Observeu l'objecte que ocupa l'angle inferior esquerre de la portada. Segur que l'heu fet servir, en alguna altra vida remota i molt pròxima alhora, per prendre el bany en basses o en rius. O no...? Com en dieu?, o com li dèieu? Onze autors (deu autors i una autora) de Castelló (la Ribera) reivindiquen la paraula «gomàtic», no recollida en cap diccionari normatiu; sí al Diccionari de la Vall d'Albaida, però com a «Deformació vulgar de la paraula 'pneumàtic' (mescla entre la paraula goma + pneumàtic)». I publiquen, els castellonencs, un conjunt de relats, que despleguen una varietat de registres sorprenent. Diversos pel que fa a tons, a temàtiques, a estils i fins i tot a allò que en diríem subgèneres, però que comparteixen un repte: fer ús, en algun moment de la narració, d'aquesta paraula-amulet. Per exemple:
—I això què collons és, un gomàtic?
—Era un neumàtic de camió o, millor encara, el novamés, de tractor, que fèiem servir per a nadar en el riu. Com que era un tub de goma, la gent ajuntava «goma» i «neumàtic». Sentit pràctic. I exactitud, perquè, en realitat pneuma vol dir «aire», per molt que el mot designe ara, sobretot, les cobertes.
Juli Alandes: «De com un gomàtic, com si fos un Cid genocida qualsevol, convertit en lore eixit del folk, potser va guanyar una batalla després de mort i tot».
Una paraula com un talismà, que, en retòrica podria funcionar com una sinècdoque, o com el símbol d'un món evocat —el de la infantesa i l'adolescència—, d'una manera de vida que transcorre en paral·lel al curs d'un riu, d'un conjunt de parlants que la fan seua des del moment que la utilitzen amb normalitat i en valencià, és clar!, la llengua dels jocs de la xicalla, de les contalles a la porta de casa de la gent gran, i de la ficció literària d'aquesta nòmina de creadors. «Un pneumàtic no és un gomàtic, doncs. El gomàtic és quelcom molt més nostre i estimable, més viu i proper, i bé mereixia un homenatge».
—I això què collons és, un gomàtic?
—Era un neumàtic de camió o, millor encara, el novamés, de tractor, que fèiem servir per a nadar en el riu. Com que era un tub de goma, la gent ajuntava «goma» i «neumàtic». Sentit pràctic. I exactitud, perquè, en realitat pneuma vol dir «aire», per molt que el mot designe ara, sobretot, les cobertes.
Juli Alandes: «De com un gomàtic, com si fos un Cid genocida qualsevol, convertit en lore eixit del folk, potser va guanyar una batalla després de mort i tot».
Una paraula com un talismà, que, en retòrica podria funcionar com una sinècdoque, o com el símbol d'un món evocat —el de la infantesa i l'adolescència—, d'una manera de vida que transcorre en paral·lel al curs d'un riu, d'un conjunt de parlants que la fan seua des del moment que la utilitzen amb normalitat i en valencià, és clar!, la llengua dels jocs de la xicalla, de les contalles a la porta de casa de la gent gran, i de la ficció literària d'aquesta nòmina de creadors. «Un pneumàtic no és un gomàtic, doncs. El gomàtic és quelcom molt més nostre i estimable, més viu i proper, i bé mereixia un homenatge».
 |
Il·lustració de portada: Josep Olaso-Edicions 96. Juli Alandes, Fina Bellver Guardiola, Maurici Belmonte Monar, Robert Borja Expósito, Rafael Estrada Puertos, Àlex Garzó, Emili Gascó, Tobies Grimaltos, Francesc Xavier Martí i Juan, Dani Sanjuan i Fred Sentandreu són els autors del llibre, que signen conjuntament com a Col·lectiu Soleriestruch. |
Personalment, n'aplaudisc la intenció i em sume a la reivindicació lèxica. I, gràcies al que per a ells (i ella) ha estat un joc narratiu i un propòsit un tant entremaliat, jo celebre ara el descobriment d'un grapat de narradors valencians —alguns amb currículum literari ja, però uns altres pràcticament desconeguts— atrevits i enginyosos, que poden tenir un recorregut ben prometedor per davant. I, atenció, perquè no n'estem sobrats, precisament.
A Castellonies II. Relats amb «gomàtic», hi trobareu suspens, misteri, humor, sexe, personatges marginals, ciència-ficció, tendresa, ironia, rigor lingüístic, ambientacions històriques, molt d'enginy i aquella capacitat per traslladar-nos a un temps, a uns espais i a una atmosfera que és com si, per art de màgia, haguérem respirat ja en una altra vida. Aquella que recreen les paraules i on tot és possible, si nosaltres ho volem.
Era una temeritat anar a aquelles hores pels camins i en bicicleta, sense més empara que la que proporcionaven els cabells a les nostres testes. Ni gorres, ni protecció solar —que llavors no sabíem ni que existia—, ni res per l’estil. Alguns duien gomàtics, ja unflats, és clar. Se’ls havien introduït pel cap, i ara, a l’altura de la panxa, reposaven contra les cuixes mentre pedalejaven. Tomàs en duia un que semblava de camió i amb penes i treballs podia traure els braços per dalt i conduir la bicicleta. No cal dir com estàvem de contents. La transgressió ens proporcionava excitació, una alegria còmplice que no podíem ni volíem dissimular. Cridàvem, cantàvem, fèiem ziga-zagues pel camí.
Tobies Grimaltos: «Aquell dia d'agost».
 |
| Sense riu no hi ha gomàtics. La comarca de la Ribera es mobilitza en defensa del riu Albaida. 23 de juliol de 2018. Foto: Xúquer Viu. |
ADDENDA (30 d'agost de 2018)
El fotògraf i company d'aventures saforíssimes Joan Andreu Gascó ha tingut l'amabilitat d'enviar-me aquestes fotografies que són autèntics tresors. El seu pare, Bernardo, les va fer a la platja d'Oliva l'agost de 1959.
 |
| Joan Andreu i la seua germana, Maria Enriqueta. Elucubràvem fa uns dies si els redolins foscos que es veuen marcats al gomàtic devien ser aquells pegats amb què es reparaven possibles punxades. |
 |
El futur fotògraf fotografiat, quan tenia 6 anys, a Oliva (la Safor). |
I aquesta altra fotografia (baix) m'arriba per gentilesa de Joan R. Morell (a l'esquerra, amb els braços damunt del gomàtic). A més, hi són: darrere de Joan R., dempeus, Salvador Verdú; a la dreta, darrere del gomàtic, Ximo Alemany; a continuació, Manolo Morera, que va morir al cap de poc de temps; l'últim xiquet de la dreta és Isidro Cantarino Martí. Platja d'Oliva, any 1972.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada