«APRENDRE A CONMORIR. AQUEST ÉS EL REPTE» EN RECORD DE JOAN B. CAMPOS, POETA

Escric aquestes línies quan fa poc més de quatre mesos que ha mort el company de lletres i amic estimat Joan B. Campos (Joan Baptista Campos Cruañes: el Grau de Castelló, 1961-Castelló de la Plana, 2013). A pesar d'aquest final prematur, tingué temps de publicar 9 llibres de poesia i 4 de narrativa. Formava part —i crec que està bé dir que en «forma» part per sempre més—, del Pont Cooperativa de Lletres, d'escriptores i escriptors de les comarques de Castelló. Fou un viatger apassionat, i una persona compromesa amb el seu món, no sé si, en bona mesura, perquè dedicà la seua vida professional, com a metge d'urgències en una SAMU, a atendre persones en situacions límit. O potser era al contrari i, pel seu tarannà servicial i solidari, escollí aquesta professió duríssima.

Imatge extreta del vídeo promocional d'«Entre versos i pinzells contemporanis», on el cantautor Artur Álvarez i Boix canta poetes contemporanis de les comarques de Castelló, entre els quals hi ha Joan B. Campos, a l'altura del minut 1 i 13 seg, aproximadament.

El vàrem conèixer a Beniarjó, quan fa 13 anys va guanyar el XX Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, amb un llibre colpidor que ja delatava, des del títol i els primers poemes, unes circumstàncies de vida no massa habituals en un poeta: La sang (3i4, 2001)

TARD O D'HORA

Com que hi ha la mort,

me n'espera una de molt natural

a la revolta de qualsevol camí.

Una mort anònima, diguem-ne digna.

Com totes. Com moltes.

Ben segur m'esperen els dies encara més orbs

surant en bassals de sang,

i una colla de gossos bords, assedegats,

que la xuclen amb desgana.

M'espera el teu dol o el meu

en el bleix de les hores,

a la revolta del qualsevol camí

perquè tot acabarà cloent-se,

tard o d'hora.

Ara, però, encara em resten les mans,

plenes de sang,

i la por de tot plegat,

l'últim baluard de la lucidesa.

J. B. C.

«Espelma encesa». Fotografia de Joan Ramell, que acompanya el poema «No és veritat que els metges», de Gemma Gorga. Del llibre Diafragma,
Curbet Edicions, 2012.


«Quants grams,
quants grams de cera
a canvi d'un minut més
de la teva companyia?» 

G. G.

La reflexió, i l'escriptura, al voltant de la mort és una de les constants literàries de Joan B. Campos. Molt abans que començara a viure en pròpia carn el procés fatal de la seua malaltia. El dia 20 d'octubre de 2011 publica, al seu blog La garfa dels dies, una entrada, valuosíssima, al meu entendre, titulada així exactament, «La mort», de la qual extrac l'últim paràgraf:

«Hauríem de plantejar-nos una nova lectura de la mort, en el cas que aquesta es poguera traduir en paraules humanes. De vegades, només veiem la cara més dramàtica, la més tràgica. Però la mort és humana. La mort ens fa humans. El cert és que a totes les morts els hi envolta una tragèdia gran, o més gran. Perquè mai no és petita, la mort. Després de passar tants mil·lennis aprenent a conviure, hauríem de desaprendre-ho tot, per començar a aprendre a conmorir. Aquest és el repte.»

«Paret escrostonada amb baixant», de Joan Ramell. Imatge del poema «Mentre allises el cobrellit amb les mans», de Gemma Gorga.

«...i tota la boca corcada.»
G. G. 

Rumiant-me aquesta entrada, que em costa d'enllestir més del compte, m'arriba a les mans el llibre de Gemma Gorga i Joan Ramell d'on he extret els fragments dels poemes i les fotos anteriors. A Diafragma (Curbet Edicions), hi trobareu una reflexió sobre la poesia i el procés artístic, des d'un llenguatge tant visual com literari; i també la seua descripció, una espècie d'explicació del com-s'ha-fet des de l'intercanvi epistolar entre els dos autors. Però, deixant de banda aquest tema interessantíssim, la mort del pare hi batega pertot, com un cor incessant encara; tot el pes de l’absència i la voluntat enèrgica d’apuntalar-la amb el testimoniatge de la paraula poètica en diàleg impecable amb les imatges fotogràfiques. Mentre pense en la manera d'adreçar aquest escrit a la memòria de Joan, m'atrapa aquesta expressió del dol, poderosament poetitzat a Diafragma («...el teu dol o el meu/ en el bleix de les hores», havia escrit ja Campos, a La sang). Casualitats, o el magnetisme entre paraules. Siga com siga, gràcies a això se'm desencalla el discurs.

«Aigüera», imatge del poema «Sense por».

 siguis qui siguis tu
de qui parlo

siguis qui siguis tu
que fas que parli

així t'anomenis
pena
pluja
pare
o poema

G. G. 

Abans, però, el mateix dia que els companys del Pont em comunicaren el traspàs de l'amic Joan Baptista, havia redactat aquestes línies, que vaig incloure, com altres textos transcrits anteriorment en aquest blog, als «Fulls de dietari» del núm. 43 de la revista L'Espill. Estic molt agraïda amb la vida, per haver-me donat l'oportunitat d'haver compartit devocions literàries i afectes amb una persona de la fortalesa interior i la qualitat humana de Joan. Crec que, amb una miqueta més de sort, hauria pogut ajudar moltes persones a entendre les dimensions de la paraula conmorir, que supose que no volia dir res més que «aprendre a morir». Ell no va tindre la sort que mereixia; els qui el vam conèixer en vam tenir moltíssima.

12 de març de 2013

A la memòria de Joan B. Campos Cruañes

L’últim dia de l’any 2010, un bon amic, company de lletres, metge de professió, em fa saber que en una exploració rutinària li han detectat un càncer de pulmó. L’endemà li escric això:

«He anat a buscar el teu Jardí clos. Allí vaig marcar un poema que diu: 'Se’n va la llum/ i es fa el silenci./ Però, el pit-roig/ sempre torna.' Aquest pit-roig ha de ser el rem, la llum, el raïm de pastor noble, la imatge de la tendresa que ens acarona, la fugacitat i la permanència.»

La imatge d'aquest pit-roig, i el penúltim paràgraf, transcrit entre cometes, corresponen al dia 1 de gener de 2011 del blog La garfa dels dies, de Joan B. Campos.

Vicent Jaume Almela, president del Pont Cooperativa de Lletres, va dedicar, des del blog d'aquell col·lectiu, una entrada ben bonica al company desaparegut. Es pot llegir ací.

El motiu del «raïm de pastor» prové de la felicitació d’Any Nou que vaig fer servir per aquells dies i on un poema meu («Per dalt les teulades»), acompanya una foto preciosa de Paco Sastre, en la qual una mata de raïmet intrèpid desafia teules aparentment inhòspites per a créixer-hi esplèndid. Com a resposta, Joan B. Campos, l'amic desaparegut, em dedica aquestes paraules al seu blog, La garfa dels dies:

«Em pose de puntetes i mire per damunt de les branques de l’olivera. L’hivern ja fa alguns dies que ha començat. Hi ha alguna cosa de forma confusa que va nàixer abans de nosaltres. És silenciosa i buida, resta solitària i no canvia. Hom diria que vola i vola sense fatigar-se; de vegades és fa gran, de vegades es fa petita i s’allunya, es perd en l’infinit. I allò que es perd en l’infinit potser torne algun dia. Sí, Maria Josep, se’n va la llum i es fa el silenci, però el pit-roig sempre torna. I l’espere, enguany, amb una rameta de raïm de pastor al bec.» 

Sé que ha mantingut vigent aquesta esperança de vida fins avui mateix. Després de Joan M. Monjo, de Joan Pellicer, Joan B. Campos: un altre dels nostres joans que se’n va prematurament. Volia fer una tesi doctoral sobre aspectes ètics al final de la vida. Se’n va la llum, i el silenci em devora.

«Paret escrostonada», imatge del poema «M'agraden les pedres».

...on els morts troben repòs
i descansen del brunzit de les nostres pors
que demanen, demanen, demanen.

G. G.

ESTIVAL I FIGUES (SEQUES I TABOLLES)

El llarg matí d'estiu. El sol ardent.
L'ombra de la figuera, travessada
de brisa...

Marià Villangómez

[Ciutat d'Eivissa, 1913-2002]

Un dels fragments dels «Fulls de dietari», publicat al núm. 43 de la revista L'Espill està dedicat a reivindicar les figues de les nostres figueres. Un dret aparentment senzill, de pur sentit comú. Però, de vegades, la realitat i el sentit comú discorren en línies paral·leles i en sentit oposat. Segur que sabeu de què us parle en aquest text datat l'abril de 2012:

«Després de tot un dia desaprofitat per culpa de la migranya que m’aliena el cap, a última hora agafe el carro de la compra, company indispensable en la missió quotidiana de sobreviure, i m’encare al supermercat que tinc just a l’extrem del carrer. Odie anar a comprar. Però és l’única cosa que puc fer avui sense necessitat de pensar massa. Em fabrique un incentiu: figues seques. Vaig directament al prestatge on hi ha les nous, la fruita deshidratada... No trobe les figues. N’hi ha de tot: sopes juliana preparadetes en paquets, cebes dolces, morades, avellanes amb closca..., però figues, no. O jo no les hi veig; tinc el cap embotat. Busque una treballadora que reposa gènere entre els corredors d’aquest mercat del consum. Li pregunte per les figues. “Al costat dels tramussos”, i desapareix arrossegant un carro acaramullat de caixes. Ara sí que voldria morir-me!: al costat dels tramussos... Busque els tramussos, a la secció dels aperitius. N’hi ha de tot: papes amb sabor de bacó, de tomaca, de formatge, de ceba...; pistatxos menuts, normals i gegants; baies del Tibet d’aquelles que asseguren la joventut eterna... Però no hi veig els tramussos. Busque amb la vista al meu voltant, amb l’esperança que la treballadora que tot ho sap volte encara a prop. Sí: “per favor, no hi veig els tramussos..., ni les figues!” La xica em diu que entra al magatzem a buscar-ne. M’hi espere. Ve amb un pot de tramussos. “I les figues?” —insistisc. M’assegura que n’hi ha al prestatge. S’apona, perquè són a baix de tot, i m’allarga una bossa. “Veu?, ací estan!: higos turcos!” “La marededéu! Higos turcos! Que no tenim figues al país...?” La treballadora m’ha assegurat, amb cara de visible decepció, que transmetrà la meua queixa als encarregats».

Buscava una foto per a il·lustrar el text anterior, i he aprofitat que havia de passar el dia al bancal de la família per agafar la càmera. Allí mateix hi ha una figuera, amb fruits encara tabolls, molt prometedors, dels que fan exclamar al meu pare: «d'ací quatre dies, a menjar figues!»

Després de la figuera, he mirat al meu voltant, i he descobert amb estupor, com si haguera estat reclosa en un altre món en les últimes setmanes, que l'estiu ja hi feia el ple amb tota la seua voluptuositat estètica. Per a mi, la bellesa de l'estiu no és la de la mar. La mar en estiu no em pertany, i jo no vaig a buscar-la. No em prova. Per a mi no hi ha estètica d'estiu més bonica que la dels bancals, la de les séquies i les basses, i la de les marjals. A la foto de dalt, panoràmica del Mondúver que es veu des del bancal familiar, en un trosset entre el Molí de Santa Maria i l'alqueria del Duc del Grau de Gandia.

Això són tomaques del terreny; de les que fan sabor de tomaca.

I això són flors de carabassa, ocultes entre un carabassar tan frondós que sembla de ficció.

Aquesta és una carabassa, que va acumulant mèrits, i mèrits, i mèrits..., per a convertir-se en un futur plat de bunyols al llarg del pròxim Nadal.

 

Això són els braços de mon pare, ensenyant-me com han d'arribar a assecar-se els sarments del melonar per a saber que el meló d'Alger està bo per a collir-se. Aquesta setmana ha fet 73 anys, el meu pare.

I aquests són els extrems d'uns d'aquells braços de melonar que repten per la terra roja, com si no s'hagueren d'acabar mai. No sé si vosaltres veieu, igual que jo, que els braços de mon pare i la terra del bancal tenen un color molt paregut.

Maduixes: una plaga beneïda que es reprodueix cada any entre els tarongers. Juliol, i encara en collim a grapats.

En un altre estadi orgànic, ací va a parar el fem per a la seua descomposició. Res desapareix i tot torna a començar. Avui, les taronges i les restes de fullaraca i de penques se m'han afigurat un bodegó en viu.

La parra i l'ombra de la parra...

...i les plantes que es crien a l'ombra de la parra. I les andròmines, que acumulen sense complexos els distints gustos generacionals i els embats del temps. Sobre el sillonet repintat de rosa, un test amb una «alegria de la casa».

 

En formats humans, aquests serien..., les tres alegries de la casa!: Laura, Joan (baixant l'escala) i Ferran, el més menut dels tres nebots.

I aquestes, les peces indispensables per tal que un diumenge de paella isca redó: la pinxe de cuina (la tia Fina), i la cuinera en cap (en acció). Enlloc he menjat paelles com les que ella fa, amb llenya i amb les verdures del bancal. I no ho dic perquè siga ma mare...!, que en tindria bona cosa, de testimonis, que em donarien la raó!

Aquest és Joan, que es nega a menjar-se el meló d'Alger si no és a mos redó. I a mi em sembla que la del meu nebot mitjà, per exemple, podria ser una imatge bastant aproximada del que s'entén, universalment, per felicitat. O no...?