DONES A LES CUNETES

La foto de Manuel López
que il·lustrava el projecte
«La cadira buida / La silla vacía»

Un 25 de novembre de 2011, l’Associació Matria va instal·lar, en un envelat al centre de Dénia, un cartell de grans dimensions amb el rètol “La cadira buida / La silla vacía”, amb una punyent fotografia central de Manuel López flanquejada, a dreta i esquerre, pel poema “Natges de niló” (del qual es responsabilitza l’autora d’aquestes línies), i per la seua versió en castellà (“Nalgas de nailon”), signada pel poeta i amic infal·lible Marc Granell. Foto i poema hi il·lustraven una (altra) de les maneres de violència exercides contra les dones: l’explotació sexual, agreujada, més encara, per les condicions de misèria intolerable en què aquestes dones s’exposen a la clientela potencial, en cunetes i en rotondes de carretera. En donàrem notícia en una entrada del Burribloc dedicada a repassar alguns dels actes que aquell any s'havien dedicat a commemorar la data instituïda oficialment com a «Dia internacional per l’eradicació de la violència contra les dones» i que, personalment, em sembla moltes vegades que s'ha inventat per a això: perquè, almenys una vegada l'any, mitjans i societat (només la part de societat que encara manté viva la consciència) puguem agrupar-nos entorn d'un motiu per descarregar col·lectivament molts remordiments de consciència.

NATGES DE NILÓ

1

Diumenge assolellat.
Uns ciclistes esquiven
pals ressecs:
antics vaixells
sense cap mar.

Mollons de pedra:
sentinelles cansats
d’eternes rutes.

Estaques de bardissa:
fites a coloraines
en boques de bancals.

Gossos esporuguits;
dones a les cunetes.

«Dicho y hecho, la tarde del sábado 15 de octubre de 2011 salimos desde Dénia Susi, María Rosa y yo a recorrer en ambas direcciones el tramo que previamente habíamos elegido como localización entre Oliva y Gandia.»

Fa uns dies, aquest fotògraf amic, membre actiu de la comunitat protestant internacional, em va enviar l'enllaç a un article impressionant, admirable, dels que posen els pèls de punta, on explica detalladament les peripècies que va viure, ell i les dues companyes Susi Mefford i Maria Rosa Medel, per a acostar-se a aquesta zona de treball de les prostitutes de carretera, i on també reflexiona i descriu el procés pròpiament fotogràfic. Us en recomane convençudament la lectura, des d'ací.

2

A les cunetes,
cames de bronze
negades en roselles
fins als turmells.

3 

Clavades dia i nit a les rotondes,
xiprers, fanals. En carn
viva ninots de falla.

Canícules, hiverns,
els fars dels automòbils: centelleig
en natges de niló.

Roda i roda la mola...

Rossins novells de cos
i vells de càstig.

Per circumstàncies diverses, jo encara no havia tingut temps d'agrair-li, a Manuel López, el fet d'haver ajuntat fotografies i paraules colpidores per a insistir en aquest drama humà del dia a dia sobre el qual, per a escàndol i perplexitat de qui açò escriu, plana un vel de permissivitat que em repugna. Ho faig ara, i aplaudisc públicament el coratge d'aquest home, com el de les seues companyes d'aventura, que creuen en un déu omnipotent, i no per això s'acovardeixen a l'hora de denunciar les maldats d'alguns humans esgarriats.

«Habíamos localizado la silla al pie del poste de una señal de stop en una carretera comarcal que desembocaba en la N-332. Ahí estaban los elementos que estábamos buscado: silla vacía y la señal de “stop”, que en este caso nos servían de maravilla como directa alusión Stop The Traffik, la organización internacional de lucha contra la prostitución. Perfecto. Y ahí, justo con la silla que dejan vacía, entra la fotografía.»

ADDENDA

Uns dies després d'haver publicat aquesta entrada, Manuel em fa arribar una traducció al gallec del poema «Natges de niló». No he dit que Manuel López és gallec de naixement i de convenciment, tot i que ha desenvolupat la seua vida professional, principalment, a Madrid, i que fa anys que viu a Dénia. N'ha fet la versió el seu nebot Luis Mazás López, filòleg. Després de la primera reacció de xoc emotiu pel gest dels dos, només puc dir allò de: us en dec una, i de les boniques, benvolguts companys. 

NÁDEGAS DE NAILON

1

Domingo soleado.
Uns ciclistas esquivan
mastros resecos:
antigas naves
sen nengún mar.

Mollóns de pedra:
sentinelas cansas
de eternas rotas.

Estacas de valados:
fitas a cores
nas bocas dos bancais.

Cans amedrentados
mulleres nas cunetas.

 
2

Nas cunetas
pernas de bronce
asolagadas de papoulas
ata os nocellos.

3

Cravadas día e noite nas rotondas,
cipreses, farolas. En carne
viva ninots de falla.

Canículas, invernos,
os faros dos coches: cintilación
en nádegas de nailon.

Rodan e rodan a noria…

Mulas de carne tenra
en corpos vellos de castigo.

M. J. Escrivà 

Traducció de Luis Mazás López

ALS «FULLS DE DIETARI» DE LA REVISTA L'ESPILL

Dimarts 24, a les 19h, es presenta, a la llibreria Tres i Quatre de l'Octubre CCC de València, el número 43 de la revista L'Espill. 

Fundada per Joan Fuster —poca broma!—, es tracta d'una veterana publicació (des de 1979) de la Universitat de València, i de Tres i Quatre, que dirigeix Antoni Furió, que compta amb la garantia d'estar coordinada per Gustau Muñoz, com a cap de redacció, i que està avalada, des de l'equip de redacció, per pesos pesants com ara Neus Campillo, Ferran Garcia-Oliver, Josep-Lluís Gómez Mompart, Enric Marín, Vicent Olmos, Juli Peretó, Francesc Pérez Moragón, Maria Josep Picó, Faust Ripoll, Simona Škrabec i Pau Viciano. En aquesta ocasió, els articles que componen el dossier giren al voltant d'un títol atractiu i un tant inquietant: «Crisi i futur de la televisió».

Tot això em sembla més que suficient per poder dir amb molta satisfacció que, amb aquest núm. 43, s'inaugura una secció titulada «Fulls de dietari», que he tingut l'immens honor de signar, amb unes pàgines que he titulat «Passa la vida (1999-2013)». Capbussar-me en un munt d'anotacions que tenia quasi oblidades, seleccionar-ne 16, organitzar-les amb continuïtat de dates, entre aquell marge de temps tan ampli, polir-les, i fins i tot redactar-ne alguna de molt recent, i veure-les convertides en un text de caràcter literari ha sigut un procés tan inesperat com enriquidor, que, segurament, mai no hauria mamprès sense l'empenta que em va propinar Ferran Garcia-Oliver en un primer moment, o sense les mostres d'amistat i de confiança en la meua feina que fa molt de temps que em demostren, tant ell com Gustau Muñoz.

Com a mostra, n'extrac un fragment: un text a mitjan camí entre la realitat i la ficció, datat el 26 d'abril de 2006, que hi he fet servir per a marcar el pas entre una primera part titulada ABANS: «LI DESITJO BON NAS» i una segona que es diu ARA: «SERENA BARCA».

 L'ÚLTIMA PORTA TANCADA
 A M. M.

S’aixeca d’hora i se’n va cara a l’espill. Es mira els cabells tenyits el vespre anterior i se’ls arreplega amunt. Somriu. Es vesteix amb pantalons ajustats i una brusa de color que tria d’acord amb la llum excepcional del dia. La fa prima, però li agrada acceptar-se com és. Tria un collar llarg de pedreria negra. Mai fins aquell moment no s’havia posat collar per tan poca cosa. Aigua de colònia i lents de contacte; una mica de maquillatge als ulls, discrets, només per ressaltar l’alegria de la cara. Quan es mira al retrovisor les celles fosques, de límits rotunds, li pareixen boniques. El sol li ha degut pintar a les galtes un aire de sufocada. Sap de cert que, quan arribarà al carrer de Colom, l’amic li dirà «estàs guapa», i per molt que ho preveu amb una antelació de quilòmetres, no sabrà encertar la resposta. 
     —Estàs guapa... 
     —Gràcies. 
    No troba precedents d’ulls que somriguen com els seus. Es miren de prop mentre parlen i dinen i els dos saben que l’altre calla molt més del que diu. El desig és voler saber què hi ha més enllà del silenci. 
     Ell l’acompanya en el camí de tornada, i ella pensa que deu estar sentint-li l’olor a net dels cabells, i se sent a gust en aquella petita intimitat. S’acomiaden amb dos besos a l’entrada de l’estació. Ella demana a l’encarregada les claus del lavabo. Se’n va cara a l’espill i canvia les lents per les ulleres, es trau el collar i se’l guarda a la butxaca. I amb aquest nou secret custodiat entre la mà calenta, s’apressa a agafar el tren. 
     Quan roda la clau de casa, una bafarada habitada de penombres li escanya la gola. Tot és previsible més enllà de la porta tancada. Es descalça i prepara una truita per a sopar que segurament acabarà menjant-se ella sola una altra vegada. I, mentre observa com es qualla l’ou a la paella, entreté la gana intentant recordar amb quina última paraula s’ha sentenciat aquest silenci que ja no té volta enrere.

 [L'Espill, núm. 43, primavera de 2013, pp. 144-145]

QUAN PASSA LA VIDA I NO HAS NOTAT QUE HAS VISCUT...

Fa un temps, un amic que coneix les meues prevencions a l'hora de fer públiques a la xarxa segons quines coses, em feu saber que havia vist que m'havia obert una pàgina de Facebook amb el meu nom, i amb el distintiu «Escriptora». «Qui, jo?... No!» Però m'hi vaig buscar, i era que sí.

Una imatge d'uns eucaliptus i el seu propi reflex
a la marjal de Gandia-Xeresa.

Ja sabem que això passa. Que algú que té tirada per una afició, per una activitat determinada, o fins i tot per un/una artista, o persona, pot obrir a Facebook una pàgina, a manera de seguidor, o d'admiradora, com sembla que fou el cas. Amb una foto, amb un currículum, i fins i tot amb algun enllaç informatiu rigorós. Tot correcte i ben acurat. Tot, excepte que aquesta persona entusiasta no feia constar enlloc quina era la identitat de qui administrava aquella pàgina, o, almenys, que no l'administrava, en realitat, Maria Josep Escrivà. Després de la primera impressió de sorpresa, me'n vaig desentendre, perquè només un parell de fans hi havien punxat el «M'agrada» de rigor, i allà a penes hi havia moviment. Fins a una data en què vam representar a Gandia un espectacle que va tenir molt bona resposta de públic, i algunes persones agraïdes, supose que després d'haver-ne buscat més informació a internet, van anar a parar a la pàgina de M. J. Escrivà, i hi van deixar algun comentari entusiasta, al qual l'entusiasta creadora de la pàgina, suplantadora virtual de la meua identitat, contestava —discretament, tot s'ha de dir— en bé de la bona educació de la Maria Josep real. I això sí que em pareixia que ja se'n passava de la ratlla de la permissivitat. Digueu-me antiga. Vaig escriure a l'administradora misteriosa de la pàgina, agraint-li les consideracions cap a mi i, sobretot, cap a les meues literatures, i demanant-li que, per favor, s'hi fera constar que aquell lloc no era administrat per qui la gent creia que era administrat. Em va contestar reconeixent-se «una admiradora», però no va fer cas de la meua demanda. Així és que, en un missatge posterior, li vaig demanar que, si no atenia la meua voluntat, hauria d'eliminar la pàgina. I la va eliminar. No he sabut mai qui era aquesta «admiradora». A mi em va arribar al cor, que algú gosara dedicar una pàgina a M. J. Escrivà, en condició d'escriptora. Però no em feia cap gràcia que ningú hi parlara en nom meu. Crec que aquesta persona invisible no ho va entendre. Així és que, si algú en tinguera més informació —perquè mai no se sap per on pot eixir el gat, a la xarxa...—, doncs que ho sàpiga: que em va saber greu que no es poguera arribar a un acord amistós entre les dues parts: la misteriosa senyora admiradora de M. J. Escrivà i la dita admirada, que no va poder evitar quedar-se amb una mica de mal cos i amb un sentiment d'impotència davant d'un comportament propi d'un món de virtualitat i de fal·làcies —fins i tot innocents— que aquesta que ara escriu no podrà mai acceptar com a honrades. 

Imatge extreta del blog Passa la vida...,
però no d'aquest meu que ens ocupa.

En una altra ocasió, quan aquest blog a penes s'estrenava, el personalíssim artista polifacètic Àlex Seguí em va escriure un missatge on em preguntava si el meu Passa la vida era aquell que m'hi enllaçava (el del peu de la foto de més amunt). Li vaig contestar que no, que no ho era, encara que no em desagradava la possible confusió, perquè em va semblar, a un primer cop d'ull, que aquell espai, administrat —o així m'ho va semblar— per una dona, feia molt bona pinta. El mal és que aquesta imatge que veieu dalt és l'última que s'hi va publicar, amb data de 24 d'octubre de 2010, en una entrada titulada «Meta». Em va entrar una mica de mal cos, i com a manera de contrarestar-lo, el mal cos i qualsevol coincidència nefasta de destins, vaig acudir a un petit poema de Flors a casa que diu així:

Final de senda.
Arran de precipici
naixen orquídies.

Orquídies com aquestes «abelleres», que agafem prestades d'un activista en primer grau, i un militant de l'optimisme: Xavi Ródenas. Gràcies, amic!

 

Justament en aquell altre Passa la vida, l'autora s'hi empara d'aquelles paraules conegudes de John Lennon, segons les quals «La vida és tot el que ens passa / Mentre fem altres plans». I llegint aquesta citació m'adone que no he explicat mai per què el meu blog es diu com es diu. Res a veure amb Lennon. Fa molts anys que vaig començar a prendre notes de dietari en uns quaderns units pel fil conductor d'aquest mateix títol. En tinc més d'una dotzena, de quaderns, sense ordenar i sense polir. Recentment, la revista L'Espill n'ha publicat una petita tria, en una secció de nom «Fulls de dietari», que just s'inaugura amb aquesta col·laboració que duu per títol «Passa la vida. 1999-2013». Aprofite l'avinentesa per agrair a Ferran Garcia-Oliver la gosadia d'haver pensat en mi per a inaugurar aquesta secció de L'Espill. I que el meu agraïment es faça extensible també a Gustau Muñoz. Als dos, les meues més altes consideracions.

Tampoc aquests apunts de dietari són el motiu pel qual aquest Passa la vida es diu com es diu. El vertader motiu és aquesta cançó, que fa molts anys vaig sentir per primera vegada durant la representació d'una obra de teatre a Madrid: «Pasa la vida». I vaig voler titular aquest blog així. Tot just per contradir-ne la lletra. Passa la vida, i que es note en tot moment que hem viscut.

Y pasa la vida, pasa la vida.

Pasa la vida y no has notado que has vivido,

cuando pasa la vida y no has notado que has vivido,

cuando pasa la vida, pasa la vida.

Tus ilusiones y tus bellos sueños, todo se olvida,

tus ilusiones y tus bellos sueños, todo se olvida.

Pasa la vida, igual que pasa la corriente

cuando el río busca el mar

y yo camino indiferente donde me quieran llevar.

Y pasa la gloria, pasa la gloria.

Pasa la gloria, nos ciega la soberbia,

pero un día pasa la gloria, nos ciega la soberbia,

pero un día pasa la gloria.

Y pasa la gloria y ves que de tu obra

ya no queda ni la memoria

y ves que de tu obra ya no queda ni la memoria.

Y pasa la vida igual que pasa la corriente,

cuando el río busca el mar

y yo camino indiferente, donde me quieran llevar. 

Pata negra: «Pasa la vida», Blues de la frontera, 1987.

LA FONT DEL CONDOIG: LA MEUA ÍTACA PERSONAL

És la tercera vegada que busque la font del Condoig, de la vall d'Alcalà, i no la trobe. Era un lloc molt estimat per Joan Pellicer, i ni tan sols ell va deixar molt clares les instruccions per tal d'arribar-hi. Els qui coneixíem Joan sabem que hi havia racons que considerava tan especials que entenia que només havien d'estar a l'abast d'aquella gent que de veritat tenia voluntat, ganes, coratge i estima suficients perquè aquelles meravelles de Diània els foren revelades... Ho expresse més o menys com crec que Joan m'ho transmetia de vegades. I que em disculpe, si erre amb les insuficients paraules. 

Xops del llavador de Beniaia.
Aquests dies, en ple procés d'alliberament
d'aquelles volvetes blanques que són les llavors
a la recerca de reproducció.

Als qui ens agrada eixir a la muntanya sabem que el punt d'arribada no és tan important com gaudir el camí, amerar-nos de tot allò que cada moment de l'any ens regala als sentits, deixar que el cap i les cames entren en moviment i alliberen residus poc saludables. És com aquell poema de Kavafis, que va musicar i interpretar Lluís Llach, i gràcies al qual molts de nosaltres hem pegat voltes i més voltes a esbrinar "què volen dir les Ítaques". Doncs bé, no he arribat avui tampoc a la font del Condoig, i la veritat és que en tenia ganes. I després d'assumir el grau de modèstia que em pertoca, i de reconèixer que potser encara no era el moment de formar part d'aquell grup d'esforçats i tenaços trescadors de senderes i muntanyes a qui Joan destinava les seues rutes encantadorament inescrutables...; amb tot i això, en un determinat moment, he tingut la lluminosa impressió que m'hi he quedat molt a la vora. I que, a la pròxima, ho aconseguiré.

 Vives ruïnes

quan tornen a florir

entre roselles.

MjE

Ruïnes del poblat morisc de la Queirola [o Criola],
avui, envermellides de roselles.
Des d'ací sé que naix el camí de la font del Condoig,
la meua Ítaca personal que segur que trobe a la pròxima.

Els darrers habitadors de la Criola, després de l'expulsió dels moriscs a primeries del s. XVII, foren el tio Blanc de Planes i els seus familiars, que en acabar la guerra l'abandonaren, just el dia del casament de la seua germana, Roseta del Cel, que va davallar a peu del llogaret vestida de núvia fins a l'església de Beniaia, configurant una viva estampa del millor cinema de Berlanga. 

Joan Pellicer, Meravelles de Diània, Bullent, 2002.