Poesia a la ràdio: Christelle Enguix

Segurament és una obvietat afirmar que els fets i les experiències més importants que afecten un ésser humà pel simple fet de ser-ho són també els fets i les experiències més universals, els únics que, segurament, ens igualen en la nostra condició d'homínids més o menys sabuts: nàixer, morir, estimar, témer, patir, riure, plorar, desitjar, gaudir, procrear. I tanmateix, cada dona i cada home, des de la seua individualitat, viu, amb una particularitat única i irrepetible —i mai exempta d'egocentrisme—, aquests moments transcendents tan semblants entre congèneres. Tota una altra cosa és el tractament especial que se'n puga fer des de l'art i, per descomptat, el resultat artístic. En aquests casos, l'experiència particular es devalua fins a l'anècdota i l'obra, la manifestació, la creació artística adquireix un caràcter exclusiu i autosuficient. En el cas de la poesia, que és el que ens ocupa ací, un poema ha de ser potent per ell mateix; el procés de creació l'ha acabat allunyant de l'incentiu extern, que ha esdevingut una banalitat al costat de la transcendència implícita de la bona poesia. I tanmateix... I tanmateix no hi hauria obra artística, si, segurament, l'autor o l'autora no hagués viscut la seua insignificant experiència humana com un esdeveniment d'excepcionalitat inqüestionable. Heus ací la contradicció que ens fascina.

Nou mesos. Fotografia: Ferran Jordan,
extreta del blog Present imperfecte.

La reflexió inicial, una mica llarga, em serveix per introduir aquest poema de Christelle Enguix, procedent del llibre Tot el blat, que, en paraules del periodista i escriptor Xavier Aliaga «poetitza sense caure en el candor l’experiència vital de la maternitat». Es titula «arribada» i, si us ve de gust, el podeu sentir recitat en aquesta nova entrega del programa La casa sota la lluna, que s'emet quinzenalment a Ràdio Gandia Ser, amb la inestimable i encoratjadora complicitat de la periodista Puri Naya.

arribada

I

es desperta la nit sobre les branques
frondoses de l'aire. una pluja fèrtil,
roent, em regalima cames avall.
s'acosta l'hora lluminosa i canten
les campanes com un riu que endevina
la mar. desancorem les mans i el verd
de les ones, l'espurna covada
i la set, la remor dels rellotges i l'arena.
s'unfla el goig com una vela
pels laberints insondables de la carn.
contracció i distensió.
s'eixamplen els camins per on discorre la sang
i la sal, les aigües subterrànies. el cos
inspira la llet atàvica dels estels. és a punt
d'esclatar l'escuma de l'alba, l'alè del plor
primer. la llum absoluta.


II

tot és a punt. les mans alades
i l'anhel, la veu rompuda
i l'aigua, la flama atordida
i el misteri, l'espenta titànica
i els pètals, el ventre il·luminat
i l'aire, l'arrel sagrada
i la llet. tot. tot és a punt.


III

i de sobte, la teua absència
dintre meu.
             com extirpar-li el temps
a la música.


IV

per sempre abandones
la intimitat abissal
on habitaves, la còncava plenitud
del turó volcànic. el gust
d'una aigua temperada pel mantell
maternal de la terra.
                          i per primera volta plores
l'acer esmolat de l'aire.


V

ja no ets branca.
ets arbre.
               però busques tota l'aigua
en les meues arrels.

Tot el blat, de Christelle Enguix, es va publicar a Godall Edicions, l'any 2016.

PAPARRA... O PARÀSIT...?

Recorde perfectament les circumstàncies que el provocaren: després d'un grapat d'hores de son desordenada, el cap de setmana de cara, per a mi sola. Quan dic «sola» no em referisc a aquella soledat plàcida, que incita a la creativitat i a retrobar-se amb una mateixa. No: vull dir tota «sola» amb la soledat que et clava queixalada i t'inocula el vertigen de l'abisme fins al moll dels ossos. Per si fóra poc, aquell era cap de setmana premenstrual.

Fotografia de Ferran Jordan: «Escala de grisos».
Aquesta i la imatge següent pertanyen a una sèrie que podeu veure completa (i us ho recomane) clicant en aquest enllaç del bloc Present Imperfecte.

Fa temps que em pregunte per què el tema de la menstruació, amb els símptomes que la precedeixen i els trastorns físics i psíquics associats, de conseqüències trasbalsadores similars a una història de desamor, per exemple, no és tractat poèticament per les dones. Dic per les dones perquè som les qui ho patim en primera persona. En el meu cas, el desordre psíquic que moltes vegades ha precedit la regla ha sigut tan desolador que ben bé podria dir que he estat molt a prop de saber què sent algú que mor de pena. Més encara a mesura que he anat pressentint la menopausa. Un altre tema tabú, o almenys invisible, en poesia. La qüestió és que puc dir que aquell cap de setmana nefast em vaig salvar gràcies a la necessitat, a la urgència amb què vaig fer venir la poesia.

Ferran Jordan: «Escala de grisos. Desencontres.»

I, ara riureu, però, encara hi aniria més enllà: hi va ser decisiu, determinant, oli en un cresol, entretenir-me a dilucidar amb mi mateixa quina de les dues opcions següents seria més impactant, més crua; quina seria la més efectiva a l'hora d'expressar en vers l'aflicció que succiona: si «paparra de paparra» o més bé «paràsit de paràsit». Des de la sonoritat, i també des del possible caràcter colpidor dels mots. Pensava que el súmmum del vampirisme deu assemblar-se a aquell moment premenstrual en què una sent a dintre el mateix que deu sentir un paràsit (o una paparra) que succiona a un altre paràsit, o a una altra paparra. «Paparra de paparra», o «paràsit de paràsit»? Desentranyar aquest dilema es va convertir, de sobte, en el motiu de la meua existència durant aquell cap de setmana de color gris fosc quasi negre.

Finalment m'he decantat per la segona opció. Supose que perquè pense que la paraula «paparra» és tan expressiva i tan, tan... poc discreta que podia focalitzar perillosament el possible interès del poema. No ho sé... D'alguna manera m'havia de decidir, finalment...: «paràsit de paràsit» aleshores. I vosaltres, què hauríeu fet?

Fotografia: Ferran Jordan:  «Paral·lelismes». No us sembla preciosa?

Per últim, i només per si de cas: que ningú faça associacions inoportunes i es preocupe pel meu estat psíquic més del compte. En el moment en què escric aquestes línies em trobe contenta i feliç com una cama-roja, o com un gínjol, segons en quin punt de la geografia s'expresse aquesta alegria.

SÍNDROME PREMENSTRUAL

Devastades

com si un mar infinit

o una terra erma

la meua pena i jo

jo amb la meua pena

som.

Paràsit de paràsit

indivises

afirmatives

insuportables

menstruals i recíproques:

la meua pena em fa

jo faig la meua pena

i ens fem les dues

subjugada companyia.

Per a Àngela Guixot 


Serena barca, Edicions del Buc, 2016.

ADDENDA (30 de març de 2017)

El grup musical ZOO, en plena campanya de promoció del seu últim disc titulat Raval, ha compartit en xarxa la informació següent:

«Un vers del poema "Síndrome premenstrual" de Maria Josep Escrivà va inspirar la primera cançó que vam escriure de #Raval. El procés que engegàvem ens estava demanant abstraure'ns un poc d'unes coses i cridar contra altres.

I això és el que ens repetiem.»

És una satisfacció bonica, saber que alguna de les nostres creacions poètiques ha pogut impulsar d'altres creacions tan potents com les d'aquests saforencs combatius i compromesos. No puc, ni vull negar que són els meus ídols des de fa temps.