Tot és lluny, en la nit. Al poeta Màrius Torres

Com la tristesa
cor endins és tan dolça?

Màrius Torres (*)

Des de M., als volts de migdia, veiem que cap a Llevant plou. Però això no impedeix que renunciem a la nostra intenció d’anar a Sant Quirze Safaja, a visitar els llocs on Màrius Torres va viure la seua malaltia i on es va dedicar a escriure poesia en cos i ànima. On va morir i on està soterrat.

L’ambient, en arribar-hi, és de faula, o de decorat de novel·la de Jane Austen. Plou sota un cel de plom fascinant. Els vessants de les muntanyes, els boscos que encerclen el poble, estan recoberts de núvols baixos, cotons volanders que s’enganxen entre el brancatge. Accedim al petit nucli antic pujant per unes escales que parteixen de la carretera on ens acaba de deixar l’autobús. «Itinerari Màrius Torres» s’hi pot llegir, en un traçat de l’any 2010 en què es va celebrar el centenari del naixement del poeta. Hi ha ací i allà alguns panells amb versos seus. Tot calla, tot plou. El poble té uns quants centenars d'habitants, però no ens trobem ningú pel carrer. Nosaltres dos només sota el mateix paraigua. No per voluntat de no desentonar amb el romanticisme del lloc ni de l’instant, sinó perquè és l’únic que teníem per casa. Els camals estan ja completament mullats, però no és l’aigua de pluja allò que ens amera, sinó l’esperit d’en Màrius Torres que hi sura pertot, com els núvols de plom, com la boira que recobreix el boscatge.

   El dia

   Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
   les ombres fràgils!

El vent les esbarria;
la boira les apaga.

Portem amb nosaltres el seu volum de Poesia i ens aturem i en llegim ací i allà algun poema. Comentem admirats la manera com Torres poetitza la mort, des de la seua reclusió, amb malenconia, amb tristesa serena. Potser la malaltia i la privació de la possibilitat de gaudir la vida en plenitud és allò que fa que el poeta la mire i l'admire amb recança, la vida d’enfora d’ell, la que no pot gaudir físicament, però que amb tanta profunditat de matisos viu interiorment, espiritualment, gràcies a la paraula poètica. La que simbolitzen els tan delicats miosotis:

   A la finestra
de la meva enyorança,
   els miosotis
es marceixen de veure
sempre el mateix paisatge.

La consciència de la fragilitat, dels límits que la malaltia imposa, propicien, per contrast, que la bellesa es manifeste d’una manera més punyent, que posseïsca per a ell aquell caràcter reverencial d’allò que és excepcional per efímer i per inassolible. Des de la poesia i a través de la poesia mirava i s'amerava Torres de la vida que li havia tocat en sort o en dissort, i la transcendia.

Fotografia: Jordi Solà Coll, 2018.

Comença a amainar la pluja i decidim baixar i continuar caminant per la vora d’un rierol que discorre paral·lel a la carretera. Agafem un caminoi que en ressegueix la vora. A poc a poc el cel s’esclareix. La cridadissa dels ocells va in crescendo a mesura que l’oratge s’encalma, com si fos una relació proporcional directa i premeditada. Des del camí mire cap a la capçada d’un trèmol i hi descobresc com un rossinyol omple i buida el pap a mesura que refila. Tan menut i tan discret. Tan intrínsecament bell el seu cant.

   La mort

   Fulles del trèmol,
qui tingués com vosaltres
   en la ribera
un viure tan sensible,
una mort tan secreta.

De tornada cap al poble, per un d’aquells marges de carretera habilitats per a vianants, veiem gaigs, quatre o cinc, pasturant pels vessants del turó que se’ns dreça a la dreta. Un d’ells vola ben a prop de nosaltres, tan cridaner amb el seu plomatge blau i blanc i negre. S’hi acosta i se n’allunya mentre continuem caminant, com en una mena de joc, ben descarat.

Esperem l’autobús que ens ha de retornar a M., entre un aire de melangia de vesprada que s’acaba, amb el cos humit de pluja recent i amb l’esperit afortunat i afectat alhora per aquella commoció de les vivències excepcionals. Pel dolor, per la bellesa, per la consciència de la pèrdua, per la fiblada profunda dels versos de Màrius Torres, per la sort immensa de compartir-los i per la gelor de l’absència que vindrà després, ens deixem embolcallar, encara, per la tebior de les últimes ullades de sol. Humils i plens de gratitud.

(*) Tots els versos citats pertanyen a la composició «Entre l'herba i els núvols (Tankas)», que duu la numeració [27] en el volum Poesies de Màrius Torres, Pagès Editors, Lleida, 2010. A cura de Margarida Prats Ripoll.

Postal editada per la Institució de les Lletres Catalanes, amb el començament del poema numerat com a [65] en l'edició de Margarida Prats Ripoll. La ILC el va compartir en xarxes el dia 29 de desembre passat, amb motiu del 76è aniversari de la mort de Màrius Torres. Aquests són els dos primers versos complets, però busqueu i llegiu el poema sencer, perquè és una meravella.
«Tot és lluny, en la nit. I la distància / pesa, en la fosca, com l'ala d'un ocell mort.»

Caramels de violeta

A la memòria de la meua àvia Carmen Cardona Heredia

A la gent sempre tenaç de ma casa

Les vesprades d’estiu es revesteixen d'una pàtina de dignitat si es passen a dintre d’una casa fresca, d’aquelles on els racons s’arreceren en la pròpia penombra, impregnats de l’olor residual de la sutja de la xemeneia, que no és visible enlloc, però que perdura enganxada a l’aire, com les recialles d’hiverns immemorials, i de vegades es percep i de vegades no. Refugiada en aquelles hores estàtiques de la migdiada en què la brama canicular es queda fora i a dintre hi ha una sort de bombolla prodigiosa, un embolcall silenciós on els objectes descansen emparats en la gravetat de les hores, zelosos de la seua discreció i amb un punt de prevenció necessària. Només en aquestes condicions ambientals s'esdevé aquesta reacció pituïtària que, no sé a través de quin procés misteriós, desencadena l'escriptura.

Vaig tenir una àvia que havia estat molt malalta d’una cama, quan la meua germana i jo ja érem sagaletes —així ho diuen a casa— i el meu germà, un xiquet encara. Un pollastre se l'hi havia envestit i la ferida es va endenyar i li va anar creixent fins a escampar-se-li per tota la part davantera de la cama dreta. Jo no hauria imaginat fins aleshores que podria veure créixer una ferida damunt de la carn amb aquella voracitat, com quan un cuc de seda rosega una fulla de morera.

La meua mare va anar a parar un dia al metge que podia curar la cama de l’àvia, quan la cama era ja tota una nafra en carn viva: «—Què esperava, vostè, perdre la cama?». Era de Sueca, però tenia consulta a València, don Pascual. Així és que, un bon dia, començaren a sovintejar els viatges d’anada i tornada amb tren, de la iaia Carmen i de ma mare, cap a una ciutat que jo encara no arribava a calibrar si era molt gran o molt petita.

Aquestes absències, sobretot en les llargues vesprades d’estiu en què els germans ens havíem de quedar sols a casa, em provocaven un malestar desconegut fins aleshores, molt semblant al temor de qui no coneix l'abast d'una adversitat i la gran en la seua hiperactiva imaginació. Anar a València volia dir aleshores que hi havia malalts a casa. Fins que un dia la mare i la iaia van tornar del metge amb una capseta de caramels de violeta, tan fins, amb un sabor tan distingit...! A partir d’aquell moment, el motiu mòrbid dels viatges al metge de la cama va ser suplantat per la satisfacció amb què la iaia treia aquella capseta de la seua bossa de mà sempre negra, i ens l'oferia.

Després d'uns mesos de tractament, el metge va sanar la ferida de la cama de la iaia Carmen a base de pressionar-la amb una bena i d’ordenar-li que la mantinguera en alt, completament immòbil, durant les hores posteriors a les cures. Així, com per art de màgia, igual que havíem vist créixer la nafra, ara la vèiem fer-se cada dia més i més petita. Fins que va desaparèixer i la cama es va quedar ben llisa i lluent.

Dels tres, només el meu germà va arribar a conèixer don Pascual. I quan va tornar aquella vesprada a casa ens va contar, a la meua germana i a mi, que li havia ensenyat una escopeta de caça i que li havia recomanat que menjara bons entrepans de pernil si volia fer-ne servir una com aquella quan fos gran. És curiós, perquè jo recorde aquell dia joiós com l’últim en què vaig sentir l'olor tan refinada dels caramels de violeta.

Imatge extreta de la xarxa.