Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dissabte, 19 d’abril de 2014

SETMANA DE PASSIÓ, ENTRE TAMBORS I GRANOTES

Aquesta setmana he eixit a caminar de nit en més d'una ocasió. En primer lloc, perquè els horaris laborals manen; després, perquè les hores d'insolació pseudoestival m'atorrollen; i a més a més, per evitar la invasió dels forasters menjapipes. No hi tindria res en contra, si no feren soroll.


 
Séquia Mare, al terme de Miramar, a la vora mateixa de la torre de guaita de Piles.
Aquestes nits, superpoblada de granotes canores.


I és que, si hi ha hagut un fenomen que m'ha meravellat, durant aquestes passejades nocturnes, han sigut els sons amb què m'ha obsequiat la fosca. Dilluns 14 —en recorde la data, perquè era el dia dels 4 (14/04/2014)—, mentre m'allunyava del poble, vorejant bancals cara a la mar, anava deixant darrere un eco ofegat de tambors, més o menys nítid segons com bufava l'aire. I, a mesura que es perdia a les espatles aquell batec arítmic del dol penitencial, un cor orgànic de grills i de granotes s'ensenyoria de la nit. Ja quasi a vora mar, a la séquia Mare, més granotes s'encanaven en un festival de raucs roncs i descarats, una irreverència magnífica proclamada contra qualsevol signe de mortificació humana. Me'n vaig tornar a casa com si m'haguera rentat totes les penes en aquella séquia Mare de les granotes.


Torre de Piles, a la Safor. Construïda, com a torre de guaita costanera l'any 1577. Fins al segle XVIII hi havia una dotació de quatre homes, atents a l'amenaça constant de la pirateria. En desaparèixer aquest perill, la torre es va assignar al cos de carrabiners, encarregats de la vigilància fiscal de la costa i de la persecució del contraban. Fins que aquest cos es va fusionar amb la Guàrdia Civil..., i aleshores es va acabar la gràcia, i la torre es desallotjà, i amb això es va perdre tot aquell món de ressons literaris fabulosos. L'any 1986 fou restaurada, i ara, en un estat molt bo de conservació, domina amb tota la seua majestuositat el recinte conegut com a Parc de la Torre de Piles, ben a la vora d'un paratge esplèndid de dunes marines, i de la séquia Mare de Miramar.

Dintre d'aquest còctel primaveral s'encabeix la Setmana Santa del calendari litúrgic cristià, que, almenys a les nostres latituds mediterrànies, dóna com a resultat un poti-poti de natura en plena efervescència, de manifestació un tant obscena, i un molt barroca, del dolor i de la mort exhibits en processó; de devots i de devotes insistint a torturar-se in hac lacrimarum valle; d'olor de cera cremada i de flor de taronger; de creus i de cadenes rèptils, i de sargantanes esmunyedisses; de catxirulos riallers i de fervor primitiu, catàrtic. De granotes, i tambors; de granotes, i tambors; de granotes, i tambors... 

Vaig voler dir més o menys això en forma de poema. I em varen eixir aquests versos titulats «Una altra pietat», a pesar que són ben poc pietosos. 



UNA ALTRA PIETAT

A penes s’entretenen, de tendresa,
de tacte maternal, en la carn última.

Antoni Ferrer i Perales,
del poema «Pietà»

i crec que crec en tu quan no crec en ningú
Josep Palau i Fabre 


Voldria tremolar de compassió,
sentir, com ells, la immensa pietat
dels qui pateixen. Creure

que es clouen les estrelles al seu cel
perquè són incapaces d’assistir
el fred estremiment d’una pregària.

Però, enllà dels temples,
només a les pomeres deixa abril
el seu rastre rosat de devocions.

Que encara Déu és mort,
i no mourà ni un dit
per salvar del desconsol
aquella que, si el vol
sobre el seu pit,
se l’haurà d’inventar, aquesta nit.

[abril de 2012-gener de 2014, inèdit]




Foto de Jordi Garcia Polop, presa Dijous Sant a Gandia.

I així, per si aprofitant l'ambient procliu als precs podem traure'n un major rasquit, aquest seria el meu: a mi m'agradaria que, tant si sou del bàndol de les granotes com si sou del bàndol dels tambors, fóreu, primer que res, feliços. De moment, feliços i felices a la terra. La saviesa popular sol recordar que «el que va davant va davant» i, els via crucis, ja ens els recorrem, amunt i avall, per voluntat pròpia o impròpia, cada dia dels nostres dies.

Salut..., i granotes!



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".