Mirar al meu voltant i tractar de donar forma escrita a determinats fets, amors o ràbies són raons dels meus dies. Una altra: la relació amb la gent que em transmet ganes de viure i m'ensenya coses. Només m'interessa allò que m'emociona. De vegades, les emocions són colps de puny a la boca de l'estómac, i em confonen. Aleshores no escric. Aleshores camine i em fixe en el transcurs impertorbable de la natura. Normalment, tot es recompon, tard o d’hora. El desig i el riure immunitzen contra quasi tot.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia pròpia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris poesia pròpia. Mostrar tots els missatges

dimecres, 24 de desembre del 2025

No vaig enlloc: camine. Bon any 2026

Adore l'hivern. Però el text de felicitació d'Any Nou d'enguany recrea un passeig de primavera pletòrica. En concret, en vaig prendre les primeres notes un dia d'abril que feia la ruta que puja fins al Passet de Benirrama, a la Vall de Gallinera. Quin privilegi, aquesta bellesa que tenim tan a l'abast!

L'amiga i fotògrafa de Reus, Meritxell Perpinyà Masip, m'ha cedit la fotografia d'aquesta flor de color mareperla —que, per a la meua sorpresa, resulta que correspon a la d'un all silvestre—, per acompanyar el poema. Que important és saber mirar atentament, en l'art i en la vida.

 


 Fotografia de Meritxell Perpinyà Masip. 
Ací la seua pàgina web, des d'on podeu conèixer millor els seus treballs.


No vaig enlloc: camine
 
Estesa de tessel·les blaves, la formidable florida de la borratja. Al cel brunzen les alzines. Pomells de mareperla als cirerers. La llibertat és caminar amb la llum que camina devers ponent. I acompanyar-la. Escalar la senda fins a l’empiri del silenci. Escoltar el bram d’un ase en zel que retrona entre els cingles. I discórrer amb el rierol rialler que brolla de les penyes. Voler-se esbatanar com les corol·les que són balises als camins. Ser desig en flor. Gemma solar, mareperla, als cirerers. 
 

Amb la imatge i el text, el company Joan Olaso Garcia ha donat forma de tarja als meus bons desitjos per a l'any 2026, que vull compartir amb vosaltres, és clar. 

 

 

Salut i bones festes! I gràcies per acompanyar-me, també, pels camins de la poesia. 

 

 
 

dimarts, 31 de desembre del 2024

Bon any 2025

1 de novembre de 2024
La Vall de Gallinera, la Marina Alta


He eixit a caminar. Els últims raigs de sol encenien les branques roges d’un cirerer i des de la distància m’ha semblat una imatge molt bella. A un centenar de quilòmetres cap al nord, les víctimes mortals de les pluges torrencials superen les dues-centes i no sabem quines conseqüències n’han de derivar encara, d’una tragèdia d’aquestes dimensions. 

Des del meu racó de món silenciós, però, les úniques gestes que he estat capaç de mamprendre avui han consistit a acuitar, per evitar que l’atropellara cap vehicle, un gripau que creuava una pista asfaltada; i a encaminar, per dins d’un canutet de canya, el raig d’aigua que per fi brolla de la font de la Mata de Benissili. M’hi he quedat embadalida amb el so del doll en caure a la pica: una salmòdia trista però portadora d’una pau infinita.

Em pregunte si té cap sentit publicar un llibre de poesia en aquest moment. Un dubte raonable que dura uns minuts. Vull creure que sí, que el mateix impuls íntim que a mi m’ha fet sobreposar-me a la desolació més absoluta podria assemblar-se al que, d’un en un, ha d’acabar empenyent els meus paisans en la mampresa titànica de tornar a començar.

Text extret de L'alegria de l'oblit, Edicions 62, 2025

 


 

 

 

dimarts, 6 d’octubre del 2020

Us presente 'Sempre és tard'

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que Sempre és tard ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat oficialment en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura". Per això aprofite per reiterar el meu agraïment a entitats i persones que ho van fer possible, i, especialment, a les que m'acompanyen, ara i des de fa tant de temps, en el camí de la poesia, de l'amistat i, en definitiva, de la vida.  

 


La imatge de coberta és de Consol Martínez Bella:
un luxe per a mi que també agraesc des de la sort de l'amistat.
Punxeu a sobre per a +Informació.

 

Com a petita mostra del que podreu trobar al llibre, si és que us vaga de fer-hi una ullada, he escollit aquest "Al buc del cap" que vaig escriure després que, el mes de novembre de 2016, vaig superar una crisi de migranya que tinc arxivada en el meu memorial amb el qualificatiu d'històrica. És una experiència ben prosaica, la de les migranyes, que m'acompanya, pràcticament, des que tinc ús de raó: vulgar i trasbalsadora a parts iguals. Va declarar Anna Swir que "[La poesia] Expressant la realitat, la domina i venç, crea al voltant de l'ésser humà un micromon, delicat i tendre, perquè el defensi d'allò horrible del macromon". 

Amb el motiu del títol, hi vaig voler fer l'ullet als companys d'Edicions del Buc. I aquest és, potser, el motiu primer pel qual he volgut reproduir ací aquesta peça i no cap altra: perquè els "bucaires" —com els va anomenar el també poeta Ramon Boixeda, i a  mi em va encantar— diuen que pleguen veles, en un moment en què tothom sabem que res és ja el que fou. I jo els vull agrair, també a ells, l'alegria amb què acolliren el meu Serena barca (2016), a casa seua. Un llibre, un temps, un estat d'exaltació poètica i vital sense el qual ara no existiria, evidentment, Sempre és tard.


AL BUC DEL CAP

Al meu davant,     em retorna la plana     camins malmesos.

Un mas de pedra     com un noble desig     momificat
i sobre els camps,     a l’hivern en repòs, uns fils d’aranya:
cabells de vidre     on prova a fer tentines     la vella acròbata.

Passes porugues     entre la nebulosa     on m’extravie
i des d’on cal     fixar de nou el centre     de mi mateixa.
Al buc del cap     l’udol retruny encara.     En queda l’eco,

remor del pas     de la tempesta morta.    Fressa de fulles,
les recialles.     Llunyà malson mesquí,     devastador,
i per enèsim     cop, el pànic de no     poder pensar

mai més després     de l’últim mos feroç     d’una migranya.

 

Si no hi ha impediment que s'hi interpose, farem una primera presentació de Sempre és tard a Gandia, a la Biblioteca Central (Pl. del Rei Jaume I, 10) el proper dimarts 20 d'octubre. En companyia impagable de Teresa Pascual. Encara que haurem de contenir les alegries, encara que recordarem amb enyorança altres temps de celebracions efusives, proclamarem als quatre vents que la poesia és, més que mai, un recer imprescindible; l'amistat, també. I jo voldria que fos, en aquest moment, bàlsam i llum. Això voldria.

 

 

dilluns, 12 de desembre del 2016

Francesc Parcerisas llegeix 'Serena barca'


Sóc ben conscient que, en els últims mesos, us estic donant la tabarra ben donada, amb el Serena barca i amb tots els saraus que l'acompanyen. Però, tenint en compte que publique un llibre de poesia cada 5 o 6 anys, fent-hi una mitjana aproximada, entendreu que, arribat el desenllaç feliç, tinga ganes de gresca.

El motiu s'ho val, en aquesta ocasió, perquè una no es troba cada dia —ni cada 5 o 6 anys tampoc—, amb un article d'un savi com Francesc Parcerisas, poeta de referència per a mi, a més a més, traductor, crític, guardonat amb el Premi Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya de l'any 2015... Amb un article de Francesc Parcerisas, en resum, dedicat a reflexionar sobre Serena barca (Edicions del Buc, 2016). «El centre de la intel·lecció», es titula, i es va publicar a Núvol, digital de cultura, el proppassat 5 de desembre. 

«[...] a diferència del costum tan estès de fer que el poema sigui una fumarada de tuf metafísic a partir d’encenalls de combustió tan ràpida com precària, a Serena barca trobo l’afany compromès i intel·ligent d’algú que, sense renegar-ne mai, cerca de recórrer la distància inevitable (i fructífera) que hi ha entre el fet viscut i l’escriptura com a experiència de sentit molt determinada: tal cosa, tal circumstància, tal pensament o emoció ens ha dut a provar d’escriure un poema que és també una mena d’experiència  literària i humana concreta (i no una altra). Aquest afany per comprendre quina mena de formalització hem de consolidar a través de l’escriptura poètica per a mi representa la veritable recerca del que és el centre de la intel·lecció.»

Per llegir l'article complet, cliqueu ací.



Fotografia: Moisès Llopis i Alarcon.
Bonica, encantadora imatge que em va enviar un dia l'amic poeta des del llunyà Santiago de Xile, a través de la xarxa feisbuquera, que ens pot fer creure que acurta les distàncies, però, a l'hora de la veritat..., la llunyania és la llunyania.
Amb ganes de fer-te una abraçada de les de veritat, Moisès!

I com que —capgirant la dita a favor de les nostres intencions—, les alegries no vénen mai soles, només uns dies abans de la publicació de l'article, els comandants d'Edicions del Buc van anunciar a so de bombo i platerets que s'embarcaven —que ens hi embarquem, millor dit— en la segona edició del llibre (estrictament reimpressió, va..., però amb colofó nou i tot, que ensenyarem en el seu moment, perquè ja veureu que s'ho val...). Després que diguen que els poetes no som faeners!

N'estic contenta, satisfeta i molt, molt agraïda amb totes les persones que m'heu fet costat, a mi i a la barca serena, i que heu llegit el llibre, l'heu comprat, l'heu regalat, l'heu demanat prestat o l'heu furtat, que ens heu vingut a escoltar als recitals, que n'heu parlat, n'heu escrit i, a més a més, n'heu parlat i n'heu escrit bé. I, en fi, a tots aquells i totes aquelles que heu volgut compartir navegacions poètiques amb mi, al costat dels meus vius i dels meus morts. Còmplices i acompanyants d'aquest meu testament vital de tapes porpra tan bellament dissenyat per Dídac Ballester. I, atenció..., perquè açò no ha fet més que començar!


Campanya promocional de Serena barca, 2a part. Made in Edicions del Buc.





dimarts, 9 de febrer del 2016

PAPARRA... O PARÀSIT...?

Recorde perfectament les circumstàncies que el provocaren: després d'un grapat d'hores de son desordenada, el cap de setmana de cara, per a mi sola. Quan dic «sola» no em referisc a aquella soledat plàcida, que incita a la creativitat i a retrobar-se amb una mateixa. No: vull dir tota «sola» amb la soledat que et clava queixalada i t'inocula el vertigen de l'abisme fins al moll dels ossos. Per si fóra poc, aquell era cap de setmana premenstrual.



Fotografia de Ferran Jordan: «Escala de grisos».
Aquesta i la imatge següent pertanyen a una sèrie que podeu veure completa (i us ho recomane) clicant en aquest enllaç del bloc Present Imperfecte
.

Fa temps que em pregunte per què el tema de la menstruació, amb els símptomes que la precedeixen i els trastorns físics i psíquics associats, de conseqüències trasbalsadores similars a una història de desamor, per exemple, no és tractat poèticament per les dones. Dic per les dones perquè som les qui ho patim en primera persona. En el meu cas, el desordre psíquic que moltes vegades ha precedit la regla ha sigut tan desolador que ben bé podria dir que he estat molt a prop de saber què sent algú que mor de pena. Més encara a mesura que he anat pressentint la menopausa. Un altre tema tabú, o almenys invisible, en poesia. La qüestió és que puc dir que aquell cap de setmana nefast em vaig salvar gràcies a la necessitat, a la urgència amb què vaig fer venir la poesia.


Ferran Jordan: «Escala de grisos. Desencontres.»

I, ara riureu, però, encara hi aniria més enllà: hi va ser decisiu, determinant, oli en un cresol, entretenir-me a dilucidar amb mi mateixa quina de les dues opcions següents seria més impactant, més crua; quina seria la més efectiva a l'hora d'expressar en vers l'aflicció que succiona: si «paparra de paparra» o més bé «paràsit de paràsit». Des de la sonoritat, i també des del possible caràcter colpidor dels mots. Pensava que el súmmum del vampirisme deu assemblar-se a aquell moment premenstrual en què una sent a dintre el mateix que deu sentir un paràsit (o una paparra) que succiona a un altre paràsit, o a una altra paparra. «Paparra de paparra», o «paràsit de paràsit»? Desentranyar aquest dilema es va convertir, de sobte, en el motiu de la meua existència durant aquell cap de setmana de color gris fosc quasi negre.

Finalment m'he decantat per la segona opció. Supose que perquè pense que la paraula «paparra» és tan expressiva i tan, tan... poc discreta que podia focalitzar perillosament el possible interès del poema. No ho sé... D'alguna manera m'havia de decidir, finalment...: «paràsit de paràsit» aleshores. I vosaltres, què hauríeu fet?




Fotografia: Ferran Jordan:  «Paral·lelismes». No us sembla preciosa?

Per últim, i només per si de cas: que ningú faça associacions inoportunes i es preocupe pel meu estat psíquic més del compte. En el moment en què escric aquestes línies em trobe contenta i feliç com una cama-roja, o com un gínjol, segons en quin punt de la geografia s'expresse aquesta alegria.



SÍNDROME PREMENSTRUAL

Devastades
com si un mar infinit
o una terra erma

la meua pena i jo
jo amb la meua pena
som.

Paràsit de paràsit

indivises
afirmatives
insuportables

menstruals i recíproques:

la meua pena em fa
jo faig la meua pena
i ens fem les dues

subjugada companyia.

Per a Àngela Guixot
 


Serena barca, Edicions del Buc, 2016.


ADDENDA (30 de març de 2017)

El grup musical ZOO, en plena campanya de promoció del seu últim disc titulat Raval, ha compartit en xarxa la informació següent:

«Un vers del poema "Síndrome premenstrual" de Maria Josep Escrivà va inspirar la primera cançó que vam escriure de #Raval. El procés que engegàvem ens estava demanant abstraure'ns un poc d'unes coses i cridar contra altres.
I això és el que ens repetiem.»




És una satisfacció bonica, saber que alguna de les nostres creacions poètiques ha pogut impulsar d'altres creacions tan potents com les d'aquests saforencs combatius i compromesos. No puc, ni vull negar que són els meus ídols des de fa temps.





dimarts, 24 de novembre del 2015

SERENA BARCA A EDICIONS DEL BUC

Tinc moltes ganes de compartir per ací una bona notícia. Algunes de les persones més pròximes a les meues dèries literàries sabeu que fa alguns anys que treballe en un llibre de poemes que es titula Serena barca. És curiós, i insòlit, en la meua manera poètica de fer, que aquest llibre ja es diguera així abans, fins i tot, que existira cap dels seus poemes. El títol està pres d'una cançó homònima del cantautor Manolo Garcia, que en algun moment —per a mi sublim— de la composició diu, en versió pròpia que em permet de fer servir, com a citació introductòria, al llibre: «la meua pàtria / és el lloc on pastura l'esperit». «On pastura l'esperit» és, precisament, el títol de l'últim apartat de Serena barca. I tot plegat, des de la sempre intrínseca poesia que contenen els temes del cantautor de Poblenou, em semblava massa suggeridor com per deixar-ho passar per alt.

Una etapa, en general, plàcida, de vida i de paraules, en un medi, però, sempre vacil·lant, sempre inestable, sempre canviant. Doncs bé, Serena barca es publicarà molt prompte a Edicions del Buc, una bella editorial valenciana que, amb només quatre (grans) títols de poesia encara, a mi, ja m'ha robat el cor. 



La fotografia és un regal de Lluís Romero. D'això ja fa temps, i jo vaig pensar que aquesta barquiua solitària surant en un ampli paisatge de grisos i de blaus seria perfecta, arribat el moment, per presentar en societat els poemes de Serena barca.


Així em reconec, captivada pel rigor qualitatiu a l'hora de seleccionar els títols i els autors del seu catàleg —i ho dic ara jo, ben conscient que m'arrisque a pecar d'envaniment—. Fins ara: Teresa Pascual, Begonya Mezquita, Carles Camps Mundó, Màrius Sampere. I captivada em reconec, igualment, pel disseny impecable, acurat i modern alhora, elegant i innovador, sobri però ben reconeixible, de la col·lecció, on cada volum té la seua pròpia personalitat. És obra de Dídac Ballester. Ah!, i per l'entusiasme militant dels quatre homes d'idees clares que comanden el Buc: Pau Sanchis i Ferrer, Josep Martínez, Rubén Luzón i Francesc Bononad. Als quatre, gràcies per permetre'm navegar amb vosaltres.

La paraula «buc», de només tres lletres, té una vida polisèmica amplíssima, que per això és, entre altres coses, una cavitat factible de ser reomplerta d'altres vides. A mi m'agrada molt saber que, etimològicament, procedeix d'alguna arrel germànica que significa «ventre», de persona o d'animal. Un ventre, el buc, farcit de mons poètics; o un buc humà on es couen versos i poemes i on finalment es gesta un llibre. També refereix «buc» aquella part més gruixuda de la canya per on un pescador la subjecta. Motivadora imatge, igualment, la del pacient poeta-pescador que busca amb l'esquer engalipar les paraules. I igualment —i no n'esgotem ací tots els sentits —llegiu, si voleu—, «buc» és el jaç, la mare d'un riu. El buc mutable, per tant, que ens transporta.




M'ha semblat bonica, la casualitat afortunada d'una barca serena que es fa a la mar gràcies a Edicions del Buc. Potser el primer poema del volum, que duu el mateix títol global del llibre, era, des del moment en què el vaig redactar, una premonició. D'això ja fa temps. Tant que, aleshores —l'any 2007, per a ser exacta—, em va costar decidir-me a fer servir la paraula «desnonats», perquè el verb —desnonar— i el seu significat associat amb des-donar, amb des-posseir, amb la negació «no»... i amb tot el drama que avui comporta la realitat que hi ha al darrere, eren pràcticament desconeguts. Només uns anys després, la paraula «desnonar», tan freda i tan poc poètica, es va posar tristament de moda. Nosaltres, però, la preferim associar al sentit d'alliberament, de des-ocupació de tants «no» com un passat llunyà i negatiu s'havia encarregat d'acumular sobre les nostres espatles.



SERENA BARCA

Naveguem desnonats     cap a platges tranquil·les.
No ens fa por naufragar     si és en terra benigna:
ens avala un viàtic     de llum. I la certesa
que al fons dels muntanyars,     de dins dels bulbs obscurs,
revindran assutzenes,     camafeus radiants
 

de nacre. Redimits de quasi tot.


Si m'ho permeteu, us avisaré, en el moment exacte en què la barca serena es farà, sense cap llast impeditiu que la paralitze ja, a la mar oberta. Em diuen els editors que serà ben aviat.


ADDENDA, 29 DE FEBRER DE 2016

I ara sí que ja... Si cliqueu damunt de la imatge podreu llegir què n'ha dit Manuel Forcano, a la nota final que inclou el llibre. Tot un privilegi per a mi.


http://www.edicionsdelbuc.com/llibres/serena-barca/
Disseny: Dídac Ballester.





dijous, 6 d’agost del 2015

LA LLUM ÉS L'EXCEPCIÓ

Aquest matí, la serra de l'Aldaia està coberta d'una capa de núvols baixos que immobilitza la Drova en algun instant fora del temps. Els arbres guarden silenci encara, i el seu silenci amplifica una sensació de soledat que m'assalta a traïció. De vegades passa. No és una soledat que dol; és una soledat que corseca. Mai no he entès com és possible que hi haja una única paraula, en català, per a denominar soledats tan distintes: la soledat que dol, la soledat que corseca, la soledat que enriqueix, i fa créixer i, contradictòriament —però només en aparença—, la soledat que acompanya. De sobte, em ve al cap el títol d'un poema inclòs a Flors a casa: «La llum és l'excepció». Normalment, el temps i les circumstàncies van fent que m'allunye dels meus propis poemes. Però no és el cas d'aquest. «La llum és l'excepció» és un poema que m'habita interiorment, com una presència significativa, amb una cara de llum i una altra d'ombra, i amb la qual continue avenint-me sense sotracs.


Obertura d'aire i llum al sostre dels banys àrabs de Girona. La fotografia és de Consol Martínez Bella, a la qual agraïsc moltíssim que s'haja deixar assaltar una altra vegada per mi. En aquest cas, l'apropiació ha sigut, pràcticament, pel sistema de self service des del seu mur de Facebook.


Cada dia, quan connecte l'ordinador al voltant de les deu del matí, solc trobar-me a la bústia un enllaç amb el post diari que l'escriptor i editor Quim Curbet publica al seu bloc: Barretades. L'ofici de sobreviure; unes columnes d'opinió que prèviament han aparegut al Diari de Girona. Sempre em resulten atractius, aquests textos, escrits en una bella i àgil prosa que es fa molt grata de llegir. Però el d'avui m'ha tocat fibra, perquè, no sé per quin motiu, se m'ha afigurat que hi havia una connexió invisible entre aquesta reflexió escrita i el meu primer pensament boirós del dia. Ja ho he dit: no sé per quin motiu:

«És una llàstima, però l’univers no té color, en la seva major part és buit i en el buit només hi arrela l’absència. De l’absència de color en diem “negre” i potser només aquest és el color de l’univers. Un univers negre, però amb un puntet blau, on floreixen roses de color rosa, on les pedres llueixen sota l’aigua primorosa dels rius de muntanya i els cels rutilants dels capvespres esclaten amb tons d’ambre i de nata muntada.»

Quim Curbet: «Color de rosa», publicat a Barretades, dijous 06 d'agost de 2015. 


Que no són roses es veu a la llegua. Però la subtilitat de la imatge crec que és indubtable. Si no heu visitat mai el mur, o tauler d'anuncis, o expositor de Consol Martínez Bella, no deixeu de fer-hi un passeig: és tota una exhibició de sensibilitat estètica, gràfica i literària.


El de dalt era l'últim paràgraf de l'article de l'escriptor de Girona, que recomane que llegiu sencer. I ara, si m'ho permeteu, «La llum és l'excepció». De vegades, només saber què necessites dir, i acabar dient-ho, ja és una victòria. 


LA LLUM ÉS L’EXCEPCIÓ

La llum és una treva, una excepció,
un escull com una víscera lluent surant
en un mar negre. Negre d’absolut
on tot tornarà a ser
quan un dia s’acabarà la treva
de l’aire.

L’infant que riu és una treva.
I mirar-lo. I riure en el seu temps petit.
Treva en el no-ser que se’ns imposa.

La calma d’una nit és una treva, una excepció.
L’excepció de qui se sap,
en silenci,
mentre cau la rosada,
en silenci,
i en silenci escriu.

La paraula és una treva,
una treva de llum, de nit a nit definitiva.


Flors a casa, 2007. 


I la tercera fotografia pispada a Consol. No digueu que no m'ho ha posat fàcil!




HISTORIAL DE PASSA LA VIDA


Fa un temps, l'amic i company de devocions poètiques, Ricard Garcia, va publicar al seu preciós Cupressus sempervirens una entrada que duia per títol «Res no és, tot passa...». I arran d'ella, i d'una imatge suggeridora que la il·lustrava, d'uns cards on s'havien quedat enganxades petites restes de llana que delataven el pas d'animals, hi vaig escriure un comentari, que, amb alguna modificació introduïda ara, deia més o menys això: RESIDUS: «Allò que queda enganxat en aquests cards (potser la llana d'unes ovelles passatgeres...?) és la prova que, alhora que el temps passa, hi deixa... més »
Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 31 de desembre de 2020
Els meus avis foren persones molt humils. Els paterns vivien en una casa situada en la partida del Clot de la Mota, en el camí Vell de Cullera, quan el Grau s'acabava i començava a ser la Devesa, ja en territori de marjal. Al davant hi havia tota una zona de marenys, amb bancals cultivats d'hortalissa que arribaven pràcticament a tocar de mar. En molts casos, aquells bancals s'havien reomplert a sobre d'aiguamolls i hi feies un forat i brollava l'aigua fàcilment. Aquests bancals sovint es delimitaven amb unes bardisses altes, formades a base d'uns arbres que desenvolupaven unes ramificacions aplanades en forma de ventalls. Llegiu+



Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 11 de desembre de 2020

El XXIV Homenatge a la Paraula que organitza anualment el Centre d'Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell de Gandia s'ha dedicat aquest any 2020 a l'escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas, aprofitant i sumant-se així a l'avinentesa d'haver estat declarada Escriptora de l'Any per l'AVL. Com és tradicional, el centre ha publicat un llibre per a l'ocasió, amb textos d'escriptores i escriptors valencians que evoquen l'autora de la cèlebre novel·la *Matèria de Bretanya*...




Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 29 de novembre de 2020

Article publicat a l'especial de "La Veu dels Llibres" de *Nosaltres la Veu* del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià. Diria que és impossible, en els temps que corren, viure en el món del llibre i aconseguir traure’ns de sobre el vertigen de qui practica un triple salt mortal. Més encara en aquests moments pandèmics. Però el mal de cos provocat pel vertigen no és exclusiu d’aquesta època certament morbosa. Ve de lluny i s’ha anat gestant en un context social i, segurament, polític —dubte que es puguen separar aquests dos conceptes— no gens procliu a la cultura de la lletra impresa.

Maria Josep Escrivà, Passa la vida: 6 d'octubre de 2020

Tenia moltes ganes de deixar constància per ací que *Sempre és tard* ja és una realitat impresa, gràcies a Edicions Proa, i ho faig ara, després d'haver-se presentat *oficialment *en societat el dia 22 de setembre, en la cerimònia de lliurament dels Premis Literaris de Girona que convoca la Fundació Prudenci Bertrana. Una cerimònia —ho vaig dir a Twitter l'endemà mateix— que fou una "demostració de respecte per la cultura i per la literatura".