UNA DONA REIVINDICA SER POETA

Donzelles de l'any 2000 (Editorial Mediterrània) és un llibre de recent aparició, una "Antologia de dones poetes dels Països Catalans" que pretèn, en paraules de les responsables del projecte: "configurar el paisatge poètic femení en llengua catalana del segle XXI". Les curadores de l'antologia, Sandra D. Domínguez, i Noèlia Díaz Vicedo no s'hi distrauen amb detalls accessoris. El títol, em sembla d'aquells que hom necessita justificar immediatament després d'haver-lo dit. I és que fa referència al poema que Maria Antònia Salvà, poeta i traductora mallorquina nascuda a finals del s. XIX, va adreçar a les 

DONZELLES DE L'ANY DOS MIL

Oh vosaltres, pressentides flors d’amor i gentilesa
que viureu quan mon passatge s’haurà fet esborradís;
jo us endreç per aleshores, amical, una escomesa
que s’allunya, de mos versos dins l’esbart voleiadís.

Una imatge molt coneguda de Maria Antònia Salvà
(Palma, 1869-Llucmajor, 1958). Foto.cat

Algunes dècades més tard, aquests versos foren correspostos amb un poema que Marta Pessarrodona va dedicar, a manera d'homenatge, a la poeta illenca, i que es va titular "A les dones de l'any 2000". L'estrofa final diu:

Executives com Manhattan
o mestresses de casa insospitades,
flors d’amor i de gentilesa no marcides.

Se'm va demanar col·laboració en aquest volum on podem trobar unes notes biogràfiques i poemes de 27 autores, les quals van magníficament custodiades entre un pròleg de Montserrat Abelló i un epíleg d'Anna-Aguilar Amat. L'ordenació s'ha fet seguint criteris territorials (6 apartats, inclosa Occitània), i cada apartat va introduït per un text d'algunes de les que ja superem en veteranies les antologades. Em va correspondre encapçalar l'apartat andorrà. I he de reconèixer que el primer impuls, va ser, com sempre que se'm demana participació en aquestes gestes de gènere, contradictori i un tant escèptic:

"Començaré dient que mai no m’han caigut simpàtics aquests llibres col·lectius en els quals el tret distintiu, allò que justifica el conjunt és el gènere. No m’han caigut simpàtics i, tanmateix, he accedit a col·laborar-hi sempre que se m’ha demanat, perquè he compartit la necessitat que els ha justificat, i he donat suport incondicional a la seua finalitat: si no ho he entès malament, donar visibilitat a tantes poetes amb nom de dona que passen desapercebudes en un món literari on el gènere preponderant continua sent el dels homes. Ara bé, igual que sempre hi he col·laborat, també sempre ho he fet amb el desig que, aquella vegada, fos l’última."  

Immediatament després d'haver-hi expressat les meues reticències, he d'admetre que gràcies a les Donzelles, i a la capacitat de convicció de les seues antologadores, he pogut conèixer una mica la personalitat poètica de Teresa Colom (poeta andorrana per excel·lència), de la qual, a banda de l'alta qualitat de la seua escriptura, són conegudes i lloades les seues virtuts com a rapsoda. Espere comprovar-ho en primera persona a la mínima ocasió. Si us ve de gust, podeu llegir el text complet, titulat Una dona reivindica ser poeta, després de la foto.

Una imatge (molt bonica, no?) de la poeta andorrana Teresa Colom.
Us recomane, si voleu conèixer-la una miqueta, que llegiu una entrevista
publicada a la revista digital Lo Càntich, amena i  encertada, crec.

La foto procedeix d'aquella pàgina, cedida pel Comú d'Encamp.

UNA DONA REIVINDICA SER POETA 
Donzelles de l'any 2000, Mediterrània, 2012, pp. 163-165

Se’m demana un text que faça d’obertura a la secció andorrana d’aquestes Donzelles de l’any 2000. I parlar de poesia a Andorra és parlar de Teresa Colom, és clar!

     Teresa és només cinc anys més jove que jo. I, havent començat a publicar els seus llibres amb el sentit comú molt més madurat que no el que jo tenia quan vaig publicar el meu primer llibre, ella ja n’ha publicat cinc, quan apareix aquesta antologia, mentre que jo he arribat només fins al que en fa quatre. Vull dir que Teresa Colom i jo som coetànies de vida i quasi de producció, i que em fa l’efecte que podríem intercanviar-nos perfectament els papers que, amb aplicació tan respectuosa, les antologadores Sandra i Noèlia ens han assignat.

     Començaré dient que mai no m’han caigut simpàtics aquests llibres col·lectius en els quals el tret distintiu, allò que justifica el conjunt és el gènere. No m’han caigut simpàtics i, tanmateix, he accedit a col·laborar-hi sempre que se m’ha demanat, perquè he compartit la necessitat que els ha justificat, i he donat suport incondicional a la seua finalitat: si no ho he entès malament, donar visibilitat a tantes poetes amb nom de dona que passen desapercebudes en un món literari on el gènere preponderant continua sent el dels homes. Ara bé, igual que sempre hi he col·laborat, també sempre ho he fet amb el desig que, aquella vegada, fos l’última.

     Vaig començar fent les meues primeres passes poètiques fascinada per l’obra de Josep Piera, de Teresa Pascual, i de Maria-Mercè Marçal, per aquest ordre d’irrupció en la meua formació emocional. I amb l’innocent impuls dels vint-i-pocs anys em vaig atrevir −intrèpida de mi!− a seguir-ne l’exemple. Ser jove, ser dona i ser valenciana són tres circumstàncies a favor per a atraure la benevolència dels militants de les lletres. I jo ho he agraït mentre ha durat (la primera circumstància era passatgera, ai!), he intentat transformar la triple atzarosa marginalitat en responsabilitat, i sempre, sempre, he tractat de respondre, amb auto(exigència) allò que era un pur cúmul d’accidents biogràfics.
     Si explique això no és per cap afany egocèntric. És per dibuixar una situació que −disculpeu-me si peque d’excés de confiança− crec que ha canviat molt en els últims deu o dotze anys. Permeteu-me que faça un repàs cronològic per algunes de les antologies que s’han publicat des dels anys 90 (de les que no tenen la marca de gènere) i entendreu un dels motius d’aquest optimisme.

Permeteu-me aquest recés il·lustrat, perquè no oblidem que avui és 8 de març,
Dia Internacional de les Dones. I, de moment, no he trobat missatge més estimulant que aquest que ens ofereix El País, amb 14 vinyetes d'El Roto, al qual, si alguna vegada en tingués ocasió, voldria agrair aquesta intel·ligència malabava, sòbria, compromesa, militant.

    
    
     L’any 1991 es publica Camp de mines, d’àmbit de País Valencià i selecció de noms entre els d’una dècada: dels deu, Teresa Pascual i Anna Montero en foren les úniques dones. I crec que amb justícia, si ens guiàvem pel criteri estricte de la qualitat del moment. En la fornada de la dècada següent, Dotze poetes joves valencians incorpora tres dones més a l’elenc, massa escàs encara: Begonya Mezquita, Júlia Zabala, i jo mateixa. I quasi alhora, i atenent tot el territori, al 21 poetes del XXI d’Ernest Farrés..., encara hi som tan sols tres!: Antònia Arbona, a banda de la Júlia i jo. S’ha de dir que exigències d’edat (nascuts entre el 67 i el 75) i amb un mínim de dos llibres publicats hi tingueren bona part de la culpa, i l’antòleg se’n lamentava. A Imparables (2004) tornàrem a ser dues les afortunades (per fi s’hi adoptaven criteris que permetien remarcar l’existència d’una escriptora de la talla de Susanna Rafart!). I serà o no serà coincidència, però, des d’Imparables, la irrupció, la convivència, l’activisme, la pluralitat, la visibilitat i la proliferació de dones a la poesia catalana crec que és un fenomen sense precedents. L’any 2008 es publica la gran Pedra foguera, i entre una trentena de poetes joves d’arreu dels Països Catalans hi ha un terç que són dones. Per fi, fa ben poc (2012), a la novament selecció valenciana batejada com a Tibar l’arc, hi ha nou dones entre el còmput global de vint-i-set poetes.

     Exposat tot això amb aquesta superficialitat, es podria pensar que es tracta d’una pura qüestió numèrica, però tot això va acompanyat de molts altres símptomes que delaten el canvi, com ara tantes poetes com han guanyat últimament premis literaris importants. O l’àmplia presència de poetes catalanes als festivals i recitals d’arreu del món.
     Aquest fet va acompanyat d’un activisme militant en favor de l’exteriorització del fet poètic, molt positiu −al meu parer− a l’hora de descomprimir el gènere, i també de normalitzar la presència de les dones en espectacles col·lectius. Hi ha contribuït la comunicació a través de la xarxa, la possibilitat expansiva dels blocs, però fonamentalment, al meu parer, el pas que ha fet la poesia cap a l’expressió oral i escènica; en molts casos, combinant amb efectes ben atractius diversos llenguatges artístics. És el cas, per exemple, tan justament celebrat, de Teresa Colom i el seu muntatge poeticoteatral 32 vidres. N’he vist fragments per internet i està esplèndida. Sap defensar la qualitat dels seus versos, amb la veu, amb la seua gestualitat sòbria. Lamentaria molt que se la valorara, primer que res, per la seua condició de dona. Tant en el cas de Teresa com en la resta de les donzelles d’aquest llibre.
     Estic segura que ha arribat el moment de mostrar un panorama literari obert, modern, plural, on les poètiques conviuen en diversitat de veus, d’estils, de caràcters; en exigència de qualitat, i on el gènere és aquella circumstància que ens calia reivindicar fins fa poc, per a fer-nos visibles. Perquè en realitat, el que estem en situació de reivindicar, i de proclamar, és que volem ser poetes −poca broma!−, des de la nostra enèrgica personalitat de dona.

QUIN SECRET PRIMITIU GUARDA L'ARENA?

Quan, ja fa alguns anys, vaig escriure aquest poema dedicat als meus pares, en un llibre que duia el títol no gens festiu de Tots els noms de la pena, pensava que les coses de l'existència segueixen el seu curs normal, i que és llei de vida que tot passe, tant en la seua immediatesa com també en el seu esdevenir a llarg termini. I que després del temps pletòric de l'estiu ha d'arribar la tardor; i després, l'hivern. I que, després del temps pletòric de la joia ha d'arribar el dol. I que, després del temps en què uns éssers humans habiten un lloc, i fins i tot són feliços en aquell lloc, ha d'arribar el temps en què el lloc, l'espai habitat, es deshabitarà d'aquests éssers humans. I l'espai, el lloc on els éssers humans van ser feliços perdurarà, mentre els éssers humans hi van passant.
 

La foto, una miqueta intervinguda, és de Felipe Valladares.
Es titula"Massís del Mondúver des de les dunes de l'Ahuir"
i forma part de la sèrie "Espais naturals de la Safor",
editada pel CEIC Alfons el Vell.

UN AMOR A FREC DE TERRA

     A ma mare i a mon pare, i als llocs

     on ells són senzillament feliços

Quin secret primitiu guarda l'arena?

Per un instant les herbes són daurades.

Un instant que perdura com l'anhel

d'un caprici. Després trau el senill

ombres llargues damunt de les marjals

i la llum torna a ser justa amb les coses.

Des de les motes al mar, un capvespre

de tardor és un miratge, preàmbul

d'aquest lloc buit de vosaltres, quan no

hi haja sol possible i tot, les motes

i la mar i les ombres del senill

s'entelen d'un lentíssim somni blanc.

Quin enyor guardarà llavors l'arena,

si vosaltres, com l'herba, també sou

la breu promesa que esbossen els astres?

Però vet ací que, algunes vegades, el curs dels esdeveniments es trastoca. I una decisió política, marcada pels interessos de sempre —o pitjor encara, per una de les il·luminacions que massa sovint il·luminen polítics de perfil i pelatge molt semblants—, va i capgira l'ordre de les coses. És el que ens temem que podria passar amb la platja de l'Auir [forma correcta del topònim, acordada des del CEIC Alfons el Vell de Gandia]. Quasi dos quilòmetres i mig de línia litoral sense urbanitzar (encara!), entre els termes de Gandia i Xeraco, a la Safor, deuen provocar que l'actual alcalde de Gandia, n'Arturo Torró, salive només de pensar-ho. I se li ha acudit convocar un "concurs nacional d'idees", com a resposta brillant al seu instint salivador.

Aquesta foto està extreta de la pàgina de Facebook Pels pobles de la Safor.
  Prové de David Mafé Nogueroles.

Som molta gent, però, la que pensem que la platja de l'Auir no necessita cap idea brillant, perquè brilla per ella sola. Tot i que segur que, a l'alcalde Torró, li deu semblar un erm desaprofitat. Com a resposta popular, i perquè voldríem que aquest paradís natural de dos quilòmetres i mig continuara intacte, i que l'esdevenir de la vida seguira, al mateix ritme que aquestes arenes, el seu curs normal, demanem QUE LA PLATJA DE L'AHUIR SIGA DECLARADA ESPAI NATURAL PROTEGIT i siga regenerada per tal de de donar a Gandia una varietat d’ecosistemes i una singularitat única en les comarques del voltant. Amb aquest objectiu s'ha posat en marxa una campanya de recollida de signatures a la qual us podeu adherir de manera ràpida i senzilla clicant en aquest enllaç.

Un amic, col·lega saforíssim, ens feia ahir aquest comentari: "jo no vull que la declaren res: ni Zona d'Interès, ni EsPAI Protegit ni Reina de la Falla. El que jo demanaria als nostres (?) polítics és que se n'oblidaren d'ella, que la deixaren estar, que no se la miraren ni de reüll!!" No em sembla un desig desafortunat, sincerament. Però això seria factible en un país on els polítics cregueren en la importància de preservar el seu territori. I on el territori es poguera sentir orgullós dels seus polítics. De moment, em situe al lloc on hi ha aquest ninot de la foto que transporta un monopoli sota el braç; mire cap al sud (Gandia), mire cap al nord (Xeraco), i el desig benintencionat del company em sembla, en el millor dels casos, una pel·lícula de ciència-ficció. I, en el pitjor, arriscar-se a llançar aquest racó estimadíssim de món a la boca famolenca dels lleons, que ja saliven, mentre l'esperen. Potser en un futur, quan també els polítics, i no només els poetes, s'estimaran la terra.