Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 10 de juliol de 2017

1.000 raons per estimar-los: 'Si això és un home', de Primo Levi

Si jo fos Déu
Primo Levi


En multitud d'ocasions, mentre llegia aquest llibre, m'he aturat a reflexionar sobre quanta de la nostra gent jove d'ara, capacitadíssima i amb totes les facilitats al seu abast, el llegirà també. Un nombre insignificant, si fem cas dels índexs de lectura. La reflexió va més enllà encara i aleshores no puc evitar el desassossec: i quanta d'aquesta nostra gent jove d'ara —els meus nebots, per exemple, sense anar més lluny— en sentirà mai la necessitat de llegir-lo?

Primo Levi: Si això és un home. He de reconèixer que em provoca un conflicte intern pensar-hi i, més encara, escriure açò, però les convulsions emocionals derivades de la lectura d'aquest llibre procedeixen fonamentalment de la manera com l’autor és capaç de literaturitzar l’horror, més que no pas del propi horror viscut al camp d'extermini d'Auschwitz. Un horror que hi és narrat, d'altra banda, mantenint sempre una certa distància reflexiva i equilibrada. Magistralment. Em commou fins a l'esgarrifança el respecte irrenunciable de l'autor pels homes que comparteixen amb ell la condició infausta de presoners, i com és capaç d’expressar-lo per escrit, aquest respecte. Em commou aquesta empatia humana en unes condicions d'indefugible lluita per la supervivència. I és una commoció que està per damunt de la repulsió que, necessàriament, provoquen en el lector les actituds abominables dels botxins, els quals —no cal dir— pertanyen a la mateixa espècie humana que els turmentats, i que l'autor mateix, que en deixa testimoni literari. 


Pere Salinas. De la sèrie «Geografies del silenci», acrílic s/tela.
Molt agraïda amb l'autor per haver-me permès reproduir l'obra.


En podria destacar molts més, però trie, com a mostra, aquest fragment del llibre on Levi descriu una escena, després que al seu barracó, el núm. 48 del camp d'extermini d'Auschwitz, s'ha procedit a fer una «selecció» (Selekcja) per reduir el nombre excessiu de presoners. ¿És possible que jo, lectora, arribe a pensar que una situació d'angoixa d’aquella magnitud puga ser rescabalada de la seua misèria gràcies a la manera com Primo Levi l’ha convertida en literatura? Em fascina aquesta convicció contradictòria.


«Ara cadascú està escurant amatent amb la cullera el fons del plat per treure’n les últimes escorrialles de sopa, i es forma un renou metàl·lic que vol dir que el dia s’ha acabat. A poc a poc s’imposa el silenci, i aleshores, des de la meva llitera que és al tercer pis, es veu i se sent que el vell Kuhn resa, en veu alta, amb la gorra al cap i balancejant el bust amb violència. Duhn dóna gràcies a Déu perquè no ha estat escollit.

Kuhn és un insensat. ¿Que no veu, a la llitera del costat, Beppo el grec, que té vint anys i demà passat anirà a la cambra de gas, i ho sap, i s’està estirat i mira fixament la bombeta sense dir res i sense pensar en res? ¿No ho sap, Kuhn, que la pròxima vegada li tocarà a ell? ¿No ho comprèn, Kuhn, que avui s’ha comès una infàmia que cap pregària propiciatòria, cap perdó, cap expiació dels culpables, res, en fi, que l’home estigui en poder de fer podrà esmenar mai més?

Si jo fos Déu escopiria a terra la pregària de Kuhn.»


Primo Levi: Si això és un home, Edicions 62, «labutxaca», 2010.
Primera edició en italià: Giulio Einaudi editore, 1958. Primera edició en català: Edicions 62, 1996.




Portada de l'edició de 62, de l'any 2010.

Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco





2 comentaris:

  1. Hauré d'afegir aquest llibre a la llista d'espera de lectures.

    Pel que fa al tema, voldré potser tenir l'aparença d'optimista vers l'ésser humà, però hi han massa taques en aquest llençol del temps. Amb la qual cosa, l'amargor sempre es presentarà de tant en tant.

    Al remat, la figura d'un déu que ha de vetllar per nosaltres és tan feridorament càndida, que fa mal de veres, que ens ho llegim, mirem, des de la distància. De retruc, estic preparant un segon poemari de la mort, segona part de la trilogia i em pense que la religió (entre d'altres) potser tinga un vessant de poetització.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No dóna, certament, l'espècie humana, massa motius per a l'optimisme. De totes maneres, sempre és convenient pensar que pertanyen a l'espècie humana tant els qui aixequen els camps d'extermini com els qui creen obres d'art (aquest llibre n'és una, al meu parer).

      Jo hi voldria insistir en el poder de la literatura per damunt de qualsevol mena d'indignitat humana (dubtes, inquietuds, contradiccions i conflictes interns assumits per part meua). Fixa't que el presoner Khun no demana res al seu Déu, sinó que li dóna gràcies per haver-se alliberat de la cambra de gas. Segons Levi és un inconscient que no contempla que el destí infaust li arribarà tard o d'hora. Beppo, que sí que hi ha estat condemnat, espera el seu final sense dir i sense pensar. I l'únic que és conscient i s'enfronta amb lucidesa mental a la situació dels altres dos, i a la pròpia, és l'autor que, al meu parer, té una capacitat de reflexió i una profunditat d'anàlisi tan precisa gràcies a la decisió de tractar literàriament tot allò que hi veu i que hi viu. Déu...? Seguint l'ocurrència aforística de Levi, si jo fos Déu hauria dimitit de la meua condició per imperatiu categòric.

      Serà interessant veure com portes la mort i la religió als teus poemes.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'El desapercibido', d'Antonio Cabrera

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 24 de febrer de 2019

Avui és un dia d'aquells en què busques agafar-te a qualsevol cosa que et salve del precipici. No importa quin dia siga aquest *avui. *És un present de neguit, d'extraviament, de nebulosa mental, de cos contracturat, de desgana. I de migranya, que no és la causa, sinó el símptoma. Però no. No hi ha res que et puga salvar del precipici, perquè tu ets el precipici. Saber-ho és important. Només, encara i sempre, recorres a les paraules. Que no són antídot contra res, ni remei, ni redempció. Però t'acompanyen. En aquest buit que t'engul, les paraules amb tu, fent-vos-hi companyia. ... més »

De sobines

Maria Josep Escrivà a Passa la vida -3 de febrer de 2019

*Fotografies: Consol Martínez Bella* Mon pare es va fer unes proves mèdiques la setmana passada. En haver superat la incomoditat sense més complicacions, m’explicava, afectat d'un comprensible sentit de l'humor, com havia anat tot. Amb anècdota inclosa que em va relatar més o menys així: «He estat més temps desvestint-me i vestint-me que en la prova en si... I mentre esperava gitat em sentia una miqueta incòmode i vaig consultar a un infermer: “perdone, em puc posar de sobines?”. Què li has dit...! El xic, com si li haguera preguntat no sé què, s'ha plantat al meu costat d’un bo... més »

I la llum ens fugirà per sempre. Al poeta Lluís Alpera

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de gener de 2019

En el primer programa del 2019 de *La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món *que s'emet a Ràdio Gandia des de fa dos anys, vam dedicar un record senzill al poeta Lluís Alpera, traspassat inesperadament el dia 14 de desembre de 2018. *El poeta Lluís Alpera fotografiat un dia del mes de maig de 2010 per Jordi Puig Muñoz, a Calp, durant la seua intervenció en la presentació-recital del llibre col·lectiu titulat For sale o 50 veus de la terra (Edicions 96), on Alpera aporta el poema «La magrana del futur». La imatge de fons és una fotografia projectada de Natxo Francés, de ... més »

Tot és lluny, en la nit. Al poeta Màrius Torres

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 31 de desembre de 2018

*Com la tristesa* *cor endins és tan dolça? * *Màrius Torres (*)* Des de M., als volts de migdia, veiem que cap a Llevant plou. Però això no impedeix que renunciem a la nostra intenció d’anar a Sant Quirze Safaja, a visitar els llocs on Màrius Torres va viure la seua malaltia i on es va dedicar a escriure poesia en cos i ànima. On va morir i on està soterrat. L’ambient, en arribar-hi, és de faula, o de decorat de novel·la de Jane Austen. Plou sota un cel de plom fascinant. Els vessants de les muntanyes, els boscos que encerclen el poble, estan recoberts de núvols baixos, cotons vo... més »

El poeta és un animal polític

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 21 de desembre de 2018

Vaig publicar al núm. 84 de *Caràcters *una ressenya *de **La terra sagna. L'1 d'Octubre dels poetes*, un llibre col·lectiu coordinat per Jaume Huch i Mar Fontana i publicat per Edicions de l'Albí. Amb unes lleus modificacions necessàries, el mateix article es pot llegir a *Núvol. El digital de cultura*. Crec que avui, 21 de desembre de 2018 és un bon dia per a reproduir-lo ací. *«Convindria que els homes que es llancen al carrer a una gesta sagnant, que són honrats alhora que entusiastes, tinguessin consciència de llur acte grandiós. Això cal perquè el fruit de la revolta no sig... més »

Anna Montero: de la paraula, els silencis

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 de desembre de 2018

Vaig acompanyar la poeta Anna Montero en la sessió dels Dilluns de poesia a l'Arts Santa Mònica celebrada a Barcelona el passat 3 de desembre de 2018. Entre les dues vam establir una conversa amena, que vam intentar encaminar cap a les seues inquietuds i motivacions poètiques més importants i on vam evocar també, des de la lectura dels poemes d'Anna, escriptores i artistes que han sigut per a ella revulsius per a la reflexió poètica i la creació, com ara Anise Koltz, Marguerite Duras, l'escultora Camille Claudel o la fotògrafa Diane Arbus. *Escenari poètic buit de poetes encara.*... més »

Anguila

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 27 de novembre de 2018

El meu pare em va ensenyar a pescar a l'anguila. L'hi vaig acompanyar, durant algunes nits d'hivern, al barranc de Sant Nicolau, quan transcorria entre canyars densos i marges elevats de terra, cap a la desembocadura del Grau. M'agradava aquella immobilitat silenciosa, expectant, amb la canya entre les dues mans, enmig de la nit freda i imprevisible. Quan trèiem alguna anguila de l'aigua era impossible agafar-la amb la mà si no la introduíem abans dins del poal. Només aleshores, amb la mà esquerra, el meu pare subjectava l'anguila amb un drap i, amb la dreta, extreia l'ham de la b... més »

Tenda d'animals

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 12 de novembre de 2018

*«Una tenda d’animals és una cosa ben trista. S’assemblen als vells zoològics, de tan enforfoguides. Un local on els animals es fan més i més peresosos perquè no s’hi poden moure lliurement, s’encarcaren i les potes se’ls engarroten fins que, a poc a poc, es paralitzen com si foren soques d’arbre. Vista des del carrer, una tenda d’animals pot semblar diferent, però quan hi entres i veus els animals exhibits com pots de conserva en un supermercat... Aleshores descobreixes que els homes i les dones no sempre tenim idees genials**.» * *Per a més informació sobre el llibre, accediu a ... més »


Estimades merles

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 14 d'octubre de 2018

*La merla és negra perquè l’ombra és seua.Eduard Marco* No faig cap descobriment si afirme que, en aquestes latituds occidentals nostres, l'estació més sorollosa de l'any és l'estiu. Tret del cant dels ocells. No soc cap experta en ornitologia, però observe que, amb les altes temperatures, els ocells callen. Durant la primavera, des del llit estant, no necessite mirar el rellotge, ni tan sols cal obrir els ulls, per endevinar que el dia ja llostreja. Ho anuncien, millor que cap altre ocell, les merles, amb el seu cant net com un doll d'aigua clara. Entre les cinc i les sis de la m... més »