Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'

Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el Serena barca i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca.

El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya de l'any 2015... Amb un article de Francesc Parcerisas, en resum, dedicat a reflexionar sobre Serena barca (Edicions del Buc, 2016). «El centre de la intel·lecció», es titula, i es va publicar a Núvol, digital de cultura, el proppassat 5 de desembre. 

«[...] a diferència del costum tan estès de fer que el poema sigui una fumarada de tuf metafísic a partir d’encenalls de combustió tan ràpida com precària, a Serena barca trobo l’afany compromès i intel·ligent d’algú que, sense renegar-ne mai, cerca de recórrer la distància inevitable (i fructífera) que hi ha entre el fet viscut i l’escriptura com a experiència de sentit molt determinada: tal cosa, tal circumstància, tal pensament o emoció ens ha dut a provar d’escriure un poema que és també una mena d’experiència  literària i humana concreta (i no una altra). Aquest afany per comprendre quina mena de formalització hem de consolidar a través de l’escriptura poètica per a mi representa la veritable recerca del que és el centre de la intel·lecció.»

Per llegir l'article complet, cliqueu ací.

Fotografia: Moisès Llopis i Alarcon.
Bonica, encantadora imatge que em va enviar un dia l'amic poeta des del llunyà Santiago de Xile, a través de la xarxa feisbuquera, que ens pot fer creure que acurta les distàncies, però, a l'hora de la veritat..., la llunyania és la llunyania.
Amb ganes de fer-te una abraçada de les de veritat, Moisès!

I com que —capgirant la dita a favor de les nostres intencions—, les alegries no vénen mai soles, només uns dies abans de la publicació de l'article, els comandants d'Edicions del Buc van anunciar a so de bombo i platerets que s'embarcaven —que ens hi embarquem, millor dit— en la segona edició del llibre (estrictament reimpressió, va..., però amb colofó nou i tot, que ensenyarem en el seu moment, perquè ja veureu que s'ho val...). Després que diguen que els poetes no som faeners!

N'estic contenta, satisfeta i molt, molt agraïda amb totes les persones que m'heu fet costat, a mi i a la barca serena, i que heu llegit el llibre, l'heu comprat, l'heu regalat, l'heu demanat prestat o l'heu furtat, que ens heu vingut a escoltar als recitals, que n'heu parlat, n'heu escrit i, a més a més, n'heu parlat i n'heu escrit bé. I, en fi, a tots aquells i totes aquelles que heu volgut compartir navegacions poètiques amb mi, al costat dels meus vius i dels meus morts. Còmplices i acompanyants d'aquest meu testament vital de tapes porpra tan bellament dissenyat per Dídac Ballester. I, atenció..., perquè açò no ha fet més que començar!

Campanya promocional de Serena barca, 2a part. Made in Edicions del Buc.

I FAREM SONAR TREBANELLES...

He estat uns dies voltant per la Vall d'Albaida, acompanyada de bona i estimada gent. Hi vaig voler anar captivada per una paraula.

A la foto de dalt, a punt de començar la processó del Silenci. Una desfilada de dol que té lloc la mitjanit de Dijous Sant i que parteix d'aquesta porta lateral de l'església de Santa Maria d'Ontinyent. El Macip de la Soledat (Sergi Gómez i Soler) està a punt de fer-hi els tres colps amb la maça de carrasca, després dels quals s'obrirà la porta per on apareixeran el Crist de la Misericòrdia i la Mare de Déu de la Soledat. Els detalls d'aquest ritual de summa i impactant austeritat, i el protocol d'actuació processional es poden llegir ací.

 

La imatge de la Soledat és obra de l'escultor valencià Marià Benlliure. Em va agradar la seua senzillesa i el tractament més humà que diví d'una mare de Déu despullada d'ornamentació que fa l'efecte d'estar caminant, juntament amb els fidels que l'acompanyen al seu pas. 

Des d'aquest enllaç de Youtube es pot sentir un vol de trebanelles des del campanar de sant Francesc (07:47 min). Vídeo penjat per la Colla de Campaners d'Ontinyent.

Deia que hi vaig voler anar captivada per una paraula: «trebanelles». El culpable fou un vers de l'omnipresent, des de la llunyania xilena, Moisès Llopis i Alarcon: «Cremava el reixiu a la gola. I farem sonar trebanelles...» (Vidre d'estam, 2014). Ara sé que «trebanelles» és el nom amb què es coneixen la «matraca» a Ontinyent: una gran caixa de ressonància feta amb fusta i amb forma de creu grega. Emet un so sec colpejat pels seus dotze carraus o martells. Substitueix les campanes quan es declara un dol oficial. Realitza el dejuni de les campanes substituint-les a la celebració de la passió en Setmana Santa des del glòria de Dijous Sant fins al Glòria de Resurrecció. Aquest repic apagat, juntament amb el dels tambors sords que obrin i tanquen la desfilada processional, foren la banda sonora de la nit de Dijous Sant. Aquell so de desfilada mortuòria recorrent els carreronets costeruts, il·luminats només pel pas de torxes tremoloses, posava els pèls de punta. No cal ser creient per a esborronar-se davant d'una manifestació tan summament sòbria del dol.

Campanes mudes al Campanar de la Vila de l'església de santa Maria. En senyal de dol es llancen les cordes fora i entren les trebanelles en acció, amb aquell «so sec i amarg», com l'han definit els propis campaners, que sona durant tot el tridu pasqual. Sergi ens les va presentar: «la que està dreta és la Puríssima; la que està cap per avall és la Petra».

Molt a prop de Santa Maria, al Palau de la Duquessa d'Almodóvar, també conegut com Palau de la Vila, es guarden els Gegants i Cabets. Els gegants representen les tres cultures que convisqueren a la ciutat durant l'edat mitjana. Aquests dos de la foto inferior són el Rei Jueu i la Reina Jueva. Tots són obra de Jordi Arrué i, segons el nostre guia-amic, prengué el seu propi rostre com a model per a representar el d'aquest rei —ben guapo, no?—. L'artista ontinyentí va morir l'any 2011.

I encara més enllà de dols i de tenebres, la Vall era una festa per als sentits. La vida sempre guanya la partida.

Un colom s'aboca des d'una finestra-cova del paratge ontinyentí del Pou Clar. Tot al seu voltant resplendia la natura en plena efervescència primaveral.

 

Flor d'estepa, superfotografiada durant aquests dies d'abril, però és que són flors tan fràgils i senzilles com atractives per a l'ull de la càmera.
Els pètals semblaven haver caigut a propòsit per a fer-hi bonic.

Que ningú espere trobar a la Vall d'Albaida un paisatge exuberant. Serenitat, amplitud, diversitat, i un sentiment sa de comarca que hi perdura, crec; això sí.

Vinyes a les Terres dels Alforins, encara sense rebrotar en aquest altiplà de l'interior valencià.

I això és un monument vegetal: un ginebre milenari. La criatura de davant és el meu nebot Joan. Un company deliciós en aquest viatget.

Flors de vinca, també coneguda com a «flor de la salpassa», perquè era present en un ritual que es deia de la mateixa manera, que se celebrava tradicionalment el dimecres sant i anava associat a la imminent mort de Jesucrist. L'investigador i divulgador de la natura, Daniel Climent i Giner, l'explica així en un article interessantíssim de la revista Mètode: «El dimecres sant, el rector de la parròquia passava per les cases del poble i les aspergia amb aigua beneïda, mitjançant un hisop o salpasser (fisalpassa). Al sacerdot se’l rebia amb la taula principal ornada amb les millors estovalles i amb una ofrena d’ous, sal, i flors de vinca (la flor de la salpassa). Era això un simulacre de l’acomiadament de Jesús (simbòlicament representat pel rector), abans de la seua crucifixió, l’endemà, Dijous Sant? En qualsevol cas, no deixa de ser colpidor el paral·lelisme amb els rituals medievals d’acomiadament dels condemnats a mort.»

Si hi ha una estampa que simbolitza el goig en tot aquest recorregut d'imatges i de paraules és aquesta: Joan en ascensió vertical per aquest carrer (carreriu) de l'Embós, de Bocairent. Cada vegada que hi torne me'l trobe més bonic, aquest poble en contínua recuperació encarat a l'estimadíssima serra de Mariola.

Al Pou Clar, d'Ontinyent, ens remullàrem els peus, en una bella vesprada que encara no era pasqüera, però que ens va alegrar com si ho haguera sigut.

I per acabar, és de justícia agrair la companyia i les atencions del nostre amfitrió, macip treballador en favor de la recuperació de les tradicions populars valencianes, especialment de la Vall d'Albaida, en Sergi Gómez i Soler, de can Carrasca, per haver-nos ensenyat alguns dels raconets més encantadors d'aquelles terres blanques, i amples, i serenes. 

Fustam sec fet rebrot tendre,
renadiu, font i xiprer.
Del clar cel, estel primer,
bell espill que no es pot fendre.
Ets vial que cal reprendre
i és tota nostra alegria
que la teua Soledat
siga nostra companyia.

Goigs en llaor de la Mare de Déu en la seua Soledat d'Ontinyent [fragment].
Que li dedica la seua lloable Confraria en els 400 anys de la fundació.
Exvot: Sergi Gómez i Soler.

LA POESIA, AQUELLA EXTRAVAGÀNCIA EN RENOVACIÓ CONTÍNUA

Des que tinc ocasió de parlar de poesia allà on se'm convoca, el meu propòsit primer davant d'un auditori, i, quasi sempre en primer lloc —curiós—, davant de qui m'hi ha convocat, consisteix a desmentir radicalment tres tòpics repetits fins a la sacietat: la poesia és difícil; la poesia és avorrida; la poesia no interessa a ningú. I el pitjor, i per a mi més sorprenent, és que fins i tot m'he trobat poetes que assumeixen la mateixa cançó de l'enfadós, com una condemna autoimposada. Després, a partir d'aquest mantra no gens original solen nàixer ramificacions secundàries, com ara que els poetes i la seua poesia es manté al marge dels problemes reals del món; i, per descomptat, que si mai algú gosem xafar de peus a terra, portem escrit al front, com una etiqueta enganxada en un pot de conserva, que els poetes procedim de l'edat antiga i no l'hem superada; que si encara servim per a alguna cosa útil és per a lligar i per a ajudar a lligar; que tret d'aquestes finalitats concretes, fem servir un llenguatge —el poètic— inintel·ligible; que escrivim per a nosaltres mateixos, etcètera. Una vegada, unes bones persones que organitzaven una activitat poètica a la Facultat de Filologia de València, on m'havien convidat a recitar i conversar, em varen assegurar que jo era l'única poeta, dona, viva, pròxima i assequible amb qui havien pogut contactar gràcies a Internet. Me'n vaig estranyar, però el comentari em va servir per a ser conscient que se'ns continua ubicant a l'estratosfera, o pitjor encara, al limbe que ja no existeix, als qui no tenim d'especial més que fer literatura condensada en forma de vers. Quanta feina pendent!

I ara tocaria explicar de quina manera sistemàtica em dedique a desmentir aquests tòpics i a intentar demostrar que la poesia pot ser el contrari a tot aquest lot de prejudicis, més antics encara que el propi concepte que, en general, hom té de la pròpia poesia, quasi sempre per culpa del desconeixement i de la poca gana d'ampliar horitzons. Però quan escric açò és diumenge 10 d'agost, i a les nou de la nit (nit relativa) encara tenim 33º de temperatura ambiental. El meu cervell, més enllà dels 30º, es desinfla i em serveix per a ben poc; per tant, preferisc deixar pendent la mampresa per a un moment més propici, però sí que voldria enllaçar un article interessant publicat al suplement «Babelia», d'El País de 25 de juliol, titulat «La poesia estalla en las redes» que, a pesar que jo matisaria en molts punts, podria servir, com a mínim, per a qüestionar tots els prejudicis abans enumerats, i molts més encara. Certament, potser abans hauríem de redefinir què s'entén, en general, per poesia, i a partir d'ací deixaríem darrere complexos i limitacions en la línia d'allò que estem cansats de sentir: «jo és que la poesia no l'entenc», que seria com dir: «jo és que el cine —o el teatre— no l'entenc». Us suggerisc que hi feu una ullada, a l'article de «Babelia». Donaria per a parlar-ne extensament.

Doll fresc i net que el motor de Muntaner encara llança dins de la bassa del mateix nom, molt a prop del carrer del Molí de santa Maria (Grau de Gandia). Jo veig la poesia així: com un gran doll d'aigua fresca. Com un revulsiu infal·lible contra l'asfíxia.

El que sí que vull, i puc, fer ara mateix és reproduir l'article d'«Al ventre de la balena» publicat al núm. 67 de la revista de llibres Caràcters que, igual que hem fet amb tots els anteriors de la mateixa secció balenera, Josep Lluís Roig i jo hem redactat a quatre mans. Crec que pot servir per a mostrar que la poesia, a pesar dels tòpics extravagants amb què està condemnada a conviure pels segles dels segles, és un gènere que es reinventa contínuament, que té recursos suficients per a adaptar-se als canvis del món del qual forma part. Que per alguna cosa és el primer gènere literari en què, fa molts segles, els pobles van cantar victòries i calamitats, personals i col·lectives. Exactament igual que ara, però des de plataformes distintes.

AL VENTRE DE LA BALENA

Josep Lluís Roig
Maria Josep Escrivà


Una de les reflexions més sovintejades des d’aquestes línies ha estat com de complicat resulta publicar poesia —i aconseguir-ne una difusió correcta— per a tot un seguit d’autors amb propostes ben interessants. Dins d’aquest àmbit, cal ressaltar d’una manera decidida —i comprar els llibres com una reivindicació de la bellesa possible— el paper d’editorials petites que han optat per la poesia com una manera de viure, més enllà dels guanys materials. Editorials nascudes fa poc de temps i que ja han aconseguit el dret a ser tingudes en compte pels lectors de poesia. Editorials com AdiA —comandada pel poeta Pau Vadell— que té la voluntat de “sembrar versos, d’una manera propera. Des de la proximitat, perquè ser proper vol dir voler ser un mirall humà”, de la qual, a Caràcters, s’han ressenyat els llibres Mort d’un aviador tartamut, de Lucia Pietrelli i Els treballs i els dies, l’autor del qual és Àngel Igelmo.

També l’editorial Lapislàtzuli que ja va reivindicar Antonina Canyelles amb la seua simplicitat atrevida —posteriorment ha tret La duna i la cascada a Edicions 62 amb poemes com: «Qui em pot privar / de desar la bici a la carpeta / i d’anar a fer voltes amb els folis. / Tu?»; Lapislàtzuli, doncs, després d’una antologia d’Elies Barberà, torna amb La murga, un llibre de Montserrat Costas (bilingüe japonès-català) amb una aposta atrevida: el poemari busca la bellesa de les coses senzilles, gairebé inacabades, amb un to occidental però japonès. O a la inversa. Un món intens i una veu pròpia, indiscutible.

Una altra editorial, Terrícola, s'ha decantat per autors com Lluís Calvo, David Caño i El dígraf del desitx —nom artístic de Meritxell Cucurella-Jorba—. Aquesta darrera ens presenta un llibre de llarga gestació, que té l’origen en un recital-espectacle del 2007 i en un embaràs. Justament, el títol de la publicació és també una metàfora d’aquest procés: Cada volcà és abans muntanya. Més que llibre un recull, ens hi trobem un procés d’acostament entre la poètica de Meritxell, la seua oralitat, amb imatges expressives com la del mateix títol, i el silenci. És el fetus que creix qui l’obliga a dialogar amb aquest silenci. Així, visceral com sempre, la maternitat l’obliga a la reflexió, també. I en naix un magnífic diàleg, ric de matisos i sorpreses volcàniques.

Entre els principis estètics de Terrícola hi ha també el d’entendre els llibres com un tot, on un contingut de qualitat adquireix un format físic atractiu. Els dissenys són obra de l’estudi Can-Cun.

El bancal familiar regant-se a manta, en una vesprada d'estiu, amb tota l'alegria que l'aigua transmet a tot allò que toca.

Encara que davant les dificultats per trobar una editorial disposada a publicar un llibre de poesia, sempre cap l’opció més outsider de totes: l’autoedició. És la que ha triat Josep Vicent Cabrera Rovira en el seu darrer Ei, que ja sé francés!

No apte per a lectors que busquen l’ortodòxia en poesia, podríem dir que el llibre de Josep Vicent, de format senzill i correctíssim, net, trenca tots els cànons que tradicionalment podríem associar —prejudicis, ben cert— amb el gènere poètic. Per començar, no està escrit en el format canònic del vers, ni tampoc es tracta de proses poètiques convencionals. L’estructura és unitària, sense cap apartat, i s’hi van reprenent una sèrie de motius, fins i tot de personatges que hi dialoguen, més propis d’un plantejament narratiu que no poètic. Però parlar en aquests termes, en referir-nos a Ei, que ja sé francés! ja seria partir de prejudicis més bé clàssics i l’erraríem de totes totes. En aquesta obra es dilueixen els límits entre el gènere poètic i el narratiu, amb petits textos que es poden llegir en clau d’interpretació teatral, que quasi poden funcionar com discursos que caracteritzen una determinada veu poètica que és en la mesura que diu:

«—Buf!
—Què tens, Josep Vicent?
—No res, estimada. He tingut un somni terrible, horrible. Anava caminant per la muntanya tot tranquil i no sé com, de sobte, ha aparegut un ós i m’ha fet una abraçada molt forta i se n’ha anat. —Idò, tu! Quina por, sí.
—Veges...»

També hi trobem textos concebuts a la manera de microrelats o amb la rotunditat pròpia —no exempta d’ironia— dels aforismes. Ens n’ha agradat l’originalitat, l’estructura travada, i, sobretot, el to d’humor un tant surrealista que Josep Vicent hi utilitza, tan rar de trobar en els llibres de poesia. La pena és que Ei, que ja sé francés! no posseeix cap registre que en demostre oficialment l’existència. Així de poc convencional és el caràcter del llibre, i del seu autor també.

De la bassa a la séquia, i de la séquia, als bancals. Quina festa, veure córrer l'aigua cavallera per les séquies vives!, i que poques en queden ja!

En l’extrem contrari, d’un acurat domini formal de caire en molts casos clàssic, acaba de publicar Moisès Llopis i Alarcon Vidre d’estam, a la insadollable col·lecció «Mil poetes i un país», de Germania. Un primer llibre d’un autor de vint-i-quatre anys d’una rara maduresa a tots els nivells. No és propi d’un primer poemari el virtuosisme formal amb què Moisès ens hi sorprèn. Ni tampoc ho és el to caut, prudent, mesurat, de les seues maneres líriques. No ho és la pulcritud lingüística, ni les referències cultes —que no pedants— ni tampoc l’exquisidesa amb què hi fa servir el lèxic: «Rebrot que naix, d’argent arrecerat / entronca el cim, fenoll i set que albira, / i empunyarà d’amor, temps i esperança.»

Potser la pròpia consciència honesta d’aquest poeta que s’estrena l’ha dut a titular el llibre amb un sintagma on la fragilitat del vidre i el caràcter diminut de l’estam són, alhora, els encarregats de contenir i garantir la capacitat reproductora d’un ésser vegetal, viu. Responsabilitat ingent, com la que creiem que demostra Moisès Llopis amb aquest llibre que destaca amb veu pròpia, i que mereix ser tingut en compte entre l’allau de títols amb què no para de créixer vertiginosament aquesta col·lecció de poesia.

«COM ELS SALMONS, RIU AMUNT, EN ÈPOCA DE POSTA». Sobre Vidre d'estam, de Moisès Llopis i Alarcon

Vaig redactar una introducció per al llibre Vidre d'estam (Germania, 2014), del poeta Moisès Llopis i Alarcon (Ontinyent, la Vall d'Albaida, 1990), i uns dies abans que Moisès presente el poemari al seu poble, em ve de gust reproduir ací aquell text, acompanyat d'un parell de dibuixos de Pau Àlvarez, i d'unes fotografies fetes el setembre de 2013 al Pallars Sobirà, d'uns cursos d'aigua on, si no hi naden salmons, almenys truites segur que sí.

He tingut la xamba que, mentre preparava aquesta entradeta, el company Pau Àlvarez dibuixava un salmó per a un llibre que il·lustra en aquests moments. I, clar, he aprofitat l'avinentesa i li l'he agafat prestat. He pensat que, a Moisès, li agradaria.

COM ELS SALMONS, RIU AMUNT, EN ÈPOCA DE POSTA

Durant aquests dies de convivència íntima amb els versos de Moisès Llopis i Alarcon —com, si no, podria parlar-ne ara?— he vist un documental impactant sobre els costums reproductors dels salmons. De vegades passa que un gest banal i rutinari, com el d’engegar la tele, amb la intenció de propiciar el dolç ensopiment d’una becadeta, acciona la guspira que necessitaves per a desencallar el discurs. Una guspira és un fenomen de natura transitòria, entitat fràgil i diminuta, i de conseqüències magnífiques: un generador ingent d’energia. Com a dintre d’un estam de vidre trencadís es gesta la supervivència d’una espècie vegetal. I més encara: la garantia reproductora al centre de la cadena de la vida. Una funció procreadora, però estàtica, que depèn en bona part de la capacitat de seducció visual i olfactiva que desenvolupe la flor on s’erigeixen els estams.

L’objectiu reproductor dels salmons és, en essència, la supervivència, el mateix de tots els éssers vius. Però els salmons han d’ascendir el curs d’un riu, salvant obstacles i perills i exposant-se a agressions físiques de tot tipus, que els arriben, fins i tot, a deformar el cos, per aconseguir arribar a la capçalera, allà on les aigües impol·lutes riques en oxigen oferiran les millors condicions de vida a la futura descendència. Un percentatge baixíssim, entre els milers i milers d’ous alliberats en la fresa dels pocs salmons que hi han sobreviscut, aconseguiran prosperar en aquelles zones altes, i des d’ací, els nous salmons tornaran a començar el llarguíssim periple a través de la mar d’aigües gèlides, i després remuntaran el riu en època de posta i ascendiran tant com la seua capacitat de supervivència els ho permetrà, amb l’objectiu d’assegurar la perdurabilitat de l’espècie.

Riu Noguera Pallaresa al seu pas per Llavorsí (Pallars Sobirà).
Setembre de 2013.

Moisès, que em va fer saber que m’havia conegut en una lectura de poemes a la Facultat de Filologia, on aleshores ell feia d’alumne i jo de poeta, em va escriure un dia per a demanar-me unes línies que precediren aquest llibre que ara existeix en format de paper imprès: Vidre d’estam. I des d’aleshores no he deixat de pensar en aquell llarg i arriscat i apassionat periple dels salmons que remunten el curs del riu replet d’obstacles. Un acte de responsabilitat, al cap i a la fi, envers la vida mateixa. Molt semblant al que un poeta ha de demostrar —al meu parer, clar— envers ell mateix, en el moment en què decideix emprendre el seu personal periple creatiu.

Una imatge del poeta Moisès Llopis i Alarcon.
Foto gentilesa de l'autor.

Vaig entendre que, per suggeriment de l’editorial Germania, Moisès buscava algú amb experiència de remuntar rius que se’n responsabilitzara, d’assegurar la supervivència d’aquest salmó-poeta —amb tot el respecte afectiu per la denominació— que acaba d’emprendre, contracorrent, el viatge —crec— més compromès d’algú que ha decidit festejar, amb totes les formalitats que requereix el compromís, amb la poesia: presentar al públic lector el seu primer llibre de poemes. Moisès va buscar en mi aquesta complicitat en el viatge riu amunt, sense saber —i sospite que l’editorial també ho ignora— que l’única garantia infal·lible en aquesta lluita per la supervivència ha de viatjar amb un mateix, i no hi ha precedent veterà, ni àngel protector que servisca d’aval del salmó aventurer que no siguen els versos d’un mateix. Cada poema, des del primer fins a l’últim, dels quaranta, en aquest cas, que integren Vidre d’estam, a través dels quals Moisès reclama i pugna pel lloc que li correspon, a la capçalera d’aigües nítides, després de l’epopeia fluvial.

Li vaig dir que sí. Just perquè de seguida que vaig llegir el llibre vaig saber que no necessitava cap aval extern que li fera d’escut humà. La primera trobada amb Vidre d’estam em va descobrir el llibre d’un poeta anormal, dintre de la seua condició de novell i de jove, biogràficament parlant.

Aquest és el riu de Cabanes, al seu pas per la Mata de València d'Àneu. No puc estar-me d'afegir l'enllaç d'una ruta preciosa, per si alguna vegada teniu l'ocasió i la sort d'anar-hi.

Feia molt de temps que un llibre de poemes no m’obria tantes finestres desconegudes. Un primer llibre de poemes no me les havia obertes mai. Moisès Llopis va nàixer l’any 1990; això vol dir que, si les dades internautes no ens han confós, ara mateix té vint-i-quatre anys. La seua poesia no és la pròpia d’una persona que encara està en plena joventut, que, per edat, hauria de vacil·lar encara en aquell període de proves en què seria més que comprensible haver-lo conegut. No és així. I ho dic conscient dels prejudicis que dir això comporta, i de les generalitzacions injustes també. La prova inqüestionable són els poemes que els lectors tenen davant. Per assenyalar-ne algun directament, entretingueu-vos, si us ve de gust, en el que es titula «Amb tèbia veu», al final de l’apartat primer: un poema escrit al més pur estil ausiasmarquià, pel que fa a la composició estròfica, a la mètrica, a la distribució accentual... i fins i tot, si concedim una llicència a la imaginació, al senhal de l’últim vers, el nom propi al qual l’autor adreça la seua composició: el topònim «Ontinyent, perquè estem davant d’un text dedicat, a la manera de pregó, a les festes de la Puríssima d’aquell municipi de la vall d’Albaida. Ara sé, gràcies a la informació facilitada per l’autor, que els versos següents formen part d’una estrofa dedicada als balls processionals propis d’aquella celebració: «D’un cuit trenat clavells formen senyera, / Turcs, Cristians, aviat lliuren batalla, / tornats iguals, l’ocell prendrà bordalla, / i l’arc fet flor pessic traurà d’antera.»

Aquesta il·lustració impagable també és de Pau Àlvarez.

«Amb 9 anys, l'associació de festes de la Puríssima d'Ontinyent em va triar com a "Angelet de la Puríssima", juntament amb quinze xiquets i xiquetes més, per a cantar el Pregó o Anunci angèlic i l'Asguinaldo. D'aquell record i d'aquella festa, que m'estime moltíssim però que, com imagine que en tots els pobles, pateix d'un alt grau d'interès polític i religiós que n'aparta l'essència tradicional, vaig decidir, després de tants anys, dedicar-li un nou cant; aquest, però, "amb tèbia veu", recuperant cadascuna de les essències que caracteritzen aquella festa. I els versos citats estan dins l'estrofa dedicada als balls processionals: així, el "ball de closques" és el dels Cabets; l'Auela és el malnom que té la nostra geganta la Reina Mora; el "cuit trenat" és el ball de la Veta, a sobre del qual hi ha un pom de clavells que formen una senyera; els "turcs" i els "cristians" són els personatges del ball dels Cavallets; i, finalment, "l'arc fet flor", és el ball dels Arquets.»
Declaracions de l'autor.

No és propi d’un primer llibre de poemes el virtuosisme formal amb què Moisès Llopis ens hi sorprèn. Ni tampoc ho és el to caut, prudent, mesurat, de les seues maneres líriques. No ho és la pulcritud lingüística, ni les referències cultes —que no pedants— ni tampoc l’exquisidesa amb què hi fa servir el lèxic. Un dels dons exclusius de la poesia és el potencial de les paraules. Un poema, si volem, pot ser una petita galàxia on gravita cada astre —la paraula—, amb una energia i un potencial únic en ell mateix, i alhora, indispensable per a l’equilibri de tot el conjunt. Llegim Vidre d’estam adelitant-nos en cada paraula; buscant-ne el suggeriment. De vegades és l’etimologia, el caràcter dialectal, viu, d’un mot, els dobles sentits, el joc entre el sentit i la forma. Un altre exemple concret, final absolut i contundent del llibre: «I prou. I encara massa. / I el poder de l’expressió és idèntic a la buidor / que m’apel·la i em cobreix quan, incert, / esbordelle camins de paraules.» Diu el diccionari que «esbordellar» és sinònim d’«espatllar» o «desbaratar». És una paraula derivada, segurament de «bord», i pel que fa a la sonoritat, no hi puc deixar de tenir present la paraula «bordell». Xapó.

Una altra manera de riu, aquesta cascada de Gerber.

Vidre d’estam s’estructura en sis apartats. En la meua lectura personal hi he detectat un fort pes del temps passat, vivències irrecuperables d’infantesa, l’enyor, la pèrdua i l’amor contradictori («He avorrit l’amor. I ara es passeja entorn d’un plor llastimós / camí cap a casa i en direcció al turment, a tall de blanc vals. / El fill del profeta té el cap tallat. / Estimem-nos!»). La soledat; la constatació fins i tot visual de la soledat: «d’ací a enlloc / del buit a tu. / Si em mire a l’espill, em donaré la mà.» I sobretot el festeig gojós, sonor, juganer a estones, brillant molt sovint, amb les paraules. Coneixia la paraula «orb» per a dir «cec»; i em resulta molt familiar el topònim «Orba», poble de la Marina Alta. Però mai no havia pensat en el verb «orbar» i en tot el seu potencial semàntic: «Orbeu la veu, prohibiu el bes, / talleu les mans, vedeu el vers... / Que sempre ens quedarà la voluntat de dir-nos, / a cau d’orella, tot allò que ens ha quedat per viure.» On «orbar» significa «privar, desposseir d’una cosa».

La Noguera Pallaresa és un afluent del Segre.

Desconec com deu haver sigut el pelegrinatge íntim de Moisès component aquest llibre. No hi ha comès cap temeritat, hi ha avançat amb passos i braçades cautes, pausades i molt fermes. En algun punt reconeix, a la manera dels meus salmons damnificats per les envestides del riu, que hi ha sofert algun desperfecte: «Com vell general de plom, / faig camí d’un sol peu.» No m’estranya gens; almenys això demostra que és humà. Una altra cosa serà amb què es trobarà a partir d’ací. La col·lecció «Mil poetes i un país» compta ja amb algunes desenes de títols, i no para de créixer. Es fa difícil portar-ne un còmput, i molt més difícil encara, fer una selecció crítica, amb suficient coneixement de causa, d’aquells autors i autores i aquells llibres que hi destaquen amb veu pròpia. Crec, honestament, que Vidre d’estam, de Moisès Llopis i Alarcon mereixeria ser tingut en compte i, sobretot, mereixeria ser llegit.

Cartell del primer acte de presentació de Vidre d'estam, dia 4 de juliol, a Ontinyent (la Vall d'Albaida).

He començat parlant del viatge fascinant dels salmons en la seua lluita per la supervivència. Pensava que el cas de Moisès, amb aquest primer bon llibre de versos, s’hi assemblava bastant. I, finalment, i a mesura que recorria tots i cadascun d’aquests estams fràgils i alhora potents, m’hi he vist jo mateixa, salmó remuntant el riu cabalós que és qualsevol llibre suculent, honest, de poesia. Vidre d’estam ho és, suculent, honest i cabalós, però no gens turbulent; sí ric en reptes i en obstacles que només els membres més exigents i combatius del grup sabran salvar. La força més gran d’un individu procedeix de la seua pròpia ambició, de la importància que tinga per a ell, o per a ella, el motiu que l’espera allà dalt del riu i, sobretot, de la certesa constant, tot al llarg de la remuntada, que allò que el poeta-salmó fa és just allò que el poeta-salmó sap i vol fer. A mi em fa l’efecte que Moisès Llopis i Alarcon ho té ben clar. Per si ens faltava alguna prova, la citació inicial de Vinyoli és determinant, en aquest sentit: «no s’acaba mai aquest viatge / per les paraules: ja no tinc res més.» Ah, i quasi se m’oblidava. No hi ha viatge, ni periple que no porte incorporada una banda sonora. La que acompanya Vidre d’estam és el Concert per a violí i orquestra en la menor de Bach. No ho dic jo, sinó l’autor, en un dels títols dels poemes. M’ha semblat, per a aquesta travessia, un maridatge perfecte.

Miramar de la Safor, 1 de maig de 2014