Les mans de Manuel Boix

He tornat a Xàtiva per visitar l'exposició de Manuel Boix, La llum de l'art, comissariada per Martí Domínguez. Hi vaig ser el dia de la inauguració, però la gentada —feliçment— no em va permetre gaudir-la amb la calma que requereix. I, ara sí, puc afirmar amb coneixement de causa que la mostra és meravellosa i, a més a més, l'itinerari de la visita permet redescobrir alguns dels edificis patrimonials més destacats de la capital de la Costera. Després d'això només puc dir que no hi ha res que console amb més fiabilitat que la bellesa.

 

Si en teniu oportunitat, aneu-hi. L'exposició es podrà visitar fins al 30 d'agost. I si no us hi podeu desplaçar, també podeu visitar La llum de l'art de manera virtual des d'ací.

Al catàleg —una joia, també— s'han inclòs textos literaris de Marc Granell, Josep Lozano, Pere Antoni Pons, Jaume Pons Alorda, Núria Cadenes, Antoni Martí Monterde, Jaume Pérez Montaner i aquest meu, titulat «Les mans de Manuel Boix», que reproduesc a continuació. El meu agraïment a Martí Domínguez per haver-ne estat l'incitador.

 

 

 

 Autoretrat de Manuel Boix, 1974

 

 

LES MANS DE MANUEL BOIX

 

Llegesc La forja d’un pintor, el llibre de Martí Domínguez que recorre la vida artística de Manuel Boix, mentre algú de ma casa es debat entre la vida i la mort. M’hi aferre, hi busque recer, una ansiejada bonança d’esperit, amb els ulls, amb els dits, amb l’enteniment, com si obeís un mandat suggerit pel Martiri de sant Sebastià de la portada. Ho diu la punxa en l’ungla i la sang que en raja. La punxa és de roser. La bellesa sense punció és una flor sema.

«De xiquet, va caure una cadernereta en el filat, atreta pel reclam. I se’m va morir a les mans. Se’m va quedar gravada per sempre aquella escena.» La confessió del pintor Boix em commou. Pel seu caràcter de tendresa tràgica i, sobretot, perquè hi puc compartir la impressió de la criatura despagada davant del fet irreversible de la mort. La mort palpable continguda en les mans del xiquet. No sabria dir quin dels dos éssers em transmet una compassió més punyent. Les mans del quadre que Boix pintaria més tard, a L’arc del triomf, són les d’un adult i a mi em suggereixen la confluència de la vida i de la mort. De la superació i la derrota. De la fermesa i la fragilitat. De la determinació i la feblesa. No és una successió semblant de contrastos els que conviuen en tota una vida dedicada a l’art, sobretot quan el compromís amb un mateix i amb el món en són ensenyes? 

 

 

L'arc del triomf, 1971

L’escena infantil que Boix explica a Martí, i el quadre resultant, em duen irremeiablement a establir un nexe il·luminador amb una obra més recent, extraordinàriament trasbalsadora: Lampedusa. El drama de la migració en la mar. El terror tractat amb una subtilesa plàstica tan primmirada que esgarrifa. Fa un parell d’anys vaig visitar al Verger una exposició de l’artista algerià Hachemi Ameur: Nàufrags a la Mediterrània, es titulava. Els cossos d’homes i de dones s’enfonsaven en una massa blava, entre colors intensos i contrastats. La descomposició dels peixos i dels cossos hi anaven en paral·lel. En vaig sortir al carrer amb el cos glaçat. Al meu davant, a la porta d'una casa, un rètol indicava: «Betlem». Des d'un altaveu sonava música de nadales. 

 

 

 

 

Lampedusa, 2013

Imatge escanejada del catàleg Manuel Boix. La llum de l'art

Ajuntament de Xàtiva, 2023

 

 

 

Avui, que prenc aquestes notes sobre la impressió que m’ha causat el quadre de Manuel Boix, acabem d’estrenar any. Segons la descripció que Martí Domínguez inclou a La forja d’un pintor, l’obra naix com a resposta al naufragi ocorregut davant de l’illa italiana de Lampedusa, l’any 2013, on van morir ofegades més de tres-centes seixanta persones. Els ofegats de Boix es distribueixen al quadre seguint, daltabaix, les línies paral·leles de cinc cordes, o cinc sogues. Al fons del llenç, que és també el fons de la mar, s’amunteguen els cossos que hi sucumbeixen. Un garbuix tètric de figures humanes, extremitats i cordes embolicades en una madeixa indestriable. No puc apartar els ulls d’aquesta verticalitat sinistra. Aquí el to predominant és el sépia —i que se’m disculpe el sarcasme de l’analogia. A l'extrem superior s’ha quedat la llum opaca, inassolible. I qui la busca ja? Probablement, només els qui, davant d’aquest cementeri marí, tremolem encara. Aquells ofegats prims i despullats també som nosaltres, que mirem el quadre bocabadats. I són les mans de qui els ha atorgat una forma perenne, a aquells centenars d'ofegats que ja no són res. Les mateixes mans que, fa molts anys, van sostenir el cos tebi i colorit d’una cadernera morta.

 

 Aquesta és només per deixar constància que hi vaig ser.
La fotografia és de Pepe Pastor.

 

 

Viure és antihigiènic

És la sentència que dona peu a l'artista plàstic Santi Tena per a titular el seu llibre il·lustrat a partir dels aforismes de Joan Fuster, que Edicions 96 ha publicat en col·laboració amb l'Ajuntament de Sueca.

L'escriptor, estudiós de l'obra fusteriana i director de l'Espai Joan Fuster, Salvador Ortells Miralles, n'ha escrit un pròleg on, entre altres coses, aporta unes pinzellades sobre el gènere aforístic:

«Més que no persuadir el lector, els aforismes de Fuster estan concebuts amb la voluntat d’agitar consciències. No tenen, doncs, la intenció de ser amables ni condescendents. Són, en paraules seues, "observacions, reflexions i admonicions exposades en cru, sense premisses ni corol·laris que ajudin a demostrar-les o a justificar-les, i el seu aïllament els dona una aresta agressiva, amb la qual, per cert, la frase tendeix autònomament a produir un efecte no sempre previst per l’autor"».

 

L’impacte visual i el missatge que transmet cada pàgina, amb la fusió de text i d’interpretació gràfica, no gens objectiva, sinó tot el contrari, és impactant en molts casos. Des de la portada, sorneguerament i escatològicament fusteriana, fins a la poeticitat i la delicadesa que transmeten il·lustracions com la d'un unicorn fet de papiroflèxia. Un art, la papiroflèxia, on intervé la destresa manual, la llibertat mental, la imaginació, per construir allò que podríem dir «poemes-objecte», precisos, fràgils, fungibles, biodegradables... com tot allò sotmès al pas del temps. 

 

 

 

A la presentació que en férem a Sueca, el 5 de maig de 2023, vaig reconèixer que, al meu parer, una de les virtuts principals del treball de Santi Tena és la seua opció per dir-hi la seua, per implicar-se en la interpretació personal i compromesa dels textos. Fins al punt que l'aportació crítica, càustica, rebel, de denúncia —de vegades—, de Tena, supera la del mateix Fuster. Mireu, si no, la creació següent: 

 

 

 

No és l'única il·lustració on es qüestionen durament els avanços de l'anomenada era tecnològica. Mireu aquesta, que em va molt bé per enllaçar amb un altre fragment del pròleg d'Ortells:

 

«Tena ha estat capaç d’entaular un diàleg fecund i renovat amb els textos de Fuster, a més de proporcionar rics i variats suggeriments plàstics gràcies a la potència evocadora de les il·lustracions, tant o més «crues» i «agressives» que els mots que les han inspirades. Perquè més que il·lustrar —en el sentit etimològic d’explicar—, ha actualitzat els aforismes amb la llum matisada dels nostres dies, i sota el prisma inconfusible d’una estètica cinematogràfica, deutora també del món del còmic i de la cultura pop». 

 

 

En resum: un llibre que vol induir a la reflexió, que estimula mentalment i alhora provoca un somriure —encara que siga un somriure amarg—. Ho diu Joan Fuster i ho il·lustra Santi Tena:

 

Potser és per això que ens fa mandra, o por, pensar...? Perquè no volem diferenciar-nos o separar-nos del ramat? De nosaltres depèn pegar la volta al plantejament, que porta inclosa —ho reconec— una humil dosi de provocació.

 

Per a provocador, i corrosiu, el tractament il·lustrat de l'aforisme següent: 

 

 

 

 

De tot això, en format radiofònic, n'hem parlat a La casa sota la lluna. Una mirada poètica al món, de Radio Gandia SER. (Podcast 14/06/2023, 10 min)