L'amor és la ferida

«Quotidianitat i estranyesa en la creació poètica» és un binomi que propose repensar i reformular per tal que, més que parella d'opòsits, els considerem termes complementaris, més rendibles, crec, poèticament. Distància i proximitat; quotidianitat i estranyesa, per tant, com a conceptes no excloents sinó copulatius. M'hi explique.

Tenint en compte que una de les companyes de taula és la Xènia Dyakonova, aprofite per incidir en la importància de la feina dels traductors —ella ho és, a més de poeta—, que ens apropen una obra que en principi podria considerar-se llunyana o estranya; estranya en el sentit etimològic derivat d'extraneus: «exterior, aliè, estranger». D'entrada, potser la traducció és l'exercici (literari) més important per invalidar la suposada antítesi entre distància i proximitat.

El tema proposat em resulta molt suggeridor. A partir d'un plantejament terminològic similar, vaig redactar la tesi doctoral centrada en l'anàlisi de l'obra poètica d'en Josep Piera en el context dels anys setanta. Amb el pas del temps, he anat constatant fins a quin punt la meua proposta d'anàlisi, que havia fonamentat en les parelles d'aparents contraris «dins i fora», «ací i allà», «jo i l'altre», o «distància i proximitat» estava influïda per la lectura del llibre del filòsof Gaston Bachelard, La poètica de l'espai, que l'any 2024 s'ha publicat en català gràcies a la traducció d'Andreu Gomila. Aquest clàssic del segle xx incorpora un capítol intitulat «La dialèctica del defora i del dedins» que, tot entomant l'expressió que ha utilitzat l'Enric Casasses en la conversa amb la Núria Cadenes, «corria per la meua sang» sense ser-ne jo del tot conscient, i em va servir com a pauta sobre la qual vaig anar exposant les conclusions a partir de la interpretació dels postulats poètics de Piera.

Convenim a considerar que allò llunyà o distant s'associa amb l'estranyesa i allò pròxim, amb la quotidianitat. En el meu cas, una de les aspiracions poètiques més engrescadores és la d'«abolir distàncies» des de l'escriptura. Un concepte que Josep Piera fa servir al poema «De la vida quotidiana» al qual s'ha referit Susanna Lliberós en la seua ponència «El miracle de la quotidianitat. La vida dins del poema». Això escriu Piera al seu Presoners d'un parèntesi de l'any 1978:

Ni rellotges, ni peus ni cap vehicle veloç;
tan sols l’esguard i el tacte, fixats damunt la pell,
aboliran distàncies. Estimar és conèixer. [1]

 

Continue amb el meu intent de reformulació. Si quotidiana és una cosa que s'esdevé «cada dia» (derivat de quotidie), ens podríem preguntar: esdeveniments com la guerra d'Ucraïna o la situació terrible a la franja de Gaza, com els considerem, quotidians o estranys? Són el pa nostre de cada dia i, personalment, els visc com un drama de proximitat, a pesar de la distància geogràfica. Aleshores, en quins termes en parlaríem i n'escriuríem, si és el cas?: de quotidianitat o d'estranyesa? Des del moment en què un motiu m'interessa poèticament, he d'aconseguir que allò estrany o distant deixe de ser-ho.

Hi ha un vers emblemàtic de la poeta Wisława Szymborska, al qual retorne contínuament i que, al meu parer, resumeix de manera magistral el que hi pretenc explicar: «Perdoneu-me, guerres llunyanes per portar flors a casa.» Guerres llunyanes per les quals la veu poètica demana perdó. Si hom demana perdó per una cosa és perquè allò l'afecta, perquè hi ha una relació d'empatia, de connexió interior; per tant, s'estableix una relació de proximitat respecte del motiu que duu a implorar perdó i del suposat dolor que aquell motiu provoca. Les «guerres» es contraposen, a la segona part del vers, amb el recer, amb el confort casolà i la zona de protecció on encara és possible la bellesa i des d'on, sembla, escriu la poeta. L'oposició entre estranyesa-distància i quotidianitat-proximitat s'ha fos, s'ha abolit per obra i gràcia de l'empatia, que no és, ni més ni menys, que la comprensió, la interiorització, la compassió pel patiment de l'altre, representat per les guerres, al vers. I això només és possible perquè el dolor aliè és viscut com una ferida pròpia. Així, amb el verb «perdonar», una situació que es qualifica de «llunyana» esdevé pròxima a causa de la interiorització afectiva: un acte d'amor, ni més ni menys, que vaig formular en uns versos d'un poema titulat «Latitud zero»: «L'amor no redimeix de la ferida. L'amor és la ferida». Heus ací l'abolició definitiva de la distància; la interiorització radical de l'estranyesa.

Voldria il·lustrar la meua dissertació amb el poema «El que vaig veure», de l'escriptor bosnià Goran Simić, que va patir en carn i ossos els més de 1.400 dies que va durar el setge de Sarajevo de la guerra de Bòsnia. En reproduesc la primera estrofa, en la traducció de Simona Škrabec:

 

Vaig veure que els peus es fan dos números més petits
quan una persona mor.
Això explica que als carrers de Sarajevo
es veiessin tantes sabates enmig de bassals de sang.
Quan sortia de casa,
m'ajustava ben fort els cordons,
tan fort que els peus se'm tornaven blaus.
Déu meu, i que n'era de feliç, si tornava a casa
amb les sabates als peus.
Quin plaer descordar les sabates tot sol.
Quina sort no estar estès al carrer descalç.
Valia més anar al cel amb peus blaus
que sense sabates. [2]

 

 Goran Simić. Fotografia: Milomir Kovacevic Strašni. 
Extreta de la pàgina de LaBreu, que l'any 2023 va publicar Els meus dies feliços al manicomi.

 

Simić posa el focus de la tensió dramàtica en el motiu quotidià i ben concret de les sabates. De les sabates dels altres conciutadans que van morir en la mateixa tragèdia bèl·lica que ell també va patir. Tan sols el passat dels temps verbals hi aporta una mica de consol, perquè entenem que, qui escriu, hi ha sobreviscut. La seua quotidianitat, a pesar de la distància, ens hi apel·la des de la commoció, amb una força tan dràstica com els cordons de les sabates que la veu poètica explica que havia d'estrènyer ben fort en sortir de casa, per no perdre-les... en el cas que s'esdevingués la terrible fatalitat. Alhora, un fet tan aparentment quotidià com el de descordar les sabates en arribar a casa adquireix caràcter transcendental i és sinònim de felicitat. És fàcil deduir que, alhora que s'alleugereixen els peus dels cordons que els oprimeixen, s'allunya el terror de la mort. I quin confort per als lectors també, que des de la com-passió, des d'una sensibilitat ferida, ens podem sentir tan a prop d'aquells peus blaus, estranys i alhora, tan nostres.

«Estranyesa i doncs, quotidianitat» fou el títol de la meua intervenció en la taula redona Quotidianitat i estranyesa: distància o proximitat?, moderada per Victòria E. Cremades i compartida amb Joaquim Cano, Xènia Dyakonova i Pau Vadell. Formava part de la programació del II Seminari de Poesia, titulat Quotidianitat i estranyesa en la creació poètica, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua catalana i celebrat a l'Octubre CCC de València, el dia 2 de febrer de 2025. Amb el suport de CEDRO i de la Institució de les Lletres Catalanes i la col·laboració de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Se n'han recollit totes les intervencions al núm. 83 de la col·lecció «Quaderns Divulgatius» de l'AELC.

 

 

---

[1] Josep Piera: Poesia completa 1971-2018, Institució Alfons el Magnànim, València, 2019.

[2] Goran Simić: Els meus dies feliços al manicomi, LaBreu, 2023.

 

 

 

«El perfum no es mustia com la flor». Josep Piera

Vuit anys després d'haver recollit la poesia escrita fins a l'any 1991, en un volum canònic que es titulà Dictats d'amors. Poesia 1971-1991, Josep Piera va reaparèixer poèticament amb un llibre titulat En el nom de la mar (1999), que conté, segurament, alguns dels seus poemes més celebrats, publicats immediatament abans del canvi de segle: «Criatura», «En el nom de la mar» (compost amb motiu de la mort de Maria-Mercè Marçal), «L’ocell» (un plany dolç de la vida que s’apaga, simbolitzada en una merla negra que s’envola als ulls del poeta; notabilíssim poema). I, tancant el recull, el quasi-himne que és el poema dedicat a «La Drova» i que, no de manera casual, reapareix amb el mateix títol en tres ocasions i tres versions més o menys diferents aplegades en la Poesia completa: el primer, a Esborranys de la música (1980); la referida d’En el nom de la mar i, ja amb uns canvis mínims respecte de l’anterior, a El temps trobat (2013). La «vella vall», un cant d’amor envers la terra, el lloc que Piera tria per viure-hi. La urgència de preservar-lo, de protegir-lo, d’estimar-lo. Topònim elevat a símbol per excel·lència; el centre des d'on s'expandeix l'univers poètic i biogràfic de Piera. La Drova: «no la toqueu, si us plau, no la toqueu. / No la toqueu si no és per a estimar-la.» En els últims temps demanava al públic que en repetís cada vers, i el poema esdevenia un mantra, un cant coral d'amor a la terra.  

 

 El volum de Poesia completa (1978-2018) va ser publicat per la Institució Alfons el Magnànim l'any 2019. Amb pròleg de M. J. E. i epíleg de Jaume Pons Alorda. Il·lustració de la portada: Vicent Almar. Col·lecció dirigida per Vicent Berenguer. 

Per tant: viure-en-el-lloc, on el lloc és també el del poema. Una vida indissolublement lligada a la paraula poètica, és a dir, a la Paraula, en majúscules. Tot un apartat, a més a més, amb el títol de «Droveries», s’inclou a El temps trobat (2013), l’últim llibre de poesia publicat individualment i recollit al volum de la Poesia completa. 1971-2018, que ara ens ha quedat com a testimoni vital fet paraula. 

Està dedicat, «Droveries», «A Marifé», amb la qual cosa es tanca, sens dubte, un cercle poètic, afectiu i vital, perfecte i coherent, que es començava a traçar fa més de cinquanta anys, quan Piera dedicava a «La enamorada de la lluvia» un dels apartats de Monodia de la ausencia (1972-1974), un llibre de la primerenca etapa en llengua castellana que  havia romàs inèdit fins que, l’any 2008, una colla amiga de poetes vam traduir i es va publicar en edició bilingüe en la històrica col·lecció de poesia «Edicions de la Guerra», dirigida per Vicent Berenguer. Allà, a Monodia de l’absència / Monodia de la ausencia, la «Barranca de baladres y algarrobos» esdevenia «Barranc de garrofers i de baladres», en un poema titulat «Pujada a la Drova» que fou, segurament, el primer «Llindar d’ombria verda» des d’on Josep Piera va projectar la seua mirada poètica, de fora a dintre: des de l’espai vital cap a l’espai de la poesia. 

El verb trobar, més que recuperar després d’haver perdut, té fonamentalment, en El temps trobat, el sentit de «compondre artísticament», o «versejar» o «cantar», com tant li agradava fer al nostre aede, quan recitava els seus poemes, en els últims anys: «Volare, oh, oh! / Cantare, oh, oh, oh, oooh!». Contar i cantar, missió genuïna del poeta, d’altra banda.

 

 

  

El temps trobat es publica a Bromera l'any 2013.

Josep Piera, el poeta sensorial, el del temps present eternitzat en un instant, el de l’ací i l’ara, era ben conscient que tot s’havia d'acabar perquè tot havia sigut, i havia sigut viscut intensament, abans. I, a la manera d’un clàssic xinès, plany i celebra l’últim tram de la vida, des de la nostàlgia d’algú que l’ha sabuda viure i l’ha sabuda gaudir com el regal que és, com una nit de festa que ja s’il·lumina amb l’arribada de l’alba; és a dir, que ja s’apaga, rica de joia. Així ho va escriure, així ens ho volgué transmetre, amb l'exemple del dia a dia i així ho hem de preservar, com a ensenyament i com a llegat. 

    Celebrem el que hem viscut i el que vivim.
    Més val celebrar el goig, sempre fugaç,
    que no plànyer els plaers, ai!, perduts.
    Tot és efímer, tot: delers i dolors.
    No hi ha ningú. Només la nit anant-se’n
    i jo, mut, fent el darrer brindis, sol.

Versos extrets del poema «La festa», d'El temps trobat.

 

[He reescrit aquest text deu dies després de la mort de Josep Piera, a partir dels últims apartats del pròleg a Poesia completa. 1971-2018, que a l'edició de la Institució Alfons el Magnànim duu per títol: «Des del llindar de la mirada, el món poètic de Josep Piera.»]

 

No vaig enlloc: camine. Bon any 2026

Adore l'hivern. Però el text de felicitació d'Any Nou d'enguany recrea un passeig de primavera pletòrica. En concret, en vaig prendre les primeres notes un dia d'abril que feia la ruta que puja fins al Passet de Benirrama, a la Vall de Gallinera. Quin privilegi, aquesta bellesa que tenim tan a l'abast!

L'amiga i fotògrafa de Reus, Meritxell Perpinyà Masip, m'ha cedit la fotografia d'aquesta flor de color mareperla —que, per a la meua sorpresa, resulta que correspon a la d'un all silvestre—, per acompanyar el poema. Que important és saber mirar atentament, en l'art i en la vida.

 

 Fotografia de Meritxell Perpinyà Masip. 
Ací la seua pàgina web, des d'on podeu conèixer millor els seus treballs.

No vaig enlloc: camine

 

Estesa de tessel·les blaves, la formidable florida de la borratja. Al cel brunzen les alzines. Pomells de mareperla als cirerers. La llibertat és caminar amb la llum que camina devers ponent. I acompanyar-la. Escalar la senda fins a l’empiri del silenci. Escoltar el bram d’un ase en zel que retrona entre els cingles. I discórrer amb el rierol rialler que brolla de les penyes. Voler-se esbatanar com les corol·les que són balises als camins. Ser desig en flor. Gemma solar, mareperla, als cirerers. 

 

Amb la imatge i el text, el company Joan Olaso Garcia ha donat forma de tarja als meus bons desitjos per a l'any 2026, que vull compartir amb vosaltres, és clar. 

 

 

Salut i bones festes! I gràcies per acompanyar-me, també, pels camins de la poesia. 

 

 

 

Fer llum l'espina. Sobre 'Mastaba', de Marc Granell

Escriu Xavier Farré a L'auditori de Görlitz: «La poesia no em donava alleujament, em donava reflexió, m'incitava a pensar; l'alleujament era l'instant de la trobada amb el llenguatge» (el poeta i traductor, especialista en literatura polonesa, amb vint-i-pocs anys, es planyia de la mort del pare).

No és aquesta també l'aspiració de Marc Granell, en escriure Mastaba?

I com de dur és dur
aquest buit ja perenne, intolerable,
aquest no-res que em feu i m’acompanya
guarint-me encara amb dolça amor
cada ferida. 

Marc Granell: Mastaba, Bromera, 2025

N'he fet la meua lectura, en forma de ressenya, que s'ha publicat al núm. 103 de la revista Caràcters.  

Diu així: 

És molt probable que els lectors habituals de la poesia de Marc Granell —n'excloem la que s'adreça prioritàriament a infants i joves— se sorprenguen davant d'un llibre com Mastaba. No tant pel to, ni pels temes, que de seguida associarem amb les preocupacions poètiques i recurrents d'aquest autor compromès, crític, existencial, «pudent», com ell mateix s'autodenomina, profundament humà; no tant pel to, ni pels temes, dic, sinó per la manera radicalment despullada com, a Mastaba, ens els presenta. Uns poemes que, amb les paraules justes i amb el silenci dels espais en blanc entre versos, impacten amb la seua agudesa: «Soc / l'instant / en què soc // i em mata.» 

No és la primera vegada que ens trobem cara a cara amb aquests poemes eixuts i alhora enlluernadors. Només hauríem de recordar «La felicitat», una peça d'orfebreria de només quatre mots clau amb què tancàvem l'antologia Vesprada d'amor i única (Amsterdam, 2022): «Instant pur / que el desig / recorda». Però Mastaba sí que és el primer poemari construït globalment sobre una voluntat de contenció verbal extrema. Cap títol. Cap dada que contextualitze els poemes; el lector ha de ser l'encarregat, a partir d'unes poques pistes, de desplegar la informació o el relat que cada peça poètica encapsula. Un parell de dedicatòries només, que apel·len dues persones que sabem que foren importants en la formació intel·lectual i afectiva de Marc Granell: Jaime Siles, sinònim de saviesa; i Carmen Marí Tarazona, sinònim de tendresa i de bondat. No oblidem aquests conceptes, que han de servir com a contrapunt dels temes més amargs, de l'existencialisme més asfixiant, i alhora lúcid, que desplega el llibre, marca de la casa granelliana. 

Dues dedicatòries i unes quantes citacions que flanquegen el poemari, a manera d'obertura (Ungaretti i Idea Vilariño) i de tancament (Luis Antonio de Villena i Teresa Pascual), per on l'autor permet que penetre una mica de claredat. Aquests són els únics paratextos encaixats en una pulcra construcció poètica. Fins i tot la porta d'accés, que entenem que pot ser el títol d'un llibre, se'ns hi presenta com un enigma. Una sola paraula, Mastaba, segurament desconeguda si no és per a persones avesades a l'egiptologia, que ens atrau, des de la seua aparença enigmàtica, i ens indueix a endinsar-nos-hi. Personalment, he iniciat la peripècia tot acudint al diccionari. I no m'han decebut les expectatives, perquè «mastaba» és un terme arquitectòni, una «Tomba de l'antic Egipte consistent en una construcció de planta rectangular i alçat atalussat que dona accés a un pou que condueix a la cambra mortuòria». Per tant, allò que les citacions inicials i concloents flanquegen és un edifici funerari, una mena de túmul on el traçat dels poemes condueix directament a la tomba, com la vida condueix directament a la mort: un tòpic literari de tradició remota que el poeta Marc Granell recull en la bella imatge procedent de la uruguaiana Idea Vilariño: «cada uno es fruto madurando su muerte». Clar i ras.

Això pel que fa a la semàntica. A més, diria que la fonètica, amb la màxima obertura vocàlica de les as, també contribueix a crear un efecte de buit, de pou definitiu on, si agusem l'oïda, sentirem com retrona l'eco de mastaba i el concepte de vacuïtat que eternalment allotja: «I com de dur és dur / aquest buit ja perenne, intolerable, / aquest no-res que em feu i m'acompanya / guarint-me encara amb dolça amor / cada ferida.»

I el traçat? Què ens aporta el recorregut «que condueix a la cambra mortuòria»? Seixanta poemes on conviuen malestars personals, la constant consciència de l'abisme del viure, amb poemes on la veu es fa eco del dolor col·lectiu i esdevé denúncia. Recordeu els macabres «vols de la mort» de la dictadura militar argentina? Marc Granell en fa poema, amb una imatge tan concreta, tan física, tan punyent: «Qui llançava des de l'avió els cossos indefensos? // Com queien? // Quin soroll van fer en esclatar / contra les ones mudes?» Per enèsima vegada tornaríem a qüestionar-nos la funció de la poesia en un context tràgic d'aquestes dimensions. I mentre escric aquestes línies, repasse un llibre de Xavier Farré, L'auditori de Görlitz, on el crític i traductor especialista en literatura polonesa, arran d'una reflexió semblant, conclou: «la poesia no provoca cap canvi social, però sí que n'esdevé, en la seva dimensió artística, un dels relats, una de les maneres de prendre consciència». Un relat èticament necessari, al meu parer. Mastaba és «memòria feta vers» segons declaracions de l'autor que ell mateix ha volgut falcar amb la citació final de Luis A. de Villena: «Nada queda nunca, sino memoria o tenaz olvido». Poemes-epitafi, per tant, com les «inscripcions sepulcrals» que sobreviuen, pètries, a l'«oblit tenaç», i que donen fe de la por, de la culpa, de les humanes i feixugues limitacions físiques de qui ha viscut i n'ha deixat constància, des de l'honestedat i de qui encara cerca «auguris de saba» en la paraula poètica. Aquesta fe indoblegable de Marc Granell. Una altra vegada trobe en Xavier Farré suport per a les meues paraules. Tot evocant la mort del pare, quan el traductor i crític literari comptava amb vint-i-pocs anys, escriu: «La poesia no em donava alleujament, em donava reflexió, m'incitava a pensar, l'alleujament era l'instant de la trobada amb el llenguatge.» No és aquesta l'aspiració de Mastaba?: «Com dir / el què. // Fer llum / l'espina.»

 

«Mastaba és el retorn més íntim de Marc Granell, un recull de poemes breus i profundament personals que exploren, amb cruesa i bellesa, els temes centrals de la seua obra: la mort, l’existència i la reivindicació social», diu la sinopsi si accediu al llibre des de la pàgina web de Bromera.

 

   

I tot comença fosc. Sobre 'Arrel', de Begonya Pozo

En la pràctica del txikung és fonamental sentir com, des dels peus, mantenim el contacte ferm i equilibrat amb la terra. Ens hi arrelem com si fórem arbres i, des d’aquesta posició, ens concentrem i recorrem conscientment cada part del cos. Més enllà d’estats espirituals, m’interessa molt com s’hi exercita la concentració i com s’allibera la ment de distraccions supèrflues. Com s’hi aconsegueix l’evasió mental alhora que s’exercita la consciència que som transmissors d’energia, des de la part superior del cap fins a les plantes dels peus. I com els arbres, per uns instants, en compartim la naturalesa mig aèria i mig terral.

 Begonya Pozo, en una fotografia d'Eva Máñez-Diputació de València, any 2019, quan la cultura a la ciutat de València vivia temps més propicis. 

 

Begonya Pozo acaba de complir cinquanta anys. En el moment en què escric aquest article, en fa quatre justos que va ser mare per primera vegada. Podríem considerar la dada com una anècdota o un apunt biogràfic que no caldria testimoniar si no fos que un fet vital de tal transcendència ha provocat l’escriptura d’Arrel, el sisè poemari de Begonya, mereixedor del XIII Premi Pollença de Poesia. He tingut diverses oportunitats de comentar en públic que, tot i abordar situacions o temes universals i compartits, el poeta hauria de tractar-los i replantejar-los com si es tractés de vivències primigènies i els hauria de poder traslladar als lectors amb el propòsit que hi descobriren una experiència nova, única, excepcional. L’experiència de la maternitat pot ser una d’aquestes vivències universals que una veu poètica autènticament personal ens pot redescobrir com a única i que s’hauria de redimensionar amb cada lectura. Maternitat, escriptura poètica: no els podríem considerar, ni que fos metafòricament, processos creatius anàlegs? No deu ser que totes les experiències creatives han conegut un mateix desig generador previ?: «Úter que atrapa, / com versos que desfan / temps a venir.» 

 

Arrel fou Premi Pollença de Poesia l'any 2023.

A La por de la literatura, de la romanesa Ana Blandiana, trobe una explicació convincent amb què avalar el repte de convertir en distintiu allò que comunament ens afecta com a espècie: «El caràcter implacable de la poesia és, d’alguna manera, la seva única raó d’existir». Blandiana s’hi refereix com a «l’obligatorietat» i és, per a ella, un principi en què s’hauria de sustentar el poema. Això és, que el poema obeeix a una «necessitat vital» i el poeta ja no hi contempla el supòsit de «no haver estat escrit». Amb aquest requisit previ aborde l’Arrel de Begonya Pozo, que s’inaugura amb el poema titulat «Voluntat», com una declaració d’intencions que apuntala aquella obligatorietat defensada per Blandiana i que jo també subscriuria: «Escriure com qui respira / la lentitud de tots els principis.»

De la lectura que en faig, destacaria d’Arrel, com a un dels trets distintius, el caràcter dialògic amb què la veu poètica hi incorpora l’altre: mare-fill, poeta-lector, o poeta lectora d’altres poetes referenciats de manera directa o indirecta, tant se val. Tot això amb una expressió de vegades descarnada, no gens afectada d’autocomplaença, i amb un discurs que en absolut hauríem de qualificar d’incòlume. I és que sembla que la poeta ens vulga advertir que no hi ha vida sense dol ni naixement sense ferida. En un poema titulat «Bram», pareu atenció: «Abans de la destral, com dir que no? / I després, com clivellar carn i mots? / Tot és a punt sota el silenci metàl·lic: / és temps d’amor i carnisseria.» 

 

Fotografia de la Plaça del Llibre de València. Octubre de 2023

Tornem a la idea de l’arbre-cos com un organisme transmissor d’energia. I ara, com un ventre gestant, com un cercle que enllaça infinitament cel i terra. Com un mandala universal, que és com m’agradaria interpretar el motiu de la coberta del llibre. Un mandala travessat de filaments principals i secundaris que bé podrien ser vasos sanguinis, capil·lars o arrels nodridores. I ara ens podem preguntar: al poemari, que també és un cos, un ventre, un cosmos organitzat, qui arrela en qui? Al primer apartat, un poema titulat «Pressentiment»: «Arrel ferotge / furgues arran de cos: / fas la sang nèctar.» Però més endavant, el tercer apartat es clou amb el molt bell «Materials de construcció», on llegirem, en el format de prosa ara: «Així, arrelada a tu, el meu cos sosté la llum horitzontal que, en travessar-nos, cruix». Un cos troncal («Tot és cos») amb múltiples ramificacions —com al mandala—, que el denominen: cos primitiu, cos càntir, cos vigilant, cos oceà... Un cos que cova un altre cos i on en algun moment els límits es trastoquen: «Dins d’aquest cos oceà / la intrusa soc / jo». Quins versos més potents en la seua brevetat, amb la paraula «intrusa» que aglutina la doble naturalesa verbal —d’un participi passat llatí— i el caràcter substantiu actual d’aquell que s’hi ha introduït sense dret.

«I tot comença fosc, ensordiment i arrel», diu la citació introductòria de Teresa Pascual. En la fosca de la terra que l’arrel excava; en l’úter on l’ésser futurible, connectat a l’arrel del melic, s’assorteix de vida. La mínima porció de vida coneguda del nostre univers sura en la fosca; i les nostres vides són guspires de llum entre dues fosques. Vull pensar que cada paraula ho és: paraula il·luminada, en diria, tot parafrasejant, amb permís, un vers d’Anna Gual, del seu Ameba (Llibres del Segle, 2023). Com ho és Ares, el nom i l’ésser que inspira les pàgines d’Arrel, amb tota la llum resplendent de la dedicatòria: «pel futur i l’alegria».

 

Article publicat al núm. 101 de la revista Caràcters. Desembre de 2024. Amb il·lustracions de Maria Estelrich. 
Se'n pot consultar tot el contingut des d'ací. 

L'amor, una forma de bondat

Pocs enunciats com aquest aconseguirien adhesions de manera més unànime, crec. Una afirmació feta sense escarafalls, que extrac, després d'un senzill exercici de condensació, del poema «Bigues», del llibre Domèstica maragda, de la Gemma Casamajó i Solé. 

 

 

A la coberta, Casa del guardabosc de Weissenbach II (jardí) (1914), de Gustav Klimt. 
Extret dels crèdits de l'edició de Quaderns Crema, 2022

 

Al meu parer, un poema com aquest justifica la lectura d'un llibre sencer. Una agraeix la sort d'haver-hi anat a parar, i agraeix que algú l'haja escrit perquè hom sent, a partir de la lectura, com alguna cosa a dintre fa un tomb, un sotrac; les emocions es recol·loquen; algú, amb tota la naturalitat, sense parafernàlies i sí amb una capacitat creativa nova, fresca, propera, hi ha deixat escrit això que hem sospitat que era així. I ho ha dit bellament i ha il·luminat una veritat que és sabuda, sí, però que és difícil veure verbalitzada des del convenciment insubornable que comporta. Això és el que m'ha emocionat de «Bigues», i de molts altres poemes, de Domèstica maragda (Quaderns Crema, 2022).

 

BIGUES

¿Quant pesa, l'amor, cinquanta anys després?
Pesa, perquè l'amor té pesada, igual que despesa.
¿Com un dipòsit d'aigua ple pesa l'amor?
¿Com la carn dels vostres cossos pesa?
Cent vint quilos d'amor ferm amb dos fills.
¿Com un os polar que us abriga amb la pell pesa?
¿Com la vostra casa antiga en plenitud?:
blanca, amb perxe, porxet i piscina.
¿Com el pa que hem rosegat abans dels àpats?:
¿quants crostonets ha devorat la humanitat
pujant l'escala? Si els poséssim sobre
una balança, ¿pesarien igual
que l'amor pesa cinquanta anys després?
¿Com l'enclusa on ha picat la vida pesa?
¿Com la fusta d'olivera que ens escalfa?
L'amor pesa, pesa. Pesa.
L'amor pesa per pletòric, ple, curull.
L'amor pesa perquè no és un descampat:
són els arbres que han talat per fer les bigues
d'aquí a casa.
L'amor pesa per profund. I cinquanta anys
més tard pesa
perquè és una forma de bondat.

 

Gemma Casamajó, en una fotografia d'Adriana Pimentel per a una entrevista d'Alba Gómez Gabriel, a La Directa, que us recomane llegir ací perquè és un molt bon acostament a l'escriptura i a la poètica de l'autora en general i al llibre que ens ocupa en concret.  

Quants afirmacions, sentències a manera d'aforismes, podríem extraure d'aquest poema que anirien conformant, segment a segment, una mena de definició de l'amor? No de l'Amor, en abstracte, sinó de l'amor real, el que es va construint dia rere dia. Per exemple: «L'amor pesa com la fusta d'olivera que ens escalfa»; o bé: «L'amor són els arbres que han talat per fer les bigues d'aquí a casa».

Tot això em duu a pensar en un poema molt petit que he inclòs a L'alegria de l'oblit (Edicions 62, 2025), a partir d'una idea / experiència de casa íntimament oposada a la que sustenten amb vigoria les bigues del poema de la Gemma:

 

la casa       aquella
casa 
on              no
vaig ser

feliç.

 

I és que —és obvi—, una casa no és tan sols una casa. És, fonamentalment, una vida.