Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 25 d’abril de 2016

«Serena barca», a El Punt-Avui

Per Jordi Solà Coll


Ressona encara en mi la veu de Maria Josep Escrivà recitant els últims versos del seu darrer llibre de poemes, Serena barca: «Tèbia és la pau dels cossos en silenci. / Tebi el silenci compartit dels feliços.» Un colofó d'aire hedonista a un itinerari que oscil·la entre el dolor i el gaudi, ítems poecràtics de l'autora saforenca. En aquest sentit, no puc evitar pensar en el fet consubstancial que emmarca tot aquest procés: la natura és el domini –recordem Flors a casa– on el desig evoca una dialèctica constant. Torna l'autora del Grau de Gandia, i ho fa amb un llenguatge subtil en l'expressió. 

Autora-bucanera-hostessa publicitària flanquejada per dos dels editors del Buc: a l'esquerra de la imatge, Pau Sanchis i Ferrer; a la dreta, Francesc Bononad.
La foto, de Júlia Llorca Tauste, correspon al llançament mundial de Serena barca, que va esdevenir a Gandia (la Safor), el dia 26 de febrer de 2016.
Com s'aprecia a la imatge, hi vàrem ser feliços.


Anem a pams. Perquè Maria Josep Escrivà sempre ha tingut com a norma un elevat grau de contenció poètic. A Serena barca, emperò, el llenguatge es destil·la fins al punt d'esdevenir immaterial: cada mot sembla trobar el seu lloc a la recerca d'una gestió precisa de la sintaxi creativa. L'esforç és ingent, sovint asimètric, en la seva voluntat de confirmar el postulat d'un minimalista com Mies van der Rohe: «Menys és més» tal com havia defensat l'arquitecte més homèric.

Agafem, per exemple, un poema com Mirall, que tot just comença: «Què mires que no em diga / la fonda pietat / en què t'empares?» Hi ha un clar afany d'anar a la recerca d'allò essencial a partir de l'economia de mitjans: la síntesi, com a eix vertebrador, es conjuga pertot Serena barca. Recordem Heidegger, en relació a Hölderlin: «La poesia, si essencial, es limita a donar testimoni de la perfecció que domina cada vegada el tot de tot allò que és.» El ser de la imatge reflectida és l'absència que Escrivà ens revela en la pregunta. I si bé el mirall és l'espai intangible on recrear-se especulant, la poeta delimita l'emoció a només tres versos. El confí, en matèria d'art, es projecta a l'infinit.


Un dels poemes del llibre.
En concret, el que dóna títol a la secció titulada «Lentes estalactites».
La foto està extreta del mur de Facebook de Begonya Pozo.


Sense caure en els postulats de l'experiència, l'autora saforenca s'endinsa en la seva casuística a fi d'universalitzar la seva poíèsis. El seu és un rigor formal heterodox que sorprendrà. I tanmateix, rica en matisos cromàtics, el jo poètic es mimetitza amb el territori: Escrivà es capbussa amb la mirada, és la poeta que mira el seu –nostre– país des de múltiples llindars: portes, finestres, balcons i, sobretot, la metàfora del camí, fins a atènyer a la certitud col·lectiva que «som / allò que fou, allò que torna a ser». La roda de la vida no deixa de girar.

Serena barca és un pas més en l'evolució d'una poeta essencial. Per exemple, quan no dubta a explorar l'Eros del llenguatge, al capdavall l'Eros del món. Funda la poesia llur arrel en la veritat i oscil·la, com ho fa Maria Josep Escrivà, en concloure un viatge per la mort i l'amor en un medi inestable. El llenguatge poètic no obliga però exigeix: cal, imperativament, explorar nous camins.



Infinitament agraïda al Jordi, per aquest article publicat a El Punt-Avui el proppassat 16 d'abril.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".