DIETARI INCONSTANT, 3 (Píndoles de Facebook)

Arribem a la tercera entrega d'aquest «Dietari inconstant» que es va construint a base d'alguns dels posts publicats prèviament a Facebook. He de reconèixer que aquesta tria-recapitulació que vaig fent, més o menys, cada sis mesos, em provoca sensacions barrejades de recança (de vegades, per desgràcia, fins a l'estremiment) i de satisfacció (vist en perspectiva, anem fent coses!). La vida, al cap i a la fi, que passa, per a bé, i per a mal. En aquest tercer capítol hi ha algun moment profètic, i amb desenllaç, fins i tot, feliç. I s'hi han ajuntat moltes referències zoològiques, o reflexions basades en la natura, en general. I familiars. No ho he buscat; és pura coincidència. O que la mirada té tendència a girar-se cap a allò que l'alimenta de manera més satisfactòria; i les orelles, a atendre les sentències i les contalles que més les estimulen. Sí, això deu ser.

Hi trobareu set entrades. El format presta per a llegir només aquelles que us puguen resultar més abellidores.

Aprofite, avui que és el dia més indicat, per desitjar-vos un estiu el màxim de plaent. Jo, si he de ser sincera, només tinc ganes que passe. Però això no resta ni un bri de sinceritat als desitjos anteriors.

Font de Ferri, al terme de Montitxelvo (la Vall d'Albaida).

4 de gener de 2015

Mon pare i el meu germà i un amic han eixit avui a pescar. —Vint-i-vuit sèpies i un calamar —m'anuncia, ben cert del recompte, el meu pare. Segons ell també, han hagut de netejar la barqueta per dins tres o quatre vegades, mentre ha durat l'operació. Assegura que, en tants anys que fa que pesca, mai no s'havia trobat amb unes sèpies que estufaren [literal] tanta tinta. Que estaven rabioses. I em mostra una mà amb una petita marca que és un mos d'un dels animals avui alçats en rebel·lió. I, atenció, perquè en té una explicació ben contundent, per a l'estrany comportament agressiu dels mol·luscos: —Ve canvi de temps. A la setmana que ve hi ha canvi de temps. Infal·lible, la tinta de les sèpies rabioses.

Ara mateix, des del meu escriptori del Grau, sent que en un terreny pròxim canten els pollastres. A mitjanit. I comence a témer que no siguen tot senyals de l'arribada imminent de l'apocalipsi. La sibil·la ja ha cantat la seua profecia; la terra va tremolar ahir; les sèpies estufen litres i litres de tinta; i els pollastres canten en plena nit... Després no digueu que no us n'he previngut.

Imatge extreta de la xarxa. No vaig arribar a temps de fotografiar les sèpies que mon pare i el meu germà havien pescat. Ma mare ja les havia congelades.

17 de febrer de 2015

Quan mon pare comença una conversa amb la fórmula «Em jugue un metro de budells que...» vol dir que, a partir d'aquell moment, digues el que digues o faces el que faces serà un fracàs rotund. Almenys segons el seu codi de valors.

Aquest cap de setmana passat, per exemple: havíem torrat unes carxofes al caliu de les brases, i la xemeneia s'havia quedat un poc esmorteïda. Jo, tota decidida, me'n vaig anar a buscar un tronc; el vaig col·locar damunt de les brases, i mon pare, des de la seua cadira, amb la seua tonadeta malèfica: —Em jugue un metro de budells que així no encens el foc ni d'ací a demà de matí. —Ehem... Me'n vaig a la cuina, busque un paper de diari, me'n torne a la llar, embotisc el paper en un manyoc, entre el tronc i les brases... I mon pare, des de la seua cadira, i sense alçar la vista del plat: —Ara espera que cante... —Com que...? —Tu no saps què li va passar, a aquell? (això és un altre recurs de savis: sempre hi ha algú abans que ha viscut l'experiència que es relata a continuació): això va ser un que se'n va anar a la muntanya, va encalar una sabata dalt d'un garrofer i es va assentar a l'ombra. Al cap d'unes hores va passar un del poble per allí i li va preguntar: «xe, què fas ahí?» I l'altre, sense menejar-se del puesto: «ei..., he encalat la sabata allà dalt, i ací estic..., esperant a vore si canta!» Doncs això: que la llenya no es va encendre en flames fins que mon pare no es va alçar de la cadira, va posar una pastilleta d'aquelles que s'encenen en un pluf, uns tronquets en barraqueta i...: xemeneia encesa!

Un corb (o una gralla, que no ho sé cert), fotografiat a la vora del riu Noguera, en un camí preciós que va de Llavorsí a Tírvia, al Pallars Sobirà. Setembre de 2013.

12 d'abril de 2015 

...i no desitge un discurs de paraules,
sinó d’espinals dolços i amargs alhora,
bells fins a l’extenuació.

MjE, «Els arços», Flors a casa, 2007.

Avui, passejant per Montitxelvo i per Otos, amb els amics Enric i Mercè, he trobat marges i prats encesos d'espinals (o arços, cirerers de pastor, o gargullers...) florits. Impossible no associar-los al record de Joan Pellicer.

«Les flors, d'aroma dolç i amarg com la mateixa vida, són antiespasmòdiques, sedants, diürètiques, depuratives, un excel·lent tònic cardíac i un immillorable regulador de la pressió sanguínia [...]. I l'espinal, com a arbre de maig, era l'arbre de la puresa i de la castedat.

Però, a més d'aquest ús ascètic de l'espinal, que correspon al culte de la dea Cardea, hi ha també un ús orgiàstic que correspon al culte de la dea Flora. La flor de l'espinal té per a molts hòmens una forta olor de sexualitat femenina i per això els turcs utilitzen una rama florida com a símbol eròtic.»

Joan Pellicer Bataller: Herbari breu de la Safor, Universitat Popular de Gandia, 1991.

Arços (espinals, cirerers de pastor, o gargullers...). Montitxelvo, abril de 2015.

20 d'abril de 2015

Ahir [19 d'abril] no vaig trobar el moment per a penjar això. Només volia deixar constància que vàrem ocupar el diumenge dedicant paraules, notes de guitarra i gestos d'amor a la nostra platja de l'Auir. Des de ben matinet, i ben amunt (sabeu on érem?: al cim del Mondúver!) i també a la vesprada, a la vora de la mar.
 

Vull aprofitar per donar les gràcies a Pepe Llorens i Óscar Grifoll, productors i muntadors, i a Román Magnanelli, guitarrista, per la seua tenacitat, la seua constància, el seu bon fer, la seua generositat, les atencions (Pepe em va escalfar les mans i tot, contra els vuit graus de la matinada!).
 

Tot açò és una part infinitesimal de la feina d'un documental que ja està arribant al final del trajecte i que esperem veure i gaudir molt prompte. Us desitge tota la sort del món, companys, i faig força amb vosaltres perquè el treball arribe..., a bona platja! Una espenteta més i ho teniu! Que tot siga per l'‪#‎Auir‬!

 

«Un amor a frec de terra» és el poema que, amb l'acompanyament de Román Magnanelli a la guitarra, aportem en aquest documental en fase de producció. Al fons de la foto, les marjals de Gandia-Xeresa i la franja de costa de l'Auir, bellament lliure d'edificacions encara.

21 de maig de 2015

Mireu la cara del senyor president Alberto Fabra: està derrotat?, està superat per la capacitat dialèctica de Mónica Oltra, o és que té clar que tota la porqueria que s'ha ventilat últimament del PP valencià no és res comparat amb el que ha de vindre?

En aquest moment del #DebatDefinitiu de despús-ahir, la senyora Oltra explicava al sr. Fabra, i el sr. Fabra l'escoltava atentament: «Vostè ve ací a parlar de 'empleo, crea empleo'... Però si vostè és el major destructor d'ocupació que ha tingut esta comunitat! [...] Si vostè va tancar RTVV dient que no volia tancar col·legis, i durant el seu mandat s'han tancat unitats escolars en l'escola pública equivalents a 80 col·legis de dos línies...!»

Aquesta entradeta i aquesta foto, més que pel contingut literari, me les guarde ací, a manera de document gràfic, il·lusionador i esperançador —i un poquet burleta també—, d'un moment polític que ens ha omplert el país d'esperances. Tant de bo el moment no tinga ja tornada enrere.

7 de juny de 2015

Ahir, passejant amb l'amic Rafa Ferrer, va eixir a la conversa, entre infinitat d'assumptes enraonats amb gana, el Manuel Forcano i la seua poesia. Rafa em va confessar que no l'havia llegit, i aleshores em vaig sentir afortunada perquè podia ser la primera persona que li donava a conèixer aquest poeta lluminós. Un prodigi paregut a quan descobrim a un company de camí aquell lloc pròxim i estimat, on tornem cada vegada que volem regalar-nos un moment íntim de benestar.

És un poema que reclama ser llegit dues vegades. Amb la primera t'hi deixes sorprendre; a la segona te l'assaboreixes, mot a mot.

SENTS EL COS

Sents el cos
com una muntanya que donés les seves pedres
per fer cases. Sents la tendresa
d'una estàtua en mans d'un arqueòleg.
La il·lusió d'un rellotge de sol
a l'alba. L'alegria d'un pou
que troba qui li fita l'aigua al fons.
El delit d'un guaret que rep l'arada.
El plaer d'un núvol que sap per fi
quin cel travessa. I veus
com trenquen onades de platja
sobre el mar.

Quan estimes.

Manuel Forcano: Llei d'estrangeria, 2008.

Fotja fotografiada a la marjal de Gandia el mes de febrer de 2015.

11 de juny de 2015

Fa alguns dies que, cada vegada que òbric la porta del pati, veig que s’envola un teuladí de darrere de l’aparell d’aire condicionat que hi ha just eixint a la dreta. Com que això sol passar a primera hora del dia, deduïsc que el pardalet ha escollit aquest recer per passar-hi la nit. Però ahir vaig començar a sentir que, de dins de la caixa toràcica de l’aparell, sorgia una piuladissa, encara tímida i descompassada. M’hi vaig acostar, amb la intenció de reconèixer a fons cada orifici d’aquesta cavitat metàl·lica, a primera vista infranquejable. Però, ai!: al voltant de la goma que expulsa l'aigua hi ha una obertura, i en un raconet d'allà dins hi ha un niu. D'allà procedeix la piuladissa ocellaire. No han anat a triar bon lloc, els animalets, per a criar. Ara em fa por que, cada vegada que haja d'eixir al pati, els espante i les presumptes cries de teuladins (algú sabria dir-me si ho són realment?) no hi prosperen. 

Sense proposar-m’ho, entre ells i jo s’ha establert una espècie d’acord tàcit: jo els promet que no engegaré l’aire fins que no hagen abandonat el niu; ells m’han de donar un vot de confiança i han de deixar d’actuar com si cada gest meu amenaçara la seua existència. Només amb aquest enteniment tindrem garantit un pacte entre espècies distintes. I no sé què m’ha entrat a mi últimament que em duu a interpretar en clau política cada senyal que m’envia la mare natura. Aquest niu al límit: una immensa fragilitat, l'emoció del risc i la fe en l'instint de supervivència; i, si molt convé, tenir l'esperit preparat per a creure en els miracles.

Tres cries de teuladí dins de la caixa toràcica de l'aire condicionat de ma casa. Avui, 21 de juny de 2015, ja puc dir que, dels tres, n'ha sobreviscut un.

Si teniu ganes de revisar les entregues anteriors d'aquest «Dietari inconstant», aquests són els enllaços: Dietari inconstant, 1. Dietari inconstant, 2.

ACCIÓ DE GRÀCIES DEDICADA A MARC GRANELL

Divendres 12 de juny es va celebrar al CCC Octubre de València l'acte de lliurament dels XXV Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, organitzat per l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), delegació sud. Enllace ací un article de Xavier Aliaga per a El Temps on teniu notícia de la relació de premiats en totes les categories. La meua enhorabona a tothom.

En el mateix acte es va retre un homenatge a Marc Granell (València, 1953), poeta, traductor, activista i un dels homenots indiscutibles de les nostres lletres. Se'm va concedir l'honor de dedicar un breu parlament de presentació de l'escriptor. I amb molt de gust i molta emoció vaig adreçar les paraules que reproduïsc a continuació al mestre i amic homenatjat, en nom de tot el col·lectiu d'escriptors i escriptores, perquè sé que l'admiració i la gratitud envers Marc són compartides.

Fotografia de Maque Falgás, extreta de la pàgina Uno y Cero Ediciones.

Solen dir-ne laudatio, d'aquest discurs que faré a continuació. Però això és una redundància, perquè parlar en públic de Marc Granell, sense fer-ne una lloança, seria pràcticament impossible. Per això he preferit titular el text que llegiré a continuació «Acció de gràcies (en el sentit profà del terme) dedicada a Marc Granell».

Començant per agrair l’oportunitat que l’Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, des de la seua delegació del País Valencià, i la seua vicepresidenta Gemma Pasqual m’han concedit per a fer —diria jo— de portaveu de totes les escriptores i escriptors d’aquest país, que estic segura que, de manera unànime i col·lectiva, subscriuran el que a continuació diré. Perquè coneixeu algun escriptor que desperte de manera tan general els afectes, les admiracions i la necessitat d’agraïment que Marc Granell, l’escriptor i la persona, desperta?

Una imatge del públic assistent a l'acte celebrat al CCC Octubre, durant la intervenció de Laura Borràs, directora actual de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC).
Foto: Borja Penalba.

La primera reacció quan vaig saber que l’AELC li dedicava aquest homenatge va ser la d’exclamar interiorment: ja era hora! Vull dir que és ben oportú i necessari recordar que Marc fou un dels socis fundadors de l’Associació; i que, rient rient, i si els meus comptes no em fallen, fa més de 40 anys que es dedica en cos i ànima a l’activisme poètic. Amb «activisme» vull dir escriure poesia, impulsar-la, editar-la, traduir-la..., parlar-ne, defensar-la, i encoratjar i atendre aquelles persones que també s’hi dediquen, i busquen en Marc Granell el suport, l’ànim necessari que ell sempre té a punt per a oferir-los, per a oferir-nos. I «activisme» també significa estar sempre disponible  per a donar suport a aquelles iniciatives, humils o ambicioses, grans o petites, que signifiquen combativitat, lluita en favor de les causes justes, defensa del territori, de la igualtat social, col·laboracions amb fotògrafs i amb artistes plàstics el treball dels quals, en opinió de Marc, han merescut suport... Recordeu aquell preciós L’Horta nostra (2002), amb fotografies de Susi Artal, publicat pel col·lectiu Per l’horta?, tot un símbol de lluita popular en defensa d’un territori eternament amenaçat. Un motiu per a l’esperança, ara mateix, aquesta Horta nostra que sembla que sobreviurà a les amenaces depredadores de l’anterior ajuntament de València.

Foto de família dels escriptors premiats en la XXV edició dels Premis de la Crítica dels Escriptors Valencians, acompanyats per Bel Olid (actual presidenta de l'AELC: segona començant per l'esquerra), Laura Borràs (directora de la ILC, al centre)
i Marc Granell.
Hi ha Teresa Broseta, primera per l'esquerra (premi novel·la juvenil); Tobies Grimaltos, darrere (assaig); Manuel Baixauli (novel·la); Joan Navarro (poesia); Manuel Molins (teatre) i Andreu Galan (poesia infantil i juvenil).
Baix, dos membres de la Societat Coral el Micalet (Premi de la Difusió de la literatura catalana) flanquegen el poeta Carles Miret (Premi de poesia Manel Garcia Grau, convocat per la Universitat Jaume I de Castelló, en col·laboració amb l'AELC).
Foto: Àngels Moreno Gutiérrez.

Important, i inevitable, afegir que, aquest activisme, l’ha exercit Marc Granell, al llarg de tota la seua vida literària, des de la ciutat de València del País Valencià. Des d’aquesta «ciutat de serps i rates coentes i terribles» que és la «Madinatat-Turab» de Corrent de fons (1999). O potser hem arribat al moment històric en què podem parlar en passat, i a partir d’ara aquesta ciutat de València serà la ciutat amable que cuida i defensa i promociona els seus escriptors, els seus poetes (que en prenguen nota els nous polítics). Marc: si ho arribem a saber, que el dia que t’homenatjaríem ens referiríem en passat a tantes hecatombes, et fem l’homenatge vint anys abans...

Les dades biogràfiques i literàries de Marc Granell es poden consultar a la pàgina de l’AELC. Allí teniu una relació exhaustiva de tots els llibres publicats, tant per a un públic adult com per a infants i joves. Ací corresponia avui parlar de la vessant humana del nostre Marc, i dedicar-li aquesta acció de gràcies col·lectiva a l’amic, al company incondicional, a l’ésser humà íntegre, indoblegable i humil alhora.

Des de la primera fila, Marc Granell, Anna Lis, Bel Olid, Gemma Pasqual i Laura Borràs segueixen atentament l'actuació de Francesc Anyó (rapsode) i Borja Penalba (músic compositor) que ens hi oferiren poemes de Marc.
Fotografia: Carme Esteve-AELC.

Deia Josep Carner (i permeteu-me'n la paràfrasi) que els arbres tenen un do natural: només vivint són bells. Amb Marc podem revertir la sentència: el do intrínsec, natural, el que Marc Granell porta implícit a l’ADN, només per dir-se i per ser Marc Granell, és la noblesa, la bondat, la generositat i una veneració incondicional per la poesia i pels poetes. Si Marc fóra un arbre, per a mi, seria una savina: aquest individu vegetal originari de la Mediterrània, de fusta resistent i tronc tortuós, adaptat a les condicions més extremes del medi, propi de paisatges sobris, de fulles perennes i color uniforme, d’un verd no gens estrident. De bellíssima factura, que dignifica amb el seu posat respectuós i venerable els ambients que pobla.

Una altra fotografia del públic, d'Isabel Garcia Canet.

Amb tota la seua bonhomia, amb tota la seua capacitat per a despertar-hi empatia, per a merèixer estimes i provocar tendresa, Marc Granell no ha sigut mai condescendent en els seus versos. La seua veu més característica, la que ens ha esgarrifat en tantes ocasions, és una veu incisiva, esmolada com un tall de navalla. La veu del conflicte interior, del renec contra la ignomínia. Una veu sarcàstica, descarnada tantes vegades com li ha calgut arribar al fons de les injustícies més inhumanes. També la veu compassiva, la veu enamorada —enamorada del país i de l’amant que té nom propi als seus versos, el d’Anna—, la veu del compromís ètic i poètic. La poesia, sempre la poesia, Marc. Allò que fan «...els éssers més inútils / que hi ha sobre la terra», «...els éssers / més imprescindiblement inútils / que hi ha sobre la terra».

M'agrada molt aquesta imatge, on es veu la mà d'Anna Lis descansant sobre el muscle de Marc, i el perfil de la també poeta Lola Andrés. En aquest moment hi miràvem un vídeo dedicat a l'escriptor homenatjat.
Foto: IGC.

I ara m'agradaria llegir un poema molt adequat per a l'ocasió, amb aquesta sorna i aquesta autocrítica tan marcgralleniana:

ARS DRAMATICA

Unos a otros se leen. Es estúpido,
pues dan vueltas en torno de un daváver
que admiran, comi si éste aún respirara. 

José M. Fonollosa

La poesia és un cadàver admirable
que es passeja entre les taules mig buides
dels cafès més recòndits i tronats
a les tantes de la nit com si alenara
encara pura en els versos que hi llegeixen
amb veu ferida un grapat de cadàvers
tan morts com ella i com ella necessaris
per al bon funcionament de la comèdia.

Corrent de fons, 1999 

Aquesta bella panoràmica fotogràfica de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània és de Carme Esteve-AELC. Era el moment en què hi actuava la cantautora Manuela Alandes.

Per acabar, demane permís per a passar, de la veu col·lectiva, a la més personal. Només un apunt que no puc ni dec deixar de recordar ací. Fa vuit anys Marc Granell em va acompanyar al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. En aquella ocasió, un llibre meu va ser reconegut amb un premi i Marc hi va defensar públicament la meua poesia i la meua persona. Tenia ganes de retornar-li, salvant tots els abismes, aquell gest que no oblidaré mai.

Per favor, no ens prives mai de la teua impietat poètica. I gràcies. Imprescindibles i inevitables, Marc Granell.

València, 12 de juny de 2015

Amb Marc Granell, en el moment en què es disposava a dedicar unes paraules a la concurrència. Esborronador, veure com s'hi aixecava el públic, de manera instantània, i li dedicava un aplaudiment unànime.

LA FLOR PERFECTA («AL VENTRE DE LA BALENA», CARÀCTERS NÚM. 70)

Aquest article, publicat en la secció «Al ventre de la balena», que redactem a quatre mans Josep Lluís Roig i jo mateixa, ha aparegut al núm. 70 de la revista Caràcters. Les imatges, extretes del mateix número, són d'Antoni Miró (Alcoi, 1944), a qui agraïsc molt sincerament que m'haja permès reproduir-les. Un honor i un luxe per a mi, i per al nostre Passa la vida que, sens dubte, s'enriqueix gràficament amb les aportacions d'aquest artista que tan present hem tingut a Gandia en els últims mesos, i no precisament perquè se l'hi hagen dedicat els honors que, indiscutiblement, Antoni Miró es mereix. Us sona l'escultura 25 d'abril de 1707, que fins fa ben poc donava la benviguda des de l'entrada nord de la capital de la Safor? A l'alcalde absolut del PP (alcaldable en el moment en què escric açò), el senyor Arturo Torró, no li agradava la ubicació d'aquest símbol d'un dels episodis més dramàtics en la història del poble valencià.

Il·lustració publicada a la p. 43 de Caràcters.
A la nota que, habitualment, s'hi dedica a cada il·lustrador, es destaca «la seua incansable atenció a la promoció i foment de la nostra cultura. Les diferents èpoques o sèries de la seua obra, rebutgen tota mena d'opressió i clamen per la llibertat i per la solidaritat humana.»

És sabut i declarat que aquests ventres de balena són articles esculpits a quatre mans. Però, en aquestes primeres línies, i només com a excepció que no confirmarà la regla, la propietària de les dues mans que no són les de Josep Lluís voldria posar damunt la taula —metafòrica— un tema que li provoca una certa quimera —al segon paràgraf tornaran a parlar per boca de dos—. I ho fa perquè voldria ara reproduir unes paraules providencials que li va adreçar fa uns mesos l’il·lustre amic Isidre Crespo, assagista, especialista i admirador fusterià, que li va etzibar, directe a la jugular: «Veritat que la poesia és alguna cosa més que el significat exclusiu dels semes de les seues paraules?» L’amiga de l’amic il·lustre li va contestar, rotundament, que sí. És obvi que els dos comparteixen quimeres poètiques semblants.

I és que, actualment, ens astorem davant del desinterès que demostren molts autors, i autores, joves, per aquell caràcter rítmic, mètric, formal, i retòric, en general, que hauria de diferenciar —entre altres coses, ja ho sabem— la poesia de la prosa. No és suficient abocar en un paper, a manera de línies que anem retallant segons com ens va marcant la intuïció, una experiència, una idea, una sensació, ni tan sols un sentiment d’aquells que podem considerar nobles i autèntics. No hauria de ser només això. I, per a la nostra satisfacció, hem trobat un toc d’alerta semblant en un article firmat per un jove de nom Ismael Sempere, i publicat en una «revista literària dels joves escriptors del País Valencià» que es diu Gargots. Encara que ell hi empra un to provocatiu del to adient a la seua edat, nosaltres en subscrivim moltes de les seues idees: «Si fos així de senzill no seria estrany trobar algú que no en fes, de poesia. Vull dir: tothom expressa els seus sentiments i no tothom fa poesia. [...] Per això —Oh, poetes!— no ens interessa en absolut el que vau sentir aquella nit d’amor brutal, sinó el que ens fareu sentir als desficiosos lectors amb les vostres lletres.» L’article es titula «No ens interessa la vostra vida» i ha aparegut al número 2 d’aquella jove revista.

Portada del núm. 2 de la revista Gargots (gener de 2014).
A partir d'una fotografia de Bing Wright.

I no retraiem tot això, precisament, pels llibres que hem triat ací per comentar. En l’extrem diametralment oposat al de la despreocupació formal situem Els mots ferits (Bromera, 2014; premi Alfons el Magnànim València de Poesia), del suecà Salvador Ortells Miralles, amb un ritme que hipnotitza, primmirat fins i tot en el plantejament simètric de l’estructura: catorze poemes en la primera part, que duu per títol «Les fúries», i catorze més que constitueixen el que es titula «Les penes». Un llibre que poetitza el dol, la pèrdua; tant la pèrdua amorosa (desamor) com la mort. Però colpeix, admirablement colpeix, el control i la bellesa de l’ordre amb què Salvador Ortells fa poesia impecable a partir del seu propi neguit: «Per què el batec / irat de trons i llamps, / per què l’enuig constant. / Contesta, cor. / Per què el dolor roent / et pren sovint l’esguard / com una mar». I al final emociona que el poeta confesse el seu intent de buscar, en les pròpies paraules, ferides com ell mateix, el conhort. No sabem si finalment ho aconsegueix. Ni ell mateix no ho sap, i el seu anhel incert ens commou: «I amb la ploma afamada he eixugat el tinter / del cor agitat per la fúria cega / que engendra la pena que em nega i m’ofega. / Tant de bo m’oferira el poema un recer.»

Imatge ubicada a la p. 18 de Caràcters 70.

Un llibre de haikus, encara que siga un recurs que, segons com, pot esgotar el lector, per insistent, s’allunya, des del rígid plantejament estròfic, de la despreocupació rítmica, formal i de la contenció que massa sovint trobem a faltar, especialment, entre els poetes nous. Àngels Marzo l’encerta en molts moments del seu Buscant Quios (Viena, 2014; premi Joan Teixidor de Poesia de la Ciutat d’Olot. Haikus en línia 2013). Ens ha agradat molt el trajecte temàtic que proposa el llibre: des de l’origen, de la vida, de l’escriptura, de la llum, fins a la mort, com l’etapa necessària que tanca la vida en el seu cicle perfecte. També com el cicle estacional d’un any. Són poemes nets, construïts amb mots vigorosos, indispensables, sense oblidar una profunditat de pensament que de vegades ennuega: «La flor perfecta / la trobaràs a l’alba / de l’últim dia.» O també, anteriorment: «La mort no oblida. / Sap l’olor de la presa. / I seguir el rastre.» Se’ns ha quedat un bon sabor de boca, servit en tan petites dosis, i tenim ganes de retrocedir fins als poemaris anteriors d’Àngels Marzo: Les grues (2009) o Saba bruta (2013).

Aquest collage de la p. 31 il·lustra l'article d'«Al ventre de la balena».
A la revista, en blanc i negre.

I amb una preocupació formal rigorosa —amb base indiscutible en el 4+6 clàssic català— ha bastit també Mireia Calafell Tantes mudes (Perifèric, 2014). Al nostre parer, un dels millors llibres del 2014. És aquest el tercer poemari de l’autora que beu de l’arrel poètica de Maria-Mercè Marçal però només ho fa com a punt de partida per a trobar una veu personal, que queda plenament confirmada en aquest llibre, després dels dos anteriors, ja destacables, Poètiques del cos i Costures. Un volum molt madur, dividit en tres parts construïdes sobre les tres accepcions que contempla el diccionari de la paraula «muda», i que reflexiona tant sobre el cos de les paraules —«Menjar el que no diu cap paraula / i així, amb la boca plena, escriure»— com sobre el propi ésser físic, com també sobre allò que ens defineix: la memòria. Imprescindible. 

Es pot adquirir aquest o qualsevol altre número de Caràcters des d'aquest enllaç de la pàgina de Publicacions de la Universitat de València (PUV).