El Clot de la Mota

Del primer llibre de poesia que vaig escriure i que vaig arribar a presentar, fins i tot, a un premi literari, només se'n va salvar, i una mica modificat encara, el títol, que acabà ubicat en un poema titulat «El Clot de la Mota», inclòs, no al primer, sinó al segon llibre publicat —ara sí— i fa molts anys descatalogat: A les palpentes del vidre (Columna, 1998). Així acaba el poema que evoca un temps i, sobretot un lloc, perduts per sempre. En el vers final hi ha camuflat el títol d'aquell protollibre també desaparegut, com tot allò que ja no és el Clot de la Mota: L'últim raig de sol sempre és verd.

[...] un món enllà
l’estiu de bat a bat, enmig d’un clot
antic de motes, camí de la mar,
on l’últim raig de sol sempre era verd.

Violetes de mar (Malcolmia littorea). La planta està fotografiada a l'Albufera de València. La imatge procedeix d'aquesta pàgina de la xarxa. Hi consta l'autoria.

En aquella partida del Clot de la Mota, en terra de marjals, a la vora del camí Vell de Cullera, hi havia viscut la meua família paterna. Els meus germans i jo hi vàrem passar la infantesa. Entre cals meus avis i la mar hi havia una zona viva de marenys, on es feia hortalissa de la que olia a hortalissa, i on les violetes i els lliris de mar florien en el seu hàbitat natural. Les motes —així en diem, de les dunes, en aquesta part de país— feien de lliure frontera abans que abastàrem amb la mirada l'horitzó marí. Un mal dia que no sé datar, però devíem haver entrat en la dècada dels 90, la pesta urbanística ho va sepultar tot sota una infinitat de blocs d'edificis més lletjos que un pecat. Adéu al paradís. Adéu a tants paradisos que es va engolir per sempre el ciment dels voraços.

Com diuen els companys de l'excel·lent blog A un tir de pedra,
en una completíssima entrada dedicada a La marjal de la Safor i l'Auir:
«L'ex Clot de la Mota, a la platja de Gandia, anys 60».

En va quedar el topònim, en forma de nom de carrer i de parc d'atraccions sorollós assetjat per l'asfalt. Terrorífic. Ma mare m'ha contat infinitat de vegades que, quan va començar a treballar a l'Hotel Bayren de la platja de Gandia —ep!, amb contracte—, amb només setze anys, havia de recórrer amb bicicleta una senda que passava a vora d'aquell Clot de la Mota que en els anys seixanta encara era una gran bassa d'aigua enmig de les marjals (vegeu la foto de més amunt). I continua explicant que un dia va desaparèixer un home del Grau, que tenia fama de ser «un borratxet» i se sospitava que podia haver caigut en aquell toll d'aigua profunda. Ella, per por, feia una gran volta durant aquells dies per evitar passar a prop del Clot de la Mota. L'hi van trobar ofegat, efectivament, al cap d'un temps. La màgia, el misteri que contenen les paraules, la vida secreta d'un topònim que forma part de la nostra educació sentimental, el nom propi del nostre espai biogràfic, quasi com el d'una persona estimada. L'únic que en resta, de vegades, quan hem fet desaparèixer el lloc que aquell topònim designava.

Imatge extreta d'un article publicat al diari El Punt Avui del 12 de maig de 2014, en què Compromís Gandia denuncia la tala d'arbres al Clot de la Mota. Calia fer-hi lloc per instal·lar un complex que s'havia de dir Maremàgnum...

El Clot de la Mota va ser durant alguns anys un depriment parc d'atraccions. Però, encara que siga difícil d'imaginar, tot pot anar sempre a pitjor. I un 13 d'abril de l'any 2012 vaig veure publicat al diari Las Provincias aquest titular: Gandia instalará un coliseo con espectáculos de gladiadores para atraer turistas a la playa. Artistas falleros adornarán el circo romano en el Clot de la Mota, que recreará luchas y actividades para 2.000 personas. Un «coliseo con espectáculos de gladiadores», sí, ho heu llegit bé. El PP havia guanyat les eleccions un any abans i governava amb majoria absoluta a Gandia, per primera —i de moment única— vegada en la història. Aquest deliri gore de cartó pedra va durar un parell d'estius; o potser durà mentre durà la legislatura del malson, no me'n recorde. L'any 2015 el PP va perdre l'alcaldia de Gandia. Rellegesc ara aquell article i hauria de petar-me de riure, però, en comptes d'això, encara se'm regiren els budells.

«Con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio». 1 de juny de 2012, publicat a 20 minutos.
Així se les gastaven en aquella època els il·luminats polítics que governaven el meu poble. Afortunadament, les coses consistorials han canviat per a bé i és de justícia reconèixer-ho.

Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/

con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/

con Maremagnum se pretende cambiar de "la playa de las tres P, playa, paseo y pipas, a la playa de las tres M, mar, marjal y Maremagnum", han informado desde el consistorio.

Ver más en: https://www.20minutos.es/noticia/1498393/0/

Només set anys després d'aquestes notícies al·lucinògenes, els mitjans de comunicació es fan ressò d'un extens informe de l'ONU on es dona notícia de l'estat dels oceans i del desgel, i de les repercussions en la pujada del nivell del mar: quasi un metre en menys de 100 anys. És a dir, que, després de totes les barrabassades amb què no hem cessat d'impedir-ho, les aigües tornaran a cobrir les parts fondes de la terra. I rieu-vos-en, de l'extint Clot de la Mota on un dia es va ofegar aquell pobre borratxet del Grau. 

Aquest és el maremàgnum que ens oferirà el futur —immediat—, si no hi canviem radicalment comportaments i consciència. Difícil. I ja ho sabeu: la realitat sempre supera la ficció.

Zones de risc a la Ribera i la Safor segons el mapa de risc de http://sealevel.climatecentral.org/

Enllaços recomanables:

La pujada imparable del nivell del mar serà més ràpida i més greu del que es creia

El nivell del mar amenaça València amb una pujada de 0,36 cm anuals

Tòfones sota terra

Tanquen la porta els veïns i sent com el xivarri que arrosseguen al seu pas desapareix amb ells carrer enllà. Aleshores el silenci, ésser viu, ocupa la cambra. Amb el silenci es fa present, com si abans no hi fóra, el món de més a prop: les cortines que filtren el matí del pati, les rajoles de fang cuit, les plantes, i la llum, sobretot la llum, que circula entre cada cosa com si es proposara no tocar res, de tan discreta, de tan tèbia. Com si hi sobrevolara amb peus descalços. El silenci que ara m’acompanya és de color de pa d’or, delicat al tacte com una ploma d’àngel, i té olor d’alcova endreçada després d’haver-hi estimat, on continuen dansant, ombres somnàmbules, els cossos dels amants. La calma d’aquest temps sense temps m’omple com si tota jo fos una ampolla tancada al buit. Albire l’origen d’un camí des d’on tot és possible encara, i comence a ensumar-hi els primers mots: tòfones obscures pressentides sota terra. M’aferre a la certesa que hi són i em deixe portar. Em recree en el trànsit, en el llindar pletòric a partir del qual comença a rajar l'escriptura. M’hi adelite. M’hi adelite com l’animal que es rabeja rebolcant-se en el fang.

Silenci. Fotografia: MjE, 2013.

«EL POU, L'ORIGEN»: POEMA DEDICAT A LA MEUA MARE

Tant ma mare com jo som marçals. Vull dir —a banda, en el meu cas, d'admiracions literàries associades a una altra Marçal— que les dues som nascudes en el mes de març. Ella, la meua mare, em porta, d'avantatge de vida, just vint-i-cinc anys menys una setmana.

Pepita Vidal Chova.
Foto de Dolors Pedrós i Company. Gandia, novembre de 2014.

Crec que ens assemblem molt de caràcter, i compartim algunes coincidències inquietants, a la manera d'aquelles germanes bessones que agafen les mateixes malalties o s'entristeixen, cadascuna des de sa casa, pels mateixos motius. Per exemple: la meua mare ha patit migranyes fortíssimes al llarg de tota la seua vida fèrtil; jo les vaig començar a patir després de prendre la primera comunió (és només una coincidència biogràfica; no hi ha segones intencions en la dada). O a mi em fa mal una cama, l'esquerra, per exemple, i als pocs dies, a ella, també li fa mal la cama esquerra.

La meua mare és sàvia. 
Destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d'una hora lluny el cor de les persones. 

Amb Salvador Fort, més conegut al Grau com a Buixarreta, disfressats amb motiu de les tradicionals Festes de la Santa Creu, que es van recuperar al carrer Molí de Santa Maria a principis dels anys 50.
Calculem que la foto pot ser de meitat dels anys 90.
Ma mare és la que no porta trenes.

No va tenir ocasió d'estudiar. Va anar, com en deien aleshores «a costura», amb donya Rosita, que la va ensenyar a llegir i a escriure; en castellà, per descomptat. Però mai de la vida no ens ha deixat cap noteta que no estiga escrita en la llengua en què la van educar els seus pares, i en què ella ens ha educat, els tres germans (dues germanes i un germà): «estic en el bancal», o «apaga el foc a la una». És molt més forta d'ànim que jo. Té recursos per a sobreposar-se amb integritat als colps amb què la vida l'ha trasbalsada, i optimisme i confiança suficients per a encarar-se a les dificultats sense donar-se per vençuda abans d'hora.

Lliri blau (Iris germanica) fotografiat avui mateix, 13 d'abril de 2015, al trosset de terra on ma mare es planta les seues flors preferides. Just el dia que fa 32 anys que va morir Mercè Rodoreda, escriptora:
la més il·lustre admiradora de flors que conec.

De ma mare he heretat, a banda de les migranyes, la capacitat de meravellar-me davant de les coses més senzilles; una creativitat innata (és aficionada a l'art de fer betlems des que era una xiqueta); i un profund i imprescindible amor per les flors i per qualsevol ésser del regne vegetal. Un correlat de vida sense el qual tant ella com jo seríem més pobres.

Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol; què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer.
N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d’un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.

I vet ací —«què et sembla...!»— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents. 

La meua àvia era Xarrala, i ma mare és Xarrala. Parla per plaer abans que per necessitat. No debades ma mare forma part d'aquella generació sense recursos acadèmics que s'admira davant de les persones que dominen l'oratòria. «Saber parlar» és per a ella un do i un mèrit important per a guanyar-se el respecte dels altres. Cada vegada que ho pense em vénen al cap exemples vergonyosos de polítics que justament exhibeixen la seua barroeria verbal com a marca d'una determinada manera de ser davant de la societat. Jo m'emocione encara, quan a ma casa sent exclamar allò de «dóna gust sentir-lo [o sentir-la] parlar».

Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l’escolten: «Què faig, què no faig
i tingueu pietat de nosaltres». Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten [...]. 

Ma mare no sap de literatura, i menys encara de filologies, però té prou intel·ligència per a escoltar la gent que en sap. Una vegada em va contar que va entrar en una tenda de pintures, al Grau de Gandia, on ja havia anat un parell de vegades el mateix dia, i en la segona ocasió va saludar dient «ja estic ací una altra vegada». El venedor va tenir la gosadia de teoritzar amb ella: «vostè no és d'ací...». I ella: «jo, del Grau, de tota la vida!». El venedor de pintures li va fer saber que això de «vegada» ho diuen els catalans, i ma mare, Pepita Vidal, va resoldre la confusió lingüística de manera rotunda: «mire, la meua filla és filòloga, i m'ha explicat que valencià i català són el mateix, i jo faig cas de la meua filla, que sap més que jo». Assegura ma mare que l'home se'n va convèncer a l'instant sense cap sufocació.

L'estiu passat vaig escriure un poema on ma mare és el tema i l'incentiu. A casa havíem tingut un drama familiar, però, com sempre, ella va saber crear-se la il·lusió que necessitava per a reprendre el camí de la vida —la seua i la dels seus—, amb tenacitat i amb forces noves, sempre agraïda amb el seu déu primordial. I es va fer excavar un pou d'aigua fresca, al bancal. Quan vaig considerar que li'l podia ensenyar, el poema, li vaig demanar que s'asseguera al meu costat, i li'l vaig recitar en veu alta. Em va escoltar, atenta i meravellada, com sempre que algun esdeveniment li toca el cor. Va callar durant uns segons. Va somriure mirant-me fit a fit, i després va dir: «Preciós. Ara..., com el que li vas escriure a ton pare, no!»

[...] No ens escalfa igual fe, 
ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:
l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser 
apèndix i ella va ser pou, origen 
mare de vitalícia fortuna.

Hi estic bastant d'acord. I és que el motiu d'inspiració és molt més potent que el meu magre potencial poètic. Siga com siga, així ha quedat, tot complet, «El pou, l'origen». Dedicat a Pepita Vidal Chova, la meua mare.  

 
EL POU. L’ORIGEN

La meua mare és sàvia.
destria, entre milers, la taronja més dolça
i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta
madur entre les mans. Desulla tomaqueres,
precisa, diligent com va pujar els fills,
i s’ha llegit pocs llibres, però llig
d'una hora lluny el cor de les persones.

Portadora de vida, com diu el seu llinatge.
Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams
i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin
misteri fa esclatar un gladiol, què espenta
el sol cada matí fins al cap del carrer.
N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit
com si hi covara un ram de caderneres. Sap
com fer brollar un pou al centre d’un bancal,
que tot és qüestió de foradar ben fondo.
I vet ací —«què et sembla...!»— que al cap de quatre dies
li vessa la marjal a sota els peus contents.

Xarrala de malnom, fins i tot sense veu
conversa amb els seus morts. Consol reparador
quan els vius no l’escolten: «Què faig i què no faig
i tingueu pietat de nosaltres». Així
he comprès que existeixen tants cels com tants pesars
hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe, 
ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:

l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser 
apèndix i ella va ser pou, origen 
mare de vitalícia fortuna. 

La Drova-Barx (la Safor), agost de 2014

EN EL PRIMER ANIVERSARI DE LA SEUA MORT

Em va costar vora dos mesos entendre que el que necessitava era construir un poema sobre la mort d'un ésser molt pròxim amb les mateixes paraules amb què podria estar construint un poema que en celebrara la vida. Ho heu pensat mai, que, amb variacions lleugeres en l'ordre, en la disposició dintre d'un vers, les mateixes paraules poden servir igualment per a plorar una pèrdua i per a festejar una alegria? Les paraules i les seues connotacions canviants. En aquest cas, potser dir «soga» basta, amb la seua fonètica gutural, per a concentrar-hi tot el drama. Hi actua el suggeriment nefast abans que el pur origen etimològic, tan innocent: «corda trenada d'espart».

NORAI 

Diuen que amb una soga

al coll t’has despenjat

de la vida. Però

allà al nostre oceà

de silencis, jo hi veig

una amarra de barca

abraçada a un norai.

A la memòria de J. S. V. (1989-2014)

Després d'una nit de pluja discreta, al pati només n'ha quedat el rastre damunt d'aquesta planta de fulles morades (no sé com es diu i ho sent), a manera de barqueta on s'ha acumulat una gran gota d'aigua o un cudol de vidre vacil·lant. Just al damunt, l'infortuni d'una petita papallona en remarca l'equilibri. Una pupil·la daurada al centre de l'ull més fràgil que he vist mai.