Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

dimecres, 26 de febrer del 2020

4 anys. I la barca continua navegant

El dia 26 de febrer de 2016 presentàrem a Gandia, per primera vegada, Serena barca. Guarde el record d'aquell acte com un tresor que custodiaré per sempre, i de ben a prop, entre les parets amb finestres assolellades de la casa (poètica) que m'habita. Avui en fa quatre anys, d'aquell banquet de paraules i de música que compartírem, una colla nombrosa de gent amiga, a la casa de cultura Marqués González de Quirós. La barca no ha parat de navegar des d'aleshores. Es continua llegint i, gràcies a això, s'ha reimprès unes quantes vegades; se n'ha parlat amb generositat i, sorprenentment, se'n continua parlant. Sense anar més lluny, el passat dissabte 22 de febrer es va publicar, a La Veu dels Llibres del digital Nosaltres La Veu, un article d'Isabel Canet Ferrer que duu per títol «Serena barca, de Maria Josep Escrivà».

«Trobar la calma dins el brogit vital és el motiu amb què l’autora convoca la poesia. El mèrit és fer-ne art: una bella construcció de paraules el bastiment de la qual permeta suportar els embats d’un medi traïdor per natura. La concepció poètica com a instrument guaridor de l’ànima confusa i damnada o artefacte de comprensió i ordenació de la vida.»

A pesar de la meua aspiració a ser, per damunt de tot, una dona de paraula, ara no sabria trobar les justes per agrair a Isabel el paràgraf anterior, i el text en el seu conjunt, que dedica al llibre. A Isabel i als lectors i a les lectores de poesia que m'acompanyen —ens acompanyem— en aquesta singladura imprevisible i apassionant. Com al poema «Ventres», jo sé que, amb cada lectura, vosaltres també sembreu, mentre transiteu per les pàgines de Serena barca, «un rastre lluminós de providència».

Mil gràcies i que visca la poesia sempre.



Autora de la idea i del muntatge: Susa Ribes.
A partir del poema «Ventres» de Serena barca (Edicions del Buc, 2016)



dimarts, 18 de febrer del 2020

Escriptores Valencianes. Núm. 453 de la revista Saó

M'agradaria molt que alguna vegada em feren una entrevista on aquesta pregunta recurrent no tinguera lloc ni sentit —ni la resposta tampoc, és clar—, perquè la situació que la provoca hauria passat a la història. I les escriptores, i els escriptors, ens dedicaríem a escriure i a parlar de la literatura, de la creació, de la nostra obra. A difondre-la lliures de prejudicis. En igualtat de condicions, d'oportunitats, de visibilitat. A defensar-la només amb la confiança en la pròpia obra i des de la personalitat literària de cadascú. Homes i dones, dones i homes. Escriptors. Escriptores. 

Gràcies per l'oportunitat, Vicent Boscà. 

—Dona i escriptora. És més fàcil o més difícil?

—Jo no ho sé. El tema està en el fet que, clar, com que no sé el que és ser home i escriptor… aquests dos binomis els hauríem de posar en paral·lel perquè el que sí que és cert és que ser escriptor, en general, i sense marcar gènere, és molt difícil. Hauria de ser molt difícil, en el sentit que crec que si escrivim hem d’aspirar a fer-ho el millor possible i a més fer-ho amb ambició. Aleshores, en eixe cas, jo espere que les oportunitats siguen les mateixes. És una pregunta que hem de reconéixer que, probablement, no la faríem mai a un home. Aleshores ja anem ací amb una càrrega que et condiciona a preguntar això.
[Fragment de l'entrevista publicada al quadern «Escriptores Valencianes», al número 453 de la revista Saó, corresponent al mes de novembre de 2019.] 

Llegiu ací l'entrevista completa...
 
 
Portada del núm. 453 de la revista Saó, corresponent al mes de novembre de 2019.
Autor: Daniel Olmo.




HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".