Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 27 de març del 2015

EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA SEUA MORT

Em va costar vora dos mesos entendre que el que necessitava era construir un poema sobre la mort d'un ésser molt pròxim amb les mateixes paraules amb què podria estar construint un poema que en celebrara la vida. Ho heu pensat mai, que, amb variacions lleugeres en l'ordre, en la disposició dintre d'un vers, les mateixes paraules poden servir igualment per a plorar una pèrdua i per a festejar una alegria? Les paraules i les seues connotacions canviants. En aquest cas, potser dir «soga» basta, amb la seua fonètica gutural, per a concentrar-hi tot el drama. Hi actua el suggeriment nefast abans que el pur origen etimològic, tan innocent: «corda trenada d'espart».


NORAI 

Diuen que amb una soga
al coll t’has despenjat
de la vida. Però
allà al nostre oceà
de silencis, jo hi veig
una amarra de barca
abraçada a un norai.

A la memòria de J. S. V. (1989-2014)




Després d'una nit de pluja discreta, al pati només n'ha quedat el rastre damunt d'aquesta planta de fulles morades (no sé com es diu i ho sent), a manera de barqueta on s'ha acumulat una gran gota d'aigua o un cudol de vidre vacil·lant. Just al damunt, l'infortuni d'una petita papallona en remarca l'equilibri. Una pupil·la daurada al centre de l'ull més fràgil que he vist mai.




10 comentaris:

  1. Viure al canyís dels girs subtils, als terrenys de cadascú, ens obliga a seguir tota variació. Plegats, ens dóna força i protecció. Però, de mena fràgil, un descuit, l'accident, ens desvia de l'homologia duta, se'ns pot trencar la tija.
    Un any dol com si fa un instant

    ResponElimina
    Respostes
    1. Supose que viure és anar assumint que arriba un moment en què estem fets d'una acumulació cada vegada més gran d'absències, i també de memòria. Però ens devem al camí per on absències i memòria ens acompanyen. Buscar i aspirar a l'equilibri entre la força i la fragilitat i, sobretot, ser conscients que les dues són igual de reals.

      El xoc se supera; el dolor i la pena no mai.

      Elimina
  2. Un dels millors remeis per treure'l el dol és expressar-lo i aquestos versos tan directes ho diuen tot. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per les teues paraules, Mercè. Una altra abraçada per a tu.

      Elimina
  3. Sóc del pensament de la Mercé, a més a més, en els versos, hi veig un racó a l'esperança........... Una abraçada. Eduard

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bonica mirada la teua, Eduard, que hi veu l'esperança. Supose que hi ha una important dosi d'instint de superació, i sobretot, la necessitat de recuperar una pau interior molt danyada en aquell moment. Ai, si no fóra per les paraules!

      També per a tu, l'abraçada, plena d'amistat.

      Elimina
  4. Un poema essencial. M'ha fet pensar que la veritable poesia és aquella que assoleix de fer vibrar una altra corda, oculta, aquella que en vibrar inicia incessantment la vida, i el record d'un primer esclat de puresa, desvetllament trèmul, tenaç, de la transparència. commoció, carn minada d'eterna esgarrifança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt important per a mi el teu comentari, Carles. Que bonic és saber que la corda mortal que motiva el poema acaba vibrant, segons com dius tu, per a iniciar vida incessant. Ens aferrem a la fe en les paraules, amic. Moltíssimes gràcies per compartir esgarrifança.

      Elimina
  5. M Josep, el teu poema -preciós i ple de significats, també d'esperança- m'ha impactat fortament. Talment el teu comentari com la poesia pot ser, alhora, font de vida i acceptació de la mort. Les meves paraules són avui, només, per acompanyar-te. Desitjant que, poc a poc, el record del teu amic esdevingui -com deia Martí i Pol- :
    "un gest, un mot, un gust, una mirada
    que flueix sense dir-lo ni pensar-lo."
    Una abraçada ben tendra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Benvolgut August:

      Així és, com tu dius, l'existència humana: fem d'equilibristes entre la sort de la vida i l'acceptació de la mort. En alguns casos, i per certes circumstàncies, aquesta acceptació es fa molt difícil, però no perdem de vista l'esperança. Tenim la immensa sort de poder recórrer a les paraules, que ens acompanyen i que propicien la immensa fortuna de convocar altres companyies amigues, com ara la teua.

      Moltíssimes gràcies per la calidesa, per la tendresa, i per la invocació benèfica del mestre Martí i Pol.

      Una altra abraçada per a tu.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".