Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 1 de setembre del 2017

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu


M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir.

Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discreció i en els seus ulls, que feien l’efecte de mantenir-se oberts amb desmesura per insistència premeditada de la senyora. 

En un moment donat, ves a saber per quin caprici de la llum, des del seu escot prominent, un collar de lletres daurades em fa la rateta damunt del volant del meu cotxe. Em fixe en la procedència del centelleig titil·lant i, allà al seu escot original es revela un nom llarg, distingit: Verònica. I m’entretinc buscant raons a favor i en contra de la conveniència d’aquell nom, tan elegant per a una dama, diguem-ne..., a primera vista, massa... estrident, per al meu gust. O el que és el mateix: per a una dona que, sens dubte, aspira a optimitzar els generosos atributs del seu cos, el nom de Verònica se’m manifesta amb un cromatisme fònic de summa subtilitat: vuit fonemes, corresponents a vuit grafies distintes; paraula esdrúixola, amb l’accent greu just al centre del mot, com un penó contra el qual es repenja la paraula que descansa simètricament sobre quatre vocals. En la tradició cristiana, Verònica és una de les dones que consolaren Jesús en el camí del calvari. Summa subtilitat. La vida de cadascú s’inaugura amb el nom que li és atorgat. Ella té bons motius, al cap i a la fi, per fer-ne ostentació. El seu, Verònica, comença amb una lleu fricció de llavis...




Imatge extreta de la xarxa.


El món enllà de mi comença inesperadament en uns llavis. Els llavis més bonics que he vist mai de tan a prop. Petits i tot tendresa. Els estreny una mica. Ho deu fer ja com un de tants gestos mecànics que adopta inconscientment el cos, mentre s’ocupa en qualsevol rutina. Els llavis passen igual que un llamp cau a terra, sense saber d’on ve ni on ha anat a parar, ni què se n’ha fet, de tanta llum. Després arriba la invasió de braços que es mouen per davant del meu rostre, del meu coll i dels meus pits descaradament pròxims, exaltats en la falsa impressió que aquells dos braços traspassaran el parabrisa i els regaran també d'aigua i de sabó. 

És aleshores que els ulls, encesos de tan inquiets, es fixen en els meus, i algun reflex instintiu em fa ajuntar les cames, humides de suor, sobre el seient del cotxe. Sense perdre-li de vista els llavis, m’escarbe el moneder a les palpes, per traure’n tota la quincalla que hi puc trobar. 

No hi ha, en aquell instant brevíssim, perfecció imaginable més enllà dels dos ulls desperts, dels llavis retornats a la calma i d’uns braços que mai de la vida no m’abraçaran. Els d'aquest desconegut que ha aprofitat la meua distracció per netejar-me el vidre del cotxe en un tres i no res.

He pitjat el botó de la finestra i he tret el braç per allargar-li les monedes. Per uns segons dues soledats han entrat en contacte. Uns segons en què s'hi han reconegut dos mons aliens. El vianant roig intermitent adverteix que el semàfor tornarà a ser verd al cap de pocs segons, mentre l’home de llavis petits em diu «grazie, ciao». Apuge el vidre amb els dits humits encara i així s'hi aixeca el prim mur transparent que separa dos abismes. Es queda a fora tota la xafogor de la vesprada. 




Una altra imatge extreta de la xarxa.




 

2 comentaris:

  1. No sé si l'he acabat d'entendre; un preguntat: mentre mira la jove de sobte apareix el netejavidres?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Exactament! Saps aquells segons de distracció en què aquests xicons/hòmens aprofiten per ensabonar-te el vidre sense que tu tingues temps d'impedir-ho? Doncs això. I per cert, ja no se'n veuen, no?, de netejavidres als semàfors... Segur que els han fet fora, per una qüestió d'imatge urbana. És llàstima; sense un d'aquests hòmens que "fan lleig" no existiria aquest relat.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".