I FAREM SONAR TREBANELLES...

He estat uns dies voltant per la Vall d'Albaida, acompanyada de bona i estimada gent. Hi vaig voler anar captivada per una paraula.

A la foto de dalt, a punt de començar la processó del Silenci. Una desfilada de dol que té lloc la mitjanit de Dijous Sant i que parteix d'aquesta porta lateral de l'església de Santa Maria d'Ontinyent. El Macip de la Soledat (Sergi Gómez i Soler) està a punt de fer-hi els tres colps amb la maça de carrasca, després dels quals s'obrirà la porta per on apareixeran el Crist de la Misericòrdia i la Mare de Déu de la Soledat. Els detalls d'aquest ritual de summa i impactant austeritat, i el protocol d'actuació processional es poden llegir ací.

 

La imatge de la Soledat és obra de l'escultor valencià Marià Benlliure. Em va agradar la seua senzillesa i el tractament més humà que diví d'una mare de Déu despullada d'ornamentació que fa l'efecte d'estar caminant, juntament amb els fidels que l'acompanyen al seu pas. 

Des d'aquest enllaç de Youtube es pot sentir un vol de trebanelles des del campanar de sant Francesc (07:47 min). Vídeo penjat per la Colla de Campaners d'Ontinyent.

Deia que hi vaig voler anar captivada per una paraula: «trebanelles». El culpable fou un vers de l'omnipresent, des de la llunyania xilena, Moisès Llopis i Alarcon: «Cremava el reixiu a la gola. I farem sonar trebanelles...» (Vidre d'estam, 2014). Ara sé que «trebanelles» és el nom amb què es coneixen la «matraca» a Ontinyent: una gran caixa de ressonància feta amb fusta i amb forma de creu grega. Emet un so sec colpejat pels seus dotze carraus o martells. Substitueix les campanes quan es declara un dol oficial. Realitza el dejuni de les campanes substituint-les a la celebració de la passió en Setmana Santa des del glòria de Dijous Sant fins al Glòria de Resurrecció. Aquest repic apagat, juntament amb el dels tambors sords que obrin i tanquen la desfilada processional, foren la banda sonora de la nit de Dijous Sant. Aquell so de desfilada mortuòria recorrent els carreronets costeruts, il·luminats només pel pas de torxes tremoloses, posava els pèls de punta. No cal ser creient per a esborronar-se davant d'una manifestació tan summament sòbria del dol.

Campanes mudes al Campanar de la Vila de l'església de santa Maria. En senyal de dol es llancen les cordes fora i entren les trebanelles en acció, amb aquell «so sec i amarg», com l'han definit els propis campaners, que sona durant tot el tridu pasqual. Sergi ens les va presentar: «la que està dreta és la Puríssima; la que està cap per avall és la Petra».

Molt a prop de Santa Maria, al Palau de la Duquessa d'Almodóvar, també conegut com Palau de la Vila, es guarden els Gegants i Cabets. Els gegants representen les tres cultures que convisqueren a la ciutat durant l'edat mitjana. Aquests dos de la foto inferior són el Rei Jueu i la Reina Jueva. Tots són obra de Jordi Arrué i, segons el nostre guia-amic, prengué el seu propi rostre com a model per a representar el d'aquest rei —ben guapo, no?—. L'artista ontinyentí va morir l'any 2011.

I encara més enllà de dols i de tenebres, la Vall era una festa per als sentits. La vida sempre guanya la partida.

Un colom s'aboca des d'una finestra-cova del paratge ontinyentí del Pou Clar. Tot al seu voltant resplendia la natura en plena efervescència primaveral.

 

Flor d'estepa, superfotografiada durant aquests dies d'abril, però és que són flors tan fràgils i senzilles com atractives per a l'ull de la càmera.
Els pètals semblaven haver caigut a propòsit per a fer-hi bonic.

Que ningú espere trobar a la Vall d'Albaida un paisatge exuberant. Serenitat, amplitud, diversitat, i un sentiment sa de comarca que hi perdura, crec; això sí.

Vinyes a les Terres dels Alforins, encara sense rebrotar en aquest altiplà de l'interior valencià.

I això és un monument vegetal: un ginebre milenari. La criatura de davant és el meu nebot Joan. Un company deliciós en aquest viatget.

Flors de vinca, també coneguda com a «flor de la salpassa», perquè era present en un ritual que es deia de la mateixa manera, que se celebrava tradicionalment el dimecres sant i anava associat a la imminent mort de Jesucrist. L'investigador i divulgador de la natura, Daniel Climent i Giner, l'explica així en un article interessantíssim de la revista Mètode: «El dimecres sant, el rector de la parròquia passava per les cases del poble i les aspergia amb aigua beneïda, mitjançant un hisop o salpasser (fisalpassa). Al sacerdot se’l rebia amb la taula principal ornada amb les millors estovalles i amb una ofrena d’ous, sal, i flors de vinca (la flor de la salpassa). Era això un simulacre de l’acomiadament de Jesús (simbòlicament representat pel rector), abans de la seua crucifixió, l’endemà, Dijous Sant? En qualsevol cas, no deixa de ser colpidor el paral·lelisme amb els rituals medievals d’acomiadament dels condemnats a mort.»

Si hi ha una estampa que simbolitza el goig en tot aquest recorregut d'imatges i de paraules és aquesta: Joan en ascensió vertical per aquest carrer (carreriu) de l'Embós, de Bocairent. Cada vegada que hi torne me'l trobe més bonic, aquest poble en contínua recuperació encarat a l'estimadíssima serra de Mariola.

Al Pou Clar, d'Ontinyent, ens remullàrem els peus, en una bella vesprada que encara no era pasqüera, però que ens va alegrar com si ho haguera sigut.

I per acabar, és de justícia agrair la companyia i les atencions del nostre amfitrió, macip treballador en favor de la recuperació de les tradicions populars valencianes, especialment de la Vall d'Albaida, en Sergi Gómez i Soler, de can Carrasca, per haver-nos ensenyat alguns dels raconets més encantadors d'aquelles terres blanques, i amples, i serenes. 

Fustam sec fet rebrot tendre,
renadiu, font i xiprer.
Del clar cel, estel primer,
bell espill que no es pot fendre.
Ets vial que cal reprendre
i és tota nostra alegria
que la teua Soledat
siga nostra companyia.

Goigs en llaor de la Mare de Déu en la seua Soledat d'Ontinyent [fragment].
Que li dedica la seua lloable Confraria en els 400 anys de la fundació.
Exvot: Sergi Gómez i Soler.