Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 10 d’abril del 2020

Fotografiant orquídies, I


esma del mot. 

càlcul
envers l’esclat. 

assaig,
anhel 

abans del gest
on tot és 

encara 

encesa
voluntat
de cercar.

M., 10 d’abril de 2020



Reconec que m'he engolosit intentant captar la incidència de la llum sobre unes flors d'orquídia que, com una meravella oportuníssima, han esclatat aquests dies davant del finestral que delimita l'espai entre el meu escriptori i el pati. Espere que se'm disculpe aquest rampell d'envaniment fotogràfic. Confie que, precisament això, l'ànsia de recerca i el gaudi que s'experimenta en l'intent d'expressar-la, siguen suficients per guanyar-me la benevolència davant d'aquesta gosadia meua.

































Publicat per a
Etiquetes de comentaris: ,

3 comentaris:

  1. dospoals23 d’abril del 2020, a les 23:28

    Aquesta sèrie de fotos, amb un mateix subjecte però en progressió, als ulls de miradors inentrenats pot resultar avorrida, redundant o pesada. Uns miradors que són inavesats per la mancança d'ensenyament del tema fotogràfic. Des del meu punt de vista cal que hom hi dedique esforç, ganes i intel·ligència per a apreciar ço que l'autor pretén. En el meu cas, soc d'eixos que no han pogut rebre aitals ensenyaments i doncs es veuen arrossegats per aquesta ignorància de que he fet esment. Somor lamentable.

    ResponElimina
  2. dospoals23 d’abril del 2020, a les 23:31

    Amb tot, he tingut gust de contemplar aquesta senzillesa i bellesa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Maria Josep Escrivà24 d’abril del 2020, a les 15:38

      Benvolgut, tu ho has dit: esforç, ganes i intel·ligència per a apreciar ço que l'autor pretén. No són aquests els lectors, els espectadors o escoltadors que busquem quan compartim la nostra feina? Jo hi sumaria també sensibilitat i ja tinc el receptor o receptora amb qui dialogue a gust.
      Gràcies, siga com siga, per la intenció i l'honestedat.

      Elimina

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Arbre de la vida. Bon any 2021
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+


Chester sense filtre. A Carmelina Sánchez-Cutillas

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...
Literatura i altres responsabilitats

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.
Us presente 'Sempre és tard'

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".