Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 30 de novembre de 2016

Un minut de silenci. A manera de poètica

Quinze de juliol. Viatge amb cotxe fins a Castelló de la Plana. A la Universitat Jaume I m’han convidat a formar part d’una taula redona al voltant de l’edició de poesia. Dedicació intrèpida que se’ns demana de situar «entre la vocació i el risc». Engegue la ràdio. Des d’anit, les xarxes, els mitjans, s’ocupen en sensacional exclusiva a recrear-se en l’acció terrorista de Niça. Soroll i més soroll, insistència a buscar el detall lacrimogen, superficialitat i banalitat; cap reflexió a fons; la immediatesa compulsiva del periodisme actual. Aleshores em torna a assaltar el desinterès absolut per tot allò que m’envolta, la mandra còsmica, el desencant envers la humanitat que reitera rutines, que s’adelita a exhibir la bandera de la mediocritat. Per l’autovia, centenars de cotxes en sentit contrari transmeten aquella imatge de normalitat que comporten les vacances, en una de les eufòriques «operacions sortida» de cada estiu. Només em reconforta interiorment la idea que la meua missió en les pròximes hores serà conversar entorn de la poesia. Vocació, risc?: necessitat; un recurs de primera necessitat per protegir-se de l’erosió del dia a dia. Tota la resta és, en aquest moment, farsa, insubstancialitat. N’assumesc l’aberrant prepotència.


He demanat permís al senyor Basset (l'artista Josep Basset) per agafar-li prestades algunes de les imatges amb què ens sol alegrar la vista a la xarxa.
Ell me l'ha concedit. Aquesta és de l'any 2014. Sense títol.



De sobte, entre les veus afectades dels comentaristes que han fet de Niça el monotema de les últimes hores, irromp una notícia que s’imposa a la realitat com una metàfora potent, que brilla amb llum pròpia; o, almenys, així l’entome jo. A València, la policia urbana, alertada per uns pidolaires que remenaven a dintre d’un contenidor, ha rescatat un nadó d’enmig de les escombraries. La imatge em corprèn en tota la seua bellesa dramàtica. Amb tots els respectes per les prioritats socials i humanitàries, no he pogut deixar d’establir el meu paral·lelisme entre aquell ésser desvalgut, aliè a tot, emergint del ventre putrefacte de la ciutat, i la poesia, tal com jo l’entenc: una treva de llum enmig de l’univers negre; l’excepcionalitat de la flor que viu només una nit per garantir la supervivència del cactus; el plor vital d’un nadó reclamant aire entre la immundícia d’un contenidor de fem.


Josep Basset: Sense títol, 2014.


Inevitablement, em ve al cap un poema d’Elies Barberà, titulat «Arqueologia», que recrea amb la cadència del vers una escena semblant a la que la ràdio relata, tot i que l’ésser recuperat de les escombraries siga ací una nina inert: «... l’home / del ganxo furga i remena en la brossa, / [...] i troba en la negror del mut sarcòfag / una nina òrfena, parpella torta, / bonica com un pastisset, que el mira / poruga, i ell la cull d’aquell bressol / infecte i la carrega al carretó / d’articles de sagrada procedència /amb dolça i cerimoniosa cura.» Així el poema, menyspreat igual que la nina o el nadó, ignorat pel món en descomposició que l’ha deglutit, batec de vida trencadissa, bell i insignificant, rebuig per a uns i consol i subsistència per a uns altres.


Josep Basset. De la sèrie Descomposició-composició, 2012.


A la UJI, quan són les dotze del migdia, hem interromput la taula redona per dedicar un minut de silenci en record de les víctimes de Niça. Jo em disculpe interiorment per pensar-hi en el nadó. Un minut de silenci és una eternitat. Un minut de silenci, el que ja no sabem trobar entre la confusió, el brogit, el desassossec insalubre del món o la ignomínia, assumida cada vegada amb major lleugeresa. Un minut de silenci és el temps que dura, per exemple, la lectura del poema de la «nina òrfena [...], bonica com un pastisset», d’Elies Barberà. La que aquesta humanitat malalta llança a la brossa, i que després, algú que hi furga en situació d’extrema necessitat, va i recull, en un acte d’urgent i quotidiana supervivència.  


Text publicat a la revista Caràcters, núm. 75-76.





2 comentaris:

  1. No m'agraden gens els minuts de silenci, em resulten incòmodes; considere més honorós la llegida d'un poema o d'una prosa senzilla, sensible, delicada.

    No m'agrada gens a més a més l'espectacle que les patums dels mitjans es munten per a narrar i comentar en el lloc dels fets, més quan és a Niça (a què hi van?).

    Pel que fa al poema, recorde que era u dels que havíem de recitar als premis de Gandia del 2011, però ara no recorde del cert si el vam llegir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi m'agrada, i necessite, i cada vegada trobe més a faltar, el silenci en general, aquests protocol·laris, tots carregats d'hipocresia en general, no. El silenci que necessitem per llegir un poema, o el que es fa al nostre voltant quan en recitem (què t'he de dir, per exemple, en els recitals de la poesia de Nadià Anjoman), són silencis que alimenten l'esperit.

      A mi em repugnen, aquests espectacles sensacionalistes. Aberrants. Pseudoinformació.

      El poema d'Elies és molt bonic i jo sempre el tinc al pensament. De com és capaç la poesia de convertir un contenidor de fem en el cofre d'un tresor. Això és el que intente explicar en aquest text metapoètic.

      Gràcies per dir.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".