Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.
No vull deixar passar, enguany tampoc, l'oportunitat de desitjar-vos un Bon Any 2024, a pesar que les circumstàncies que ens envolten no són les més esperançadores. Malgrat tot, m'agradaria que aquest «llum entre la boira» —que cadascú se'l personalitze segons preferències o necessitats— us fora conhort i aliat.
«Triomf del present» és un títol manllevat al poeta Francesc Parcerisas. A ell i a Mireia Sopena està dedicat el poema que recrea una idea i uns versos de Robert Graves.
La nit del 22 de setembre celebràvem a Gandia la 14a Festa Estellés, amb un sopar popular seguit d'un recital de poemes de l'escriptor de Burjassot i l'actuació de Joan Peiró Aznar. Fou un acte organitzat, com és habitual, per Saforíssims Societat Literària, amb la col·laboració del departament de Cultura i l’Agència Municipal de Promoció del Valencià (Aviva Gandia) de l’Ajuntament de Gandia i Compromís per Gandia. El periodista, escriptor i exalcalde de Burjassot, Jordi Sebastià, obrí l'acte amb un discurs substanciós on destacà la importància d'Estellés per al prestigi cultural i diferencial del seu poble. I l'exconseller d'Educació, Cultura i Esports Vicent Marzà, clogué l'acte amb la proximitat i l'amenitat que el caracteritza i fent seues unes paraules prèvies de l'escriptor i company saforíssim Juli Capilla, on agraïa a un i a l'altre que hagueren acceptat compartir vetlada amb tots nosaltres des de l'honesta condició de ser —com deixà escrit el més gran poeta contemporani valencià— «un entre tants».
Mural d'homenatge a Vicent Andrés Estellés en la Plaça de les Lletres de la Biblioteca d'Alzira. Autor: Toni Espinar
Arribat el meu torn de lectura, vaig voler pronunciar públicament aquestes paraules, motivades per la situació política actual:
Jo pensava que arribaria un dia en què parlar i escriure en valencià, en el nostre català, es convertiria en un fet natural, tan lliure de connotacions com mirar un colom que passa, com respirar inconscientment... Pensava que escriure, llegir, treballar en valencià seria una cosa tan normal, tan rutinària... que em podria concentrar a provar d'escriure bé, el màxim de bé; a parlar bé, el màxim de bé... Que podria contribuir a construir una cultura, una literatura de prestigi, ambiciosa, bella, punyent... i per descomptat, lliure per fi de càrregues que tenen més a veure amb una batalla d'improperis, de ridiculitzacions, de vodevil, de desprestigi, de grolleries, d'incompetències, de manca de respecte, de presumir i exalçar la ignorància i l'analfabetisme. Que tenen més a veure, en resum, amb una persecució genocida dissimulada de mediocritat, confusió, antipatia, vulgaritat. Doncs no. Aquest moment que jo estava convençuda que havia d'arribar, no ha arribat encara. De moment no. De moment, la militància, la fermesa, l'alegria, l'activisme combatiu són, encara, la nostra bandera i la nostra revolució. Ens hi va la vida com a poble.
14a edició de la Festa Estellés, celebrada a la plaça de l'Escola Pia de Gandia, amb la poeta Esther Climent, que va conduir l'acte. Fotografia: Natxo Francés-Ajuntament de Gandia.
I després d'aquesta arenga... Pensava que el que pertocava era triar un poema en aquesta línia ideològica: de compromís social, identitari, de to patriòtic, de Vicent Andrés Estellés. Però al final he decidit que no. Que triaria un poema bellíssim, escrit en la bellíssima llengua de la Poesia, en majúscules, de l'alta poesia, de la poesia que ens emociona i ens commou, en valencià, en el nostre català. I que se'n vagen a fer punyetes els polítics que ens malgovernen!
Un moment de l'actuació de Joan Peiró Aznar. Fotografia: Natxo Francés-Ajuntament de Gandia.
Veig els amants que amb mans i boca es diuen que com l'amor que els juny no n'hi ha d'altre. I veig el vent com passa entre les fulles i vers confins inescrutables corre. El vent s'enduu, i el monumentalitza, transfigurat, tot l'amor dels amants. A l'altra part del món canta un grumet, feliç del vent que li omple les veles.
Com la llavor que alguna brisa ha duta
i ha trobat lloc, entre dos aspres lloses,
on arrelar i prosperar, benigna,
per un secret procediment o gràcia,
em sent als ulls alegria de fulles.
V. A. Estellés: Els amants, dins Obra completa IV, 3i4 edicions, 2017.
Gràcies a Ingrid Guardiola i a Marta Segarra i a la seua correspondència publicada amb el títol Fils, he arribat a Henri Michaux i a un poema seu titulat «Vers la sérénité» que comença:
«Celui qui n'accepte pas ce monde n'y bâtit pas de maison».
«Aquell qui no accepta aquest món no hi basteix casa», va traduir-ho Manuel de Pedrolo, en una edició de La nuit remue / La nit es mou, amb il·lustracions de Benet Rossell, publicada per Pagès Editors l'any 2001.
No coneixia el poema de Michaux mentre preparava el meu La casa sota la lluna. Antologia 1992-2022, que tot just acaba de veure la llum en la mateixa editorial, perquè, altrament, hi hauria inclòs la citació en alguna pàgina destacada d'aquesta «Tria personal».
La fotografia de portada és de Natxo Francés, al qual agraïsc infinitament la seua professionalitat, la paciència i, sobretot, la complicitat creativa, tan enriquidora des de fa molts anys.
El llibre, de fet, és el resultat d'una suma de suports, de confiances, d'entusiasmes, començant per l'Àngels Marzo, codirectora de la col·lecció, i la seua persistència convincent. Olívia Gassol Bellet, docent, investigadora i especialista en edició crítica de textos hi ha estat el puntal necessari i ha elaborat un text teòric, rigorós i bell a parts iguals, sobre la meua poesia, que quan repasse encara m'estremeix. I la Marta R. Gustems hi ha posat colors i formes il·lustrades i plenes de llum, a tot això.
No puc estar més agraïda amb totes tres, i amb l'equip editorial, que a través de la Rosa Pach, ha anat coordinant i traslladant al paper imprès (oh meravella!) tot això.
Les cinc imatges il·lustren, per ordre: 1. «Biologia d'un poema», de Flors a casa. 2. «Serena barca», del llibre homònim. 3 i 4. Dos poemes en línia de Sempre és tard. 5. Epíleg d'Olívia Gassol Bellet.
Les il·lustracions 2 i 5 parteixen d'unes fotografies cedides pel poeta i company de combois poètics Joan Deusa. Qui ens ho havia de dir allà davant de l'Ullal de la Perla, amic!
La metàfora del viatge és inesgotable, il·limitada, tot i que, si acudim a l'etimologia de la paraula, podria semblar que, afirmant això, incórrec en una contradicció flagrant, ja que el viaticum (derivat de via) és allò que hom fa servir durant el camí. I, per definició, allò de què hom ha de menester mentre es desplaça, el bagatge amb què ens aprovisionem durant el viatge, és finit i, tard o d'hora, perible.
Fotografia —com les dues següents— de Natxo Francés, de la sèrie «L'home que camina».
Jo
tenia intenció de fer servir aquesta entrada, quan pertocava, per donar
la benvinguda a la tardor. Perquè aquest moment de transició, després
de l'estiu fatigós, cap a un temps més propici per al recolliment,
sempre m'ha resultat summament alleugeridor i, fins i tot, intel·lectualment estimulant.
Però heus ací que, a les portes de la tardor se succeïren a Catalunya, com tothom sap,
alguns dels fets més greus i transcendentals de la nostra història
democràtica —les detencions i la conseqüent concentració multitudinària de protesta del dia 20 de setembre
hi marquen un abans i un després—, i tot es precipità envers l'1
d'octubre, dia en què es va celebrar, a pesar de tota la repressió
desplegada per l'Estat espanyol, el Referèndum d'autodeterminació de
Catalunya (ací el resultat del "Recompte final basat en paperetes verificades i no segrestades").
I en aquest context d'excepcionalitat política, social i emocional...
el viatge tardoral, tot replet de simbologia, que tenia previst d'haver iniciat amb el poema de Carles Mulet Grimalt titulat «Viatjar descansa»,
inclòs al llibre homònim (Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March de Beniarjó,
2015), aquest viatge a les portes de la tardor, dic, es va haver de postergar
perquè les urgències de l'actualitat reclamaven atencions i tota mena de
suport.
En aquells dies pretardorals, l'escriptor i editor Quim Curbet escrivia un post al seu blog Barretades, titulat «Els cicles»,
on feia un paral·lelisme ben suggeridor i ocurrent entre el viatge, la
possibilitat o la impossibilitat d'avançar i la necessària resolució de
la situació a Catalunya —encara no havia arribat l'1-O—: «decidim
arrancar encara que el senyal continuï indicant que ens aturem. No hi ha
ningú que esperi durant hores, dies i anys davant d’un semàfor
encallat. Això és, d’alguna manera, el que ara ens passa als catalans».
Hi vaig trobar un punt de connexió entre viatge, metàfora i revolució. Bé!
I avui, diumenge 8 d'octubre de 2017, just una setmana després de viure de ben a prop la jornada històrica del Referèndum d'autodeterminació, faig
meues les paraules d'un altre escriptor, el poeta valencià Manel
Rodríguez-Castelló, que en l'últim article publicat a Tipografia La Moderna (7 d'octubre de 2017), s'hi posiciona des de la implicació sense atenuants:
«Compteu-me entre els qui avui ploren i demà celebraran per fi el naixement d'una república lliure».
Mentre persistim en el camí, volem incloure també la paraula poètica entre l'avituallamentnecessari que ens ha de fornir d'energia per no defallir.
La maquetació, el disseny i la portada del llibre són obra de Pau Àlvarez López-Edicions 96.
Si us ve de gust, podeu escoltar aquesta conversa amb Ezequiel Castellano, mentre continueu llegint l'entrada:
En paraules de l'amiga Vicenta Llorca: «L’Home del Capell de Palla no és només un relat, és un fet escènic, convergent i multidisciplinari, on la música, la plasticitat visual i la paraula, s’agleven en el misteri. Les mans i els mots s’esfilagarsen als secrets sinuosos i suggeridors que subjauen rere la paraula i la imatge».
En aquest blog n'he parlat alguna altra vegada. Ara només vull deixar constància per escrit que L'Home del Capell de Palla ja és una realitat en format llibre + DVD,
amb aquest text amb què es clou la publicació, on he volgut fer memòria
de la gènesi d'aquest treball literari i escènic i expressar, en forma de dedicatòria final, l'esperit que l'impulsa. Les imatges, realitzades amb arena, que
il·lustren l'entrada i el llibre, són d'Amadeu Vives. Van ser fotografiades per Natxo Francés. Es van fer a Pedreguer (la Marina
Alta) l'abril de 2014.
Els músics, intèrprets i autors de les melodies originals de L'Home del Capell de Palla: Àlex Velázquez (piano), Cristina Martí i Xavi Richart (dolçaines).
Un bon dia em va trucar la músic i bona amiga Cristina Martí Morell, amb la intenció d’involucrar-me en un projecte col·lectiu que havia de combinar música de piano i de dolçaina amb una animació plàstica amb arena, projectada en escena sobre una pantalla. Tot això executat a partir d’un conte narrat en directe, que hi hauria de funcionar com a fil conductor i que era l’aportació personal que se’m requeria per a la causa multidisciplinària. Així, música, plàstica i literatura s’havien d’harmonitzar sobre un escenari, amb un objectiu estètic, lúdic i, a més a més, solidari. Perquè els beneficis de l’espectacle, que vam estrenar el 14 d’abril de 2012 a l’Espai Cultural de Pedreguer, anaven destinats a diverses associacions d’ajuda a persones discapacitades. Al voltant de 400 persones ompliren la sala de gom a gom aquell dia. L’Home del Capell de Palla no podia començar a pedalar amb millor peu.
Feia anys que una primera versió del conte dormia en un calaix. D’allí va ressorgir la nit que, per primera vegada, vaig explicar a l’artista Amadeu Vives que el nostre protagonista viatjava a cavall d’una bicicleta i que duia un gran capell de palla al cap. A Amadeu, se li van encendre dues llumetes als ulls imaginant com el dibuixaria amb l’arena. En aquell moment vaig notar com, després de tant de temps, l’Home del Capell de Palla tornava a respirar.
Amadeu Vives dibuixa amb l'arena fins i tot en l'aire. Fotografia de Natxo Francés.
Volem dedicar el nostre espectacle a tota la gent que fa art i fa cultura, i treballa educant sensibilitats i consciències en nom del dret a ser més lliures, a viure més intensament, a gaudir de la bellesa i a créixer, en definitiva, com a éssers humans. En aquests temps en què se’ns vol fer creure que tot això són futilitats i valors a la baixa, nosaltres reivindiquem el dret a somniar, que és sinònim d’obrir un camí de vivències infinites que només depenen de la nostra voluntat.
Tornem al principi: el periodista Zequi Castellano ha volgut dedicar un dels seus Tercera persona del singular, el programa que dirigeix a Ràdio l'Om de Picassent, a L'Home del Capell de Palla. Hi vam conversar molt a gust en una d'aquelles entrevistes pausades i
tan ben elaborades que tan estranyes són ja en la majoria dels mitjans,
sotmesos al ritme trepidant del món actual. Gràcies, Zequi, per posar el teu temps valuós a disposició d'aquestes causes impagables.
«Poegrafia» és un terme que agafe prestat de Josep Piera. Podríem referir-lo, més o menys, a la combinació artística de fotografia i poema, o viceversa. Una composició on text (breu i poètic) i imatge es complementen per funcionar com un únic tot visual.
Aquesta, amb foto de Natxo Francés i text meu, és obra de Jordi Puig, l'amic indispensable que hi aporta el toc de disseny i tipogràfic sense el qual la realització poegràfica no seria.
Amb els dos versos reproduïts es tanca Serena barca. Una constatació senzilla d'allò que pot ser un moment de benestar no comparable a res: la sensació de plenitud assossegada i recíproca de dos éssers que s'estimen. En el seu moment, em va semblar la millor manera de posar el punt i final al llibre, així com ara vull pensar que compartir els versos des d'ací pot ser una venturosa manera de desitjar-vos un immillorable començament d'any. I més enllà: que l'any 2016 us regale moltes oportunitats de gaudir de les coses que us importen.
Poegrafia a partir d'una foto de Natxo Francés, versos de Maria Josep Escrivà i muntatge gràfic de Jordi Puig.
El poema complet de Serena barca, que molt prompte espere que es puga llegir en format de llibre gràcies a Edicions del Buc, és aquest.
BESCOLL
Dic del bescoll pradera del repòs, planter assaonat de cereal fructífer, bardissa, o dic.
Horitzontal, com un marge, una fita en un bancal; escullera el bescoll on s’amansa la mar quan dos cossos recalen i dues soledats en paral·lel, tan buides com les corfes despreses dels crustacis.
Tèbia és la pau dels cossos en silenci. Tebi el silenci compartit dels feliços. MjE
El meu desert et mira, fit a fit, i sóc només aquest esguard que resta vivint de set, contra el pou de l’oblit.
Maria-Mercè Marçal: La germana, l'estrangera 1985 (1a edició). Inclòs a Llengua abolida (1973-1988), Poesia 3i4, València, 1989.
Divendres 27 de setembre va tenir lloc a Gandia el ja tradicional Correllengua una iniciativa popular anual que se celebra en nombrosos pobles i ciutats de tots els territoris de llengua catalana, de caràcter festiu, pedagògic i reivindicatiu, i que tracta de mostrar la vitalitat de la llengua i fomentar-ne l'ús social. Aquest any he tingut l'honor de ser-ne la portadora de la flama, i de redactar i llegir el tradicional manifest amb què es clou la cercavila. El Correllengua homenatja cada any un personatge destacat del món de la cultura catalana. En aquest 2014 ha sigut l'escriptora Maria-Mercè Marçal. Reproduïsc a continuació el text que ahir vaig llegir a la plaça del Rei en Jaume, de Gandia.
A la plaça del Rei en Jaume, de Gandia, moments abans de la lectura del text-manifest. Foto extreta de la notícia publicada a Saforinformatiu.es
Gràcies a l’organització del Correllengua; per haver pensat en Maria-Mercè Marçal, per haver pensat en mi per a recordar-la, i sobretot, perquè gràcies a això estic segura que hi deu haver gent, fins i tot periodistes, que sentiran per primera vegada el nom d’una de les poetes catalanes més significatives i més influents de la literatura catalana contemporània.
I és que els prolegòmens informatius no foren, precisament, d'allò més encertats. Ahir, divendres 26 de setembre, el diari Levante-EMV, publicava una nota on es podia llegir això:
«...la figura homenajeada en esta
edición será Maria-Mercè Marçal (Barcelona 1952-1998) que fue una poetisa [la paraula fa por,
i per on passa deixa ja un rastre de caspa], catedrática [de llengua i
de literatura catalanes, sí], narradora y traductora, además de activista feminista,
lesbiana, nacionalista catalanista y comunista y por un tiempo, editora».
Uf! Impacta tot això junt, eh...? Però tot és estrictament correcte. Pobre i
vistoset..., però correcte.
Ho diu, literalment, però en valencià/català, la
Viquipèdia [en una pàgina que recomane, si voleu fer-vos una idea ràpida, però molt completa de qui és
Maria-Mercè Marçal]. Allà s’aclareix que, a pesar d’haver nascut a Barcelona, M. M. Marçal es
considerava d’Ivars d’Urgell, un poble de Lleida on va passar la infantesa. A
Ivars la recorden des de fa anys amb un premi literari que porta el seu nom.
El fet de ser «lesbiana» ens
importa des del punt de vista literari, exclusivament, perquè és la primera vegada
en la literatura catalana que una escriptora tracta el tema de l’amor entre les
dones des de la vivència pròpia.
M'endinso pel paisatge del teu cos i em trobo quan l'amor et fa de plata. I, al punt on Mai comença a ser el teu nom, se'm menja viva el teu mirall voraç, i jo et menjo, i em menjo el teu desig i el meu, que em fiblen amb dents de tempesta.
«Mai» és el títol del poema, inclòs a La germana, l'estrangera, i també el nom de l'estimada.
Va coordinar durant alguns anys
la secció de feminisme de la Universitat Catalana d’Estiu. Impulsà el
col·lectiu d’escriptores del Centre Català del Pen Club. Va traduir autores
franceses com Yourcenar, Colette, i amb Monika Zgustovà, poetes russes com Anna
Akmàtova i Marina Tsvetàieva; unes lectures, les d’aquestes dues russes que,
personalment, em van causar una gran commoció, dintre dels meus interessos
poètics.
L’any 1993 va impartir una
conferència en un dels cursos de la Universitat d’Estiu de Gandia: «La dona i
l’escriptura». Aquella fou l’única vegada que la vaig veure i la vaig escoltar,
en persona, i em vaig atrevir a saludar-la.
A la X edició de la Universitat d'estiu de Gandia, vaig assistir a la ponència impartida per M. M. Marçal, titulada «La dona i l'escriptura», i molt amablement em va dedicar un exemplar del seu Llengua abolida, que havia publicat quatre anys abans.
Va morir amb només 45 anys (una
injustícia i una crueltat com tantes altres de dimensions incommensurables).
Abans se li concedí la Medalla d’Honor de Barcelona.
A Gandia, dels del CEIC Alfons el
Vell, se li dedicà el II Homenatge a la paraula, 20 de novembre de 1998, un
recital col·lectiu a la seua memòria, coordinat per Teresa Pascual i Lluïsa
Julià
I dit això, crec que on es va
definir millor ella mateixa va ser en un poema que, feliçment, és recordat i
repetit i cantat (en coneixeu la versió de Mirna?) i pres com a proclama: la «Divisa» que l’organització del
Correllengua ha tingut el bon gust d’estampar en aquestes samarretes que es
poden adquirir al Casal Jaume I de Gandia:
DIVISA
A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres
voltes rebel.
Cau de llunes, Proa, Barcelona, 1977 (1a edició).
Quan, fa ja alguns anys, vaig
arribar a la Facultat de Filologia de València, la primera cosa que vaig
aprendre va ser va ser cridar, amb una cadència més o menys rítmica, allò de «bote bote bote, feixista qui no bote». I també «fora, feixistes, de la
universitat...!». Aquell curs 86-87 tinguérem poques classes, però fora de les
aules vaig aprendre molt. Va ser l’any de la gran descoberta de la poesia
actual en català, que a penes havia llegit fins aleshores. Hi va haver dos
llibres que ara ben bé podria dir que em varen canviar la vida: Presoners
d’un parèntesi, del nostre Josep Piera d’ací al costat, de la Drova, i de més
enllà. Era una faula grotesca que recreava una fira (aquesta nostra...?) però
en el fons parlava de les ànsies de llibertat i de l’olor a tuf que encara es
podia ensumar en una atmosfera postfranquista (el llibre és de l’any 1978). Tan
actual en aquell curs en què cantàvem botant allò de «fora, feixistes, de la
universitat...», i tan actual encara.
L’altre llibre es deia La
germana, l’estrangera, i l’havia escrit una dona de la qual aleshores només
sabia que es deia Maria-Mercè Marçal (la dona de les tres M). No vaig tardar gens a saber que
estava davant d’un dels noms més importants, més influents i que provocaria un
trasbals més intens en la nostra poesia més recent (Piera i Marçal foren
companys de generació, per cert). He dit un nom, i no he dit encara «una dona»,
perquè Maria-Mercè Marçal, en primer lloc, s’ha de considerar i sospesar fora de valoracions
de gènere. Després, ja sí; després s’ha de dir que aquesta poeta, narradora,
traductora i abanderada —crec que ella n'era ben conscient— de la causa feminista, va
ser —ho és encara, perquè les paraules no moren—, per davant de tot, una poeta descomunal
que va fer de la seua insistència a visibilitzar la causa feminista el seu
motor literari. Ens hi atrapa l’honestedat, la seua bella sinceritat poètica en
favor de les llibertats que reclamava i de les passions que defensava i
proclamava: la llibertat d’estimar, la passió per l’escriptura, la passió per
la llengua, pel país, la literatura feta per altres dones, la tradició poètica
popular...
Llegir Marçal i sentir aquella
llibertat excitant, enmig de l’avinguda de Blasco Ibáñez, el trànsit detingut d'automòbils, i
les consciències inquietes va ser tota una mateixa cosa: «bote, bote, bote,
feixista qui no vote...».
Portada del llibre editat pel CEIC Alfons el Vell amb motiu del II Homenatge a la Paraula, dedicat a la memòria de Maria-Mercè Marçal (novembre de 1998). Autora de la il·lustració: Lluïsa Lloret.
I ara, 27 de setembre de 2014, un grapat d’anys després d’allò, em correspondria començar a enumerar totes les
llibertats que el govern reaccionari que va guanyar —legítimament— a les últimes
eleccions estatals, autonòmiques i a les locals, s’ha encarregat d’anar
dinamitant, una a una:
—Atacs a la llengua en el context
de les retallades socials. No els agrada la llei d'immersió, s’han tret de sota
mànega una llei, dita Wert, que no durarà ni una rosà, però que mentrestant va
minant l’ànim i les energies de tota la comunitat educativa; el Decret de
Tractament Integrat de Llengües a les Illes, que ara, per cert, el TCJ els ha tombat: impressionant i admirable, la resposta a les Illes, de tota la comunitat educativa.
—Agressions i impunitat en tants
llocs: les més recents i més pròximes, les Trobades d'Escoles en Valencià a Benirredrà.
—Han enverinat, han devaluat i han manipulat els mitjans de comunicació públics que tenien al seu servei, fins
que els han tancat; ens han censurat la TV3 i Catalunya Ràdio, i amb això, la
llibertat informativa, en ple segle XXI...
Una de les imatges festives de la cercavila del Correllengua, amb el grup de danses Roda i Volta ballant en un dels carrers del recorregut. També hi havia amenitzant el trajecte la Muixeranga de la Safor i el Grup de Dolçainers i Tabaleters el Rebrot. La foto és de l'amiga Júlia Llorca Tauste, que n'ha fet un reportatge preciós que li agraïsc de cor.
I, sincerament, no tinc ganes de
continuar repassant més despropòsits... Diuen que tot això ho fan avalats per una majoria que ha confiat en ells. El que no diuen és que la majoria real és la
que no ha confiat ni en ells ni en ningú, i opta per abstenir-se de dipositar
una papereta dins d’una urna que no podrà contra tanta impotència i tanta degradació democràtica. Però les
coses canviaran prompte, n'estic segura. Sabeu quin és el motiu principal pel qual no tinc
ganes d’enumerar tots i cadascun dels despropòsits amb què ens constreny el partit que ens governa...? Perquè sóc de les persones que
pensa que tot això, i més, va en el lot. Dir PP, tristament, lamentablement, en
aquesta ciutat, en aquest país nostre que no volen que diem «País» vol dir ser
indiferent a la nostra realitat com a poble, atacar la nostra identitat, la
nostra llengua, menysprear-la, reduir-la a la mofa, a la pura anècdota
secundària... No és casual, ni fortuït, ni s’improvisa de la nit al matí. Tot
això acaba conformant les seues senyes d’identitat; els seus interessos. Tot això conforma la seua marca ideològica i política.
En un moment
de la cercavila de la Flama de la llengua, al costat d'Alícia Izquierdo,
actual patrona de la Fundació Casal Jaume I la Safor-Valldigna i
responsable de l'organització del Correllengua de Gandia. També tenia
prop la companyia benèfica de la gent del Rebrot de Rafelcofer (Maria
Alcaraz Frasquet i Minerva Pons (darrere); i del bon amic Eduard Vilamitjana (a la meua dreta). La
foto és de Natxo Francés i està extreta de Levante-EMV de diumenge 28.
És just reconèixer que, en aquest cas, J. C. ha estat molt més encertat
en el seu article. S'agraeix.
El que més m’importa de tot és
l’atac a l’educació. Tremole..., espere, desitge que no tinguen temps de portar a
la pràctica el seu pla maquiavèl·lic de minar, d’enverinar el sistema educatiu
valencià. És l’últim reducte que pot garantir-nos un futur en valencià,
compromès... Trobe a faltar una consciència més rotunda d’aquest problema
radical; radical perquè va a les arrels de tot. Trobe a faltar una resposta a
l’altura de la gravetat i del salvatgisme de les actuacions polítiques del PP
en aquest terreny. Però no ens estranyem de la maniobra: va en el lot, no ho
oblideu.
Sé que el motiu que ens convoca
al Correllengua és la festa per la llengua que ens fa, a través de la qual diem el poble que volem ser. I dir llengua és també dir país. I dir país
és dir terra, i hauria de ser dir respecte, estima i autoestima, sentit comú,
progrés mesurat, modern però sostenible, defensa d’allò que som i que volem
ser, que al final no és més que defensa de nosaltres mateixos i dels que vénen
darrere de nosaltres. Per això també, per desgràcia, en el mateix lot ha anat
tot el contrari en els últims anys: desficaci, falta de sensibilitat, de
respecte, profit desproporcionat i desequilibrat. Només, com a exemple, una paraula que, a la Safor, reconeixem, i que estimem i que volem protegir del destrellat: Auir. Atemptar
contra l’Auir és condemnar a la ruïna una part de nosaltres que ja s’ha
convertit en símbol del que voldríem ser: volem ser sentit comú, volem presumir
del nostre país, i no amagar-lo sota mil capes de ciment.
A la foto, d'Àlex Oltra, s'aprecia perfectament la línia terrorífica que separa els blocs de ciment de la platja Nord de Gandia de l'espai sense construir —ara amenaçat pel PP que governa la ciutat— de la platja de l'Auir. Està extreta de eldiario.es
Per això necessitem, socialment,
fins i tot anímicament, una opció alternativa a aquest tipus de polítiques que
s’han demostrat fracassades, que ens han dut a la ruïna, a la mentida, a tot
allò que ningú voldria ser. Una opció il·lusionant, dinàmica, actual, creïble,
majoritària i forta. No ens ha de ploure (ja veieu que ací cada vegada ens plou
menys i més malament): l’hem de fer vindre nosaltres, amb implicació, amb
consciència i amb responsabilitat.
Mentrestant, siguem conscients de
la immensa sort que tenim: del potencial de la nostra gent, de l’esperança que
crida a les places, i de l’immens patrimoni cultural i literari, lingüístic, que,
a pesar que es vulga ocultar, ha construït uns fonaments ben forts. Les
paraules. No subestimeu el poder de les paraules, perquè serveixen per a contar
mentides, però també serveixen per a fer veure les veritats, per a seduir, per
a convèncer, per a il·lusionar i per a marcar un camí a seguir. I si no, mireu
el camí que recorre cada any el nostre Correllengua... Llarga vida, molta
sort, i que no ens falten mai els motius per a l’optimisme combatiu. Moltes gràcies.
L'amic i company de mil complicitats Jordi Puig m'ha sorprès amb la gravació íntegra d'aquest discurs-manifest. I, clar, després de la seua ocurrència, i perquè és un batallador incansable, no puc fer més que enllaçar ací els 17 minuts de mi mateixa dient tot això. No deixeu de fer una ullada al bloc de Jordi —Una paret més— que és el seu testament viu, on va deixant constància de totes les seues batalles, personals i col·lectives, polítiques, culturals, humanes, i justes, en definitiva.
17 minuts del meu sermó roget. Per gentilesa de Jordi Puig.
Fa ja quasi un any, durant el cap de setmana del 21 al 23 de juny de 2013, i coincidint, per tant, amb el solstici d'estiu, vàrem poder contemplar al cel una súper lluna (o quasi); un d'aquells fenòmens astronòmics de gran bellesa visual que —segons he pogut entendre a través de l'enciclopèdia— s'esdevé quan la Lluna es troba al punt de l'òrbita denominat perigeu, des d'on la distància respecte de la Terra és menor. En aquesta Terra se'ns acabava de morir, en un fatídic accident de trànsit, el músic, dolçainer, versador, compositor... Miquel Ruiz Gracia; amb només 49 anys.
Des del terme de Castellonet de la Conquesta, a la vall de Vernissa, vaig fotografiar el moment en què la lluna apareixia per darrere del relleu de la serra de Cuta, castigada per un incendi sever just el juny de l'any anterior, el 2012.
Fortament impressionada per la mostra multitudinària de reconeixement, d'estima, i d'agraïment, que se li havia dedicat, a Miquel Ruiz, a la Marxuquera que ell s'estimava tant, aquella nit li vaig adreçar el meu comiat personal, sintètic i sentit, en una entradeta de Facebook que deia: «Hem estat a l'ermita de Marxuquera,
acompanyant el músic Miquel Ruiz i la seua gent més pròxima en el
tràngol de l'adéu. Ha sigut duríssim, trist, però poques vegades he
assistit a una manifestació dolorosa de l'estima col·lectiva que fóra tan
bella. Contradictòriament, aquestes experiències de dol compartit
dignifiquen la condició humana. Això és la màxima demostració de
grandesa del que han sigut en vida determinades persones.» Amb aquest gest, quasi instintiu i per a mi necessari, de posar en ordre les emocions, vaig arribar a entendre la capacitat de consol que poden arribar a tenir les paraules. Perquè, durant els dies següents, vaig rebre molts missatges d'agraïment de persones desconegudes, que crec que s'havien vist una mica reconfortades a partir d'aquesta mostra escrita que no era més que l'intent de reconfortar-me jo mateixa.
Esplanada de l'ermita de Marxuquera, en el comiat a Miquel Ruiz Gracia. Al centre, companyes i companys dedicant una dansà a l'amic dolçainer que ens acabava de deixar.Dissabte 22 de juny de 2013. Foto: Natxo Francés.
Miquel fou una de les persones que va treballar en la creació de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters, i també, des de la seua comarca saforenca, un dels impulsors de la Colla Safor. Participava en tots aquells actes i projectes que serviren per a donar suport i difondre la música tradicional valenciana, i, amb aquest propòsit, va impartir classes de dolçaina en diversos centres i associacions. La gent que l'ha conegut de més a prop assegura que contagiava l'entusiasme i el sentit positiu de la vida, i que tenia el do de ser-hi sempre que se'l necessitava.
Fent comboi amb Rosana Escrivà,Vicent Pardo i Joan Grau, membres i amics de l'Associació Cultural el Rebrot de Rafelcofer (la Safor). Hi acabàvem d'assistir al VII Festival de Poesia que convoca aquesta associació. En aquella vetlada bonica vàrem poder gaudir —jo per última vegada— de la companyia de Miquel.
Ahir, dissabte 14 de juny, els companys i les companyes de l'Associació Cultural el Rebrot, de Rafelcofer, de la qual Miquel era membre, varen dedicar un concert preciós, esborronador, més festiu que solemne, a la memòria de qui, a més d'amic, fou un mestre de qui sempre s'aprenia. En aquell acte, programat dintre la VI Rebrotada popular, que en aquesta edició incorporava la dedicatòria «Va per tu, Miquel!», es va anunciar que el Premi Rebrot —concedit enguany de manera pòstuma al dolçainer— passarà a denominar-se Premi Miquel Ruiz, a manera d'homenatge.
L'escultura amb què s'obsequia el guanyador o guanyadora de l'antic premi Rebrot, a partir d'ara premi Miquel Ruiz, és obra de l'artista Josep Basset. Segons el nostre artista de la ferralla: «creació al·legòrica, per a l'associació
Rebrot, d’un fillol que naix d'un tronc (ferro vell) i s'acaba en un
cercle obert que reflecteix quatre línies obliqües (quatre barres de la senyera)
i que alhora formen una erra majúscula adherida a la línia vertical
(Rebrot). La fusió dels dos materials —el ferro vell i l'acer
inoxidable— tradueix el naixement, des del
més antic, d’un cos nou amb visió de futur.»
I en aquell concert rebrotador vaig tenir l'honor de llegir —amb molta emoció i ben poc d'encert, tot s'ha de dir— un poema el germen del qual va nàixer allà a l'esplanada de l'ermita de Marxuquera, el dia 22 de juny de l'any 2013.
SOLSTICI D’ESTIU AMB SÚPER LLUNA A CAPRICORN
Germans de mans,
germans de cames, d’ulls,
germans de plors
i d’himnes proclamats amb mil dolçaines,
li hem dansat l’última festa.
Una garsa l’ha arravatat a l’alba,
com si furtara al vol, caprici pur,
una joia brillant. I l’hem buscat
encara, al vespre, entre els indicis d’arbres
reviscolats sobre la vella cendra.
Però avui, just avui, els hem trobat
negres com mai.
Quan, vet ací que sense previ avís,
ennoblint la serra amarga amb un rotund punt
i final, ha brollat, incommensurable, la lluna
il·luminant les penes dels mortals.
A la memòria de Miquel Ruiz Gracia, versador i dolçainer.
23 de juny de 2013-febrer de 2014
Dirigits per Pasqual Salort i Aguilar, al concert hi participaren: Dolçaines: Patxi Miñana Peiró, M. José Escrivà Escrivà, Vicent Pardo Seguí, Josep M. Bataller Llàcer, Pablo Naveas Puig, Joan Palmer Pastor, Joan Grau Añó, Josep Puchol Collado. Percussió: Joan Esquerdo, Carles Roig Ruiz, Eduard Morant Pellicer, Abel Escolano. Piano: Robert Martí Boix. La foto és de Joan Josep Trilles, President de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters.
Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa...més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020
El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020
Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020
Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".
Al centre, companyes i companys dedicant una dansà a l'amic dolçainer que ens acabava
de deixar. Dissabte 22 de juny de 2013. Foto: Natxo Francés.
Miquel fou una de les persones que va treballar en la creació de la Federació Valenciana de Dolçainers i Tabaleters, i també, des de la seua comarca saforenca, un dels impulsors de la Colla Safor. Participava en tots aquells actes i projectes que serviren per a donar suport i difondre la música tradicional valenciana, i, amb aquest propòsit, va impartir classes de dolçaina en diversos centres i associacions. La gent que l'ha conegut de més a prop assegura que contagiava l'entusiasme i el sentit positiu de la vida, i que tenia el do de ser-hi sempre que se'l necessitava.
Ahir, dissabte 14 de juny, els companys i les companyes de l'Associació Cultural el Rebrot, de Rafelcofer, de la qual Miquel era membre, varen dedicar un concert preciós, esborronador, més festiu que solemne, a la memòria de qui, a més d'amic, fou un mestre de qui sempre s'aprenia. En aquell acte, programat dintre la VI Rebrotada popular, que en aquesta edició incorporava la dedicatòria «Va per tu, Miquel!», es va anunciar que el Premi Rebrot —concedit enguany de manera pòstuma al dolçainer— passarà a denominar-se Premi Miquel Ruiz, a manera d'homenatge.
Segons el nostre artista de la ferralla: «creació al·legòrica, per a l'associació Rebrot, d’un fillol que naix d'un tronc (ferro vell) i s'acaba en un cercle obert que reflecteix quatre línies obliqües (quatre barres de la senyera) i que alhora formen una erra majúscula adherida a la línia vertical (Rebrot). La fusió dels dos materials —el ferro vell i l'acer inoxidable— tradueix el naixement, des del més antic, d’un cos nou amb visió de futur.»
I en aquell concert rebrotador vaig tenir l'honor de llegir —amb molta emoció i ben poc d'encert, tot s'ha de dir— un poema el germen del qual va nàixer allà a l'esplanada de l'ermita de Marxuquera, el dia 22 de juny de l'any 2013.
SOLSTICI D’ESTIU AMB SÚPER LLUNA A CAPRICORN
versador i dolçainer.
23 de juny de 2013-febrer de 2014
Dolçaines: Patxi Miñana Peiró, M. José Escrivà Escrivà, Vicent Pardo Seguí, Josep M. Bataller Llàcer, Pablo Naveas Puig, Joan Palmer Pastor, Joan Grau Añó,
Josep Puchol Collado. Percussió: Joan Esquerdo, Carles Roig Ruiz, Eduard Morant Pellicer, Abel Escolano. Piano: Robert Martí Boix.
La foto és de Joan Josep Trilles, President de la Federació Valenciana de Dolçainers
i Tabaleters.