Llorenç Giménez i 'Tarsan'

Volia haver donat la benvinguda al mes de setembre d'una altra manera. Però les coses van com van. I a aquestes altures tothom sap ja que Llorenç Giménez, el Contacontes, ens va deixar la nit de divendres 30 d'agost. Que se'ns va morir, vaja. A tothom. Llorenç pertanyia —i pertany!— a aquell patrimoni d'amistats que no depenen de la proximitat física, ni de l'assiduïtat de les trobades, sinó de l'afecte autèntic, fàcil, que s'hi estableix. Crec que, la culpa, la va tenir el nostre amor incondicional per la paraula, i la seua filosofia de la rialla, la de Llorenç, i potser també, una situació que vam compartir ja fa anys, quasi vint. D'aquelles que semblen dissenyades per a ser contades per Llorenç Giménez. O d'aquelles que s'eleven a la categoria d'extraordinàries des del moment en què Llorenç el Contacontes les tracta com si foren matèria de rondalla.

Llorenç Giménez. Fotografia extreta de la xarxa. En desconec l'autoria.

Era un dia de cada dia de l'any 2000. Jo treballava aleshores a Tàndem Edicions. Llorenç era un bon amic de la casa. Company de projectes, col·lega des de feia mitja vida. De Rosa Serrano, de Lourdes Bellver, d'Àfrica Ramírez. Un dia que ens hi va venir a visitar vaig comentar que dissabte d'aquella setmana em tocava fer mudança. Que havia de traslladar mobles i electrodomèstics des de ma casa de València fins al Grau de Gandia. Que sort que ma mare i mon pare s'hi havien oferit a ajudar. Per a la meua sorpresa, Llorenç s'hi va prestar, a ajudar-nos en aquella mudança de grans embalums. «Ehem... Vivim en un dotzè...». Va obrir dos ulls com a dos plats, va callar durant uns segons i després hi va trobar la resposta escaient: «supose que hi deu haver ascensor!».

Pàgina extreta del llibre Oficis de rondalla, de Llorenç Giménez, publicat a Edicions 96 l'any 2009. Il·lustracions de Mayte Ramos.

El meu pare va ser l'encarregat d'aconseguir el vehicle: un camió frigorífic, ni gran ni petit, d'un conegut del Grau de Gandia que es dedicava a portar al mercat les caixes de peix que carregava al port. Tothom al Grau el coneixia pel malnom de Tarsan, pronunciat així, a la valenciana!

Sí que hi havia ascensor, és clar! Però el sofà no hi va cabre. I Llorenç per un extrem i el meu pare per un altre es van encarregar de baixar-lo, dotze pisos escales avall, practicant-hi les convenients maniobres d'elevació per sobre la barana, cada vegada que el sofà havia de girar un replanell. Però ningú no hi va perdre l'ànim en cap moment. Llorenç el que menys, que no parava de xarrar i de preguntar curiositats pesqueres i portuàries al meu pare, sofà enlaire i sense perdre l'alè.

Quan vam acabar de buidar el pis, ho vam celebrar amb un bon esmorzar. Tarsan i el seu camió frigorífic es van convertir durant un temps, sense saber-ho ells, en un dels molts succeïts basats en fets reals amb què Llorenç enriquia les seues contalles. Quants riures degué provocar aquell memorable dascendiment del sofà!

Vaig tenir el goig de supervisar amb Llorenç Giménez aquests oficis que pertanyen al  passat, i que ell va voler recuperar per a donar-los a conèixer als més menuts amb aquella habilitat verbal, senzilla i fresca i tan bella, que el caracteritzava.  

Dolors Pedrós m'ha dit que el dia del comiat de la també mestra i escriptora Carme Miquel s'hi va trobar, amb Llorenç. Ell li va preguntar per mi i li va demanar que em diguera que estava bé. Sabíem que no era cert, però sempre he pensat que la certesa és allò que un vol que ho siga: un succeït, una faula o una rondalla, un personatge fictici com el Tarsan que treballava al port... Cert com el desig de Llorenç de no entristir-nos, de no preocupar-nos, de no fer-nos perdre l'esperança mai, sinó tot el contrari.


Dos mesos després... 

Violeta Tena ha publicat al setmanari El Temps una crònica molt bonica titulada «Diuen i conten que hi hagué un homenatge a un contacontes», amb motiu del que se li va retre diumenge 27 d'octubre a la primera edició de la Plaça del Llibre de Castelló.