Caramels de violeta

A la memòria de la meua àvia Carmen Cardona Heredia

A la gent sempre tenaç de ma casa

Les vesprades d’estiu es revesteixen d'una pàtina de dignitat si es passen a dintre d’una casa fresca, d’aquelles on els racons s’arreceren en la pròpia penombra, impregnats de l’olor residual de la sutja de la xemeneia, que no és visible enlloc, però que perdura enganxada a l’aire, com les recialles d’hiverns immemorials, i de vegades es percep i de vegades no. Refugiada en aquelles hores estàtiques de la migdiada en què la brama canicular es queda fora i a dintre hi ha una sort de bombolla prodigiosa, un embolcall silenciós on els objectes descansen emparats en la gravetat de les hores, zelosos de la seua discreció i amb un punt de prevenció necessària. Només en aquestes condicions ambientals s'esdevé aquesta reacció pituïtària que, no sé a través de quin procés misteriós, desencadena l'escriptura.

Vaig tenir una àvia que havia estat molt malalta d’una cama, quan la meua germana i jo ja érem sagaletes —així ho diuen a casa— i el meu germà, un xiquet encara. Un pollastre se l'hi havia envestit i la ferida es va endenyar i li va anar creixent fins a escampar-se-li per tota la part davantera de la cama dreta. Jo no hauria imaginat fins aleshores que podria veure créixer una ferida damunt de la carn amb aquella voracitat, com quan un cuc de seda rosega una fulla de morera.

La meua mare va anar a parar un dia al metge que podia curar la cama de l’àvia, quan la cama era ja tota una nafra en carn viva: «—Què esperava, vostè, perdre la cama?». Era de Sueca, però tenia consulta a València, don Pascual. Així és que, un bon dia, començaren a sovintejar els viatges d’anada i tornada amb tren, de la iaia Carmen i de ma mare, cap a una ciutat que jo encara no arribava a calibrar si era molt gran o molt petita.

Aquestes absències, sobretot en les llargues vesprades d’estiu en què els germans ens havíem de quedar sols a casa, em provocaven un malestar desconegut fins aleshores, molt semblant al temor de qui no coneix l'abast d'una adversitat i la gran en la seua hiperactiva imaginació. Anar a València volia dir aleshores que hi havia malalts a casa. Fins que un dia la mare i la iaia van tornar del metge amb una capseta de caramels de violeta, tan fins, amb un sabor tan distingit...! A partir d’aquell moment, el motiu mòrbid dels viatges al metge de la cama va ser suplantat per la satisfacció amb què la iaia treia aquella capseta de la seua bossa de mà sempre negra, i ens l'oferia.

Després d'uns mesos de tractament, el metge va sanar la ferida de la cama de la iaia Carmen a base de pressionar-la amb una bena i d’ordenar-li que la mantinguera en alt, completament immòbil, durant les hores posteriors a les cures. Així, com per art de màgia, igual que havíem vist créixer la nafra, ara la vèiem fer-se cada dia més i més petita. Fins que va desaparèixer i la cama es va quedar ben llisa i lluent.

Dels tres, només el meu germà va arribar a conèixer don Pascual. I quan va tornar aquella vesprada a casa ens va contar, a la meua germana i a mi, que li havia ensenyat una escopeta de caça i que li havia recomanat que menjara bons entrepans de pernil si volia fer-ne servir una com aquella quan fos gran. És curiós, perquè jo recorde aquell dia joiós com l’últim en què vaig sentir l'olor tan refinada dels caramels de violeta.

Imatge extreta de la xarxa.

La vida secreta de les paraules: «safareig»

«Hay muy pocas cosas: silencio y palabras.»
Isabel Coixet

Segons aquest Passa la vida, hi vam publicar l'última entrada de la secció «La vida secreta de les paraules» el dia 17 d'abril de 2017. En aquella ocasió, ens hi vam recrear en la vida secreta de «sitiet». I un any i quasi tres mesos després —això pot ser?!— hi tornem, amb una paraula que és antropologia pura, amb tot de contalles relacionades i de dites populars, i amb un ric patrimoni associat que en deixa constància de la seua bellesa arquitectònica —i si no, que li pregunten a Agnès Vidal i Vicedo, que deu ser qui més en sap, en tot el País Valencià, en aquests moments—. Ben fresqueta i esperem que oportuna, també, la nostra paraula, en aquests dies de temperatures insofribles. Això és: «safareig», de l'àrab ṣahrîǧ, amb el significat de «bassal, estanyol», probablement d'origen irànic, segons els lingüistes, i documentada per primera vegada l'any 1205.

Llavador o safareig de Benitaia (la Marina Alta). Fotografia: Júlia Llorca Tauste.

Com bé explica Joan Coromines al seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, «safareig», pronunciat de manera bisíl·laba o trisíl·laba, segons territoris, «avui és mot conegut i usat més o menys pertot. En català central és el nom del rentador o llavador, sigui el domèstic o el public d'una població». I puc donar fe que, almenys a la comarca valenciana de la Marina, ocorre una cosa semblant, i safareig és tant el lloc públic on hom anava a llavar —les dones, en exclusiva— com l'espai domèstic on es fa la bugada i on normalment s'acumulen els estris que s'hi dediquen. També assenyala Coromines que, a la Vall de Gallinera, és nom propi d'alguna font i que en molts llocs pertany al sistema irrigatori (a Alzira, a la Segària, a Monòver...).

Una vista del llavador municipal de Castellonet de la Conquesta,
a la comarca valenciana de la Safor. Fotografia: Júlia Llorca Tauste

Si riquíssim és el valor patrimonial d'aquestes construccions, no menys rica és la dimensió sociològica del lloc, en els temps en què els safareigs eren centres habituals de feina quotidiana i de trobada de dones que, si bé havien de suportar la duresa de l'activitat, molt sovint en condicions extremes, almenys anar-hi a fer la bugada també servia per esplaiar-se en la conversa, intercanviar notícies, contar succeïts...

Equilibri i serenitat en aquesta fotografia del llavador de Terrateig (la Vall d'Albaida).
Autor: Jordi Solà Coll. Juliol de 2016.

Fins a tal punt eren els safareigs, o llavadors, nuclis tertulians i de circulació d'enraonies, que ha perdurat en la llengua popular l'expressió «fer safareig» amb el sentit de «conversar excessivament, amb xivarri i xafarderia —Joan Coromines dixit—, a causa del que fan les dones aplegades en els safareigs de barriada o de casa de veïnat [...] fins al punt que de la dona xafardera també es diu a Barcelona una bugadera». Ja la tenim armada! Curiós que la xafarderia siga una qüestió de gènere i que aquest gènere el determinen, exclusivament, les persones que s'aplegaven en un safareig per dur a terme una feina tremenda. I interessantíssim, d'altra banda, lingüísticament parlant, que la paraula «xafardeig» derive de «safareig», etimològicament i físicament. Fascinant, la vida secreta de les paraules!

Planes (el Comtat). Fotografia de Júlia Llorca Tauste.

 

Ara bé, i per equilibrar una mica la possible càrrega ideològica del mot «xafardejar», Joan Coromines apunta al seu Diccionari etimològic... un altre mot relacionat, «xafarnat», com a sinònim de «baralles» i relacionat amb el «xivarri dels tavernaris». Dit això, he fet la prova de buscar al Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans quin és el significat oficial de «xafarnat» i no hi he trobat cap ni una marca de gènere masculí, ni cap origen tavernari, com era previsible, ai las!: «Soroll que mou una colla, una munió, de persones cridant, corrent, esbatussant-se, etc.» Una colla... de persones..., és clar! Ens quedarem, però, ja quasi per acabar, i tornant sobre l'expressió «fer safareig» amb un testimoni ben bonic que Agnès Vidal i Vicedo recull al seu llibre (quasi)homònim, dins de l'apartat que titula «Un guirigall d'històries», i on l'autora cita al seu torn un text procedent d'una altra publicació germana: Els safareigs públics de la Conca de Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat: «Al capdavall, "fer safareig" és compartir, és compartir la paraula, una necessitat d'explicar, de saber, quan tot és permès de dir, exagerar i canviar-ho. Tu m'expliques, jo t'explico, i ens ho anem passant, i totes hi anem posant». (Cossetània Edicions, Valls, 2006) 

Aquesta fotografia no té la qualitat de les de Júlia, perquè en soc jo l'única responsable, però em fa il·lusió publicar-la al costat de les seues perquè aquest és el llavador d'Alpatró (la Vall de Gallinera), que tinc ben a prop de la casa des d'on redacte aquesta entrada.

I com a colofó, ara literari, acudim a les Rondalles valencianes d'Enric Valor per recordar el que és, possiblement, el safareig més famós de la nostra rondallística popular: el llavador de Penàguila, on s'ambienta el «cas gros i esgarrifador» que ocorregué a Toneta la de les Alcoies, per malcreguda! Aquest és un tastet només de ...I queixalets també!, que us aconselle que llegiu tot sencer —si és que no ho heu fet encara!— perquè és una petita joia. Al final en teniu les referències:

Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert. Cal dir-vos de bestreta, que aquesta vila és un racó del món. Un bell racó, això sí, enmig d’intricades, ombrienques i encinglerades muntanyes. De vora el poble, davalla una costera vorejada d’oms gegantins i frondosos, i al capdavall hi ha una font abundantíssima, que trona pels seus vint-i-tants canonets de bronze. I el llavador, on fan les dones la bugada. De dia, hi ha grans rastres de dones llavant; però a les nits, d’ençà que ve la tardor, soledat i misteri; sols la remor de l’aigua i l’udol del vent en els oms de la baixada.

 

— No aneu de nit a llavar a la font! — aconsellen les mares a les filles.

[...] Un altre esmortit fanal d’oli enllumenava el safareig. Ella s’hi va posar a llavar de pressa de pressa, tota temerosa, però dominant-se la por.

I de sobte, sense haver-la sentida arribar abans, va veure al seu costat una dona endolada, alta, flaca, molt flaca [...]».

Trobareu ...I queixalets també!, d'Enric Valor al volum 4 de les Rondalles valencianes publicades per Tàndem Edicions. I també al volum 2 de les publicades per Edicions del Bullent.

I ací en format on line, juntament amb la rondalla també valoriana d'El dimoni fumador. Per poder-ne fer una primera lectura immediata, eh? Després cal aconseguir el llibre!

Detall del llavador de Penàguila, el safareig on baixava a llavar Toneta la de les Alcoies en la rondalla... I queixalets també, d'Enric Valor. Fotografia de Rafa Enguix.

Entre el 24 de març i el 9 d'abril de l'any 2000, quan feia només uns mesos que havia mort l'escriptor de Castalla, se li van dedicar des de Cocentaina una sèrie d'actes amb el títol global de «Cocentaina reconeix Enric Valor». Hi havia en l'organització amics i amigues com ara Joan Jordà, Susi Orts, Fani Bernabeu o Rafa Enguix, autor d'aquesta fotografia i de moltes altres que va fer en l'acte de cloenda, el dia 9 d'abril d'aquell llunyà any 2000, en què ens aplegàrem, just al voltant del llavador de Penàguila, moltíssima gent amb ganes de retre homenatge a l'enyorat Enric Valor. Entre molts altres companys i amics, Joan Pellicer Bataller o Enric Moltó Blanes, que ja no estan físicament amb nosaltres, i Rosa Serrano, gran amiga del senyor Valor i una de les editores de la seua obra.

Servisquen aquestes línies com a reconeixement i homenatge, des de l'enyor i des del profund agraïment a la tasca perdurable de tota aquesta gent absent i present.

ADDENDA (30 de juliol de 2018)

A la poqueta nit del dissabte 21 de juliol, ens trobàrem al poble d'Otos (la Vall d'Albaida), Júlia Llorca i la seua càmera inseparable, Àngela Guixot i jo. Teníem ganes de visitar un llavador molt especial. Ens hi va acompanyar Joan Olivares, escriptor i gnomonista («persona versada en la construcció de rellotges de sol»); ei..., i amic! Gràcies a això hem aconseguit que l'Àngela Guixot deixe també la seua empremta literària en aquesta entrada de safareigs i de bugades. Les fotografies, les hi va fer Júlia.

Als ajuntaments amb sensibilitat

Als hòmens que fan bugada

Si en teniu ocasió, pareu esment: és delitós el so del safareig. És delitós el so del mot, sa-fa-retʃ, i és delitós el so de l’aigua viva rajant en regalim sense parar. I és delitós, també, el so del patrimoni que ens prova d’on venim, el so de la memòria que encara no hem perdut.

I, tanmateix, hem fet molt de camí cap a la desmemòria. Amb especial incúria si el patrimoni és, més aïna, el matri-moni. I els safaretjos, de fet, són un espai de dones considerats, des de l’origen, béns de valor escàs. Eixe menyspreu, pitjor que taca d’oli, els va tirar a terra. I encara gràcies que, com deia aquell poeta, som al llindar d’un altre temps.

 

Enguany, a Otos, s’ha restaurat el safareig del poble. I han tingut el bon gust d’embellir-lo amb detalls que homenatgen la dona i el seu treball. El gran mural del fons reprodueix una fotografia de 1954.

Fa goig afigurar-se el so de tantes dones mestressejant al safareig, compartint cants i riures, compartint plors i pors. El so del safareig ens mostra ben al viu les vides, empetitides i silenciades, de moltes iaies nostres. Les rutines diàries. El seu món dins de casa. I el seu món fora, fent safareig. I en ser espai de grup, de no estar aïllades, de ser recolzament i alhora recolzades, el so del safareig és so d’empenta, és so de rebel·lió.

A l'exterior del safareig, hi ha un rellotge de sol amb símbols feministes. El gnòmon d’acer, que és el símbol de Venus, marcarà cada huit de març.

Fa molt de goig, també, el so de tanta lluita que encara no hem guanyat. Però, mireu: cap contesa és en va i cap termini ens delimita. Més tenaçment que mai, seguim amb la bugada.

Àngela Guixot Escrivà

Per últim, i com a gest d'agraïment, volem compartir un regal que ens ha fet la companya Teresa Tort Videllet, que hem conegut gràcies a la màgia dels llavadors i de les paraules. Teresa és administradora del blog Agafada al vol. Som les paraules que diem, que des d'aquest moment declarem Blog Agermanat amb aquesta secció de «La vida secreta de les paraules». La fotografia que ens envia és del llavador de Benifallet, Baix Ebre, i hi són les dones en plena feina bugadera, immortalitzades, en aquest cas, en un mosaic de trencadís. Moltes gràcies, Teresa.

Entregues anteriors de «La vida secreta de les paraules»:

Sitiet
Nona

Melic

Llepassa i Parot (estellesianament...)

Grau i Escar
Puput
Ullal

Bruixa
Corfoll