Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 6 de gener del 2017

iPhone, Albufera, allipebre

Fotografies: Consol Martínez Bella

Per molt que siga un trajecte que va intrínsecament unit a la meua vida, l’espectacle de contemplar, des del tren, les marjals del Parc Natural de l’Albufera em resulta fascinant, hipnòtic. Aquella immensa esplanada multicolor, de natura mig líquida i mig sòlida, canvia d’aparença segons el moment de l’any en què hom l'observe, però, a mi, quan més m’agrada és en aquests mesos posteriors a la sega de l’arròs, i previs a la inundació d’una altra temporada productiva.




És quan hi ha encara solcs amb restes de palla cremada, al costat d’altres parcel·les on el rostoll eriçat despunta entre un fons d’aigua poblada d’aus. Hi sobrevolen esbarts de garses blanques, i també núvols flexibles d’estornells negres. Hi ha casetes de conreu pintades de color verd, d’ocre, de blanc, que es drecen com prismes senzills subratllant la perfecció de la geometria en algun dels vèrtexs de la gran quadrícula.




Tot això m’ho mire en silenci, entre Cullera i Sollana, com transcorre a l’altra banda dels finestrals del vagó, que és ple de gent, a les hores centrals del dia. De sobte se’m desperta la curiositat d’observar la reacció dels altres viatgers: contemplen també les marjals efervescents de vida? Se’n meravellen, com jo? No hi ha ningú, entre les persones amb qui compartisc trajecte amb tren, que mire per la finestra. Ningú. Tothom està pendent de la pantalla del seu telèfon; fins i tot hi ha alguna dona que la ressegueix amb el polze i somriu. Un xicon jove, amb un tall de cabells agosarat, alça de tant en tant el cap del seu iPhone, mira lluny, sense veure-hi, i torna a la pantalla. No sé si el paisatge albuferenc li il·lumina la vista o trasllada, als arrossars ignorats, la seua vista enllumenada per alguna intimitat satisfactòria. La resta de persones seuen a dintre del vagó completament alienes, indiferents al món de fora. Ignorant que han perdut una oportunitat de ser testimonis d’un instant de gaudi visual projectat directament des d’un fragment esplendorós de paradís terrenal, tan a l’abast dels sentits subestimats per aquests viatgers abduïts per les pantalletes mòbils.




Casualment, després d’haver escrit aquestes línies, mamprenc una feina de correcció i traducció d’uns articles que han de compondre un llibre col·lectiu destinat a commemorar el 30è aniversari de la declaració de l’Albufera de València com a Parc Natural. Interessants, impossible de qüestionar-hi el compromís mediambiental de les persones que han protagonitzat aquestes dècades de mobilització, de reivindicacions i de feina encaminades a preservar el parc des de molts fronts. Un llibre que s’editarà en modalitat bilingüe, valencià-castellà. Un esforç ben poc afortunat —al meu parer, i no només per qüestions ideològiques, sinó també econòmiques—, quan parlem d’un espai, d’un ecosistema on el lèxic patrimonial valencià és tan genuí, tan intraduïble com ara les paraules “fotja”, “borró”, “allipebre”, o “samaruc”: aquell peixet que requereix tanta protecció com la paraula que el designa.




Li he fet saber la meua opinió, en aquest sentit lingüístic, a l’autor del llibre, un home sensible, que treballa per la custòdia del territori, i que coneix perfectament —i per això se l’estima més encara— l’Albufera: “—A poc a poc”, m’ha respost com a única justificació d’aquest esforç bilingüe que jo qüestione. Quasi alhora li llegesc un comentari a Facebook, publicat fa un parell d'anys, on el mateix autor es lamentava de la manca de sensibilitat envers el patrimoni rural del parc natural, tan humil com bell i autèntic: “Eixa casa, la casa de Lliberós, a la partida del Malvinar, molt propet del Perelló, és una de les meues favorites de tota la marjal de l’Albufera, però si ningú no fa res no tardarà a afonar-se.”


No és la casa de Lliberós, ja ho sabem, però aquesta imatge crepuscular
de l'Albufera m'ha robat el cor.


Aprofite aquesta noble queixa per fer-li veure que, lingüísticament, ens trobem en una situació semblant: “tan a poc a poc avancem, amic, que correm el perill que, com les casetes de la marjal abandonades a la indiferència que tu denuncies, també la llengua se’ns ensorre sense remei un mal dia”.

Un exemple de bicefalisme lingüístic, al meu parer poc funcional i, sobretot, ben poc genuí, poc creïble des d'un punt de vista literari, és aquest que transcric per acabar. Ara que hi pense, fa molts anys em van explicar que aquesta situació sociolingüística no es correspon pròpiament amb el bilingüisme, sinó amb la diglòssia, amb aquella situació de prejudici, de temor, de susceptibilitat, de manca d'autoestima, en què una llengua sempre està supeditada a una altra, que és la de “prestigi”, la que mai incomoda, la que sempre es reclama... Encara que siga farcint-la de paraules adoptades de la que és patrimonial, la “local”, la que mai no té solvència per ella mateixa i se'n suporta l'ús..., sempre que siga a la vora “cooficial” de l'altra. Ja m'ho direu. Potser la maniosa sóc jo, ai...! Poc a poc. Quina fatiga!

«El lluminós paisatge de la infantesa es va tornar espès: "Al voltant de Massanassa, teníem canyissars, teníem séquies. Ara hi ha Ikea, Bricomart... Davant de la pista de Silla, on hi ha la Michelin, hi havia un ullal. Allò era terra de goril·les. Hi anàvem a fer harca on hi ha el barranc; fèiem guerres a pedrades, amb tiradors, amb arcs, amb fones... A les eres dels afores del poble, on s'assecava l'arròs, jugàvem per Pasqua a empinar el catxirulo. Allò va canviar molt ràpidament i sense cap mena de control. El polígon de Massanassa ha crescut de manera infame, anàrquica. Ho pense sempre que passe per allí».



L'inconfusible canyís, o senill, tan habitual en les nostres marjals.

«El luminoso paisaje de la niñez también se tornó espeso: "Alrededor de Massanassa, teníamos carrizales, teníamos acequias. Ahora están Ikea, Bricomart… Delante de la pista de Silla, donde está la Michelin, había un ullal. Aquello era tierra de gorilas. Íbamos a fer harca donde el barranco; hacíamos guerras a pedradas, con tirachinas, con arcos, con hondas… En las eras de los alrededores del pueblo, donde se secaba el arroz, jugábamos en Pascua a empinar el catxirulo. Aquello cambió muy rápidamente y sin ningún tipo de control. El polígono de Massanassa ha crecido de manera infame, anárquica. Lo pienso siempre que paso por allí».




6 comentaris:

  1. Encara hi ha molta feina per fer, malauradament! El progrés (així és com ho anomenen equivocadament) s'ho està menjant tot! Cal protegir aquesta zona tan bella i salvatge, està a les nostres mans, això si, hem de deixar el Phone apartat i mirar les coses que ens envolten, es el nostre futur!
    M'ha agradat molt l'article Maria Josep, carregat de sensibilitat!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tot és massa fràgil, Rafel. Fa trenta anys que aquest paratge de l'Albufera és parc natural. Molta gent treballa en la seua conservació i vull pensar que s'han superat les èpoques pitjors. Però en aquest País Valencià nostre tenim molts fronts oberts i hi avancem a pas de tortugueta coixa. Preservar i posar en valor la terra és també posar en valor la llengua, tenir-ne cura i tractar-la com si fos un endemisme. Som massa 'molls' encara, quasi tant com la terra inestable de les marjals.

      Moltes gràcies per les atencions, company, tu que saps mirar amb tan bella estima la terra a què pertanyem.

      Una abraçada.

      Elimina
  2. Idees a rajaploma:

    A voltes tenim massa vist aquest païsatge de l'albufera i dis-li Iphone, dis-li llibre ocupen la nostra atenció. Ara, aquests estols d'ocells sempre espectaculars, malgrat la repetició.

    Pel que fa al llibre bilingüe, no ho veig malament si aquests llibres paren a altres llocs com Santander, la Rioja, Andalusia o Extremadura. Si el llibre resta limitat al nostre país, certament no era menester aquesta traducció.

    Al remat, està molt bé que hages aplicat aquest símil entre llengua i edifici que s'ensorra: cal poar i posar exemples en cada situació i ser pedagògics.

    A l'institut, per exemple, no me n'estic mai d'ensenyar la perversitat de la diglòssia, que no del bi(tri(tetra)lingüisme. Els mostre les diverses aigüeres per on s'escola la nostra llengua. Confie que ara que tenim govern nou i televisió nova, l'esforç s'accentue.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Reconec que sóc una avorrida, i que hi ha coses, llocs, persones, camins, cançons, pel·lícules, records..., on retorne i on retornaré mil voltes, i no me'n cansaré. No hi ha res que es repetisca dues vegades de la mateixa manera. Tot transcorre. Crec que això ho va dir un filòsof abans que jo. Sé que em permets la ironia.

      No sé què dir-te pel que fa al destí geogràfic del llibre. Si no surt del País Valencià —cosa molt probable—, l'esforç de les dues llengües hauria de ser sobrer. Si va a parar a contrades castellanes, encara és més absurd presentar-hi un text redactat en català, i amb un apartat final traduït al castellà. Ni mirant-ho del dret ni del revés, no ho acabe de veure, jo...

      Televisió nova, dius? On? Jo engegue la meua i només hi veig el Federico Trillo i, com a molt, el Wyoming. Disculpa, novament: m'ha pegat per traure la vena humorística. És una espècie d'escut antibales. De vegades funciona i de vegades... no.

      Elimina
  3. Quin descobriment el blog. Pensava que ningú veia amb els mateixos ulls que jo les coses. Després d'un any traumàtic en molts sentits, i després de quasi 20 anys sense escriure poesia, ara no puc parar d'escriure'n.
    I el paisatge de l'Albufera és una constant. Tinc la sort de viure a escassos 10 minuts de la marjal, a poc que s'allunyem dels nuclis urbans de La Ribera tenim la plana de la marjal interrompuda per la via del tren, per Muntanyeta dels Sants...i pels pol·lígons industrials que tanquen la riba Oest.
    Me n'alegra algú haja escrit sobre aaixò.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho celebre, que t'haja agradat aquesta reflexió, i que hages trobat algun punt de confluència en la nostra manera de mirar el món. La marjal (de la Safor, en el meu cas) és el meu hàbitat natural i el dels meus avantpassats. La terra, la llengua, l'emoció que un paratge és capaç de transmetre'ns és una mateixa cosa, al meu parer.

      Salut, i gràcies per la visita.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".