«Per la meua feina editorial i supose que, també, perquè la gent jove ja
no em veu com una jove, i busquen —beneïts innocents— una llumeta de
referència que els puga guiar pels camins confusos de les seues
aspiracions poètiques, es dóna el cas, que, molt sovint, em trobe davant
de reculls de poemes, inèdits o publicats, que esperen alguna valoració
per part meua, una opinió, un determinat comentari de complicitat
gremial, certes paraules de suport, què hi ha que haja fet malament, un
sí o no, un però, quina encoratjadora preferència… No sempre s’encaixen
bé les respostes que els o les poetes en qüestió han tingut a bé
requerir-me, a mi, que cada vegada que em pose davant d’un paper, o
d’una pantalla, o que pegue voltes a un vers impossible, em continue
preguntant si hi ha algun motiu de pes que em convença que potser encara
s’ho val, intentar el poema, en comptes de callar.»
Així comença l'article titulat «Carta als poetes, és a dir, autocarta» amb què he col·laborat en l'últim número (el sis, ja) de la revista Poetari. Si no el coneixeu encara, no dubteu a fer una ullada a aquest projecte, que va més enllà de la pura publicació periòdica de temàtica poètica.
 |
| Portada del núm. 6 de la revista Poetari, editada per Curbet Edicions. La foto és de Toni Catany, i pertany a la Fundació que porta el seu nom. En podeu veure ací el Sumari. |
I com que aquests són dies replets d'assumptes densos, literaris i no literaris, i no puc atendre aquest Passa la vida amb la concentració mental amb què a mi m'agrada fer les coses, em permet convidar-vos a llegir —ep!, només si us ve de gust— la resta d'aquella «Carta als poetes...» que molt amablement va reproduir ací el digital de cultura Núvol. Avise, per si de cas, que el text, plantejat en aquest format epistolar, està basat en fets rigorosament certs. Agraïsc al company F. que me n'haja permès la difusió.
A la foto,
alguns dels originals presentats a un premi important de poesia en el
qual participe com a jurat. Aquests no són d'enguany..., però poc dalt o
baix...: centenars i centenars de versos que requereixen, en aquestes setmanes, totes les
atencions del món.
Ara entenc els silencis. La comesa d’aquell que ha d’administrar guspires d’immortalitat. Al capdavall, tot acaba sent tan prosaic com un munt de papers estranys tacats de negre. A l’altre costat la pròpia solitud repensada. Com a mortal que sóc, et comprenc.
ResponEliminaJoan Lluís:
EliminaM'agrada aclarir que, si m'atrevisc a exposar què espere de l'escriptura poètica, la dels altres i la meua, és perquè, en primer lloc, entenc i celebre que hi haja multiplicitat de maneres d'entendre-la. Dit això, crec que, des del moment en què ens decantem per la possibilitat de temptar la poesia és que creiem que podem / volem vèncer el silenci i, tanmateix, en el meu cas, defense a capa i espasa que la poesia hauria d'estar sempre més a prop del silenci (o almenys de la discreció en l'ús dels mots) que no del xarlatanisme, de la xerrameca.
D'altra banda, repensar la solitud, per aquell/aquella que interpreta, que comparteix, que hi aporta la seua també... uf!: això ja em semblaria un motiu digne, més que valuós, per creure i alimentar-me de la poesia.
Gràcies pel teu comentari tan suggeridor, company.