Quinze de juliol. Viatge amb cotxe fins a Castelló de la
Plana. A la Universitat Jaume I m’han convidat a formar part d’una taula redona
al voltant de l’edició de poesia. Dedicació intrèpida que se’ns demana de
situar «entre la vocació i el risc». Engegue la ràdio. Des d’anit, les xarxes,
els mitjans, s’ocupen en sensacional exclusiva a recrear-se en l’acció
terrorista de Niça. Soroll i més soroll, insistència a buscar el detall
lacrimogen, superficialitat i banalitat; cap reflexió a fons; la immediatesa
compulsiva del periodisme actual. Aleshores em torna a assaltar el desinterès
absolut per tot allò que m’envolta, la mandra còsmica, el desencant envers la
humanitat que reitera rutines, que s’adelita a exhibir la bandera de la
mediocritat. Per l’autovia, centenars de cotxes en sentit contrari transmeten
aquella imatge de normalitat que comporten les vacances, en una de les eufòriques
«operacions sortida» de cada estiu. Només em reconforta interiorment la idea
que la meua missió en les pròximes hores serà conversar entorn de la poesia.
Vocació, risc?: necessitat; un recurs de primera necessitat per protegir-se de
l’erosió del dia a dia. Tota la resta és, en aquest moment, farsa,
insubstancialitat. N’assumesc l’aberrant prepotència.
De sobte, entre les veus afectades dels comentaristes que han fet de Niça el monotema de les últimes hores, irromp una notícia que s’imposa a la realitat com una metàfora potent, que brilla amb llum pròpia; o, almenys, així l’entome jo. A València, la policia urbana, alertada per uns pidolaires que remenaven a dintre d’un contenidor, ha rescatat un nadó d’enmig de les escombraries. La imatge em corprèn en tota la seua bellesa dramàtica. Amb tots els respectes per les prioritats socials i humanitàries, no he pogut deixar d’establir el meu paral·lelisme entre aquell ésser desvalgut, aliè a tot, emergint del ventre putrefacte de la ciutat, i la poesia, tal com jo l’entenc: una treva de llum enmig de l’univers negre; l’excepcionalitat de la flor que viu només una nit per garantir la supervivència del cactus; el plor vital d’un nadó reclamant aire entre la immundícia d’un contenidor de fem.
Josep Basset: Sense títol, 2014. |
Inevitablement, em ve al cap un poema d’Elies Barberà, titulat «Arqueologia», que recrea amb la cadència del vers una escena semblant a la que la ràdio relata, tot i que l’ésser recuperat de les escombraries siga ací una nina inert: «... l’home / del ganxo furga i remena en la brossa, / [...] i troba en la negror del mut sarcòfag / una nina òrfena, parpella torta, / bonica com un pastisset, que el mira / poruga, i ell la cull d’aquell bressol / infecte i la carrega al carretó / d’articles de sagrada procedència /amb dolça i cerimoniosa cura.» Així el poema, menyspreat igual que la nina o el nadó, ignorat pel món en descomposició que l’ha deglutit, batec de vida trencadissa, bell i insignificant, rebuig per a uns i consol i subsistència per a uns altres.
Josep Basset. De la sèrie Descomposició-composició, 2012. |
A la UJI, quan són les dotze del migdia, hem interromput la
taula redona per dedicar un minut de silenci en record de les víctimes de Niça.
Jo em disculpe interiorment per pensar-hi en el nadó. Un minut de silenci és
una eternitat. Un minut de silenci, el que ja no sabem trobar entre la
confusió, el brogit, el desassossec insalubre del món o la ignomínia, assumida
cada vegada amb major lleugeresa. Un minut de silenci és el temps que dura, per
exemple, la lectura del poema de la «nina òrfena [...], bonica com un
pastisset», d’Elies Barberà. La que aquesta humanitat malalta llança a la
brossa, i que després, algú que hi furga en situació d’extrema necessitat, va i
recull, en un acte d’urgent i quotidiana supervivència.
Text publicat a la revista Caràcters, núm. 75-76.
Text publicat a la revista Caràcters, núm. 75-76.