Ara fa, poc dalt o baix, un any que Dani em va regalar una mata de timonet. «Si passes per ací, t'ensenye com ha quedat i et done una cosa que tinc per a tu. Com a agraïment.»
Hi vaig anar, a l'hora i el lloc convinguts, i en un primer moment no l'hi vaig veure. Tractava d'instal·lar una caseta per a ocells, a dalt d'una carrasca. De la carrasca
que custodia el monòlit que recorda la presència perenne de Joan Pellicer, al parc de Bellreguard que porta el seu nom. «Fa dies que un pit-roig s'acosta per ací. Vull veure si aconseguisc que hi faça niu.»
Després em va ensenyar la ruda i l'espígol, l'herba-sana, la sàlvia, la pebrella, les calèndules, l'acant... Tot el que havia anat plantant en una zona acotada, a vora de la carrasca, que aviat constituiria el «Jardinet botànic a Joan Pellicer». Un projecte resultat d'una de les
propostes dels pressupostos participatius de 2018 del poble de Bellreguard, que Daniel Muñoz
s'encarregava d'executar en aquells primers dies de març de 2019. Unes
setmanes abans m'havia demanat permís per a traslladar a un panell
d'aquest «jardinet» unes línies que jo havia escrit en una ocasió,
dedicades al botànic i amic. I com a agraïment, em va voler regalar un timonet que havia fet arrelar en un petit cossiol de plàstic. «Si el trasplantes et creixerà.»
No havia sabut trobar encara el moment oportú d'escriure això, que és només una anècdota, però carregada de simbologia important. Ara, aquests dies de reclusió exterior i interior, de moltes nostàlgies, de temors, d'inquietuds i d'incertesa...; aquests dies en què el pati de casa s'ha convertit en l'aliat imprescindible que m'oxigena cos i esperit, em mire la mata de timonet, tan sana, tan ben adaptada a la jardinera, i hi veig un brot d'esperança, l'exemple que la vida és la resposta recalcitrant a una decidida vocació d'estima.
Si teniu ganes, visualitzeu aquest vídeo i participareu també del mateix gest col·lectiu, tan senzill com autèntic, amb què el poble de Bellreguard va voler retre homenatge a l'etnobotànic segurament més estimat i més enyorat de les Comarques Centrals Valencianes. En paraules extretes de la pàgina de Facebook Participa Bellreguard, de 17 de febrer de 2019: «Magnífic regal que ens ha fet el nostre amic Vicent Llodrà. Imatges
esdevingudes poesia, per mostrar-nos el Jardinet botànic a Joan Pellicer
de què podem gaudir al parc que du el nom del fill predilecte de
Bellreguard».
 |
Captura de pantalla del vídeo realitzat per Vicent Llodrà. |
Del Diari de Sotaia (Institució Alfons el Magnànim, 2017), llibre pòstum de Joan Pellicer, són aquestes últimes línies que, en els moments d'excepcionalitat alarmant com els que vivim, em semblen més adients i més il·luminadores que mai. No sé vosaltres, però jo puc imaginar-me com les pregonaria Joan als quatre vents. Amb el nas una mica arrufat per les circumstàncies, això sí:
«Els
moments sense propòsits ni recances. L'alegria natural, instantània. La
sana contentació. La neta joia immotivada. Què més alt? Quin altre
cel?».
Tal com has dit, detallets a detallets. Així ens bastim. Tampoc vaig poder conéixer-lo si no és per Punt 2 o Telesafor.
ResponEliminaLa grandesa de les coses petites que ens nodreixen interiorment. El nostre patrimoni de sensacions, d'emocions, de records importants de tan autèntics. I també el llegat dels nostres mestres. Dels mestres de la vida.
Elimina