BON ANY 2016. POEGRAFIA DE LA BARCA SERENA

«Poegrafia» és un terme que agafe prestat de Josep Piera. Podríem referir-lo, més o menys, a la combinació artística de fotografia i poema, o viceversa. Una composició on text (breu i poètic) i imatge es complementen per funcionar com un únic tot visual.

Aquesta, amb foto de Natxo Francés i text meu, és obra de Jordi Puig, l'amic indispensable que hi aporta el toc de disseny i tipogràfic sense el qual la realització poegràfica no seria.

Amb els dos versos reproduïts es tanca Serena barca. Una constatació senzilla d'allò que pot ser un moment de benestar no comparable a res: la sensació de plenitud assossegada i recíproca de dos éssers que s'estimen. En el seu moment, em va semblar la millor manera de posar el punt i final al llibre, així com ara vull pensar que compartir els versos des d'ací pot ser una venturosa manera de desitjar-vos un immillorable començament d'any. I més enllà: que l'any 2016 us regale moltes oportunitats de gaudir de les coses que us importen.

Poegrafia a partir d'una foto de Natxo Francés, versos de Maria Josep Escrivà
i muntatge gràfic de Jordi Puig.

El poema complet de Serena barca, que molt prompte espere que es puga llegir en format de llibre gràcies a Edicions del Buc, és aquest. 



BESCOLL

Dic del bescoll
pradera del repòs, planter assaonat
de cereal fructífer, bardissa, o dic.

Horitzontal,
com un marge, una fita en un bancal;
escullera el bescoll on s’amansa la mar
quan dos cossos recalen i dues soledats
en paral·lel, tan buides com les corfes
despreses dels crustacis.

Tèbia és la pau dels cossos en silenci. 
Tebi el silenci compartit dels feliços.

MjE

PUNTUAL SENYOR BASSET, CADA NADAL

El senyor Basset duu barba i arriba puntual a casa en algun moment del mes de desembre. Tanmateix, no és el Pare Nadal de llargues barbes blanques —fesomia personificada del fred; quin fred?— que ens recorda que l'hivern és en girar la cantonada. El senyor Basset, l'artista Josep Basset, el meu particular senyor de la Ferralla, aquest any m'ha sorprès amb una felicitació on, sense jo saber-ho, m'he vist acompanyant —amb uns versos, en representació meua— una de les seues obres de traços superposats i inconfusibles. Gràcies per la sorpresa bonica. 

I jo ja sé que això no s'ha de fer, i que és una demostració de vanitat indigerible. Però, rellegint els versos que formen part de la tarja de felicitació bassetiana, he pensat que els podria utilitzar jo també, a manera de desig adreçat a totes aquelles persones de bona voluntat que m'estime, que alguna vegada teniu el gest i la deferència, i l'ocasió, de deixar-vos caure per aquest Passa la vida i us acosteu així a les meues paraules, a les meues prèdiques, a les meues cabòries, a allò que, des de tota la humilitat, pense que es fa de bon compartir amb tota aquella gent amb qui no puc negar que m'agradaria que, en el sentit invers, també volguera compartir camí amb mi. Virtual, almenys. Des de l'art, des de la poesia i des de les causes que fan que el cor bategue amb batecs més convençuts.

L'estrofa de la tarja forma part d'un poema de Flors a casa que es diu «Terra sense herba», en una clara al·lusió al poeta italià Eugenio Montale que, en un llibre per a mi de capçalera, titulat Ossi di seppia, va escriure: «Questo pezo di suolo non erbato / s'è spaccato perché nascesse una margherita.»

Circumdant un planeta invisible,
un xoriguer sotja la presa.
Del cel més alt s’estimba la darrera
amenaça: no hi ha consol, no hi ha
consol, no hi ha consol. I qui l’espera?

Més avall, just al lloc dessagnat de les plomes,
un tros de terra s’ha esquerdat
per deixar que nasqués
una margarida.

MjE: Flors a casa, 2007

Al darrere d'aquests versos concloents hi ha la fascinació que jo sent per aquelles plantes que naixen i creixen en condicions extremes. Demostracions intrèpides de vida vegetal que es baten a duel amb el formigó, que penetren i recorren canonades buscant la llum, que s'obrin pas entre l'asfalt o que són capaces d'arrelar entre els intersticis aeris d'una torre. És molt fàcil prosperar en un sòl adobat de terra molla. Però el mèrit és el d'aquell brot verd que s'imposa en terra esquerpa, contra tot pronòstic.

La foto és de l'amic, artista plàstic també, Rafel Ruiz, que ahir, en una oportuníssima —per als meus interessos— entrada de Facebook, va compartir una sèrie d'imatges com aquesta sota l'epígraf de «Plantes intrèpides».

Per això m'abelleix, en aquesta ocasió, i mirant cap a l'any 2016 que ja trau el nas a pocs dies de distància, desitjar-vos esquerdes. Moltes oportunitats de trobar —o de provocar, si és que no es troben tan fàcilment— esquerdes de llum i d'aire net; també quan el medi serà desfavorable, entre la duresa de la pedra, en terra àrida o eixorca. Esquerdes, escletxes, clevills, intersticis impossibles per on —tant de bo!— encara siga capaç de nàixer una margarida.

SERENA BARCA A EDICIONS DEL BUC

Tinc moltes ganes de compartir per ací una bona notícia. Algunes de les persones més pròximes a les meues dèries literàries sabeu que fa alguns anys que treballe en un llibre de poemes que es titula Serena barca. És curiós, i insòlit, en la meua manera poètica de fer, que aquest llibre ja es diguera així abans, fins i tot, que existira cap dels seus poemes. El títol està pres d'una cançó homònima del cantautor Manolo Garcia, que en algun moment —per a mi sublim— de la composició diu, en versió pròpia que em permet de fer servir, com a citació introductòria, al llibre: «la meua pàtria / és el lloc on pastura l'esperit». «On pastura l'esperit» és, precisament, el títol de l'últim apartat de Serena barca. I tot plegat, des de la sempre intrínseca poesia que contenen els temes del cantautor de Poblenou, em semblava massa suggeridor com per deixar-ho passar per alt.

Una etapa, en general, plàcida, de vida i de paraules, en un medi, però, sempre vacil·lant, sempre inestable, sempre canviant. Doncs bé, Serena barca es publicarà molt prompte a Edicions del Buc, una bella editorial valenciana que, amb només quatre (grans) títols de poesia encara, a mi, ja m'ha robat el cor. 

La fotografia és un regal de Lluís Romero. D'això ja fa temps, i jo vaig pensar que aquesta barquiua solitària surant en un ampli paisatge de grisos i de blaus seria perfecta, arribat el moment, per presentar en societat els poemes de Serena barca.

Així em reconec, captivada pel rigor qualitatiu a l'hora de seleccionar els títols i els autors del seu catàleg —i ho dic ara jo, ben conscient que m'arrisque a pecar d'envaniment—. Fins ara: Teresa Pascual, Begonya Mezquita, Carles Camps Mundó, Màrius Sampere. I captivada em reconec, igualment, pel disseny impecable, acurat i modern alhora, elegant i innovador, sobri però ben reconeixible, de la col·lecció, on cada volum té la seua pròpia personalitat. És obra de Dídac Ballester. Ah!, i per l'entusiasme militant dels quatre homes d'idees clares que comanden el Buc: Pau Sanchis i Ferrer, Josep Martínez, Rubén Luzón i Francesc Bononad. Als quatre, gràcies per permetre'm navegar amb vosaltres.

La paraula «buc», de només tres lletres, té una vida polisèmica amplíssima, que per això és, entre altres coses, una cavitat factible de ser reomplerta d'altres vides. A mi m'agrada molt saber que, etimològicament, procedeix d'alguna arrel germànica que significa «ventre», de persona o d'animal. Un ventre, el buc, farcit de mons poètics; o un buc humà on es couen versos i poemes i on finalment es gesta un llibre. També refereix «buc» aquella part més gruixuda de la canya per on un pescador la subjecta. Motivadora imatge, igualment, la del pacient poeta-pescador que busca amb l'esquer engalipar les paraules. I igualment —i no n'esgotem ací tots els sentits —llegiu, si voleu—, «buc» és el jaç, la mare d'un riu. El buc mutable, per tant, que ens transporta.

M'ha semblat bonica, la casualitat afortunada d'una barca serena que es fa a la mar gràcies a Edicions del Buc. Potser el primer poema del volum, que duu el mateix títol global del llibre, era, des del moment en què el vaig redactar, una premonició. D'això ja fa temps. Tant que, aleshores —l'any 2007, per a ser exacta—, em va costar decidir-me a fer servir la paraula «desnonats», perquè el verb —desnonar— i el seu significat associat amb des-donar, amb des-posseir, amb la negació «no»... i amb tot el drama que avui comporta la realitat que hi ha al darrere, eren pràcticament desconeguts. Només uns anys després, la paraula «desnonar», tan freda i tan poc poètica, es va posar tristament de moda. Nosaltres, però, la preferim associar al sentit d'alliberament, de des-ocupació de tants «no» com un passat llunyà i negatiu s'havia encarregat d'acumular sobre les nostres espatles.

SERENA BARCA

Naveguem desnonats     cap a platges tranquil·les.
No ens fa por naufragar     si és en terra benigna:
ens avala un viàtic     de llum. I la certesa
que al fons dels muntanyars,     de dins dels bulbs obscurs,
revindran assutzenes,     camafeus radiants
 
de nacre. Redimits de quasi tot.


Si m'ho permeteu, us avisaré, en el moment exacte en què la barca serena es farà, sense cap llast impeditiu que la paralitze ja, a la mar oberta. Em diuen els editors que serà ben aviat.


ADDENDA, 29 DE FEBRER DE 2016

I ara sí que ja... Si cliqueu damunt de la imatge podreu llegir què n'ha dit Manuel Forcano, a la nota final que inclou el llibre. Tot un privilegi per a mi.

Disseny: Dídac Ballester.

PEDRES A L'AIGUA. DEDICAT A VIRGINIA WOOLF

Un matí d'hivern, mentre esperava l'autobús en una parada de l'avinguda de Blasco Ibáñez de València, vaig veure que s'hi acostava, caminant com una ombra descalça, una dona tota vestida de blanc, amb una llarga cabellera que li onejava sobre l'esquena com si fóra un prat de civada. Aquell dia s'esdevingué exactament així: una dona com una ombra descalça s'hi acostava, caminant entre els parterres plantats de flors. Avui, embolcallada per la calma de l'escriptori, des de la distància distorsionadora del temps, pense que, potser, la visió d'aquella dona fou un somni.

Virginia Woolf en una imatge de Central Press.
Aquesta i les altres fotografies en blanc i negre estan extretes d'una secció de l'edició electrònica de The Guardian.

Seria, potser, convenient aclarir en aquest moment que feia només uns dies que havia vist al cinema la pel·lícula titulada The hours (Les hores), basada en el llibre homònim de Michael Cunningham (1998), que alhora hi fa servir com a fil conductor la novel·la Mrs. Dalloway, de l'escriptora Virginia Woolf; novel·la que, d'alguna manera, vincula les vides dels tres personatges femenins que conflueixen a Les hores. Un d'ells, interpretat —de manera magistral, al meu parer— per Nikole Kidman, és la mateixa Virginia Woolf. La pel·lícula, del director Stephen Daldry és de l'any 2002, i em permet recomanar-vos-la, si no l'heu vista. En una recensió que he llegit en un blog que es diu Gloria Condal, i que m'ha agradat: «Tot i que la pel·lícula està impregnada de tristesa, és un cant a la vida, a la lluita, a poder decidir què fem en cada moment, inclosa la possibilitat de deixar de viure, la tesi per la qual va lluitar sempre Virginia [Woolf]». Des d'ací se'n pot visualitzar el tràiler, subtitulat.

Cartell de la pel·lícula The hours (Les hores), del director Stephen Daldry. D'esquerra a dreta, Meryl Streep, en el paper de Clarissa Vaughan; Julianne Moore, interpretant Laura Brown; i Nicole Kidman, que hi fa una magnífica interpretació de Virginia Woolf.

El meu primer contacte amb l'obra de Woolf s'estableix —cosa bastant típica— a través de l'assaig imprescindible titulat Una cambra pròpia (A Room of One's Own), però la meua fascinació per aquesta escriptora està propiciada, més que per la lectura de les seues novel·les, per la descoberta d'un volum titulat Diario de una escritora (Ediciones y Talleres de Escritura Creativa Fuentetaja, 2003): una selecció feta pel marit i també escriptor, Leonard Woolf, a partir dels 26 volums d'un diari íntim que l'autora anglesa va anar escrivint entre els anys 1918 i 1941. Hi retorne sovint, i a continuació em permetré traduir-ne algun fragment, a partir d'aquesta edició en espanyol. Petites pinzellades que ens acosten la manera d'entendre la vida i de viure l'escriptura, de qui fou una defensora dels drets de la dona. Vida i escriptura que, en la senyora Woolf, eren indissociables, i que patia i gaudia intensament i a parts iguals.

«La vida és molt tràgica, és una estreta franja pavimentada al costat d'un abisme. Mire cap avall, em marege, i em pregunte si podré caminar fins al final.» (Dilluns, 25 d'octubre de 1919, p. 49)

«Tinc ganes d'haver creuat ja la rompent i de trobar-me nadant en aigües encalmades una altra vegada. Vull escriure sense ser observada. La senyora Dalloway s'ha convertit en un llibre; hi inserisc un estudi sobre la demència i el suïcidi; el món vist per qui té seny i per l'afectat de demència, l'un al costat de l'altre, alguna cosa així.» (Dissabte, 14 d'octubre de 1922, p. 77)

«I si no visquérem de manera aventurera, estirant la barba del boc i tremolant a la vora de penya-segats, tinc la certesa que mai patiríem depressions; però ben aviat ens tornaríem macilents, envellits i resignats.» (Dissabte, 2 d'agost de 1924, p. 90)

Amb el poeta T. S. Eliot.

«Puc comprar-me un vestit i un barret, i potser eixiré un poc i aniré a llocs, si em ve de gust. Tanmateix, l'única vida excitant és la vida imaginària.» (Dissabte, 21 d'abril de 1928, p. 162)

«Allò important és alliberar-se una mateixa: trobar noves dimensions, no permetre la imposició de límits. I, a pesar que això, generalment, tan sols és un objectiu vulgar, no hi ha dubte que està dotat de gran substància. Octubre ha sigut un mal mes, però hagués sigut pitjor sense la meua filosofia.» (Diumenge, 29 d'octubre de 1933, p. 261)

«L'ocupació és essencial. I ara, no sense un cert plaer, m'adone que són les set; i que he de fer el sopar. Llobarro i carn de salsitxa. Crec que, veritablement, una adquireix un cert domini sobre la carn de salsitxa i sobre el llobarro, a través del fet de deixar-ne constància escrita.» (Diumenge, 8 de març de 1941, p. 436)

Només uns dies després de l'anotació anterior, el 28 de març de 1941, Virginia Woolf va buscar les profunditats de les aigües del riu Ouse i va posar fi a la seua vida. Sembla que en aquell moment duia les butxaques plenes de pedres. La pel·lícula The Hours recrea aquesta escena colpidora, és clar, però sense adelitar-se gens ni mica en la morbositat. I commoguda per aquest relat fílmic, per la lectura del diari, i per la visió onírica de la dona descalça vestida de blanc que caminava entre els parterres de l'avinguda de Blasco Ibáñez, vaig gosar, jo mateixa, escriure aquest poema, que duu, com a citació introductòria, una nota del mateix Diario de una escritora, datat a dimecres, 17 de juliol de 1935 (p. 305).

PEDRES A L’AIGUA  

L’únic que vull és asseure’m a la vora d’un riu
i llançar pedres a l’aigua.

Virginia Woolf

Ella té blanc el coll i alt l’esguard.
Els cabells, negres. Al matí camina
descalça per senderes de terra
que duen a la riba. Passos lleus
de dona posseïda per la dansa.
S’atura i cull petxines d’un baladre
i se les guarda al si, com l’enyorança
d’un pensament marcit pel pas dels dies.
I mira el cel, i lluny la terra, i tanca els ulls.

Ella té blanc el coll i alt l’esguard,
però enveja la cabellera verda
dels salzes a la riba, i com els salzes,
només busca guanyar el fons del riu,
molt lentament, i que més lentament,

enllà de cap malson, el riu la balle.

MjE, Flors a casa, 2007. 

I amb totes aquestes afeccions derivades de la personalitat literària de Virginia Woolf, que vaig voler fer confluir en la imatge del cos alliberat del dolor que dansa, definitivament, amb les aigües del Ouse; amb tot aquest cúmul d'estímuls emocionals, no crec que resulte sorprenent si dic que em va causar una profunda commoció contemplar aquesta obra dels artistes Sebastià Carratalà i Anna Moner, que forma part d'una exposició que duu per títol Els cossos agredits que vaig visitar a l'Espai d'Art el Convent, de Vila-real, un dia del passat mes de juny.

 

Anna Moner - Sebastià Carratalà: «Virginia Woolf (1902), per George Charles Beresford», 2013.
Oli sobre alumini fregat. 30 x 30 cm.

És un dels retrats possiblement més coneguts de l'escriptora anglesa, reproduït en color blau sobre un alumini que ha sofert, igual que l'admirada senyora Woolf, els arraps de la seua pròpia vida. Més que res, em va esgarrifar la fredor diàfana d'aquest color blau que, com les aigües acollidores del riu Ouse, s'adheriren per sempre més a una dona que necessità ajudar-se de la solidesa de les pedres per no contradir els seus propis designis. 

Benaurats artistes, que saben encongir el cor dels qui s'enfronten, cara a cara, a l'estremiment dels altres. Benaurat —i ara parafrasege la pròpia Anna Moner— el moment precís en què el nostre esguard traspassarà el mur metàl·lic de la pell d'aquests cossos agredits i dels seus esperits malmesos.

L'exposició Els cossos agredits, d'Anna Moner i Sebastià Carratalà, es podrà visitar al a l'Octubre CCC des del dia 14 de gener i fins a finals de febrer de 2016.