Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 8 de març de 2020

Un poema de Leire Bilbao en el Dia Internacional de les Dones


El llibre Entre escamas, de Leire Bilbao, conté poemes d’altres dos llibres anteriors i d’inèdits, refets ara a partir de la traducció en castellà de la pròpia autora. Aquest «Taula d'exploració» posa el dit en la nafra en un dels temes que, de manera atàvica, ha pesat sobre les dones: la pressió social sobre la maternitat, el concepte tradicional i inqüestionable de dona lligat a mare, i les humiliacions que, aquesta mentalitat que ha prevalgut durant segles, ha propiciat.

Leire estarà a Catarroja, per cert, el proper dimarts 31 de març, convidada dins del V Cicle de Poesia «Dos poetes com nosaltres». Teatre Auditori de Catarroja, 19 hores. Una ocasió magnífica per conèixer-la i per sentir-la recitar. No debades és també bertsolari i domina a la perfecció aquesta faceta oral de la poesia.

De «Taula d'exploració», n’he fet la meua pròpia versió al català, amb permís de l'autora.




Leire Bilbao fotografiada per Iban Gorriti.




TAULA D’EXPLORACIÓ

Oberta de cames en la taula d’exploració,
els ulls en blanc sobre la blanca paret,
busque un fragment llis d’envà.

Una veu em pregunta l’edat amb el dit a la vagina.
«Trenta».
«No tens intenció de tenir fills?
Després pot ser tard».

Enmig del silenci una aranya s’engrunsa
oberta de cames, com jo.
Em mira i m’amolla que he vingut a aquest món per parir,
igual que ho feren les meues avantpassades,
igual que ho faran les meues descendents,
que acabaré els meus dies oberta de cames,
així com em nasqueren, i tal com viuré,
oberta de cames.

Sent una punxada en la vagina
i una mà que se’m posa en la cuixa esquerra.
«Ja pot vestir-se».

Ens quedem soles a la sala,
el meu cos cobert per un llençol blanc
i l'aranya:
xarxa i cavitat,
el resum de tot allò que som.

Algú obre la porta descortesament
m'apuge els vaquers
avergonyida
l'aranya ha marxat.


Leire Bilbao: Entre escamas, Los Libros de la Marisma, 2018. Edició bilingüe èuscar-castellà. Traducció de l'autora. 

Nascuda a Ondarroa l’any 1978, ha publicat les obres Ezkatak (Susa, 2006), Scanner (Susa, 2011) i Entre escamas (Marisma, 2018). Alguns dels seus poemes s’han traduit a més d’una dotzena d’idiomes i han estat recollits en antologies com Forked Tongues, El poder del cuerpo, Traslúcidas, Las aguas tranquilas o Sombras diversas. Els poemes de Bilbao també han sigut musicats per diversos artistes bascos. L’any 2017 li van concedir el Premi Euskadi pel llibre de poesia infantil Xomorropoemak (Bichopoemas/Bitxopoemes, Kalandraka, 2019) publicat en castellà, gallec i català (traducció de Jaume Subirana).

En aquesta pàgina de la revista Idees podreu llegir alguns poemes seus traduïts al català o al castellà. 




3 comentaris:

  1. Com a home jo no podré sentir aquesta experiència. Ara, la gestació de ma filla m'ha fet ser observador d'aquesta situació que jo ampliaré amb aquelles que podeu fer de les visites rutinàries ginecològiques que una dona previsora fa cada any. Com les voltes que hom va a cal dentiste o es fa una anàlisi de sang.

    Torne al tema, la muller, amb aquests dos vessants de revisions, m'ha fet veure quant de llastimós és aquest tracte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies per dir la teua, especialment en aquesta entrada.
      No cal viure directament una experiència perquè hi haja empatia, comprensió, proximitat, respecte de qui la viu.
      A part de la situació llastimosa, com tu dius, en què es pot trobar una dona en aquestes circumstàncies, un tema molt important és el de la càrrega atàvica de la maternitat, vulgues o no vulgues, que les dones hem d'assumir per la nostra condició de dona. Totes hem hagut de suportar situacions humiliants per això. Recorde una vegada un metge de capçalera que em va preguntar si havia tingut fills i jo, que tenia la decisió presa des de feia molt de temps de no ser mare, li vaig contestar que no en tenia i ell, sense ni tan sols qüestionar-se la "voluntat" d'aquella resposta, em va amollar "¡pues espavila que se te pasará el arroz!" Això és una manera de vexació que, de tan assumida, ni es considera com a tal. Per sort, crec que les coses van canviant una mica en aquest sentit. Almenys en aparença i per guardar les formes. En fi, disculpa la llargària. M'he engolosit.

      Elimina
  2. Crec que sí que és fonamental viure (en el meu cas observar) aquesta situació per a entendre l'empatia: i dic entendre perquè mig referint-me al Llull, ací sí que cal la raó per a copsar el sentiment. Generalitzant, l'esser masculí no entén com una acció com aquesta pot ser tan hostil i deshumanitzadora: el símil que puc trobar i que pot fer-li sentir "humiliació" és quan en la maduresa ha de sotmetre's (paraula encertadísdima) a una exploració rectal. Eixe dit en el florí que tants somriures desperta en acudits i trufes. Però això ocorre en la maduresa i ara ja ni es fa per a prevenir el càncer de pròstata. Fet i fet: a jo sí que m'ha servit per a "entendre-ho".

    Pel que fa a la decisió de ser mare o no, veig que és una mala peça de teler. No des d'un punt de vista d'home sinó entre dones mateixes. Dos pols contraris (voler tindre fills cara a no voler tenir-ne) que s'autolimenten i omplen de frustració a qui no en vol, malgrat tindre la decisió clara (i si és una mala decisió i me'n penedisc) o de càrrec de consciència a qui en vol i en té (i si actue de corretja transmissora d'inèrcies atàviques). Roda i volta, un pes feixucs de cogitacions.

    Un altre tema és la bocamolleria. Dissortadament parlar adequadament no és fàcil i em pense que una assignatura pendent és com expressar un pensament sense ofendre l'altri. Això de l'arròs covat és més vell que anar a peu i encara és dins la ment de la gent, com el si Déu vol o gràcies a Déu (i ací pose dos exemples d'allò que m'enutja més, per inèrcia i "falta de mala intenció". El tocat és que està enquistat en la gent (m'envisque dient de poble o de tota la vida) dir aquestes expressions sense deturar-se a pensar si fan bé o malament, contra les quals cal tindre (desenvolupar) moooooooolta panxa. Imagina aquest altre cas, la cançó maricó qui no balle. Comptat i debatut, cal que l'esforç per vigilar les paraules siga enorme. Seria més preocupant que allò de l'arròs covat fora dit per gent jove que no gran.

    En fi, jo també m'he lluït escrivint.

    Pel que fa al poema, molt directe (sense subtileses intel·lectuals).

    ResponElimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".