Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

divendres, 29 de maig del 2015

CARTA ALS POETES, ÉS A DIR, AUTOCARTA

«Per la meua feina editorial i supose que, també, perquè la gent jove ja no em veu com una jove, i busquen —beneïts innocents— una llumeta de referència que els puga guiar pels camins confusos de les seues aspiracions poètiques, es dóna el cas, que, molt sovint, em trobe davant de reculls de poemes, inèdits o publicats, que esperen alguna valoració per part meua, una opinió, un determinat comentari de complicitat gremial, certes paraules de suport, què hi ha que haja fet malament, un sí o no, un però, quina encoratjadora preferència… No sempre s’encaixen bé les respostes que els o les poetes en qüestió han tingut a bé requerir-me, a mi, que cada vegada que em pose davant d’un paper, o d’una pantalla, o que pegue voltes a un vers impossible, em continue preguntant si hi ha algun motiu de pes que em convença que potser encara s’ho val, intentar el poema, en comptes de callar.»

Així comença l'article titulat «Carta als poetes, és a dir, autocarta» amb què he col·laborat en l'últim número (el sis, ja) de la revista Poetari. Si no el coneixeu encara, no dubteu a fer una ullada a aquest projecte, que va més enllà de la pura publicació periòdica de temàtica poètica.




Portada del núm. 6 de la revista Poetari, editada per Curbet Edicions. La foto és de Toni Catany, i pertany a la Fundació que porta el seu nom.
En podeu veure ací el Sumari.

I com que aquests són dies replets d'assumptes densos, literaris i no literaris, i no puc atendre aquest Passa la vida amb la concentració mental amb què a mi m'agrada fer les coses, em permet convidar-vos a llegir —ep!, només si us ve de gust— la resta d'aquella «Carta als poetes...» que molt amablement va reproduir ací el digital de cultura Núvol. Avise, per si de cas, que el text, plantejat en aquest format epistolar, està basat en fets rigorosament certs. Agraïsc al company F. que me n'haja permès la difusió.




A la foto, alguns dels originals presentats a un premi important de poesia en el qual participe com a jurat. Aquests no són d'enguany..., però poc dalt o baix...: centenars i centenars de versos que requereixen, en aquestes setmanes, totes les atencions del món.



2 comentaris:

  1. Ara entenc els silencis. La comesa d’aquell que ha d’administrar guspires d’immortalitat. Al capdavall, tot acaba sent tan prosaic com un munt de papers estranys tacats de negre. A l’altre costat la pròpia solitud repensada. Com a mortal que sóc, et comprenc.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan Lluís:

      M'agrada aclarir que, si m'atrevisc a exposar què espere de l'escriptura poètica, la dels altres i la meua, és perquè, en primer lloc, entenc i celebre que hi haja multiplicitat de maneres d'entendre-la. Dit això, crec que, des del moment en què ens decantem per la possibilitat de temptar la poesia és que creiem que podem / volem vèncer el silenci i, tanmateix, en el meu cas, defense a capa i espasa que la poesia hauria d'estar sempre més a prop del silenci (o almenys de la discreció en l'ús dels mots) que no del xarlatanisme, de la xerrameca.

      D'altra banda, repensar la solitud, per aquell/aquella que interpreta, que comparteix, que hi aporta la seua també... uf!: això ja em semblaria un motiu digne, més que valuós, per creure i alimentar-me de la poesia.

      Gràcies pel teu comentari tan suggeridor, company.

      Elimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".