Escriu Xavier Farré a L'auditori de Görlitz: «La poesia no em donava alleujament, em donava reflexió, m'incitava a pensar; l'alleujament era l'instant de la trobada amb el llenguatge» (el poeta i traductor, especialista en literatura polonesa, amb vint-i-pocs anys, es planyia de la mort del pare).
No és aquesta també l'aspiració de Marc Granell, en escriure Mastaba?
I com de dur és dur
aquest buit ja perenne, intolerable,
aquest no-res que em feu i m’acompanya
guarint-me encara amb dolça amor
cada ferida.
Marc Granell: Mastaba, Bromera, 2025
N'he fet la meua lectura, en forma de ressenya, que s'ha publicat al núm. 103 de la revista Caràcters.
Diu així:
És molt probable que els lectors habituals de la poesia de Marc Granell —n'excloem la que s'adreça prioritàriament a infants i joves— se sorprenguen davant d'un llibre com Mastaba. No tant pel to, ni pels temes, que de seguida associarem amb les preocupacions poètiques i recurrents d'aquest autor compromès, crític, existencial, «pudent», com ell mateix s'autodenomina, profundament humà; no tant pel to, ni pels temes, dic, sinó per la manera radicalment despullada com, a Mastaba, ens els presenta. Uns poemes que, amb les paraules justes i amb el silenci dels espais en blanc entre versos, impacten amb la seua agudesa: «Soc / l'instant / en què soc // i em mata.»
No és la primera vegada que ens trobem cara a cara amb aquests poemes eixuts i alhora enlluernadors. Només hauríem de recordar «La felicitat», una peça d'orfebreria de només quatre mots clau amb què tancàvem l'antologia Vesprada d'amor i única (Amsterdam, 2022): «Instant pur / que el desig / recorda». Però Mastaba sí que és el primer poemari construït globalment sobre una voluntat de contenció verbal extrema. Cap títol. Cap dada que contextualitze els poemes; el lector ha de ser l'encarregat, a partir d'unes poques pistes, de desplegar la informació o el relat que cada peça poètica encapsula. Un parell de dedicatòries només, que apel·len dues persones que sabem que foren importants en la formació intel·lectual i afectiva de Marc Granell: Jaime Siles, sinònim de saviesa; i Carmen Marí Tarazona, sinònim de tendresa i de bondat. No oblidem aquests conceptes, que han de servir com a contrapunt dels temes més amargs, de l'existencialisme més asfixiant, i alhora lúcid, que desplega el llibre, marca de la casa granelliana.
Dues dedicatòries i unes quantes citacions que flanquegen el poemari, a manera d'obertura (Ungaretti i Idea Vilariño) i de tancament (Luis Antonio de Villena i Teresa Pascual), per on l'autor permet que penetre una mica de claredat. Aquests són els únics paratextos encaixats en una pulcra construcció poètica. Fins i tot la porta d'accés, que entenem que pot ser el títol d'un llibre, se'ns hi presenta com un enigma. Una sola paraula, Mastaba, segurament desconeguda si no és per a persones avesades a l'egiptologia, que ens atrau, des de la seua aparença enigmàtica, i ens indueix a endinsar-nos-hi. Personalment, he iniciat la peripècia tot acudint al diccionari. I no m'han decebut les expectatives, perquè «mastaba» és un terme arquitectòni, una «Tomba de l'antic Egipte consistent en una construcció de planta rectangular i alçat atalussat que dona accés a un pou que condueix a la cambra mortuòria». Per tant, allò que les citacions inicials i concloents flanquegen és un edifici funerari, una mena de túmul on el traçat dels poemes condueix directament a la tomba, com la vida condueix directament a la mort: un tòpic literari de tradició remota que el poeta Marc Granell recull en la bella imatge procedent de la uruguaiana Idea Vilariño: «cada uno es fruto madurando su muerte». Clar i ras.
Això pel que fa a la semàntica. A més, diria que la fonètica, amb la màxima obertura vocàlica de les as, també contribueix a crear un efecte de buit, de pou definitiu on, si agusem l'oïda, sentirem com retrona l'eco de mastaba i el concepte de vacuïtat que eternalment allotja: «I com de dur és dur / aquest buit ja perenne, intolerable, / aquest no-res que em feu i m'acompanya / guarint-me encara amb dolça amor / cada ferida.»I el traçat? Què ens aporta el recorregut «que condueix a la cambra mortuòria»? Seixanta poemes on conviuen malestars personals, la constant consciència de l'abisme del viure, amb poemes on la veu es fa eco del dolor col·lectiu i esdevé denúncia. Recordeu els macabres «vols de la mort» de la dictadura militar argentina? Marc Granell en fa poema, amb una imatge tan concreta, tan física, tan punyent: «Qui llançava des de l'avió els cossos indefensos? // Com queien? // Quin soroll van fer en esclatar / contra les ones mudes?» Per enèsima vegada tornaríem a qüestionar-nos la funció de la poesia en un context tràgic d'aquestes dimensions. I mentre escric aquestes línies, repasse un llibre de Xavier Farré, L'auditori de Görlitz, on el crític i traductor especialista en literatura polonesa, arran d'una reflexió semblant, conclou: «la poesia no provoca cap canvi social, però sí que n'esdevé, en la seva dimensió artística, un dels relats, una de les maneres de prendre consciència». Un relat èticament necessari, al meu parer. Mastaba és «memòria feta vers» segons declaracions de l'autor que ell mateix ha volgut falcar amb la citació final de Luis A. de Villena: «Nada queda nunca, sino memoria o tenaz olvido». Poemes-epitafi, per tant, com les «inscripcions sepulcrals» que sobreviuen, pètries, a l'«oblit tenaç», i que donen fe de la por, de la culpa, de les humanes i feixugues limitacions físiques de qui ha viscut i n'ha deixat constància, des de l'honestedat i de qui encara cerca «auguris de saba» en la paraula poètica. Aquesta fe indoblegable de Marc Granell. Una altra vegada trobe en Xavier Farré suport per a les meues paraules. Tot evocant la mort del pare, quan el traductor i crític literari comptava amb vint-i-pocs anys, escriu: «La poesia no em donava alleujament, em donava reflexió, m'incitava a pensar, l'alleujament era l'instant de la trobada amb el llenguatge.» No és aquesta l'aspiració de Mastaba?: «Com dir / el què. // Fer llum / l'espina.»
«Mastaba és el retorn més íntim de Marc Granell, un recull de poemes breus i profundament personals que exploren, amb cruesa i bellesa, els temes centrals de la seua obra: la mort, l’existència i la reivindicació social», diu la sinopsi si accediu al llibre des de la pàgina web de Bromera.
