Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dilluns, 9 de desembre del 2019

L'horta de València, «la refinada i racional estètica de la terra». Joan F. Mira

Cal contemplar els marges, els solcs i les taules o feixes, la pulcritud de les línies i de les superfícies, la correcció regular dels camps conreats, una cosa que sembla tan fàcil però que ací ha assolit el grau més alt d'aquest art: no hi ha en tota la pell del planeta res més exacte i perfecte. Ací els llauradors, per raons complicades d'explicar, han arribat a posar en la seua faena un afegit d'intenció estètica, una refinada exactitud geomètrica, que no és gens habitual de trobar en altres llocs.



Fotografia: Miquel Francés. Procedent de l'article «Un paisatge cultural en perill»,
de Tomàs Rosselló (Levante-EMV) que va recollir la pàgina Per l'Horta
(2 de desembre de 2013).

L'art agrícola de l'horta de València és un pur prodigi. És la nostra aportació més substancial i distintiva a la història de les arts humanes: la cosa que els valencians, almenys els valencians de l'Horta, hem fet més bé que cap altre poble proper o llunyà. Jo he nascut i he crescut en aquell petit món de treball i bellesa, he viscut els primers anys de vida gaudint de l'herència d'aquella cultura, i és un tresor i una glòria que sempre he portat dins de mi.




Imatge aèria de l'Horta de València. Hidronico.com

D'un article de Carme Melo / Per l'Horta, publicat a eldiario.es
el 27 de febrer de 2016.


De la mateixa manera que porte contínuament dins de mi la tristesa i la malenconia de comprovar que, amb el pas implacable dels anys, els meus compatriotes es proposen metòdicament acabar de desfer la geografia i la història i convertir la cultura de la terra en ciment i en solars; de constatar que continuen elaborant plans monstruosos, amb l'estímul i la benedicció de les més altes autoritats del país, que no consideren un bé comú i prioritari això que els valencians han portat a la més alta perfecció: la refinada i racional estètica de la terra.




Aquesta fotografia i la següent són del mitjà digital Hortanoticias. Estan extretes d'un article que dona notícia del concurs fotogràfic Click a l'Horta.
No em consta l'autoria de cap de les dues.


Com si ningú no pensara que preservar aquest patrimoni singular —fet de milers d'hectàrees de bellesa— pot ser tan important, o encara més, que conservar palaus, museus, pintures, escultures, esglésies i catedrals. Ningú no ho pensa, i s'acosta el temps en què haurem de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra, del millor patrimoni de la humanitat: d'aquelles produccions de la cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma.


L'Organització de les Nacions Unides per a l'Alimentació i l'Agricultura (FAO) ha declarat el regadiu històric de l'Horta de València com a Sistema Important del Patrimoni Agrícola Mundial (SIPAM). Una bona notícia que ens produeix un sentiment agredolç perquè arriba quan ja s'han produït determinades operacions urbanístiques, com ara l'ampliació de la V-21, que posen en perill el patrimoni mediambiental de la ciutat.


Serà quan haurem consumat ja del tot aquest suïcidi amb què un país sencer —govern i parlament, partits polítics, ajuntaments, tothom que ha rebut algun poder de mans del poble— camina obtusament cap a la mort per autodestrucció, víctima del propi esperit insensible i obtús. Perquè qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d'aquests camps de l'Horta, serà capaç de destruir-ho tot.

Joan F. Mira: El tramvia groc, Proa, 2013



Fotografia: Daniel Garcia-Sala.


«El Forn de Barraca era una alqueria centenària, situada entre l'horta de València i Alboraia. L'estat va decidir que calia ampliar la carretera V-21. Sense consultar ningú, van imposar la destrucció de 64.000 metres quadrats de la millor horta productiva. I de les seues alqueries.

Durant anys els activistes havien defensat traçats alternatius a la carretera. Havien protestat, escrit articles i dissenyat propostes. Però el poder no els va escoltar. Farts, es van plantar. I durant dies van aturar les màquines, generant un ampli suport i obrint el debat sobre el model de societat que volem. Com a resposta, el govern va enviar forces d'elit per desallotjar-los de matinada. Aquesta és la seua història.»

Extret de la pàgina de Verkami des d'on es pot col·laborar per finançar el documental Per molt que bufe el vent, impulsat per David Segarra: «El Forn de Barraca va unir les lluites per l'horta, el territori i l'emergència climàtica. Un documental sobre resistència, arrels i futur.»






2 comentaris:

  1. Es plany l'autor (i tu també, que ho supose) de la destrucció de la bellesa del paisatge de l'horta. La meua incisió és a qui importa la bellesa? Des del món docent estant m'adone que la bellesa no interessa a practicament ningú de l'alumnam, una gent que són els hereus nostres. Si tenim una societat que no "entén" la bellesa poca cosa hom pot fer.

    Perquè l'horta és bonica i els productes que genera també i malauradament la gent tampoc valora aquesta plètora. Comprar barat però de poca qualitat als supermercats o als hípers ha substituït gaudir d'un producte de qualitat però car (sí, car, segons quines butxaques) i que la militància ajuda a agonitzar.

    Però aquesta bellesa costa esforç i braços per a mantenir-la i ací també rau u dels problemes: qui llaura la terra quan aquesta no dona allò que donava? Vam ser un jardí en l'època dels musulmans i serem un erm en l'època dels cristians neoliberals.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La bellesa? I tant que importa! La seducció a través de la bellesa és la clau de la supervivència. Potser canvien els "focus" de bellesa, els cànons, però fixa't si els i les joves es preocupen per mostrar-se "bells" als ulls dels altres. El que passa és que ens imposen uns prototipus: la vida urbana és més "abellidora" per a segons qui que la vida rural. L'estètica urbanita, més atractiva i més moderna que no la del camp (per a mi no, en absolut; ja saps què en pense).
      De totes maneres, destacaré una bona notícia, perquè el catastrofisme no ens serveix per a res: El projecte de documental "Per molt que bufe el vent" ha aconseguit, i encara ha superat, els objectius de finançament que es perseguien a través de la plataforma Verkami. Com diuen els militants defensors de l'Horta: la revolució de la carxofa continua!

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".