Oda als peus adolorits de Marc Granell

Els peus de Marc Granell són, si ens fiem dels seus versos, “menuts i grossos / amples, lletgets”, i li fan “sempre un mal / [...] de mil dimonis”. I a més a més són feixucs i no li permeten tenir una relació àgil i desimbolta amb la terra que trepitja. Tanmateix, Marc Granell no deixa de reconèixer, a favor de les seues extremitats, que “Som el que som / gràcies a ells”, perquè, entre altres coses, ens deixen “[...] lliures / les mans per fer / treballs, carícies, / menjars, adéus...” (Oda als peus, 2008). I poemes, hi caldria afegir: lliures les mans per escriure poemes. 

La sessió del proppassat 19 de setembre dels Dilluns de Poesia a l'Arts Santa Mònica es dedicà al poeta Marc Granell. S'hi estrenà el recital Granell, de mà en mà, de Borja Penalba (guitarra, percussió, acordió) i Francesc Anyó (recitació): emotiu, colpidor. Els desitgem nombrosos i agraïts escenaris des d'on propagar-lo, a partir d'ara. Fotografia: Júlia Català.

Els peus adolorits de Marc Granell, tractats de manera juganera en aquest llibre adreçat als lectors més joves, hi funcionen com a sinècdoque: són els representants anatòmics d’un cos sencer, que corporifica alhora una existència marcada per la consciència de la desolació de l’individu com a ésser i en relació amb el món. Repetidament citats són uns versos del llibre Materials per a una mort meditada (1980): “Ets cos i un absurd / perfil imperfecte contra els dies.” Però podem retrocedir encara més, fins a l’any 1976, quan Marc Granell feia servir una imatge molt gràfica, d’un realisme punyent, per rememorar les limitacions físiques i els obstacles en una situació de quotidianitat d’un nen en un moment i un entorn detestables: “[...] poltres, les barres, les dues paral·leles / que mai no pogueren sostenir-me / i esborrar la seva memòria, que ningú / no sabés mai que havien existit / tals artefactes d’innocent tortura.” (Llarg camí llarg, 1977)

Roser Cavaller explica, en un article publicat a la pàgina de la Institució de les Lletres Catalanes, que el cicle "Dilluns de Poesia" està organitzat per la ILC i l’Arts Santa Mònica, amb la col·laboració del digital de cultura Núvol, el diari ARA, el PEN Català i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Un físic, per tant, fràgil, aclaparador, que contrasta amb una actitud mental vigorosa i, sobretot, contestatària, que s’oposa frontalment, des de la denúncia, des de l’acusació verbal despietada, a les situacions que comporten ignomínia, i a aquells que les protagonitzen o les provoquen. Hi ha conceptes associats irremeiablement a un escriptor. La ignomínia forma part del camp semàntic de la poètica granelliana. Doncs bé, aquella actitud mental inconformista és coherent amb una poètica que, si ens fixem en el que diu l’autor en aquestes mateixes pàgines, se sustenta en “l’essència revolucionària” de la poesia o en el convenciment que “la poesia ha de recuperar la fe en el seu esperit revulsiu”. Segons el diccionari, són revulsives aquelles coses “que, tot i causar sofriment o alarma, són saludables per la reacció que produeixen.” Sospite que podrien causar “alarma” versos com aquests del poema “Madinat at-Turab”, una de les denominacions àrabs amb què es va conèixer l’actual ciutat de València: ciutat de pols, o de fang, o potser ciutat tomba. Per a Granell, en un dels seus poemes més despietats: “Ciutat de serps i rates coentes i terribles, / per tu passeja lliure la ignomínia més fonda / i rep la traïció homenatge cada dia / dins els cors bondadosos dels teus fills estimats.” (Corrent de fons, 1999) Haurien de produir alarma, i l’alarma, reacció, si no fos que el poble valencià, com la seua ciutat representativa, encara roman anestesiat i es dilueix “sota el fum del foc de l’artifici”.

Laura Borràs (a l'esquerra de la imatge), directora de la Institució de les Lletres Catalanes, fou l'encarregada d'obrir l'acte. Fotografia de Vicent Company.

El pròxim any 2017 se’n compliran quaranta des de la publicació d’un quasi llegendari Llarg camí llarg que va guanyar el 1976 el premi Vicent Andrés Estellés dels Octubre. [A la pàgina de l'AELC hi ha tota la relació de títols que s'han anat succeint des d'aleshores]. Llibres amb una línia temàtica comuna: el dolor de l’existència, pròpia i aliena; el fastig, i alhora l’empatia, envers el dolor del món, sempre des de la implicació moral amb aquest dolor, i des de la lucidesa reparadora que la consciència d’aquest dolor comporta. Podria semblar que em contradic, afirmant això, però els versos m’ajuden a reafirmar-m’hi: “Pensar-se mort conhorta / els dies, llarguíssims, passats dempeus i fràgil / contra el cos avorrit. Aquella mirada / produeix tenebres insomnes.” (Materials per a una mort meditada, 1980) L’antítesi, només aparent, d’aquest darrer sintagma, marca l’actitud de no-resignació, de denúncia i de veu d’alerta, al cap i a la fi. La d’un poeta que es manté íntegre tot al llarg de la seua obra (incloent-hi l’adreçada als infants) la qual, al meu parer, arriba a la manifestació més àlgida amb dos títols que no es poden dissociar: Fira desolada (1991), resultat d’una llarga gestació de set anys; i Corrent de fons (1999). Dos llibres que se’ns presenten amb una sintaxi més relaxada i amb una càrrega important de pensament que es nodreix, especialment en el segon cas, i s’expressa, a través de poetes, de pintors, de filòsofs i de creadors de referència per a la pròpia filosofia de vida i d’art. Entre un i l’altre títol, un recés de llum, inaudit, dintre d’aquest camí de tenebres despertes: Versos per a Anna (1998), dedicat a la seua companya de vida, Anna Lis: “la sola veritat que ensenya i salva”. Això sí que sona a revolució, en el món íntim del poeta enamorat, que en devia ser el primer sorprès!

Una imatge d'un moment d'una entrevista a Poética 2.0 penjada a youtube.
Es pot visualitzar ací.

Però, a pesar d’aquesta concessió beatífica, crec que no exagere si concloc dient que, en Marc Granell, l’única fe incontestable és la poesia. Vet ací la força vital, el vertader esperit revolucionari d’aquest pessimista irreductible que continua creient en la necessitat de la poesia, i dels qui la practiquen, com a consol en un món —el seu, el nostre— degenerat: “Els poetes són els éssers / més imprescindiblement inútils / que hi ha sobre la terra.”

Així m’ho va justificar Marc, fa uns mesos, en una conversa que vàrem transcriure en una antologia recent: “Per això la seua imprescindible inutilitat. La contemplació de l’art, la lectura del poema és l’únic que ens trau de nosaltres mateixos, del nostre jo omnipresent, del nostre egoisme essencial, i ens connecta amb la realitat profunda, la que no ens deixa veure l’atrafegada forma de viure que ens hem imposat, contravenint totes les recomanacions dels filòsofs més savis.” (Marc Granell recitable, 2015)

Tornem al principi. I agraïm a la feixuguesa dels peus de Marc Granell —que li van impedir ser atleta, o model de passarel·la, o ballarí—, que l’encaminaren a decantar-se per l’art de qüestionar i qüestionar-se l’existència des del treball poètic amb les paraules. Així des de fa més de quaranta anys, quan va escriure aquell Llarg camí llarg que ni ell mateix podia imaginar que, a pesar dels seus peus cansats i adolorits i de la seua tenebra interior, l’havia de dur tan i tan lluny en aquesta dedicació vital que és practicar i proclamar el caràcter revulsiu del poema.

Text inclòs al quadern publicat el 19 de setembre de 2016,
com a introducció a la selecció de poemes de Marc Granell.

Marc Granell no va poder estar dilluns, físicament, a Barcelona. Però els seus versos poderosos i la seua infinita bondat humana suraven pertot. Aquesta fotografia, per tant, no està presa al Centre d'Art Santa Mònica, sinó a l'Octubre CCC de València, el dia 12 de juny de 2015, durant l'acte de lliurament dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, en què l'AELC dedicà un homenatge a aquest poeta, traductor i activista cultural irreductible. La fotografia és de Carme Esteve i a mi m'agrada mirar-me-la com el testimoni que és de l'estima i l'admiració que des de fa tants anys m'uneix a Marc.

ADDENDA (19 de desembre de 2016)

Ja es pot visualitzar ací el vídeo produït per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el testimoni visual i sonor d'aquesta sessió (31 min 43 seg).

Realització Audiovisual: Jokin Buesa

ACCIÓ DE GRÀCIES DEDICADA A MARC GRANELL

Divendres 12 de juny es va celebrar al CCC Octubre de València l'acte de lliurament dels XXV Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), delegació sud. Enllace ací un article de Xavier Aliaga per a El Temps on teniu notícia de la relació de premiats en totes les categories. La meua enhorabona a tothom.

En el mateix acte es va retre un homenatge a Marc Granell (València, 1953), poeta, traductor, activista i un dels homenots indiscutibles de les nostres lletres. Se'm va concedir l'honor de dedicar un breu parlament de presentació de l'escriptor. I amb molt de gust i molta emoció vaig adreçar les paraules que reproduïsc a continuació al mestre i amic homenatjat, en nom de tot el col·lectiu d'escriptors i escriptores, perquè sé que l'admiració i la gratitud envers Marc són compartides.

Fotografia de Maque Falgás, extreta de la pàgina Uno y Cero Ediciones.

Solen dir-ne laudatio, d'aquest discurs que faré a continuació. Però això és una redundància, perquè parlar en públic de Marc Granell, sense fer-ne una lloança, seria pràcticament impossible. Per això he preferit titular el text que llegiré a continuació «Acció de gràcies (en el sentit profà del terme) dedicada a Marc Granell».

Començant per agrair l’oportunitat que l’Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, des de la seua delegació del País Valencià, i la seua vicepresidenta Gemma Pasqual m’han concedit per a fer —diria jo— de portaveu de totes les escriptores i escriptors d’aquest país, que estic segura que, de manera unànime i col·lectiva, subscriuran el que a continuació diré. Perquè coneixeu algun escriptor que desperte de manera tan general els afectes, les admiracions i la necessitat d’agraïment que Marc Granell, l’escriptor i la persona, desperta?

Una imatge del públic assistent a l'acte celebrat al CCC Octubre, durant la intervenció de Laura Borràs, directora actual de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).
Foto: Borja Penalba.

La primera reacció quan vaig saber que l’AELC li dedicava aquest homenatge va ser la d’exclamar interiorment: ja era hora! Vull dir que és ben oportú i necessari recordar que Marc fou un dels socis fundadors de l’Associació; i que, rient rient, i si els meus comptes no em fallen, fa més de 40 anys que es dedica en cos i ànima a l’activisme poètic. Amb «activisme» vull dir escriure poesia, impulsar-la, editar-la, traduir-la..., parlar-ne, defensar-la, i encoratjar i atendre aquelles persones que també s’hi dediquen, i busquen en Marc Granell el suport, l’ànim necessari que ell sempre té a punt per a oferir-los, per a oferir-nos. I «activisme» també significa estar sempre disponible  per a donar suport a aquelles iniciatives, humils o ambicioses, grans o petites, que signifiquen combativitat, lluita en favor de les causes justes, defensa del territori, de la igualtat social, col·laboracions amb fotògrafs i amb artistes plàstics el treball dels quals, en opinió de Marc, han merescut suport... Recordeu aquell preciós L’Horta nostra (2002), amb fotografies de Susi Artal, publicat pel col·lectiu Per l’horta?, tot un símbol de lluita popular en defensa d’un territori eternament amenaçat. Un motiu per a l’esperança, ara mateix, aquesta Horta nostra que sembla que sobreviurà a les amenaces depredadores de l’anterior ajuntament de València.

Foto de família dels escriptors premiats en la XXV edició dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, acompanyats per Bel Olid (actual presidenta de l'AELC: segona començant per l'esquerra), Laura Borràs (directora de la ILC, al centre)
i Marc Granell.
Hi ha Teresa Broseta, primera per l'esquerra (premi novel·la juvenil); Tobies Grimaltos, darrere (assaig); Manuel Baixauli (novel·la); Joan Navarro (poesia); Manuel Molins (teatre) i Andreu Galan (poesia infantil i juvenil).
Baix, dos membres de la Societat Coral el Micalet (Premi de la Difusió de la literatura catalana) flanquegen el poeta Carles Miret (Premi de poesia Manel Garcia Grau, convocat per la Universitat Jaume I de Castelló, en col·laboració amb l'AELC).
Foto: Àngels Moreno Gutiérrez.

Important, i inevitable, afegir que, aquest activisme, l’ha exercit Marc Granell, al llarg de tota la seua vida literària, des de la ciutat de València del País Valencià. Des d’aquesta «ciutat de serps i rates coentes i terribles» que és la «Madinatat-Turab» de Corrent de fons (1999). O potser hem arribat al moment històric en què podem parlar en passat, i a partir d’ara aquesta ciutat de València serà la ciutat amable que cuida i defensa i promociona els seus escriptors, els seus poetes (que en prenguen nota els nous polítics). Marc: si ho arribem a saber, que el dia que t’homenatjaríem ens referiríem en passat a tantes hecatombes, et fem l’homenatge vint anys abans...

Les dades biogràfiques i literàries de Marc Granell es poden consultar a la pàgina de l’AELC. Allí teniu una relació exhaustiva de tots els llibres publicats, tant per a un públic adult com per a infants i joves. Ací corresponia avui parlar de la vessant humana del nostre Marc, i dedicar-li aquesta acció de gràcies col·lectiva a l’amic, al company incondicional, a l’ésser humà íntegre, indoblegable i humil alhora.

Des de la primera fila, Marc Granell, Anna Lis, Bel Olid, Gemma Pasqual i Laura Borràs segueixen atentament l'actuació de Francesc Anyó (rapsode) i Borja Penalba (músic compositor) que ens hi oferiren poemes de Marc.
Fotografia: Carme Esteve-AELC.

Deia Josep Carner (i permeteu-me'n la paràfrasi) que els arbres tenen un do natural: només vivint són bells. Amb Marc podem revertir la sentència: el do intrínsec, natural, el que Marc Granell porta implícit a l’ADN, només per dir-se i per ser Marc Granell, és la noblesa, la bondat, la generositat i una veneració incondicional per la poesia i pels poetes. Si Marc fóra un arbre, per a mi, seria una savina: aquest individu vegetal originari de la Mediterrània, de fusta resistent i tronc tortuós, adaptat a les condicions més extremes del medi, propi de paisatges sobris, de fulles perennes i color uniforme, d’un verd no gens estrident. De bellíssima factura, que dignifica amb el seu posat respectuós i venerable els ambients que pobla.

Una altra fotografia del públic, d'Isabel Garcia Canet.

Amb tota la seua bonhomia, amb tota la seua capacitat per a despertar-hi empatia, per a merèixer estimes i provocar tendresa, Marc Granell no ha sigut mai condescendent en els seus versos. La seua veu més característica, la que ens ha esgarrifat en tantes ocasions, és una veu incisiva, esmolada com un tall de navalla. La veu del conflicte interior, del renec contra la ignomínia. Una veu sarcàstica, descarnada tantes vegades com li ha calgut arribar al fons de les injustícies més inhumanes. També la veu compassiva, la veu enamorada —enamorada del país i de l’amant que té nom propi als seus versos, el d’Anna—, la veu del compromís ètic i poètic. La poesia, sempre la poesia, Marc. Allò que fan «...els éssers més inútils / que hi ha sobre la terra», «...els éssers / més imprescindiblement inútils / que hi ha sobre la terra».

M'agrada molt aquesta imatge, on es veu la mà d'Anna Lis descansant sobre el muscle de Marc, i el perfil de la també poeta Lola Andrés. En aquest moment hi miràvem un vídeo dedicat a l'escriptor homenatjat.
Foto: IGC.

I ara m'agradaria llegir un poema molt adequat per a l'ocasió, amb aquesta sorna i aquesta autocrítica tan marcgralleniana:

ARS DRAMATICA

Unos a otros se leen. Es estúpido,
pues dan vueltas en torno de un daváver
que admiran, comi si éste aún respirara. 

José M. Fonollosa

La poesia és un cadàver admirable
que es passeja entre les taules mig buides
dels cafès més recòndits i tronats
a les tantes de la nit com si alenara
encara pura en els versos que hi llegeixen
amb veu ferida un grapat de cadàvers
tan morts com ella i com ella necessaris
per al bon funcionament de la comèdia.

Corrent de fons, 1999 

Aquesta bella panoràmica fotogràfica de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània és de Carme Esteve-AELC. Era el moment en què hi actuava la cantautora Manuela Alandes.

Per acabar, demane permís per a passar, de la veu col·lectiva, a la més personal. Només un apunt que no puc ni dec deixar de recordar ací. Fa vuit anys Marc Granell em va acompanyar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. En aquella ocasió, un llibre meu va ser reconegut amb un premi i Marc hi va defensar públicament la meua poesia i la meua persona. Tenia ganes de retornar-li, salvant tots els abismes, aquell gest que no oblidaré mai.

Per favor, no ens prives mai de la teua impietat poètica. I gràcies. Imprescindibles i inevitables, Marc Granell.

València, 12 de juny de 2015

Amb Marc Granell, en el moment en què es disposava a dedicar unes paraules a la concurrència. Esborronador, veure com s'hi aixecava el públic, de manera instantània, i li dedicava un aplaudiment unànime.