Fer llum l'espina. Sobre 'Mastaba', de Marc Granell

Escriu Xavier Farré a L'auditori de Görlitz: «La poesia no em donava alleujament, em donava reflexió, m'incitava a pensar; l'alleujament era l'instant de la trobada amb el llenguatge» (el poeta i traductor, especialista en literatura polonesa, amb vint-i-pocs anys, es planyia de la mort del pare).

No és aquesta també l'aspiració de Marc Granell, en escriure Mastaba?

I com de dur és dur
aquest buit ja perenne, intolerable,
aquest no-res que em feu i m’acompanya
guarint-me encara amb dolça amor
cada ferida. 

Marc Granell: Mastaba, Bromera, 2025

N'he fet la meua lectura, en forma de ressenya, que s'ha publicat al núm. 103 de la revista Caràcters.  

Diu així: 

És molt probable que els lectors habituals de la poesia de Marc Granell —n'excloem la que s'adreça prioritàriament a infants i joves— se sorprenguen davant d'un llibre com Mastaba. No tant pel to, ni pels temes, que de seguida associarem amb les preocupacions poètiques i recurrents d'aquest autor compromès, crític, existencial, «pudent», com ell mateix s'autodenomina, profundament humà; no tant pel to, ni pels temes, dic, sinó per la manera radicalment despullada com, a Mastaba, ens els presenta. Uns poemes que, amb les paraules justes i amb el silenci dels espais en blanc entre versos, impacten amb la seua agudesa: «Soc / l'instant / en què soc // i em mata.» 

No és la primera vegada que ens trobem cara a cara amb aquests poemes eixuts i alhora enlluernadors. Només hauríem de recordar «La felicitat», una peça d'orfebreria de només quatre mots clau amb què tancàvem l'antologia Vesprada d'amor i única (Amsterdam, 2022): «Instant pur / que el desig / recorda». Però Mastaba sí que és el primer poemari construït globalment sobre una voluntat de contenció verbal extrema. Cap títol. Cap dada que contextualitze els poemes; el lector ha de ser l'encarregat, a partir d'unes poques pistes, de desplegar la informació o el relat que cada peça poètica encapsula. Un parell de dedicatòries només, que apel·len dues persones que sabem que foren importants en la formació intel·lectual i afectiva de Marc Granell: Jaime Siles, sinònim de saviesa; i Carmen Marí Tarazona, sinònim de tendresa i de bondat. No oblidem aquests conceptes, que han de servir com a contrapunt dels temes més amargs, de l'existencialisme més asfixiant, i alhora lúcid, que desplega el llibre, marca de la casa granelliana. 

Dues dedicatòries i unes quantes citacions que flanquegen el poemari, a manera d'obertura (Ungaretti i Idea Vilariño) i de tancament (Luis Antonio de Villena i Teresa Pascual), per on l'autor permet que penetre una mica de claredat. Aquests són els únics paratextos encaixats en una pulcra construcció poètica. Fins i tot la porta d'accés, que entenem que pot ser el títol d'un llibre, se'ns hi presenta com un enigma. Una sola paraula, Mastaba, segurament desconeguda si no és per a persones avesades a l'egiptologia, que ens atrau, des de la seua aparença enigmàtica, i ens indueix a endinsar-nos-hi. Personalment, he iniciat la peripècia tot acudint al diccionari. I no m'han decebut les expectatives, perquè «mastaba» és un terme arquitectòni, una «Tomba de l'antic Egipte consistent en una construcció de planta rectangular i alçat atalussat que dona accés a un pou que condueix a la cambra mortuòria». Per tant, allò que les citacions inicials i concloents flanquegen és un edifici funerari, una mena de túmul on el traçat dels poemes condueix directament a la tomba, com la vida condueix directament a la mort: un tòpic literari de tradició remota que el poeta Marc Granell recull en la bella imatge procedent de la uruguaiana Idea Vilariño: «cada uno es fruto madurando su muerte». Clar i ras.

Això pel que fa a la semàntica. A més, diria que la fonètica, amb la màxima obertura vocàlica de les as, també contribueix a crear un efecte de buit, de pou definitiu on, si agusem l'oïda, sentirem com retrona l'eco de mastaba i el concepte de vacuïtat que eternalment allotja: «I com de dur és dur / aquest buit ja perenne, intolerable, / aquest no-res que em feu i m'acompanya / guarint-me encara amb dolça amor / cada ferida.»

I el traçat? Què ens aporta el recorregut «que condueix a la cambra mortuòria»? Seixanta poemes on conviuen malestars personals, la constant consciència de l'abisme del viure, amb poemes on la veu es fa eco del dolor col·lectiu i esdevé denúncia. Recordeu els macabres «vols de la mort» de la dictadura militar argentina? Marc Granell en fa poema, amb una imatge tan concreta, tan física, tan punyent: «Qui llançava des de l'avió els cossos indefensos? // Com queien? // Quin soroll van fer en esclatar / contra les ones mudes?» Per enèsima vegada tornaríem a qüestionar-nos la funció de la poesia en un context tràgic d'aquestes dimensions. I mentre escric aquestes línies, repasse un llibre de Xavier Farré, L'auditori de Görlitz, on el crític i traductor especialista en literatura polonesa, arran d'una reflexió semblant, conclou: «la poesia no provoca cap canvi social, però sí que n'esdevé, en la seva dimensió artística, un dels relats, una de les maneres de prendre consciència». Un relat èticament necessari, al meu parer. Mastaba és «memòria feta vers» segons declaracions de l'autor que ell mateix ha volgut falcar amb la citació final de Luis A. de Villena: «Nada queda nunca, sino memoria o tenaz olvido». Poemes-epitafi, per tant, com les «inscripcions sepulcrals» que sobreviuen, pètries, a l'«oblit tenaç», i que donen fe de la por, de la culpa, de les humanes i feixugues limitacions físiques de qui ha viscut i n'ha deixat constància, des de l'honestedat i de qui encara cerca «auguris de saba» en la paraula poètica. Aquesta fe indoblegable de Marc Granell. Una altra vegada trobe en Xavier Farré suport per a les meues paraules. Tot evocant la mort del pare, quan el traductor i crític literari comptava amb vint-i-pocs anys, escriu: «La poesia no em donava alleujament, em donava reflexió, m'incitava a pensar, l'alleujament era l'instant de la trobada amb el llenguatge.» No és aquesta l'aspiració de Mastaba?: «Com dir / el què. // Fer llum / l'espina.»

 

«Mastaba és el retorn més íntim de Marc Granell, un recull de poemes breus i profundament personals que exploren, amb cruesa i bellesa, els temes centrals de la seua obra: la mort, l’existència i la reivindicació social», diu la sinopsi si accediu al llibre des de la pàgina web de Bromera.

 

   

I tot comença fosc. Sobre 'Arrel', de Begonya Pozo

En la pràctica del txikung és fonamental sentir com, des dels peus, mantenim el contacte ferm i equilibrat amb la terra. Ens hi arrelem com si fórem arbres i, des d’aquesta posició, ens concentrem i recorrem conscientment cada part del cos. Més enllà d’estats espirituals, m’interessa molt com s’hi exercita la concentració i com s’allibera la ment de distraccions supèrflues. Com s’hi aconsegueix l’evasió mental alhora que s’exercita la consciència que som transmissors d’energia, des de la part superior del cap fins a les plantes dels peus. I com els arbres, per uns instants, en compartim la naturalesa mig aèria i mig terral.

 Begonya Pozo, en una fotografia d'Eva Máñez-Diputació de València, any 2019, quan la cultura a la ciutat de València vivia temps més propicis. 

 

Begonya Pozo acaba de complir cinquanta anys. En el moment en què escric aquest article, en fa quatre justos que va ser mare per primera vegada. Podríem considerar la dada com una anècdota o un apunt biogràfic que no caldria testimoniar si no fos que un fet vital de tal transcendència ha provocat l’escriptura d’Arrel, el sisè poemari de Begonya, mereixedor del XIII Premi Pollença de Poesia. He tingut diverses oportunitats de comentar en públic que, tot i abordar situacions o temes universals i compartits, el poeta hauria de tractar-los i replantejar-los com si es tractés de vivències primigènies i els hauria de poder traslladar als lectors amb el propòsit que hi descobriren una experiència nova, única, excepcional. L’experiència de la maternitat pot ser una d’aquestes vivències universals que una veu poètica autènticament personal ens pot redescobrir com a única i que s’hauria de redimensionar amb cada lectura. Maternitat, escriptura poètica: no els podríem considerar, ni que fos metafòricament, processos creatius anàlegs? No deu ser que totes les experiències creatives han conegut un mateix desig generador previ?: «Úter que atrapa, / com versos que desfan / temps a venir.» 

 

Arrel fou Premi Pollença de Poesia l'any 2023.

A La por de la literatura, de la romanesa Ana Blandiana, trobe una explicació convincent amb què avalar el repte de convertir en distintiu allò que comunament ens afecta com a espècie: «El caràcter implacable de la poesia és, d’alguna manera, la seva única raó d’existir». Blandiana s’hi refereix com a «l’obligatorietat» i és, per a ella, un principi en què s’hauria de sustentar el poema. Això és, que el poema obeeix a una «necessitat vital» i el poeta ja no hi contempla el supòsit de «no haver estat escrit». Amb aquest requisit previ aborde l’Arrel de Begonya Pozo, que s’inaugura amb el poema titulat «Voluntat», com una declaració d’intencions que apuntala aquella obligatorietat defensada per Blandiana i que jo també subscriuria: «Escriure com qui respira / la lentitud de tots els principis.»

De la lectura que en faig, destacaria d’Arrel, com a un dels trets distintius, el caràcter dialògic amb què la veu poètica hi incorpora l’altre: mare-fill, poeta-lector, o poeta lectora d’altres poetes referenciats de manera directa o indirecta, tant se val. Tot això amb una expressió de vegades descarnada, no gens afectada d’autocomplaença, i amb un discurs que en absolut hauríem de qualificar d’incòlume. I és que sembla que la poeta ens vulga advertir que no hi ha vida sense dol ni naixement sense ferida. En un poema titulat «Bram», pareu atenció: «Abans de la destral, com dir que no? / I després, com clivellar carn i mots? / Tot és a punt sota el silenci metàl·lic: / és temps d’amor i carnisseria.» 

 

Fotografia de la Plaça del Llibre de València. Octubre de 2023

Tornem a la idea de l’arbre-cos com un organisme transmissor d’energia. I ara, com un ventre gestant, com un cercle que enllaça infinitament cel i terra. Com un mandala universal, que és com m’agradaria interpretar el motiu de la coberta del llibre. Un mandala travessat de filaments principals i secundaris que bé podrien ser vasos sanguinis, capil·lars o arrels nodridores. I ara ens podem preguntar: al poemari, que també és un cos, un ventre, un cosmos organitzat, qui arrela en qui? Al primer apartat, un poema titulat «Pressentiment»: «Arrel ferotge / furgues arran de cos: / fas la sang nèctar.» Però més endavant, el tercer apartat es clou amb el molt bell «Materials de construcció», on llegirem, en el format de prosa ara: «Així, arrelada a tu, el meu cos sosté la llum horitzontal que, en travessar-nos, cruix». Un cos troncal («Tot és cos») amb múltiples ramificacions —com al mandala—, que el denominen: cos primitiu, cos càntir, cos vigilant, cos oceà... Un cos que cova un altre cos i on en algun moment els límits es trastoquen: «Dins d’aquest cos oceà / la intrusa soc / jo». Quins versos més potents en la seua brevetat, amb la paraula «intrusa» que aglutina la doble naturalesa verbal —d’un participi passat llatí— i el caràcter substantiu actual d’aquell que s’hi ha introduït sense dret.

«I tot comença fosc, ensordiment i arrel», diu la citació introductòria de Teresa Pascual. En la fosca de la terra que l’arrel excava; en l’úter on l’ésser futurible, connectat a l’arrel del melic, s’assorteix de vida. La mínima porció de vida coneguda del nostre univers sura en la fosca; i les nostres vides són guspires de llum entre dues fosques. Vull pensar que cada paraula ho és: paraula il·luminada, en diria, tot parafrasejant, amb permís, un vers d’Anna Gual, del seu Ameba (Llibres del Segle, 2023). Com ho és Ares, el nom i l’ésser que inspira les pàgines d’Arrel, amb tota la llum resplendent de la dedicatòria: «pel futur i l’alegria».

 

Article publicat al núm. 101 de la revista Caràcters. Desembre de 2024. Amb il·lustracions de Maria Estelrich. 
Se'n pot consultar tot el contingut des d'ací. 

L'amor, una forma de bondat

Pocs enunciats com aquest aconseguirien adhesions de manera més unànime, crec. Una afirmació feta sense escarafalls, que extrac, després d'un senzill exercici de condensació, del poema «Bigues», del llibre Domèstica maragda, de la Gemma Casamajó i Solé. 

 

 

A la coberta, Casa del guardabosc de Weissenbach II (jardí) (1914), de Gustav Klimt. 
Extret dels crèdits de l'edició de Quaderns Crema, 2022

 

Al meu parer, un poema com aquest justifica la lectura d'un llibre sencer. Una agraeix la sort d'haver-hi anat a parar, i agraeix que algú l'haja escrit perquè hom sent, a partir de la lectura, com alguna cosa a dintre fa un tomb, un sotrac; les emocions es recol·loquen; algú, amb tota la naturalitat, sense parafernàlies i sí amb una capacitat creativa nova, fresca, propera, hi ha deixat escrit això que hem sospitat que era així. I ho ha dit bellament i ha il·luminat una veritat que és sabuda, sí, però que és difícil veure verbalitzada des del convenciment insubornable que comporta. Això és el que m'ha emocionat de «Bigues», i de molts altres poemes, de Domèstica maragda (Quaderns Crema, 2022).

 

BIGUES

¿Quant pesa, l'amor, cinquanta anys després?
Pesa, perquè l'amor té pesada, igual que despesa.
¿Com un dipòsit d'aigua ple pesa l'amor?
¿Com la carn dels vostres cossos pesa?
Cent vint quilos d'amor ferm amb dos fills.
¿Com un os polar que us abriga amb la pell pesa?
¿Com la vostra casa antiga en plenitud?:
blanca, amb perxe, porxet i piscina.
¿Com el pa que hem rosegat abans dels àpats?:
¿quants crostonets ha devorat la humanitat
pujant l'escala? Si els poséssim sobre
una balança, ¿pesarien igual
que l'amor pesa cinquanta anys després?
¿Com l'enclusa on ha picat la vida pesa?
¿Com la fusta d'olivera que ens escalfa?
L'amor pesa, pesa. Pesa.
L'amor pesa per pletòric, ple, curull.
L'amor pesa perquè no és un descampat:
són els arbres que han talat per fer les bigues
d'aquí a casa.
L'amor pesa per profund. I cinquanta anys
més tard pesa
perquè és una forma de bondat.

 

Gemma Casamajó, en una fotografia d'Adriana Pimentel per a una entrevista d'Alba Gómez Gabriel, a La Directa, que us recomane llegir ací perquè és un molt bon acostament a l'escriptura i a la poètica de l'autora en general i al llibre que ens ocupa en concret.  

Quants afirmacions, sentències a manera d'aforismes, podríem extraure d'aquest poema que anirien conformant, segment a segment, una mena de definició de l'amor? No de l'Amor, en abstracte, sinó de l'amor real, el que es va construint dia rere dia. Per exemple: «L'amor pesa com la fusta d'olivera que ens escalfa»; o bé: «L'amor són els arbres que han talat per fer les bigues d'aquí a casa».

Tot això em duu a pensar en un poema molt petit que he inclòs a L'alegria de l'oblit (Edicions 62, 2025), a partir d'una idea / experiència de casa íntimament oposada a la que sustenten amb vigoria les bigues del poema de la Gemma:

 

la casa       aquella
casa 
on              no
vaig ser

feliç.

 

I és que —és obvi—, una casa no és tan sols una casa. És, fonamentalment, una vida.

 

1.000 raons per estimar-los: 'Nascuts del fang', de Víctor Labrado

M'ha commogut la vivència de la terra, d'una «terra d'aigua», com en va dir el poeta Ramon Guillem de l'Albufera, que ha sabut reflectir Víctor Labrado a la seua novel·la Nascuts del fang. L'he llegida deixant-me portar de la mà per les emocions més bàsiques que transmet. Ha estat una catarsi ben gustosa i això no sempre ho facilita l'experiència lectora: hi he rigut a gust i també he plorat d'enyorança, a estones; m'han estremit algunes escenes que amb un naturalisme quasi documentalista ens recorden com de perilloses i d'atàviques són les inundacions en temporada de pluges, especialment en comarques com la Ribera valenciana; en més d'una ocasió m'he estremit de tendresa, en situacions en què els personatges havien de procurar-se una subsistència primària i humil, humilíssima, que no m'ha resultat gens estranya, perquè els meus avantpassats també van viure a la marjal. I sobretot, les pàgines de Nascuts del fang m'han reafirmat en el que ja sabia: que estimar la terra és estimar la llengua, i viceversa. I en aquest art de la paraula escrita, que s'ha amerat de la vivor de la llengua oral, en aquest art literari, Víctor Labrado és un mestre. I això, l'amor per la llengua, la llengua que caracteritza els personatges, la llengua i la terra i la terra i la llengua, aquesta simbiosi, aquesta fusió és el que m'ha commogut i m'ha somogut visceralment. 

Imatge de l'autor, extreta del vídeo «Nascuts del fang, una conversa amb Víctor Labrado», que es reprodueix més avall. Edicions Bromera.

Regaleu-vos el plaer de llegir Nascuts del fang. Jo en transcric ací un fragment, per fer-vos-en venir les ganes:

Oportunista i aprofitós, ara i adés l'agró apunta el bec, allarga el coll. Punxa l'aigua, pinça un peixet que havia passat o volia passar per la boquera, i se l'engul. Així, mecànicament i monòtona, va traient tencons o llissons de l'aigua. Sense fer cap esforç d'imaginació.

Ramonet, mentre acaba de fer la volta, no el perd de vista ni un instant, fins que arriba a la séquia i comença a caminar per amunt la mota. Declaradament, avança cap a l'agró, en línia recta.

L'agró ha parat de traure peix. Sospita d'ell. No es decideix encara. El deixa acostar-se-li més. És un ocell cerimoniós, un pardalot d'aspecte presidencial. Sembla dissecat. De sobte, s'envola. Ho fa sense pressa. Escampa les ales, enormes com veles. Quasi immòbil, es posa en el vent, que el pren des de baix i el fa pujar una mica de costat. Sura penjat de les ales. Un moment encara, no sap què fer de les potes. Ni com plegar-les ni on amagar-se-les. De llargues que són.

Sense afanyar-se, posa fi al desgavell. Estira les potes arrere, en paral·lel, ben juntes, com una llarga cua, i plega el coll en forma de S sobre les espatles, entremig de les ales esteses, bategant. A poc a poc s'allunya de Ramonet, volant a molt poca alçària. Sense acalorar-se. o ha fugit. Només l'han destorbat, i se'n va. No accepta tantes confiances.

Al davant de l'agró, entremig de les herbes altes, ix de l'amagatall i s'alça dret el pare, es puja l'escopeta a la galta, contra el muscle, i l'enfila per l'ull. Bategant les ales, en el moment de més esforç, el pare l'escopeteja en dos temps, un tro per cada canó. Els grans de plom encara brumien en l'aire. Hauríeu dit que li passaven a través. Li havia fet plomes, segur.

Després del segon tro, l'agró va continuar passant, ben equilibrat, apartant-se l'aire a grans colps d'ala, per amunt els camps buits, interminables. En vol rasant, com més va més gris. A l'hora grisa del sol post.

Es difícil de tombar un agró. 

Periodista: Rosella Espinós Producció: Bromera. Amb col·laboració de: Gola.

Altres llibres i/o autors i autores que m'han donat 1.000 raons (o més!) per estimar-los:

El desapercibido, d'Antonio Cabrera
Ací s'acaba tot, de Josep Piera
Si això és un home, de Primo Levi
Marc Granell
Les hores, de Teresa Pascual
El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García Márquez 
El nom de la rosa, d'Umberto Eco