Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimarts, 8 de juny de 2021

El do de ser Marc Granell

Quan l’Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) em va traslladar la proposta d’elaborar aquesta “glossa”, vaig contestar, de manera contundent i convençuda: “Tractant-se de Marc, no puc dir-vos que no. És un acte d'amor”. I així és com voldria que foren enteses les paraules que pronunciaré a continuació, com “un acte d’amor” que he pensat que podria titular-se “El do de ser Marc Granell”. 
 
 

Fotografia de Jesús Prats (Prats i Camps).

 
No és la primera vegada que tinc la fortuna d’acompanyar Marc Granell en un d’aquests moments literaris importants en què ens ajuntem per celebrar, en una espècie de catarsi col·lectiva —una, una altra vegada, i totes les que facen falta—, per celebrar, dic, la trajectòria, l’obra, l’existència, en summa de l’escriptor, del traductor, de l’editor, de l’home compromès, del poeta, de l’amic, del nostre Marc Granell. Dit així, amb l’adjectiu de 1a pers. plural, “nostre”. De manera que, si poguérem personalitzar o concentrar en un sol individu aquella doctrina o concepte filosòfic i econòmic anomenat “del bé comú”, aquest ésser seria Marc Granell. “Bé comú: allò que és compartit i que és beneficiós per a tots o gran part dels membres d'una comunitat determinada”.

Ell no reconeixerà aquest comport, que és, al meu parer, una virtut, un do que va intrínsecament associat al fet de ser Marc Granell. Ell no. Des de la seua perspectiva, marcada sempre per la humilitat i per una sorna o ironia burleta que li és tan pròpia, aquest reconeixement, en forma de Premi Jaume Fuster és un “contuberni” —paraula típicament granelliana— ideat pel col·lectiu d’escriptores i escriptors, companys i companyes d’ofici, de l’AELC. Bé. Sí. També és un “contuberni” —amb el noble sentit que posseeix el terme d’”entesa o unió de persones amb un interès comú”—. És el tret diferencial d’aquest guardó concedit pel col·lectiu lletraferit.

Bé: anem al que anem. Que és la defensa de la tesi que hi ha un do intrínsecament associat al fet de ser —i dir-se— Marc Granell. Jo ara ho il·lustraré amb alguns exemples .

Marc Granell és qui escriu: 
 
Tot és tu
quan tu hi ets,
quan et sé
lluny i et sent
dins la pell,
perquè ho ets
tot i en tot,
quan mire,
amor, veig
tot allò,
amor meu,
que tu ets.

Jazz, 2006


I Marc Granell és qui escriu aquests versos de “Suite africana”: 
 
Aquest infern de sang
que inunda el paradís de cossos fets a miques
és el món.
 
És 
el cul del món.
 
El forat últim.
 
I necessari.
 
Tard o d'hora, 2006


I Marc Granell és també qui escriu el poema titulat “Gaza”, tan tristament actual, tan reincidentment actual “en l’oblit fet costum de l’extermini” (Cel de fang, 2020).

Perquè, com diu el crític i estudiós Francesc Calafat, al pròleg de la Poesia completa, 1976-2016, “la poesia per a Marc Granell [...] és sobretot una condició, una disposició absoluta que exigeix una atenció permanent als problemes que atenyen al món”. I per això, ”En la seua obra el costat personal i el costat públic són dues cares de la mateixa moneda”, i és, la de Marc, una poesia que diu “l’espant en què poden convertir-se les persones, que diu l’espant en què pot esdevenir el llenguatge”. I ho fa des de la màxima complicitat amb el proïsme i des de la mínima compassió amb el jo-poeta. Però, a pesar de la cruesa i de l’espant, ningú no en qüestionarà la conveniència, perquè Marc Granell posseeix el do de dir-se Marc Granell i Marc Granell escriu en nom de la veritat i de la coherència amb ell mateix i amb el seu-nostre món terrible. 
 
 

 


Ni quan escriu la que hem acordat a denominar “Poesia infantil” no s’està de referir-se, per exemple, al destí de l’ésser humà en termes de “buidor negra”; ni de qualificar l'existència d'excepcionalitat efímera i brillant, que passa com “una estrella / blanca i fugaç”. Ni fa cap concessió a favor de maquillar les atrocitats del món. Aquest és un tret distintiu, remarcable i admirable de la Poesia, en general i en majúscula, de Marc Granell. S’hi ajuda dels recursos sonors de la rima, d’uns versos plens de musicalitat i d’un ritme més àgil i més lleuger, això sí, i així connecta amb els lectors més joves, també, des de la sonoritat del poema dit en veu alta. Però Marc no renuncia a mostrar les injustícies del món ni a denunciar-les, ni quan s’adreça als més menuts. Ell sap fer-ho. Fins i tot creu que hi pot incidir, que la consciència poètica potser ajudaria a combatre aquestes injustícies: és el seu do. Pareu atenció al poema següent, del recentment publicat Poemes romancers i altres versos xafarders (Bromera, 2021): 
 
BALADA DEL XIQUET PERDUT

Sota el sol del desert
un xiquet, dret, espera,
vora la via, el tren
que el durà a la frontera.
Du cremada la pell
i en el cor du una pena
antiga com la fel
que en el pols li batega.
Ha passat fam i fred
i una por tan immensa
que li talla l'alè
i en la sang li navega.
Ve del sud, de l'infern
on va nàixer, d'on era,
on la vida no és res
més que angoixa i violència.
Allà al nord, somia ell,
la vida deu ser bella,
un jardí on deixaré
arrere la misèria.
Allà al nord, tanmateix,
hi ha un fusell que l'espera,
un mur alt com un déu
i una tomba ja oberta
al bell mig del desert,
a un pas de la frontera,
menuda com és ell,
que el cobrirà d'arena. 
 
 
 

 Marc i Manuel fan molt bona parella, en la vida i en els llibres que un escriu i l'altre dibuixa. Com ara aquest que us recomane: per a totes les edats. Bromera, 2021.


Íntegre com és, quan l’any 2020 la Generalitat Valenciana li va concedir el Premi de les Lletres, Marc no va estar-se'n, d'incorporar, en el seu discurs pronunciat en l'acte institucional del 9 d'Octubre, un dard necessari contra el comportament “caïnita i suïcida de tants polítics” en un temps en què “la mort ens visita i s'emporta cossos i veus estimades”. Unes paraules —com tot el seu parlament, d’altra banda— dit amb la precisió i la dosi d’incidència justa de qui domina a la perfecció l’efectivitat del llenguatge poètic. Si encara algú en tenia cap dubte, al Palau de la Generalitat degué quedar clar què significa allò de comportar-se i expressar-se fent honor al do de ser Marc Granell.

Marc Granell és el mestre que ens ha ensenyat a caminar pels viaranys de la poesia. És un far. Amb el transcurs del temps he pogut entendre també que un mestre, com ara ell, és el qui, amb el seu exemple, acompanya. Des de les paraules. En aquest sentit, voldria explicar-vos un fet. Mentre Marc escrivia Cel de fang i Poemes romancers i altres versos xafarders, de manera constant, insistent, metòdicament i disciplinada, com a ell li agrada fer les coses, tot ple d’admiració i de la fascinació —encara, després de més de quaranta anys!— de qui se sent posseït per la paraula, ell, el mestre, em transmetia en la distància la plenitud de la seua experiència i m’encomanava el seu entusiasme d'escriptor en plena acció. A partir d’aquest do vaig escriure un poema titulat, com un vers seu, "Matins en flor". Mestre és qui ensenya i mestre és qui transmet i inocula, amb el seu exemple, les ganes de fer com el mestre.
 


Una altra imatge de l'acte. En primera fila: Anna Lis, Marc Granell, Bel Olid (presidenta de l'AELC). Dues butaques més enllà seia Teresa Pascual, vicepresidenta de l'AELC al País Valencià.  Al faristol, Vicent Berenguer recitava el poema "Gare du Nord", del llibre Corrent de fons (1999). Fotografia: Prats i Camps.


Vaig estar fa unes setmanes a Xàtiva, en un concert dels Ovidi4 i allà va sonar, com no podia ser d'altra manera, el "Nostàlgia d'Ovidi Montllor", recollit al llibre Tard o d'hora:
 
La poesia dona per a poc
si se la mira
amb ulls calculadors i rapinyaires,
tan a la moda.
 
Aquells versos, entonats al claustre de Sant Domènec, són la resposta perfecta quan, seguint la inèrcia previsible i carregosa, apareix aquell babau que ens pregunta, als poetes: "però de la poesia es pot viure...?" Ai..., quina pobresa d'esperit! "La poesia, però, ho dona tot", reblaria, senzillament, el nostre poeta.
 
No cal dir, a aquestes altures de la correguda, que el do per excel·lència de Marc Granell és la seua poesia i està contingut en les pàgines del volum Poesia completa, 1976-2016 (Institució Alfons el Magnànim, 2017) i en els dos llibres posteriors, ara ja publicats: Cel de fang (Bromera, 2020) i Poemes romancers i altres versos xafarders (Bromera, 2021).
 
Aquest premi Jaume Fuster s'atorga a la trajectòria irrenunciablement poètica de Marc Granell. A aquell a qui la poesia ho ha donat tot. I de sobte, aquest do, és el nostre do, allò que ens "és donat". És a dir, la poesia que ens sacseja, que ens esgarrifa, que ens entendreix, que ens il·lumina. que ens fa ser més dolorosament i més vivament humans. 

Per molts anys de contubernis com aquest d'avui, Marc!
 

Text llegit amb motiu de la concessió del Premi Jaume Fuster que atorga l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.
València, Octubre CCC, 4 de juny de 2021






8 comentaris:

  1. Ai Maria Josep...

    M'he emocionat llegin-te

    Gràcies de tor cor!

    Una abraçada

    Fran Garcia

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Fran! Doncs tu m'has emocionat a mi dient-m'ho, perquè t'he imaginat llegint el text en la distància i sé que Marc és una persona important per a tu. Li he dit que ens hi has deixat aquest comentari.

      Una abraçada molt forta, i espere que fins aviat!

      Elimina
  2. A l'assemblea hi eren tots el mots... L'enhorabona a tots dos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per sumar-te a la celebració, Pep.

      Una abraçada des dels mots compartits.

      Elimina
  3. Un text a l'altura de l'homenatjat! Algú que, després de publicar una obra poètica completa tan resplendent, de tanta altura, escriu un llibre com Cel de fang, per a la força poètica del qual no tinc paraules, és algú que, com a artista, com a creador, ha tocat Olimp. La literatura catalana té molta sort de comptar amb Marc Granell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo només puc subscriure cadascuna de les teues paraules referides a Marc Granell. Un referent i jo diria que ja és un "clàssic" viu. I amb l'afegit, que, a més a més de la seua qualitat literària indiscutible, compta amb el suport i l'afecte de la gent de manera generalitzada. Em va fer molta gràcia sentir-li dir l'altre dia que ell sabia que no era "el millor", però sí que era "el més conegut". I segons ell, hi té molt a veure la gran acceptació amb que compta la seua poesia "per a infants".

      Elimina
  4. És un discurs impecable. D'ell vaig tindre coneixença el 99, el darrer any de la facultat, en l'assignatura del Muntaner de poesia actual, amb la lectura obligatòria de Fira desolada, de la qual vam haver de fer un treball escrit.

    No sé si actualment està aquesta assignatura en el programa. Però tinc quimera que aquest autor no entraria ara en la llista de lectures obligatòries.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que no t'ho sé dir. Han canviat molt les coses des que Jaume Pérez-Montaner ens parlava a classe de poetes catalans contemporanis i actuals. Gràcies a ell vaig llegir jo per primera vegada Josep Piera i després en vaig fer la tesi.

      Les lectures "obligatòries" no sé quines són, però el que és una realitat que ens ha d'alegrar és que Marc Granell és el poeta viu més llegit en català.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".