Com diu l'anunci de Campofrío (per si no l'heu vist encara...), «aquest any, a tots se'ns ha cremat alguna cosa». És ben fàcil tocar fibra, i alhora guanyar-se la complicitat de tots els cors adolorits del món, amb aquest missatge, perquè és una veritat universalment reconeguda que, en el transcurs d'un any, sempre se'ns crema alguna cosa, gran o petita, més o menys intranscendent, essencial o accidental. De vegades, fins i tot, l'incendi té conseqüències irreparables, com quan s'enduu una vida humana. I a pesar això, el més important de tot crec que és aprendre que viure és saber cohabitar amb les pèrdues. Acceptar que les pèrdues, el dolor, el dol, més prompte o més tard, ha de formar part de nosaltres, com una espècie d'òrgan corporal nou que anirà absorbint, a manera de fetge emocional, cada absència que dolga.
 |
| Una gran superfície de terra de conreu, fotografiada en els primers dies del mes de febrer de 2014, molt a prop del carrer Molí de Santa Maria, del Grau de Gandia de la Safor. Al fons, enmig de la imatge, la silueta arredonida de l'estimat Molló de la Creu. |
No és un missatge pessimista, aquest que vull que encapçale els meus designis de felicitat per a l'any nou que ja ens truca a la porta. Al contrari. A mi m'agrada molt més pensar en tot el que tenim per davant, a partir del dia 1 de gener, que no en allò que ja s'ha quedat darrere i que va omplint-nos la motxilla de l'existència. És el mateix que em passa quan guarde, als dalts de l'armari, la roba d'hivern, o la d'estiu, i em pega sempre per dedicar un pensament a com seran les circumstàncies en què tornaré a traure de les bosses aquella roba, a la temporada de l'any següent.
Diria que els millors desitjos, quan ho són, els més potents, els més importants, els necessaris, es resumeixen, únicament, en dos: salut (de tots els tipus) i ocasions per a ser feliç. Però, si se'm permet, aquest any especialment, voldria eixamplar el meu desideràtum. En aquesta ocasió, vull, desitge, necessite que l'any 2015 ens porte un reflotament del país, del nostre País Valencià. Això que veig que inclouen, molt discretament, alguns dels missatges més polítics d'aquestes festes —«un canvi»— significa voler, desitjar, necessitar un nou rumb polític que ens assegure la dignitat i el respecte pel nostre país, i per tot allò que aquest respecte implica. Això és el que vull. A banda de salut, d'ocasions per a ser i fer feliç, i de consciència per a no deixar-les passar de llarg..., a banda d'això, vull, i desitge, i necessite dignitat, i respecte cap al meu país. I polítics —sí, això tan mal vist i desprestigiat, dones i homes valents al davant de la política—, que ho garantisquen. I un poble —un poble també, molt important—, responsable, viu, il·lusionat, segur d'ell mateix, que exigisca, a la seua classe política, aquesta dignitat i aquest respecte.
Aquest és el meu lot de desitjos per a l'any 2015. El que voldria compartir amb totes les persones que m'importen. Les que no m'importen, posats a demanar, m'agradaria que, més prompte que tard, desaparegueren d'aquesta terra que només hauria de poblar la gent honrada.
Això, dit poèticament, podria quedar més o menys així:
CAMINS A PUNTA DE DIA
Ben protegits encara per la son
covats entre silencis d'hivernacle
plançons, neguits, anhels i tants demà
a punt d'obrir els ulls
i veure cel
i beure llum
i engolir aire
i recompondre dia a dia, els solcs,
una mar onejant de vida nova.
a punt d'obrir els ulls
i veure cel
i beure llum
i engolir aire
i recompondre dia a dia, els solcs,
una mar onejant de vida nova.
 |
I ara tot junt, bancal a l'hivern i Molló de la Creu i poema, amb la
inestimable i sempre impagable col·laboració del company Jordi Puig
Muñoz, que n'ha fet el muntatge. A ell, i a tanta gent
compromesa i batalladora com ell, els desitge, amb una força interior
especial, un poquet més encara de bona sort per a l'any que ens espera, i que esperem, amb molta il·lusió.
