Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 15 de juny de 2014

SOLSTICI D'ESTIU AMB SÚPER LLUNA A CAPRICORN A la memòria de Miquel Ruiz Gracia

Fa ja quasi un any, durant el cap de setmana del 21 al 23 de juny de 2013, i coincidint, per tant, amb el solstici d'estiu, vàrem poder contemplar al cel una súper lluna (o quasi); un d'aquells fenòmens astronòmics de gran bellesa visual que —segons he pogut entendre a través de l'enciclopèdia— s'esdevé quan la Lluna es troba al punt de l'òrbita denominat perigeu, des d'on la distància respecte de la Terra és menor. En aquesta Terra se'ns acabava de morir, en un fatídic accident de trànsit, el músic, dolçainer, versador, compositor... Miquel Ruiz Gracia; amb només 49 anys. 


Des del terme de Castellonet de la Conquesta, a la vall de Vernissa, vaig fotografiar el moment en què la lluna apareixia per darrere del relleu de la serra de Cuta, castigada per un incendi sever just el juny de l'any anterior, el 2012.


Fortament impressionada per la mostra multitudinària de reconeixement, d'estima, i d'agraïment, que se li havia dedicat, a Miquel Ruiz, a la Marxuquera que ell s'estimava tant, aquella nit li vaig adreçar el meu comiat personal, sintètic i sentit, en una entradeta de Facebook que deia: «Hem estat a l'ermita de Marxuquera, acompanyant el músic Miquel Ruiz i la seua gent més pròxima en el tràngol de l'adéu. Ha sigut duríssim, trist, però poques vegades he assistit a una manifestació dolorosa de l'estima col·lectiva que fóra tan bella. Contradictòriament, aquestes experiències de dol compartit dignifiquen la condició humana. Això és la màxima demostració de grandesa del que han sigut en vida determinades persones.» Amb aquest gest, quasi instintiu i per a mi necessari, de posar en ordre les emocions, vaig arribar a entendre la capacitat de consol que poden arribar a tenir les paraules. Perquè, durant els dies següents, vaig rebre molts missatges d'agraïment de persones desconegudes, que crec que s'havien vist una mica reconfortades a partir d'aquesta mostra escrita que no era més que l'intent de reconfortar-me jo mateixa.

Esplanada de l'ermita de Marxuquera, en el comiat a Miquel Ruiz Gracia.
Al centre, companyes i companys dedicant una dansà a l'amic dolçainer que ens acabava
de deixar. Dissabte 22 de juny de 2013. Foto: Natxo Francés.

Miquel fou una de les persones que va treballar en la creació de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters, i també, des de la seua comarca saforenca, un dels impulsors de la Colla Safor. Participava en tots aquells actes i projectes que serviren per a donar suport i difondre la música tradicional valenciana, i, amb aquest propòsit, va impartir classes de dolçaina en diversos centres i associacions. La gent que l'ha conegut de més a prop assegura que contagiava l'entusiasme i el sentit positiu de la vida, i que tenia el do de ser-hi sempre que se'l necessitava.


Fent comboi amb Rosana Escrivà, Vicent Pardo i Joan Grau, membres i amics de l'Associació Cultural el Rebrot de Rafelcofer (la Safor). Hi acabàvem d'assistir al VII Festival de Poesia que convoca aquesta associació. En aquella vetlada bonica vàrem poder gaudir —jo per última vegada— de la companyia de Miquel.

Ahir, dissabte 14 de juny, els companys i les companyes de l'Associació Cultural el Rebrot, de Rafelcofer, de la qual Miquel era membre, varen dedicar un concert preciós, esborronador, més festiu que solemne, a la memòria de qui, a més d'amic, fou un mestre de qui sempre s'aprenia. En aquell acte, programat dintre la VI Rebrotada popular, que en aquesta edició incorporava la dedicatòria «Va per tu, Miquel!», es va anunciar que el Premi Rebrot —concedit enguany de manera pòstuma al dolçainer— passarà a denominar-se Premi Miquel Ruiz, a manera d'homenatge.


L'escultura amb què s'obsequia el guanyador o guanyadora de l'antic premi Rebrot, a partir d'ara premi Miquel Ruiz, és obra de l'artista Josep Basset.

Segons el nostre artista de la ferralla: «creació al·legòrica, per a l'associació Rebrot, d’un fillol que naix d'un tronc (ferro vell) i s'acaba en un cercle obert que reflecteix quatre línies obliqües (quatre barres de la senyera) i que alhora formen una erra majúscula adherida a la línia vertical (Rebrot). La fusió dels dos materials —el ferro vell i l'acer inoxidable— tradueix el naixement, des del més antic, d’un cos nou amb visió de futur.» 

I en aquell concert rebrotador vaig tenir l'honor de llegir —amb molta emoció i ben poc d'encert, tot s'ha de dir— un poema el germen del qual va nàixer allà a l'esplanada de l'ermita de Marxuquera, el dia 22 de juny de l'any 2013.



SOLSTICI D’ESTIU AMB SÚPER LLUNA A CAPRICORN

Germans de mans,
germans de cames, d’ulls,
germans de plors
i d’himnes proclamats amb mil dolçaines,
li hem dansat l’última festa.

Una garsa l’ha arravatat a l’alba,
com si furtara al vol, caprici pur,
una joia brillant. I l’hem buscat
encara, al vespre, entre els indicis d’arbres
reviscolats sobre la vella cendra.
Però avui, just avui, els hem trobat
negres com mai.

Quan, vet ací que sense previ avís,
ennoblint la serra amarga amb un rotund punt
i final, ha brollat, incommensurable, la lluna
il·luminant les penes dels mortals.

A la memòria de Miquel Ruiz Gracia,
versador i dolçainer.

23 de juny de 2013-febrer de 2014



Dirigits per Pasqual Salort i Aguilar, al concert hi participaren:
Dolçaines: Patxi Miñana Peiró, M. José Escrivà Escrivà, Vicent Pardo Seguí, Josep M. Bataller Llàcer, Pablo Naveas Puig, Joan Palmer Pastor, Joan Grau Añó,
Josep Puchol Collado. Percussió: Joan Esquerdo, Carles Roig Ruiz, Eduard Morant Pellicer, Abel Escolano. Piano: Robert Martí Boix.

La foto és de Joan Josep Trilles, President de la Federació Valenciana de Dolçainers
i Tabaleters.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".