Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

diumenge, 13 de gener del 2013

PER COMENÇAR, DESCÀRREC

Astorada pel ritme vertiginós de les xarxes socials; perplexa amb el seu caràcter perversament fungible, superficial cultura i esforç del vist-i-no-vist..., inaugure aquest espai. No un bloc, sinó un bloquet, que anirà fent-se a mesura que jo vaja ensenyant-me com. Les expansions mentals i les verbals, les reserve per al Burribloc, el bloc de Burrera Comprimida SA, mentre el seu consell de redacció m'ho continue consentint.

En aquest PASSA LA VIDA, que és un títol sota el qual he anat acumulant, des de l'any 1993, paperets, reflexions, esbossos i gargots diversos..., sota aquest nom, dic, intentaré que allò que podria circular per facebook com una exhalació, trobe ací un recer, i una possibilitat d'arxivar-se, imatges i text a manera de complement recíproc. Twitter, de moment, el reserve per a assumptes col·lectius i professionals. Què podria fer jo amb 140 caràcters, pobreta de mi! Però si un haiku que és l'estrofa més escarransida entre totes les estrofes de què podem tirar mà els poetesja en té, aproximadament, 50!




Baden els dies
la rosa. Però l'ombra
ja no es marceix.

desembre de 2012 





11 comentaris:

  1. Benvinguada al club dels blogadictes. Et seguiré!

    ResponElimina
  2. Benvinguda siga la vida passatgera i passejadora! T'enllace a can Viatger per seguir-te de prop.

    ResponElimina
  3. Enhorabona per decidir-te a ser bloguera. Ja he vist la foto de la portada amb què encapçales el blog. Un dia ben fred.

    ResponElimina
  4. Des de la Vall d'Albaida, et seguim les passes!
    Almu, Jordi.

    ResponElimina
  5. Un bloc que es presenta prometedor de bellesa i de vitalitat. M'agradarà llegir-te.

    ResponElimina
  6. N'aprendré. Apa a veure que és tot això d'un blog..... Aquest segur que ve ple de garanties. Eduard

    ResponElimina
  7. Que passe la vida i que ens deixe alguna cosa per compartir. T'enllace al Lletra Nua.

    ResponElimina
  8. Després dels nou comentaris anteriors, tots ells provinents de persones potents i entusiastes, considerem que la dama del Grau, Maria Josep Escrivà, hauria d'eixir a saludar.

    ResponElimina
  9. Ja està! Disculpeu. Us havia llegit puntualment, d'un en un, i us havia dedicat, també d'un en un (i d'una en una, segons casos) un pensament agraït i somrient. Però resulta que havia d'atendre un assumpte urgent que m'absorbia la poca inspiració que ja, per norma general, tinc.

    Maedeusenyor!, açò no és un començament; açò és una festa! Ara que us veig per ací, tanta gent "potent i entusiasta", com diu la sàvia veu de BC..., hauré de fer-ho mitjanament bé! Sempre he dit que la meua gran sort és el meu patrimoni d'amistats, i m'hi reafirme. Gràcies pel vostre suport, de bona veritat. Que tothom sàpia que les enllaçamentes als vostres blocs (qui en tinga) són, o aniran sent, recíproques.

    La foto de la capçalera, de les agulles gelades del pi, és, efectivament, coneguda per Mercè Lloret, perquè el pi és un habitant de la seua contornada, a la vall de Cofrents. El vam fotografiar l'últim matí de l'any passat, així de fred i de preciós.

    En fi, si voleu, seguim compartint complicitats.

    Què...?: es consideren així ben saludats (i saludades)?, benvolguda corporació burrerocomprimida...?

    ResponElimina

HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".