Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 18 de juny de 2017

'Serena barca' obté el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians

Escric aquesta entrada amb l'única finalitat d'agrair totes les felicitacions, les mostres d'alegria, de complicitat i les generosíssimes consideracions cap a Serena barca que he rebut des que, el proppassat dimecres 14, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana va publicar la notícia dels llibres guanyador dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians. Per als quatre editors del Buc, Pau Sanchis, Rubén Luzón, Francesc Bononad i Josep Martínez, és l'agraïment primer i indispensable, perquè —ja ho he dit en més d'una ocasió— sense Buc no hi hauria barca. Almenys no en aquest format preciós dissenyat per Dídac Ballester.


Així va publicitar Edicions del Buc la notícia del reconeixement.

Sóc ben conscient de la reacció de desmesura que propicien les xarxes, i del fort component afectiu i d'amistat que acompanyen els amabilíssims comentaris entusiastes que m'han endolcit aquests últims dies. Però, en aquest cas concret, només en aquest cas, em permetreu que me'ls crega —els entusiasmes, els afalacs—, perquè els vull entendre com l'al·licient imprescindible per continuar avançant en el camí de la literatura, i molt especialment de la poesia, i per centrar-hi cada vegada amb més convenciment l'objectiu dels meus interessos i de les meues necessitats. 

El poeta, l'amic, el mestre admirat Joan Navarro em va fer aquest regal poètic des de la seua pàgina de Facebook: la traducció del poema titulat "Arrel", al portuguès. La sorpresa, la va completar Beppe Fiorelli, company d'aquells que les xarxes apropen, amb la seua bella "Radice" italiana. Als dos, el meu agraïment més sincer. 


ARREL

A dintre meu
hi ha una arrel que excava
buscant jardins.

Cal·ligrafia el buit,
recita el calfred
que recorre la terra
a dintre meu.
Remor d’arrel que excava
i apunta al blanc:

allà on brolla la deu,
on tremola la veu,
on esclaten els mots...
Com un ramell de flors
d’oxigen.


Maria Josep Escrivà, Serena barca, Edicions del Buc, 2016.

| RAIZ // Dentro de mim / há uma raiz que escava / procurando jardins. // Caligrafa o vazio, / recita o calafrio / que percorre a terra / dentro de mim. / Rumor de raiz que escava / e aponta ao alvo: // lá onde brota a nascente, / onde trema a voz, / onde desabrocham as palavras... / Como um ramo de flores / de oxigênio.

| RADICE // Dentro di me / c'è una radice che scava / cercando giardini. / Calligrafa il vuoto, / recita il brivido / che percorre la terra / dentro di me. / Rumore di radice che scava / e punta al bianco : // là dove sgorga la fonte / dove trema la voce / dove sbocciano le parole... / Come un rametto di fiori / d'ossigeno.

Trad. Beppe Fiorelli


Foto de família on podem veure, al centre, Teresa Pascual, l'autora homenatjada en l'acte de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians; el guanyador del premi a la millor novel·la publicada l'any 2016, Paco Esteve Beneito (primer per l'esquerra); David Navalon (hi sobresurt en altura), premi al millor llibre de literatura infantil; Josep Millo com a premiat en la categoria de literatura infantil (al centre, al costat de Teresa); l'autora de Serena barca, ben flanquejada per la seua mestra-poeta; Moisès Vizcaino, com a representant de La Veu del País Valencià (premi a la Difusió Cultural, en primera fila) i Joan Garí, premiat en la categoria d'assaig. A més hi ha els membres del jurat, representants polítiques, i Bel Olid, presidenta de l'AELC (una mica camuflada al darrere). Eva Dénia, cantautora que va amenitzar la vetlada, juntament amb Merxe Martínez, és a l'extrem dret de la foto. A l'esquerra, vestida de roig, Neus Aguado, que va fer la laudatio de Teresa Pascual. Fotografia publicada a Vilaweb.

En aquest mateix mitjà podeu llegir una crònica que Núria Cadenes ha fet de l'acte.





6 comentaris:

  1. Respostes
    1. Doncs estaria genial que ho intentares... Veges què t'he de dir jo! D'entrada, moltes gràcies ja per la intenció.

      Elimina
  2. ΡΊΖΑ

    Μέσα μου
    υπάρχει μία ρίζα που σκάβει
    ψάχνοντας κήπους.
    Καλλιφράφει τον κενó,
    απαγγέλλει το ρίγος
    που διατρέχει το έδαφος
    μέσα μου.
    Βουή ρίζας που σκάβει
    και σημαδεύει τον στόχο·
    εκεί όπου αναβλύζει η πήγη,
    όπου τρέμει η φωνή,
    όπου σκάνε οι λέξεις...
    Όμως μία ανθοδέσμη λουλούδια
    οξυγόνου.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Disculpa que haja tardat a agrair-te aquesta meravella. L'he intentat pronunciar en veu alta, tractant de fer memòria del poquet grec (clàssic, això sí!) que vaig aprendre a l'institut, però m'encantaria sentir-te'l dir a tu ben dit.
      I que bonic, entendre que ρίζα i "rizoma" són el mateix, i que alguna cosa deu tenir a veure una "tija subterrània" amb una "arrel". En fi, aquestes vides secretes de les paraules, que m'apassionen.

      Moltíssimes gràcies. Te'n dec una. Gran abraçada.

      Elimina
  3. Un reconeixement ben merescut, Maria Josep, una escriptura delicada i rigorosa que alça poemes de llarg i profund alè, de serena contemplació, de quieta alegria. L'enhorabona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Manel: valore molt les teues paraules, perquè ets un lector rigorós, un militant de la poesia des de molt abans que jo sabera què és això de la poesia (encara malde per saber-ho, ara...), i, sobretot, un poeta admirat. El privilegi és no deixar de meravellar-se'n, i compartir camí amb els qui l'heu obert abans.

      Salut, i moltes gràcies, de cor.

      Elimina

HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

1.000 raons per estimar-los: 'Ací s'acaba tot', de Josep Piera


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de novembre de 2017


Fa molts, molts anys, que dura aquesta estima. Diria que des del principi dels temps. Des del meu principi. Des del principi mateix del temps en què vaig començar a festejar amb les paraules, amb la poesia. Aleshores —diguem-ne al voltant dels anys 90, 91, 92...— Josep Piera ja era, des del País Valencià, des de la Safor seua i nostra, un escriptor de referència per a les lletres catalanes. I es va convertir també —primer que cap altre en català, diria jo— en *el meu *escriptor de referència. Motiu suficient per a tenir 1.000, i més de mil, raons per estimar-lo. *Josep Piera, en u... més »

Viatge, metàfora i revolució. A partir de 'Viatjar descansa', de Carles Mulet

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 d'octubre de 2017

La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el *viaticum* (derivat de *via*) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible. *Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina». * Jo tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar la b... més »

#Això, és a dir, #Sí, és a dir #Ambelpoblecatalà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 16 de setembre de 2017

Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Enllaceu la campanya institucional al vostre blog fins al dia de la votació. Gràcies per la llibertat i per la vida que ens regala poder escollir que és el millor. Cheap Offers: http://bit.ly/gadgets_cheap Jordi Solà Coll ens convida a enllaçar als nostres blogs la campanya institucional sobre el referèndum català d'autodeterminació. Fet. Quin motiu ens ho podria impedir? Enllace... més »

«Semàfors». Un relat per acomiadar l'estiu

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 de setembre de 2017

M’he embadalit, afectada encara, probablement, pels efectes de la becaina. El carrer, en aquelles hores ensopides de les vesprades d’estiu, se’m fa estrany. He entrat com un autòmat al cotxe rescalfat. He premut l’accelerador i m’he deixat dur pel flux automobilístic de l’avinguda Blasco Ibáñez. «Per la porta de casa passa un riu...», un riu motoritzat, no cal dir. Em devia fixar en el vestit cenyit al cos de la conductora que tenia a la meua esquerra, en el bronzejat que lluïa en totes les zones del cos que no cobria la tela, en els cabells estovats amunt sense cap mena de discre... més »