«Serena barca», a El Punt-Avui

Per Jordi Solà Coll

Ressona encara en mi la veu de Maria Josep Escrivà recitant els últims versos del seu darrer llibre de poemes, Serena barca: «Tèbia és la pau dels cossos en silenci. / Tebi el silenci compartit dels feliços.» Un colofó d'aire hedonista a un itinerari que oscil·la entre el dolor i el gaudi, ítems poecràtics de l'autora saforenca. En aquest sentit, no puc evitar pensar en el fet consubstancial que emmarca tot aquest procés: la natura és el domini –recordem Flors a casa– on el desig evoca una dialèctica constant. Torna l'autora del Grau de Gandia, i ho fa amb un llenguatge subtil en l'expressió. 

Autora-bucanera-hostessa publicitària flanquejada per dos dels editors del Buc: a l'esquerra de la imatge, Pau Sanchis i Ferrer; a la dreta, Francesc Bononad.
La foto, de Júlia Llorca Tauste, correspon al llançament mundial de Serena barca, que va esdevenir a Gandia (la Safor), el dia 26 de febrer de 2016.
Com s'aprecia a la imatge, hi vàrem ser feliços.

Anem a pams. Perquè Maria Josep Escrivà sempre ha tingut com a norma un elevat grau de contenció poètic. A Serena barca, emperò, el llenguatge es destil·la fins al punt d'esdevenir immaterial: cada mot sembla trobar el seu lloc a la recerca d'una gestió precisa de la sintaxi creativa. L'esforç és ingent, sovint asimètric, en la seva voluntat de confirmar el postulat d'un minimalista com Mies van der Rohe: «Menys és més» tal com havia defensat l'arquitecte més homèric.

Agafem, per exemple, un poema com Mirall, que tot just comença: «Què mires que no em diga / la fonda pietat / en què t'empares?» Hi ha un clar afany d'anar a la recerca d'allò essencial a partir de l'economia de mitjans: la síntesi, com a eix vertebrador, es conjuga pertot Serena barca. Recordem Heidegger, en relació a Hölderlin: «La poesia, si essencial, es limita a donar testimoni de la perfecció que domina cada vegada el tot de tot allò que és.» El ser de la imatge reflectida és l'absència que Escrivà ens revela en la pregunta. I si bé el mirall és l'espai intangible on recrear-se especulant, la poeta delimita l'emoció a només tres versos. El confí, en matèria d'art, es projecta a l'infinit.

Un dels poemes del llibre.
En concret, el que dóna títol a la secció titulada «Lentes estalactites».
La foto està extreta del mur de Facebook de Begonya Pozo.

Sense caure en els postulats de l'experiència, l'autora saforenca s'endinsa en la seva casuística a fi d'universalitzar la seva poíèsis. El seu és un rigor formal heterodox que sorprendrà. I tanmateix, rica en matisos cromàtics, el jo poètic es mimetitza amb el territori: Escrivà es capbussa amb la mirada, és la poeta que mira el seu –nostre– país des de múltiples llindars: portes, finestres, balcons i, sobretot, la metàfora del camí, fins a atènyer a la certitud col·lectiva que «som / allò que fou, allò que torna a ser». La roda de la vida no deixa de girar.

Serena barca és un pas més en l'evolució d'una poeta essencial. Per exemple, quan no dubta a explorar l'Eros del llenguatge, al capdavall l'Eros del món. Funda la poesia llur arrel en la veritat i oscil·la, com ho fa Maria Josep Escrivà, en concloure un viatge per la mort i l'amor en un medi inestable. El llenguatge poètic no obliga però exigeix: cal, imperativament, explorar nous camins.

Infinitament agraïda al Jordi, per aquest article publicat a El Punt-Avui el proppassat 16 d'abril.

SERENA BARCA A EDICIONS DEL BUC

Tinc moltes ganes de compartir per ací una bona notícia. Algunes de les persones més pròximes a les meues dèries literàries sabeu que fa alguns anys que treballe en un llibre de poemes que es titula Serena barca. És curiós, i insòlit, en la meua manera poètica de fer, que aquest llibre ja es diguera així abans, fins i tot, que existira cap dels seus poemes. El títol està pres d'una cançó homònima del cantautor Manolo Garcia, que en algun moment —per a mi sublim— de la composició diu, en versió pròpia que em permet de fer servir, com a citació introductòria, al llibre: «la meua pàtria / és el lloc on pastura l'esperit». «On pastura l'esperit» és, precisament, el títol de l'últim apartat de Serena barca. I tot plegat, des de la sempre intrínseca poesia que contenen els temes del cantautor de Poblenou, em semblava massa suggeridor com per deixar-ho passar per alt.

Una etapa, en general, plàcida, de vida i de paraules, en un medi, però, sempre vacil·lant, sempre inestable, sempre canviant. Doncs bé, Serena barca es publicarà molt prompte a Edicions del Buc, una bella editorial valenciana que, amb només quatre (grans) títols de poesia encara, a mi, ja m'ha robat el cor. 

La fotografia és un regal de Lluís Romero. D'això ja fa temps, i jo vaig pensar que aquesta barquiua solitària surant en un ampli paisatge de grisos i de blaus seria perfecta, arribat el moment, per presentar en societat els poemes de Serena barca.

Així em reconec, captivada pel rigor qualitatiu a l'hora de seleccionar els títols i els autors del seu catàleg —i ho dic ara jo, ben conscient que m'arrisque a pecar d'envaniment—. Fins ara: Teresa Pascual, Begonya Mezquita, Carles Camps Mundó, Màrius Sampere. I captivada em reconec, igualment, pel disseny impecable, acurat i modern alhora, elegant i innovador, sobri però ben reconeixible, de la col·lecció, on cada volum té la seua pròpia personalitat. És obra de Dídac Ballester. Ah!, i per l'entusiasme militant dels quatre homes d'idees clares que comanden el Buc: Pau Sanchis i Ferrer, Josep Martínez, Rubén Luzón i Francesc Bononad. Als quatre, gràcies per permetre'm navegar amb vosaltres.

La paraula «buc», de només tres lletres, té una vida polisèmica amplíssima, que per això és, entre altres coses, una cavitat factible de ser reomplerta d'altres vides. A mi m'agrada molt saber que, etimològicament, procedeix d'alguna arrel germànica que significa «ventre», de persona o d'animal. Un ventre, el buc, farcit de mons poètics; o un buc humà on es couen versos i poemes i on finalment es gesta un llibre. També refereix «buc» aquella part més gruixuda de la canya per on un pescador la subjecta. Motivadora imatge, igualment, la del pacient poeta-pescador que busca amb l'esquer engalipar les paraules. I igualment —i no n'esgotem ací tots els sentits —llegiu, si voleu—, «buc» és el jaç, la mare d'un riu. El buc mutable, per tant, que ens transporta.

M'ha semblat bonica, la casualitat afortunada d'una barca serena que es fa a la mar gràcies a Edicions del Buc. Potser el primer poema del volum, que duu el mateix títol global del llibre, era, des del moment en què el vaig redactar, una premonició. D'això ja fa temps. Tant que, aleshores —l'any 2007, per a ser exacta—, em va costar decidir-me a fer servir la paraula «desnonats», perquè el verb —desnonar— i el seu significat associat amb des-donar, amb des-posseir, amb la negació «no»... i amb tot el drama que avui comporta la realitat que hi ha al darrere, eren pràcticament desconeguts. Només uns anys després, la paraula «desnonar», tan freda i tan poc poètica, es va posar tristament de moda. Nosaltres, però, la preferim associar al sentit d'alliberament, de des-ocupació de tants «no» com un passat llunyà i negatiu s'havia encarregat d'acumular sobre les nostres espatles.

SERENA BARCA

Naveguem desnonats     cap a platges tranquil·les.
No ens fa por naufragar     si és en terra benigna:
ens avala un viàtic     de llum. I la certesa
que al fons dels muntanyars,     de dins dels bulbs obscurs,
revindran assutzenes,     camafeus radiants
 
de nacre. Redimits de quasi tot.


Si m'ho permeteu, us avisaré, en el moment exacte en què la barca serena es farà, sense cap llast impeditiu que la paralitze ja, a la mar oberta. Em diuen els editors que serà ben aviat.


ADDENDA, 29 DE FEBRER DE 2016

I ara sí que ja... Si cliqueu damunt de la imatge podreu llegir què n'ha dit Manuel Forcano, a la nota final que inclou el llibre. Tot un privilegi per a mi.

Disseny: Dídac Ballester.