pebrella, les calèndules, l'acant... Tot el que havia anat plantant en una zona acotada, a vora de la carrasca, que aviat constituiria el «Jardinet botànic a Joan Pellicer». Un projecte resultat d'una de les propostes dels pressupostos participatius de 2018 del poble de Bellreguard, que Daniel Muñoz s'encarregava d'executar en aquells primers dies de març de 2019. Unes setmanes abans m'havia demanat permís per a traslladar a un panell d'aquest «jardinet» unes línies que jo havia escrit en una ocasió, dedicades al botànic i amic. I com a agraïment, em va voler regalar un timonet que havia fet arrelar en un petit cossiol de plàstic. «Si el trasplantes et creixerà.»




No havia sabut trobar encara el moment oportú d'escriure això, que és només una anècdota, però carregada de simbologia important. Ara, aquests dies de reclusió exterior i interior, de moltes nostàlgies, de temors, d'inquietuds i d'incertesa...; aquests dies en què el pati de casa s'ha convertit en l'aliat imprescindible que m'oxigena cos i esperit, em mire la mata de timonet, tan sana, tan ben adaptada a la jardinera, i hi veig un brot d'esperança, l'exemple que la vida és la resposta recalcitrant a una decidida vocació d'estima. 

Si teniu ganes, visualitzeu aquest vídeo i participareu també del mateix gest col·lectiu, tan senzill com autèntic, amb què el poble de Bellreguard va voler retre homenatge a l'etnobotànic segurament més estimat i més enyorat de les Comarques Centrals Valencianes. En paraules extretes de la pàgina de Facebook Participa Bellreguard, de 17 de febrer de 2019: «Magnífic regal que ens ha fet el nostre amic Vicent Llodrà. Imatges esdevingudes poesia, per mostrar-nos el Jardinet botànic a Joan Pellicer de què podem gaudir al parc que du el nom del fill predilecte de Bellreguard».



 Captura de pantalla del vídeo realitzat per Vicent Llodrà.

Del Diari de Sotaia (Institució Alfons el Magnànim, 2017), llibre pòstum de Joan Pellicer, són aquestes últimes línies que, en els moments d'excepcionalitat alarmant com els que vivim, em semblen més adients i més il·luminadores que mai. No sé vosaltres, però jo puc imaginar-me com les pregonaria Joan als quatre vents. Amb el nas una mica arrufat per les circumstàncies, això sí:
 
«Els moments sense propòsits ni recances. L'alegria natural, instantània. La sana contentació. La neta joia immotivada. Què més alt? Quin altre cel?».







2 comentaris:

  1. Tal com has dit, detallets a detallets. Així ens bastim. Tampoc vaig poder conéixer-lo si no és per Punt 2 o Telesafor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La grandesa de les coses petites que ens nodreixen interiorment. El nostre patrimoni de sensacions, d'emocions, de records importants de tan autèntics. I també el llegat dels nostres mestres. Dels mestres de la vida.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".