Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 19 de març de 2016

«AL LENT REPÒS DE LES PUPIL·LES». AVATARS D'UN POEMA

Fa uns dies, el poeta i traductor Joan Navarro va reproduir a Facebook uns versos d'un poema del meu Serena barca titulat «Mirall»: «L'enyor dels mots / al lent repòs / de les pupil·les.» Els acompanyà, en la línia del que crec que ja és marca —estètica i poètica— de la casa Navarro a la xarxa feisbuquera, d'una imatge fotogràfica i també de la corresponent traducció al portuguès. En reproduïsc el resultat al final d'aquesta entrada. Però primer aprofite per fer una breu reflexió metapoètica. I és que he de reconèixer que llegir aquests versos aïllats del poema al qual pertanyen, a manera de destil·lació respecte del conjunt, m'ha resultat il·luminador. Com en altres ocasions, m'he reafirmat en la meua creença personal que, sovint, un poema està construït amb els adornaments que embolcallen uns pocs versos essencials —de vegades un només—, un nucli proteic al voltant del qual graviten altres versos secundaris, completant-ne, això sí, el context on creix harmònicament aquell ens misteriós que coneixem com a poema.


Clemencia Nengono, equatoguineana.
Fotografia de Susi Artal que formà part de l'exposició i catàleg titulats
(In)visibles. Les altres dones?
Universitat de València, 2006.

Pensant-hi, he recordat que «Mirall», inclòs a l'apartat «Tipografiar el buit» de Serena barca, ha conegut diversos avatars abans d'arribar a la forma definitiva —definitiva?— que apareix al llibre publicat per Edicions del Buc. Començant per aquesta primera versió que acompanyà la fotografia de Clemencia Nengono, inserida dalt, al catàleg (In)visibles. Les altres dones? de l'exposició homònima de Susi Artal:


CLEMENCIA

Què mires que no et diga
la fonda pietat en què t’empares?
Fosca pell. Pena fosca a la pantalla.
Només un punt de nacre encén
el perfil negre, 
igual que el nom clement que t’il·lumina.

MjE, 2006. 


Al cap d'un temps, el poema inspirat per una de les dones visibles de Susi Artal, adoptà el títol de «Mirall» i, només amb algun canvi lleuger respecte del que apareix a Serena barca, va assumir l'encàrrec de ser expressió poètica d'un altre rostre de dona: en aquest cas el meu, interpretat en forma de dibuix per l'artista, editor de llibres de bibliòfil, gravador, i etcètera, Miquel Plana. El joc de dibuix i poema s'inclou a l'obra, elaborada i impresa per qui fou considerat «arquitecte del llibre», que convinguérem a titular Cal·ligrafies al buit. Miquel em va reconèixer que s'hi va deixar enlluernar pel protagonisme de les meues arracades, i per això va voler fer que se'n despenjaren les inicials del nom. No li vaig explicar mai que «Mirall», abans d'esdevenir el «Mirall» il·lustrat per ell, havia trobat el seu motiu de ser en una altra arracada lluminosa: la de l'equatoguineana Clemencia Nengono.

I heus ací que la imatge dibuixada de la poeta gosa interrogar la poeta mateixa; aquella que s'expressa amb els mots que s'hi emmirallen, encarades l'una amb l'altra:




MIRALL

Què mires que no em diga
la fonda pietat
en què t'empares?

És meua, o teua,
aquesta absència
habitada de veus?

L'enyor dels mots,
al lent repòs
de les pupil·les.

Com el llevat que foscament
fermenta.

MjE: Cal·ligrafies al buit, Miquel Plana editor, 2012.



Com a colofó del periple anterior, l'estrofa escollida per Joan Navarro podria ser l'últim vestigi —i potser ara sí que definitiu— del poema «Mirall», i de les circumstàncies en què s'ha anat fent. Aïllada de la resta del poema. Diria que (quasi)autosuficient:

L’enyor dels mots
al lent repòs
de les pupil·les.

Maria Josep Escrivà, Serena barca, Edicions del Buc, 2016.

| A saudade das palavras / no lento repouso / das pupilas.



Fotografia de Joan Navarro.


ADDENDA (20 de març de 2016)

La llibreria Nollegiu, de Poble Nou de Barcelona, ha escrit a la seua pissarra el poema «Mirall». Crec que hi té molt a veure que dissabte la vàrem visitar, aquesta llibreria bonica on tenen molt present la poesia, el Jordi Solà i jo, i que el meu company ens va amenitzar l'estona recitant-hi el mateix poema, davant d'uns clients, i de la llibretera Maria. Els seus oients, amb ulls com a plats i cors contents, li agraírem la sorpresa de l'espontaneïtat. Bonic record, el d'aquella vesprada.


 



HISTORIAL RECENT DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »

A Joan Climent, en el centenari del seu naixement

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 29 d'abril de 2018

Joan Climent (Montitxelvo, la Vall d'Albaida 1918 - Gandia, la Safor 2004) és, fonamentalment, poeta. L'any 2001 va ser nomenat Fill Adoptiu de Gandia i l'any 2003 soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. A pesar d'aquesta segona *condició*, la dimensió cívica i poètica de Joan Climent a penes ha transcendit més enllà d'un radi d'acció *de proximitat. *I no és just, ni per a ell ni per a les nostres lletres. Tant de bo l'excusa del centenari del seu naixement hi ajude una mica. Si voleu conèixer millor l'escriptor i la seua obra, fa un temps en vaig parlar a... més »

A partir de 'La netedat', de Sebastià Alzamora


Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 1 d'abril de 2018

*No y ha cosa que’n tant engruixe la bèstia com la netedat* * Robert Coch. Extret del Diccionari català-valencià-balear * És tard i pesa el fred del groc. Entre al llit com qui entra en una matriu estèril. El silenci de la cambra em xucla, gorg obscur, remolí imprevisible. Unes urpes em graten l’esquena. Algú més habita el meu cos sense haver-me’n demanat parer. A sota de la vànova, sóc com aquell Cigronet de faula atrapat a la panxa tova del bou. Catau de soledat calenta i eixordadora. I com és que trobe consol en el turment del poeta que llegesc?: *Hauries de poder dormir el so... més »

La poesia fallera serà renovadora o no serà

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 18 de març de 2018

Aquest any 2018 s'ha convocat, en l'àmbit de les publicacions falleres, un premi de poesia *lírica*, per oposició a la denominació de poesia *satírica*, pròpia, si bé es mira, del caràcter en origen crític, caricaturesc o jocós de les falles. Aquests poemes *lírics *s'havien dedicat tradicionalment a lloar la *tòpica *bellesa estereotipada de la dona fallera, blanc cap al qual era habitual que apuntaren uns versos normalment despersonalitzats que han reflectit, al llarg de dècades, les maneres pròpies d'una ideologia conservadora pel que fa al paper passiu i *ornamental *que s'ha atr... més »

Poemes que fan tremolar

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 25 de febrer de 2018

Com ara aquest d'Erich Fried, del llibre* Exercicis preparatoris per a un miracle* [1]. Si us ve de gust, mentre el llegiu, el podeu escoltar recitat des d'aquest enllaç a l'espai radiofònic *La casa sota la lluna*, de Radio Gandia Ser, on Puri Naya i jo en parlem embadalides (4 min 12 seg). També hi fem un comentari sobre la importància dels silencis en poesia. *EL QUE FA MAL* *Si et* *perd* *què* *em farà mal?* *No el cap* *ni el cos* *ni els braços* *tampoc les cames* *Es cansen* *però no fan mal* *o no més mal* *que la cama que sempre fa mal* *Respirar no fa mal* *S'encongei... més »

"El poema que renilla i es dessagna". Sobre 'On la sang', de Ricard Garcia

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 9 de febrer de 2018


*Quan falten dos dies per a la celebració del Referèndum català d'autodeterminació —1 d'octubre de 2017—, escolte a la ràdio com s'hi expliquen detalls de logística referits a l'organització d'aquesta jornada que es preveu històrica, mentre acabe una ressenya sobre On la sang, l’últim llibre de Ricard Garcia, a l'escriptori mateix on la majoria dels seus poemes es van gestar. Casualitats imprevisibles de la vida, tenint en compte, a més a més, que mai no hi havia estat, a cal Ricard i la Maria. A la part esquerra d'on escric, enllà de la tanca que delimita el jardí, transcorre el t... més »

Què volen dir les Ítaques

Maria Josep Escrivà a Passa la vida - 8 de gener de 2018

Ha escrit Joan F. Mira (València, 1939), autor de la traducció de l' *Odissea* al català, 50 anys després de la canònica d'en Carles Riba: *«I des del temps del pare Homer, on comença la nostra literatura, han passat ja vint-i-set o vint-i-vuit segles, però si d'aquesta literatura nostra n'haguéssem de triar mitja dotzena d'obres essencials, o només tres o quatre, una en seria l'Odissea, i una altra la Divina Comèdia. La cosa més sorprenent és que encara hi ha tants lectors que pensen el mateix. [...] No hem perdut tota l'esperança, si Homer (o Dante) pot ser llegit encara d'una man... més »