Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 14 d’octubre del 2018

Estimades merles

La merla és negra perquè l’ombra és seua.
Eduard Marco



No faig cap descobriment si afirme que, en aquestes latituds occidentals nostres, l'estació més sorollosa de l'any és l'estiu. Tret del cant dels ocells. No soc cap experta en ornitologia, però observe que, amb les altes temperatures, els ocells callen. Durant la primavera, des del llit estant, no necessite mirar el rellotge, ni tan sols cal obrir els ulls, per endevinar que el dia ja llostreja. Ho anuncien, millor que cap altre ocell, les merles, amb el seu cant net com un doll d'aigua clara. Entre les cinc i les sis de la matinada, durant el mes de maig d'albades fresques, un bell cant de merla vetlla amb mi. Escoltant-la torne a agafar el son, amb un sentiment de gratitud i d'ànima acompanyada. Amb l'arribada de l'estiu i les seues nits tan curtes, la fosca és més fosca, sense el cant de les merles.



Fotografia: Lluís Romero


Gràcies al poeta Antonio Cabrera conec la paraula orto. No pot estar contextualitzada amb més exactitud que en aquest poema d'algú que coneix i que s'estima els ocells com ell. Segur que, a Antonio,  el cant de les merles, també li ha endolcit més d'una vegada els seus desvetllaments. 

MIRLO COMÚN
(Turdus merula)

Velo del orto.
Dice el pájaro negro
claros enigmas.

Antonio Cabrera: Tierra en el cielo, Pre-textos, 2001


Lluís Romero em va ensenyar aquesta fotografia dels dos ocells negres que jo he volgut que siguen merles —són merles, no...?—. I em vaig atrevir fa uns mesos a il·lustrar-la amb un petit haiku, no del tot ortodox, que diu així:

Són dues merles,
aquests ocells, o són
les nostres morts

emmirallades?

MjE, 6 de desembre de 2017


I ara m'ho faig venir bé, amb aquesta entrada ornitològica, per anar a parar a un altre poema, de Josep Piera en aquest cas, que es titula "L'ocell", del llibre En el nom de la mar publicat per primera vegada l'any 1999 i actualment descatalogat. La bona notícia és que molt prompte tindrem ocasió de rellegir-lo, potent i esborronador com tants altres, en el volum de la Poesia completa de Piera que està a punt de veure la llum gràcies a la Institució Alfons el Magnànim, dins de la col·lecció que dirigeix Vicent Berenguer.

Mentre en preparava el pròleg que acompanyarà aquest llibre, he pensat moltes vegades en els últims mesos que, segurament, algun lector o lectora joves hi descobriran un Josep Piera poeta, autor d'obres agosarades com ara Presoners d'un parèntesi, Brutícia, Mel-o-drama, escrites i publicades fa ja quatre dècades. I m'ha envaït una sana enveja, i una mica de nostàlgia, també.


El veig de negra llum, omplint-me els ulls,
meravella real, espill de l'ànima,
i el veig lluent, des de l'ombra més ombra.

[...] 

La merla fuig. La llum de dol s'envola.
Em quede sol, fent-me fosc en la fosca. 

Josep Piera 



22 de desembre de 2018. Dos mesos després...


Jo sabia que fa uns anys havia llegit un poema de Bertolt Brecht que m'havia sacsejat l'esperit —així com passa en algun moment prodigiós en què la poesia se'ns revela amb tota la seua força viva—, però no recordava on l'havia llegit. Traduït per Feliu Formosa, això segur. Les elegies de Buckow no són a la meua biblioteca, tot i que les vaig llegir fa molt de temps i formen part del meu llegat de lectures fonamentals. I fa un parell de dies, ordenant llibres, un volum amb portada de cabaret se'm va manifestar a la prestatgeria: XIV Homenatge a la Paraula. Tot el temps que ens hem buscat. Feliu Formosa. I, en un apartat que vam titular, quan el preparàrem l'any 2010 des del CEIC Alfons el Vell de Gandia, "Poemes traduïts d'altres llengües" (per oposició a un altre dit "Poesia pròpia"), n'hi havia aquest bell, tan bell, "[Quan, a la blanca cambra de l'hospital de la Charité...]". Diuen que un dels últims, o potser l'últim poema que va escriure Brecht. Des de l'hospital on és ingressat, el poeta escolta el cant d'una merla. Conscient que està davant d'un «anunci de la mort», crec que associa amb l'ocell la continuïtat de la vida, enllà del temps caduc de qui l'escolta.

Quan, a la blanca cambra de l'hospital de la Charité
Em despertava prop del matí
I sentia la merla, ho sabia
Millor. Ja feia temps que havia
Perdut la por de la mort. Perquè res
No em pot faltar mai més, en el supòsit
Que falti jo mateix. Llavors
Aconseguien d'alegrar-me també
Tots els cants de merla que vindran després de mi.

Bertolt Brecht. Traducció de Feliu Formosa




9 comentaris:

  1. Hi paso per aquí, de tant en tant, i compro poesia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bentrobat sigues, company. Gràcies per fer-te sentir. Ens seguim pel camí de les paraules i de l'art.

      Elimina
  2. Preciosa entrada, com sempre. I preciós ocell, la merla: amb tanta vivesa, pocs colors li calen...

    Sovint les veig córrer pel pati, ignorant --o fent que ignoren-- la presència intimidatòria de les gates; crec que no són temeràries, sinó simplement curioses, fins el punt de posar-se en risc. Com no han d'agradar-me?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja m'ho imaginava, que et devien agradar. Per a mi són sobretot visibles revolant entre bancals de tarongers. I supose que, com tothom que ens hem criat al camp, formen part del nostre paisatge sentimental: els nius de merla amb els ous de color verd o blau, les seues rialles entremaliades... I el cant, sobretot el cant a trenc d'alba, i al capvespres. Un ocell tan "comú", tan "descarat" i amb aquell cant tan distingit quan toca seduir. Com no ens han d'agradar!

      Salut i una abraçada! I gràcies per fer-te sentir.

      Elimina
  3. Quand nous chanterons le temps des cerises
    Et gai rossignol et merle moqueur
    Seront tous en fête.
    Les belles auront la folie en tête
    Et les amoureux du soleil au coeur
    Quand nous chanterons le temps des cerises
    Sifflera bien mieux le merle moqueur

    (Le temps des cerises)

    Per a la v/bella cançó la merla és un ocell burleta. És molt viva i àgil, i més que cantar –com diu la cançó– té un xiulet molt característic i persistent. Recordem també el cèlebre diàleg de Roís de Corella entre una garsa i una (es)merla. Gràcies pel nou escrit, Maria Josep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pel teu bell (que no vell) comentari, Manel. He descobert i he après que aquesta cançó de tons populars està associada amb la Comuna de París. I m'ha emocionat veure com la cultura popular sap perfectament que la merla (burleta: entranyable), el rossinyol i les cireres anuncien el temps d'estiu. Curiosament i casualment, fa mesos que visc (temporalment) en territori de cireres que tu també coneixes bé. Tenim la sort de mirar i de viure la realitat (re)interpretada gràcies a l'art i a la poesia.

      És un goig compartir complicitats amb tu. Salut!

      Elimina
  4. Salut,

    article molt bonic per raons diferents: el retrat de l’ocell que canta mentre estem en l’estadi d’alçar-nos o esperar-nos un moment (un cant que podem sentir en directe vivint als afores, a la vora de bancals, en els pobles); també perquè ens dona ensurts petits quan passegem per caminals i boten per entre mig dels arbres; al remat, la reflexió del poema.

    Altrament de les merles tinc el record trist de vore-les mortes, en un farcell, caçades per mon pare.

    M’he posat a cercar també com tu pel que fa a la literatura i he trobat aquesta referència de la Viquipèdia: Robert Musil (Klagenfurt, 6 de novembre de 1880 – Ginebra, 15 d'abril de 1942) va ser un escriptor austríac. Provinent d'una família noble, va ingressar a l'exèrcit i va ensenyar a la universitat. És autor de L'home sense atributs, una novel·la inacabada que retrata el seu país natal a partir d'un fresc històric, considerada una de les principals obres literàries del modernisme. El seu estil destaca per l'erudició i l'atenció a la psicologia dels seus personatges, amb un fons filosòfic de fenomenologia, vitalisme, misticisme o antropologia.

    Aquest autor té una narració dita El tord (die Amsel), aplegada en l’obra Nachlaß zu Lebzeiten, no traduït al català.

    ResponElimina
  5. Hi ha mancat afegir aquest fragment:

    Neige des marronniers
    sur le parfum des iris.
    Mai avance.

    Sur le tapis de pelouse rase,
    deux merles judoka.
    Dojo en fleurs de cerisiers.


    Neu en els cantanys
    damunt el perfum de l’iris.
    Maig avança

    Damunt l’estora d’herba curta,
    dos merles judoques.
    Dojo en flors de cirerer.

    (Lora de la Bâtie: Traducció de Josep Vicent Cabrera)

    https://books.google.es/books?id=cXokDwAAQBAJ&pg=PA8&lpg=PA8&dq=%CE%9A%CF%8C%CF%84%CF%83%CF%85%CF%86%CE%B1%CF%82&source=bl&ots=MVfqfuiwDB&sig=_r0D4q-s7XDEtohWn19Ae9CT45w&hl=ca&sa=X&ved=2ahUKEwiTy_a9spzeAhVNy6QKHZWrBzI4KBDoATAGegQIARAB#v=onepage&q=%CE%9A%CF%8C%CF%84%CF%83%CF%85%CF%86%CE%B1%CF%82&f=false

    ResponElimina
    Respostes
    1. Interessant, aquesta diferència de percepció entre les generacions que ens precedeixen, que caçaven merles, tords o ànecs per a menjar-se'ls, i nosaltres, que considerem aquests ocells des del punt de vista poètic o artístic. També jo tinc aquesta imatge sinistra d'un manoll d'ànecs morts damunt del banc de la cuina clavada a la ment. Però ara, des de la distància, en comptes de sentir repugnància o rebuig, se'm desperta un sentiment estrany de comprensió...
      Un bon amic, que ja ha mort, i la seua colla, tenien el costum de sopar tords quan el Barça jugava algun partit important. M'ho relatava amb un punt de sorna perquè sabia que jo li faria ganyotes d'ois. Però resulta que l'expert en tords que els cuinava tenia oliveres, i es veu que no anava malament fer-hi una batuda de tant en tant, que no desaprofitaven i que es cruspien a la salut del Barça. Com canvia la visió de les coses amb el pas del temps i la pèrdua de les persones que ens estimem! Ara recorde aquesta anècdota amb molta enyorança.

      No soc experta en ornitologia, però, si Internet no m'enganya, tords i merles són ocells de la família dels 'túrdids' (gènere 'Turdus') però espècies diferents. Saps que n'hi ha més de setanta?! Turdus philomelos, el tord comú; i Turdus merula, la nostra amiga la merla.
      Gràcies per la troballa poètica i per la traducció. Divertida, la imatge de les merles judokes. Me les imagine fent saltirons sobre la gespa!

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".